Joan Triadú i Font (Ribes de Freser, Ripollès, 30 de juliol de 1921 - Barcelona, 30 de setembre de 2010) fou un escriptor, crític literari i pedagog català. Activista cultural i resistent antifranquista, va participar en molts projectes culturals catalans significatius del com la revista Serra d'Or, la revista Ariel, el diari Avui o Òmnium Cultural. Fou pioner dels cursos de català en la postguerra.El Periódico, 1 d'octubre de 2010, Mor Joan Triadú, resistent de la cultura catalana En la faceta de pedagog, fou director general de la Institució Cultural del CIC, entitat que creà l'Escola Thau Barcelona l'any 1963 i l'Escola Thau Sant Cugat l'any 1996.vilaweb.cat, S'ha mort Joan Triadú, un referent de la crítica literària catalana El 2021 se celebrà l'Any Joan Triadú en commemoració del centenari del seu naixement.
Biografia Formació miniatura|Plumier de Triadú Nascut en una família obrera de Ribes de Freser, estudià la primària i el batxillerat a Barcelona el 1937 i posteriorment fou habilitat com a mestre a través d'un curset accelerat convocat per la Generalitat per tal d'atendre les necessitats d'escolarització d'infants que la marxa de mestres al front de guerra i l'allau de refugiats havia provocat. Superada aquesta prova es presentà a l'examen obligatori de català i obtingué el títol de professor de català de mans de Pompeu Fabra. Ràpidament, el gener de 1938, fou nomenat mestre interí de primària per la Generalitat de Catalunya i destinat al Grup Escolar Ferrer i Guàrdia, de Granollers, on exercí fins al final de la guerra.
Acabat el conflicte, les noves autoritats no reconegueren els títols acadèmics donats durant la guerra i Joan Triadú hagué d'examinar-se de nou de tot el batxillerat durant l'any 1939. Al nou curs 1939-1940 pogué entrar a la Universitat de Barcelona, on va estudiar filologia clàssica. També assistí als Estudis Universitaris Catalans. Acabada la carrera el juny de 1942 se li declarà amb tota la virulència una tuberculosi latent que obligà a operar-lo i a seguir un llarg procés de convalescència, primer a Barcelona i des de juny de 1943 a Cantonigròs. Aquest període l'aprofità per a realitzar gran quantitat de lectures i altres activitats. El concurs literari que organitzà va arribar fins a les 25 edicions anuals consecutives.
Retornat a Barcelona l'any 1945, després d'un període de treballar com a professor a diverses escoles i institucions, pogué marxar a Anglaterra on fou lector de català a la Universitat de Liverpool entre 1948 i 1950.
Crític literari Abans de marxar a Anglaterra, l'any 1946 fou un dels fundadors de la revista Ariel on començà la seva tasca com a crític literari. La revista es publicà de forma clandestina fins al 1951, quan fou suspesa per les autoritats.
Tornat d'Anglaterra, la seva tasca com a crític prengué un nou gir l'any 1951 amb la publicació d'una Antologia de la poesia catalana 1900-1950 i una Antologia de contistes catalans, que resultaren polèmiques per la selecció d'autors i els comentaris crítics que hi abocà. Carles Riba hi ocupa un lloc destacat. El 1953 publicà a Oxford una Anthology of Catalan lyric poetry, amb una extensa introducció que el mateix any publicà refeta a Panorama de la poesia catalana.
El poeta Carles Fages de Climent en ser exclòs per Triadú d'aquesta darrera antologia - a causa, segons sembla, del sectarisme de Triadú envers el conservadorisme de Fages -, va dedicar-li aquest epigrama:Epigrames, Carles Fages de Climent, Nord-est Llibres, Figueres, 2002
L'escriptor Tomàs Roig i Llop, gran amic de Fages, ofereix però, una altra versió d'aquest cèlebre epigrama:"El meu viatge per la vida (1939-1975)", Tomàs Roig i Llop, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2005, pg. 132
Posteriorment continuà desenvolupant la faceta de crític de la literatura a les revistes, Forja, Pont Blau, Vida Nova, Serra d'Or, al diari Avui i en diverses publicacions locals, comarcals i d'entitats.
