miniatura|Treballadors del tèxtil de Nova York en vaga, prop de 1913 El marxisme és un mètode d'anàlisi que considera el capitalisme com un sistema d'explotació i analitza les relacions de classe mitjançant una interpretació materialista del desenvolupament històric des d'una visió dialèctica de la transformació social. El marxisme utilitza una metodologia materialista, el materialisme històric, per analitzar el desenvolupament de la societat de classes i el capitalisme, així com el paper de les lluites de classes en la història. Segons la teoria marxista, el conflicte de classes sorgeix en les societats capitalistes a causa de contradiccions entre els interessos materials del proletariat explotat —la classe de treballadors assalariats emprats per produir béns i serveis — i la burgesia — la classe que posseeix els mitjans de producció, i extreu la seva riquesa mitjançant l'apropiació del producte excedent produït pel proletariat en forma de benefici. miniatura|upright|Karl Marx La lluita de classes s'expressa habitualment com la revolta de les forces productives d'una societat contra les seves relacions de producció, i s'expressa com l'esforç de la burgesia per gestionar l'alienació intensiva del treball que pateix el proletariat, encara que amb diversos graus de consciència de classe. En períodes de profunda crisi, la resistència dels oprimits pot culminar en una revolució proletària que, si és victoriosa, conduirà a l'establiment del socialisme, sistema socioeconòmic basat en la propietat social dels mitjans de producció, la distribució basada en la contribució de cadascú i la producció organitzada directament per al seu ús. A mesura que les forces productives continuïn avançant, el socialisme es transformarà en una societat comunista, és a dir, una societat sense classes, sense estat, basada en la propietat i distribució comunes en funció de les necessitats de la persona.
Si bé el marxisme s'origina a partir de les obres de Karl Marx i Friedrich Engels, s'ha desenvolupat en moltes branques i escoles de pensament diferents, amb el resultat que no hi ha una única teoria marxista definitiva. Diferents escoles marxistes posen un major èmfasi en certs aspectes del marxisme clàssic alhora que en rebutgen o modifiquen altres aspectes. Moltes escoles de pensament han intentat combinar conceptes marxians i conceptes no marxians, cosa que ha donat lloc a conclusions de síntesi. Tanmateix, el materialisme històric i el materialisme dialèctic segueixen sent l'aspecte fonamental de totes les escoles de pensament marxistes.
Socialdemocràcia
Alemanya va ser un dels llocs on va tenir més èxit la constitució d'un moviment obrer fort, el socialdemòcrata, i la difusió de les idees de Marx. Per un cantó Ferdinand Lassalle, el 1863, creà una associació de treballadors, l'Associació General de Treballadors d'Alemanya (ADAV), per l'altre el mateix any 1863 Wilhelm Liebknecht i August Bebel crearen la Federació d'Associacions Obreres Alemanyes (Vereinstag Deutscher Arbeitervereine, VDAV). A partir del congrés d'Eisenach (1869) la VDAV s'orientà cap al marxisme, constituint el Partit Socialdemòcrata Obrer d'Alemanya (Sozialdemokratische Arbeiterpartei Deutschlands, abreviat com SDAP). En el congrés de Gotha (1875) les dues associacions obreres s'uniren constituint el Partit Socialista Obrer d'Alemanya Sozialistiche Arbeiterpartei Deutschlands, o SAPD) que el 1890 passà a anomenar-se Partit Socialdemòcrata d'Alemanya (Sozialdemokratische Partei Deutschlands, o SPD). La socialdemocràcia avançà i Karl Kautsky va definir el programa d'Erfurt (1891), en el qual s'estableix un programa reformista: defensa del sufragi universal, laïcització de l'Estat i de l'ensenyament, import progressiu sobre la renda, legislació protectora del treball, etc. La possibilitat revolucionària no es contempla a curt termini. La socialdemocràcia alemanya es convertí en una potent organització política i electoral, tot i fer ús ara i adés d'una fraseologia revolucionària. miniatura|Vaga obrera a Sulitjelma (Noruega) el juliol de 1911 Karl Kautsky fou el gran teòric de la socialdemocràcia alemanya. Cal destacar "La doctrina econòmica de Marx" (1887), "La Revolució Social" (1902) i "El camí del poder" (1910). Fa front a problemes que Marx no havia estudiat en profunditat com "La qüestió agrària" (1898). Però els conceptes kautskians venen emmarcats per una concepció positivista que transforma el marxisme en un cientifisme, reduint la dialèctica marxiana a un monòton mecanicisme. La creença en què l'evolució del capitalisme, de manera inevitable, durà a la seva destrucció, redueix les tasques del partit obrer a la labor d'acumulació de força social i electoral, esperant que la fruita maduri i caigui, o si més no anar aconseguint reformes socials i democràtiques.
A l'estat francès va ser Jules Guesde que el 1879 va introduir el marxisme en el si del moviment obrer, essent notable a més la influència de Paul Lafargue i Gabriel Deville. Però cap d'ells va elaborar un pensament capaç de desenvolupar les tesis de Marx i Engels, aturant-se a retenir del materialisme històric la primacia de l'economia, amb una derivació cap a la predeterminació mecanicista de la història. La figura de Jean Jaurés seria important en la fundació del Partit Socialista Francès (1901).
A Itàlia va ser destacable l'acció d'Antonio Labriola que amb Filippo Turati, en el congrés de Gènova constituïren el Partit Obrer Italià. Labriola, confrontat amb Turati, va efectuar una interpretació del marxisme, captant l'essència del materialisme històric, com a mètode filosòfic i com a interpretació de la història, alliberant-lo del mecanicisme de les interpretacions positivistes, i definint-lo com una "filosofia de la praxis", entenent que la història la fa l'home, que l'home "es produeix a ell mateix".
