La Revolució de Saur va ser una revolució comunista ocorreguda a l'Afganistan el 27 d'abril de 1978, dirigida pel Partit Democràtic Popular de l'Afganistan contra el mandat del president Muhammad Dawud Khan.
Saur és el nom del segon mes de l'any al calendari persa, utilitzat a l'Afganistan. També es coneix aquest esdeveniment amb el nom de Revolució d'Abril (mes en el qual va ocórrer segons el calendari gregorià).
Antecedents El 1973 la monarquia havia estat enderrocada i va prendre el poder Muhammad Dawud Khan. El nou president aviat va començar a enfrontar-se al Partit Democràtic Popular de l'Afganistan (PDPA) que inicialment havia estat el seu aliat.
Llavors, a l'Afganistan, al voltant del 97% de les dones i del 90% dels homes eren analfabets, el 5% dels propietaris posseïen més del 50% de les terres fèrtils, entre 17 milions d'habitants hi havia 35 mil obrers i 250 mil mul·làs, les indústries i les carreteres escassejaven, l'esperança de vida era de 42 anys, la mortalitat infantil era la més alta del món, la meitat de la població sofria tuberculosi i una quarta partia malària, etc. A més, a començaments de 1978 es vivia un clima d'agitació producte de l'escassetat d'aliments.
Durant dècades, els soviètics van proveir de materials i cursos d'instrucció les forces armades de l'Afganistan, que es van veure influenciades pel comunisme. També va contribuir a la Revolució de Saur que Dawud traís el seu suport per la dreta i per l'esquerra polítiques, car, d'una banda, el 1976 va fer una reforma agrària per llei que no es va aplicar però que va fer-li guanyar el ressentiment dels seus aliats tradicionals del camp i, per l'altra banda, va destituir molts oficials i funcionaris esquerrans tractant de guanyar-se la simpatia dels sectors conservadors. A més, des del cop d'estat de 1973, molts oficials esquerrans de baix rang havien estat ascendits a posicions prominents.
El 1979, en l'edició de gener de Problemes de la Pau i el Socialisme, un membre del PDPA va descriure la situació anterior a la Revolució de Saur:
Esdeveniments El 17 d'abril de 1978, Mir Akbar Khyber, destacat militant del PDPA, va ser assassinat per agents del règim de Dawud a la presó Pul-e-Charkhi, a Kabul. Va haver-hi una manifestació de protesta espontània de més de 10.000 persones. Després, els dirigents del PDPA van ser empresonats, incloent Nur Muhammad Taraki i Babrak Karmal. Aquesta acció va generar protestes civils pacífiques que van ser reprimides per la policia amb el resultat de més de dos-cents morts. No obstant això, Hafizullah Amín va estar durant les cinc primeres hores sota arrest domiciliari, tenint l'oportunitat d'ordenar un aixecament de les Forces Armades, car treballava amb els militars per disposició del PDPA.
L'aixecament va començar el dia 27 d'abril a l'Aeroport Internacional de Kabul i es va estendre a la resta de la ciutat en les següents vint-i-quatre hores. A més dels soldats professionals van col·laborar-hi milícies populars. En la nit del 27 al 28 d'abril, unitats militars van irrompre al palau presidencial, al cor de Kabul. Amb l'ajuda de la força aèria, les tropes revoltades van vèncer la resistència de la Guàrdia Presidencial i Dawud va resultar mort durant l'atac. Un exalt funcionari del govern de Dawud relata els últims dies del règim:
miniatura El coronel Abdul Qadir va prendre el comandament del país fins al dia 30 d'abril, quan el va traspassar voluntàriament a Taraki. Centenars de milers de persones van festejar als carrers la victòria de la Revolució. Per bé que per la ràdio es demanava que la població romangués a casa, molts joves van sortir i van cobrir amb flors els tancs i les armes dels soldats.