Promotor cultural Durant la seva convalescència, l'any 1944 fundà, juntament amb Jordi Parcerisas, el Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs, sota l'empara del bisbat de Vic i amb la complicitat del rector de la parròquia de Sant Roc de Cantonigròs, especialment mossèn Josep Cruells i Rodellas des de 1963. Per aquest certamen passaren les principals personalitats de les lletres catalanes i suposà una excel·lent plataforma per a la continuïtat de la tasca pública dels escriptors consagrats i el descobriment de nous valors.
El 1954 fou un dels fundadors de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona.
A partir de 1969 fou l'artífex de la transformació del Concurs de Poesia de Cantonigròs en les Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra, que es desenvoluparen fins a l'any 1993.
La seva preocupació per la llengua el portà a desenvolupar una gran activitat com a professor de català i a interessar-se cada cop més per la formació de professors de la llengua i la literatura catalanes. Per aquest motiu el 1961 posà en marxa la Junta Assessora per als Estudis de Català (JAEC). Membre d'Òmnium Cultural des de 1962, entitat de la qual fou molts anys el secretari general tècnic, complementà la tasca de la JAEC amb la fundació de la Delegació d'Ensenyament Català (DEC), l'any 1965. Des d'Òmnium Cultural, també participà en la gestació i organització del Premi Sant Jordi de novel·la i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Un cop recuperada la Generalitat de Catalunya fou membre del Consell d'Ensenyament i Cultura i president de la Junta Permanent de Català.
Una altra tasca en la qual destacà fou en el seu suport als Jocs Florals de la Llengua Catalana a l'exili. Participà en diverses edicions, una de les quals, la de Ginebra de l'any 1972, li suposà la imposició d'una forta multa governativa per les autoritats espanyoles.
Pedagog Ja durant la carrera universitària començà a donar classes a diverses escoles i institucions privades, classes que continuà de forma particular durant la seva estada a Cantonigròs i reprengué després de la seva estada a Anglaterra. Francesc Candel fou un dels seus alumnes de català. A partir de 1951 començà la seva col·laboració amb la Institució Cultural de CICF, de la que arribà a ser director amb el nom d'Institució Cultural del CIC i amb la qual fou fundador de l'Escola Thau, on exercí com a director i professor. Posteriorment també col·laborà a l'Escola Betània.
També va ser fundador, l'any 1975, del Consell Català d'Ensenyament i posteriorment primer president de la Societat Catalana de Pedagogia, filial de l'Institut d'Estudis Catalans. Es va jubilar l'estiu de 1997.
Altres activitats i distincions miniatura|Premi Crítica Serra d'Or de biografies i memòries Just acabada la Guerra Civil espanyola, col·laborà al Front Nacional de Catalunya (FNC) en la redacció d'articles al butlletí Per Catalunya. Durant tot el franquisme participà activament en la resistència cultural catalana contra la dictadura.
El 1981 rebé el primer premi Ramon Fuster, del Col·legi de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, per la seva tasca pedagògica; l'any 1982 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya; el 1987 el Gremi d'Editors li atorgà el premi Atlàntida, per la seva tasca com a crític literari; el 1992 obtingué el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes; l'octubre de 1993 va ser l'Escriptor del Mes de la Institució de les Lletres Catalanes, el 1997 l'ajuntament de Barcelona li concedí la Medalla al Mèrit Científic; el 1998 se li concedí el doctorat Honoris Causa per la Universitat Ramon Llull; i el 2001 fou distingit amb la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya. L'any 2009 el seu llibre de memòries Memòries d'un segle d'or guanya el Premi Crítica Serra d'Or de biografies i memòries.
Fou membre de l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC), del PEN Club, de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i de l'Institut d'Estudis Catalans, així com del consell consultiu de la Plataforma per la Llengua.
Fou pare de Joaquim Triadú i Vila-Abadal, conseller del govern de la Generalitat en l'etapa de Jordi Pujol, i de Teresa Triadú i Vila-Abadal, durant molts anys directora de l'Escola Thau Sant Cugat.Mor Joan Triadú, el fundador de les escoles Thau, cugat.cat Va morir el 30 de setembre de 2010 a Barcelona. El seu funeral es realitzà a la parròquia barcelonina de Santa Teresa del Nen Jesús, amb el seu fèretre cobert per la bandera catalana i escoltat per mossos d'esquadra en uniforme de gala. Les seves restes reposen al cementiri de Cantonigròs.