Austromarxisme
miniatura|Rudolf Hilferding El Partit Socialdemòcrata d'Àustria es va fundar gràcies a l'acció de Victor Adler. A partir de 1904 es creà una escola de pensament que va tractar de respondre a les circumstàncies específiques de la realitat austríaca. Els principals representants de l'austromarxisme foren Max Adler, Rudolf Hilferding, Karl Renner i Otto Bauer. Max Adler intentà el 1904 aprofundir en el debat que contraposa Marx i Kant, a l'entorn de la importància dels elements ètics en el si del materialisme històric. Adler assenyalà que la lluita de classes és també un enfrontament amb judicis morals específics, que es diferencien dels imperatius morals kantians en què no tenen res de transcendent, ja que pertanyen a la realitat, li són immanent i tenen llur origen en les contradiccions de la infraestructura econòmica. Rudolf Hilferding situà en el centre de les seves preocupacions l'estudi de l'imperialisme. Serà un dels autors utilitzats per Lenin en escriure el 1917 "L'imperialisme, fase superior del capitalisme". Les investigacions de Karl Renner i Otto Bauer s'orientaren a analitzar el paper de les nacionalitats, dels moviments d'alliberament nacional i la seva relació amb la lluita de classes, un tema completament imprescindible en el context de l'imperi austrohongarès.
Revisionisme
En el moment en què el marxisme tendeix a esdevenir la filosofia oficial del socialisme apareixen persones que procedeixen a fer-ne un examen crític, a revisar-lo. Aquest és el cas, a Alemanya, d'Eduard Bernstein. A l'estat francès destaquen Jean Jaurés i Georges Sorel, que generaren dos sistemes que, partint del marxisme, se n'allunyaven força. Leon Blum seria un continuador d'aquestes perspectives en situar-se "en el punt de convergència entre la filiació marxista i la filiació jauresiana", rebutjant les posicions leninistes. Aquest seria el cas del neerlandès Henri de Man autor de "Més enllà del marxisme" (1927).
Bernstein, força influït pel fort sindicalisme reformista britànic i alemany es va anar distanciant del marxisme, entès com a proposta de transformació revolucionària de la societat, per adoptar les propostes d'un socialisme democràtic i reformista. A "Socialisme teòric i socialdemocràcia pràctica" (1898) va intentar alliberar el marxisme dels "vestigis del pensament utòpic que l'impregnen", distingint l'anàlisi científica de la realitat pròpia de Marx de la part atribuïble al revolucionari amb una fe que pot deforma l'objectivitat dels fets. També va refutar el materialisme històric, que veia com un determinisme rígid que condemna la llibertat humana en nom d'un fatalisme econòmic. Segons ell, amb un veritable "retorn a Kant", la societat s'orientarà cap al socialisme a partir d'imperatius morals. Front a la dialèctica materialista va contraposar el gradualisme i l'evolució progressiva. Va sotmetre també a crítica la descripció marxiana de l'agonia capitalista que veia esquemàtica i incapaç de reflectir la complexitat dels fets. La conclusió és que el capitalisme és en contínua transformació i el moviment obrer incideixi en aquesta evolució amb proposta reformistes. En el si de la socialdemocrària europea August Bebel, Rosa Luxemburg, Karl Kautski i altres criticaren el reformisme bernsteinià. Altres com Eduard David, Georg von Vollmar i el belga Émile Vandervelde el defensaren. Tanmateix el moviment socialdemòcrata, de cada cop més fort, va anar orientant-se cap a la pràctica parlamentària i el sindicalisme gradualista. Bebel a partir de 1906 i Kautski a partir de 1910, defensaren l'acció reformista, sense massa diferències amb el revisionisme de Bernstein que doctrinalment havien rebutjat uns anys abans.Cf. S. Rábade, J. L. Arce, J. M. Benavente y A. Curras, Historia de la filosofía. Madrid: G. del Toro, 1978, p. 316.
Des del leninisme el concepte de "revisionisme" va ser utilitzat sovint per a desqualificar aquelles posicions polítiques que s'allunyaven de les formulacions expressades pel partit bolxevic. El concepte es va anar degradant convertint-se amb Stalin en un qualificatiu utilitzat per a marginar, perseguir i suprimir els opositors interns dins el propi moviment o aquells que com Josip Broz Tito no acceptaven les imposicions russes. Aquesta pràctica va ser molt utilitzada, a partir de 1960, per Mao Zedong i els seus seguidors per atacar la URSS i els partits comunistes satèl·lits.
Laborisme
El moviment obrer anglès va desenvolupar poderoses organitzacions sindicals ja a finals del . Formacions polítiques com Social Democratic Federation (SDF), Socialist League i Fabian Society, constituïda el 1884, contribuïren a fer evolucionar les rígides Trade Unions. El 1893 va aparèixer l'Independent Labour Party. El 1900 es constituí el Labour Representation Committee que aconseguí 30 diputats a les eleccions de 1906. El pes del fabianisme va ser notable, aportant una filosofia política que defensava la transformació progressiva i pacífica de la societat, a partir de la incidència parlamentària i el treball dels sindicats. Amb l'afiliació col·lectiva de les Trade Unions el Partit Laborista va arribar al milió i mig d'associats el 1914. El laborisme majoritari va constituir un moviment moderat, de tipus reformista i sindicalista, amb elements convergents procedents del socialisme marxista i del progressisme liberal (social-liberalisme), que el 1914 va acabar donant suport a l'esforç bèl·lic, arribant per primera vegada al govern el 1924.
Marxisme revolucionari