Per als historiadors Fred Halliday i Zahir Tanin, aquest va ser un cas de «revolució des de dalt», en la qual contraelits revolucionàries usen el poder de l'Estat per a imposar canvis radicals. La feblesa històrica de l'Estat afganès particularitza aquest procés.
Nou règim El govern comunista de Taraki va iniciar un programa de transformacions: va cancel·lar deutes, préstecs i hipoteques que els camperols havien contret amb els usurers; va fer un decret per «garantir la igualtat de drets entre dones i homes en l'àmbit del dret civil i eliminar les injustes relacions feudals patriarcals entre esposa i marit»; va criminalitzar els matrimonis per diners o forçats; va distribuir gratuïtament les terres confiscades als senyors emigrats i a la família reial entre els camperols sense terra. També van ser legalitzats els sindicats, es va establir un salari mínim, un impost progressiu a la renda, es va reduir el preu dels aliments de primera necessitat, es va prohibir el cultiu de l'opi, es van promoure cooperatives camperoles, es va iniciar una campanya d'alfabetització i es va projectar desenvolupar les indústries pesant i lleugera. El nou govern va ser reconegut internacionalment, incloent els Estats Units d'Amèrica i la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, i amb aquesta l'Afganistan va signar un tractat de cooperació civil i militar.
El govern dels Estats Units va llegir la situació com una oportunitat única per afeblir la Unió Soviètica, i el l'operació va marcar el final de l'era de distensió iniciada pel secretari d'Estat Henry Kissinger. El 1978, els estatunidencs, per mitjà de l'anomenada Operació Cicló, van començar a formar insurgents i establir emissions de propaganda per a l'Afganistan des del Pakistan. D'acord amb el llavors conseller de Seguretat Nacional, Zbigniew Brzezinski, l'ajuda de la CIA als mujahidins a l'Afganistan va ser aprovada el juliol de 1979, iniciant-se, doncs, sota el govern Carter, amb la intenció de provocar la intervenció soviètica en el conflicte.
La Revolució també va introduir un tipus de repressió fins llavors desconeguda a l'Afganistan. Segons el periodista estatunidenc Robert D. Kaplan, mentre que l'Afganistan havia estat històricament extremadament pobre i subdesenvolupat, fins al 1978, «hi havia hagut poca repressió política». Kaplan considera que va ser la Revolució de Saur i el seu exigent programa de reforma agrària, i no la invasió soviètica de desembre de 1979 «com la majoria de la gent a Occident suposa», el que «va encendre» la rebel·lió mujahidí contra les autoritats de Kabul i va provocar l'èxode de refugiats cap al Pakistan.
Suposat patrocini soviètic En un discurs pronunciat el 9 d'abril de 1979, Taraki afirmà:
Algunes fonts occidentals defensaven que la Revolució de Saur s'havia efectuat per ordre o patrocini de la Unió Soviètica. No obstant això, la revista Time admetia el 28 de gener de 1980 que els soviètics van restar tan sorpresos com els estatunidencs pels esdeveniments.
El govern soviètic havia tingut excel·lents relacions amb la monarquia i les va tenir després amb el règim de Dawud, per tant, no desitjava un canvi dràstic de relacions socials en aquest país i li interessava mantenir l'statu quo. Per això no va intervenir en la preparació de la Revolució i sols va donar-li suport una cop reeixida.
Llegat L'aniversari de la Revolució era a l'Afganistan socialista una important celebració, amb desfilades cíviques i militars. Aquest esdeveniment va donar nom a una condecoració del règim: l'Orde de la Revolució de Saur. També va donar nom a un periòdic, Haqiqat-e Inquilab-e Saur («Veritat de la Revolució d'Abril»), d'abast nacional. A mitjan dècada de 1980 tenia un tiratge de 50.000 exemplars.
Referències
Categoria:Socialisme Categoria:Revolucions del segle XX Categoria:Segle XX a l'Afganistan Categoria:Esdeveniments del 1978