El desembre de 2020 el govern de la Generalitat de Catalunya va anunciar que el 2021 seria l'Any Joan Triadú, per commemorar el centenari del seu naixement.
Un tren de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya duu el seu nom. A més, l'estació de Provença va acollir una exposició sobre l'escriptor.
Obra miniatura|Màquina d'escriure de Joan Triadú Interessat en la recuperació de la memòria històrica de la llengua i la literatura catalanes al llarg de la història, es va preocupar més per l'estudi literari que no pas per la producció pròpia.
Poesia 1948: Endimió. Barcelona: Ariadna
Prosa 1956: El Collsacabra. Itinerari espiritual. Barcelona: Els Cinquanta-cinc. (reedició Proa, 2001)
Antologies i assaigs 1951: Antologia de la poesia catalana 1900-1950. Barcelona: Selecta, 1951 (reedició de 1981 amb els poemes censurats el 1951) 1951: Antologia de contistes catalans. Barcelona: Selecta, 1950 1953: Panorama de la poesia catalana. Barcelona: Barcino 1953: Anthology of Catalan Lyric Poetry Oxford: Edited by Joan Gili (The Dolphin Book, Co. Ltd.) 1954: La poesia segons Carles Riba. Barcelona: Barcino 1954: Narcís Oller. Resum biogràfic. Barcelona: Barcino 1961: La literatura catalana i el poble. Barcelona: Selecta 1963: Llegir com viure. Barcelona: Fontanella 1964: Nova antologia de la poesia catalana 1900-1964 (de Maragall als nostres dies). Barcelona: Selecta 1967: Prudenci Bertrana per ell mateix. Barcelona: Ed. 62 1969: Lectures escollides. Barcelona: Barcino (3 vol.) 1962,1965, 1969 1973: Nova antologia de la poesia catalana (de Maragall als nostres dies). Barcelona: Selecta 1978: Una cultura sense llibertat. Barcelona: Proa 1982: La novel·la catalana de postguerra. Barcelona: Ed. 62 1985: La poesia catalana de postguerra. Barcelona: Ed. 62 1993: Per comprendre Carles Riba. Manresa: Parcir 1999: La ciutat dels llibres. Barcelona: Proa 2003: 100 poesies catalanes que cal conèixer. De Verdaguer a M. Mercè Marçal. Barcelona: Pòrtic 2009: Textos i pretextos de pedagogia 1938-2008. Vic: Eumo Editorial 2011: Atentament. Lectures crítiques. Barcelona: Proa
Epistolaris 2005: Epistolari Jordi Arbonès - Joan Triadú (1964-1997), a cura de Montserrat Bacardí i Susanna Álvarez. Quaderns. Revista de traducció 12, 2005, p. 85-113. 2009: Estimat amic. Cartes-Textos (Pere Calders i Joan Triadú), a cura de Montserrat Bacardí i Susanna Àlvarez. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2009. 2009: Epistolari Joan Coromines & Josep M. Batista i Roca, Joan Triadú, Albert Manent, a cura de Josep Ferrer. Pròleg de Carles Duarte. Barcelona: Edicions Curial, 2009. 2014: La maleta extraviada (Més cartes a Joan Triadú de Pere Calders), a cura de Montserrat Bacardí i Susanna Àlvarez. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2014. 2015: Joan Triadú. Cartes a Carme Porta, edició i presentació a cura de Montserrat Bacardí i Susanna Àlvarez. Barcelona: Biblioteca del Núvol, 2015. 2022: Epistolari – Textos. Joan Triadú & Vicenç Riera Llorca, a cura de Josep Ferrer i Joan Pujadas. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2022.
Memòries 2001: Dies de memòria 1938-1940: diari d'un mestre adolescent. Barcelona: Proa 2008: Memòries d'un segle d'or. Barcelona: Proa 2021: Memòries d'un segle d'or. Barcelona. Pòrtic.
Traduccions
1957: Odes. Olímpiques I-V, de Píndar. Barcelona: Fundació Bernat Metge