La intoxicació amnèsica per marisc (en anglès: Amnesic Shellfish Poisoning) (ASP) és una intoxicació alimentària deguda al consum de marisc contaminat per àcid domoic, un aminoàcid produït per algunes espècies de fitoplàncton, majoritàriament per Pseudo-nitzschia spp. L'àcid domoic actua com una neurotoxina causant la degeneració neuronal en els mamífers, inclosos els humans, provocant pèrdua de memòria a curt termini, pèrdua de massa cerebral i la mort en els casos més greus. A causa de la bioacumulació en el marisc, l'àcid domoic entra dins de la xarxa alimentària dels humans una vegada són consumits. L'ASP forma part de les quatre intoxicacions per ingestió de marisc.
Història El novembre de 1987 va sorgir a l'illa del Príncep Eduard, situada a l'est del Canadà una intoxicació alimentària de característiques epidèmiques en consumidors de musclos blaus (Mytilus edulis Linnaeus), cultivats i recol·lectats a la mateixa illa.
Més de 100 persones van estar intoxicades, en 107 pacients van aparèixer símptomes com nàusees, vòmits, diarrees, cefalea intensa i pèrdua de memòria a curt termini. El brot va suposar l'hospitalització de 19 individus i la mort de 4 persones grans. Dotze dels 19 hospitalitzats van acabar en cures intensives per presentar, a més, secrecions respiratòries profuses, inestabilitat de la pressió sanguínia, convulsions i coma en els casos més greus.
El període de latència, des de la ingesta dels musclos contaminats fins a l'aparició de la intoxicació, va ser entre 15 minuts a 38 hores, amb una mitjana de cinc hores. Aquesta gran diferència d'hores per l'aparició dels símptomes es creu que pot ser degut a diversos factors que podrien haver modificat el ritme d'absorció, com ara l'aliment que acompanyava el contaminant, la quantitat d'aquest últim, la beguda, l'estat previ del l'estómac i la presència d'algun possible factor de risc.
Els efectes clínics observats en molts dels afectats van incloure pèrdues de memòria, i per això es va anomenar a aquesta condició intoxicació amnèsica per marisc (ASP). El producte químic que al principi era d'origen desconegut, es va identificar posteriorment com a àcid domoic.
La recuperació, quan va ocórrer, va variar entre les 24 hores a dotze setmanes.
Exposició miniatura|Exemple de la proliferació d'algues degut a flors d'aigua a una platja a Boracay
Les primeres identificacions de l'àcid domoic es van donar originàriament al sud del Japó, a partir de mostres de les macroalgues vermelles Chondria armata. No obstant això, després del brot d'ASP al Canadà el 1987, es va comprovar que també les diatomees marines del gènere Pseudo-nitzschia tenien la capacitat de produir àcid domoic.
El gènere Pseudo-nitzschia spp. està molt distribuït arreu del món en aigües marines tant de climes càlids com de climes freds.
El fitoplàncton produeix àcid domoic regularment, però quan es donen les condicions òptimes mediambientals hi ha un augment de la producció de l'àcid domoic. Hi ha variacions estacionals en les floracions del fitoplàncton, concretament, a la primavera i la tardor es veu augmentat el nombre de floracions a causa de les precipitacions abundants i periòdiques i a l'abundància de nutrients. A més, la disminució dels corrents d'aire i la reducció dels corrents d'aigua fan possible que el fitoplàncton s'acumuli a la superfície de les aigües més càlides, mentre que els períodes de sol permeten que el fitoplàncton experimenti un creixement ràpid i una floració. Aquest fenomen de proliferació de fitoplàncton es coneix com a flors d'aigua o marees roges.
Es coneix que nombroses soques del gènere P. nitzschia produeixen àcid domoic com per exemple P. multiseries, P. pseudodelicatissima i P. Australis. Tanmateix, l'augment en la producció d'àcid domoic presenta diferències significatives entre les diferents espècies i es creu que augmenta en resposta a un estrès ambiental, com ara un canvi en la temperatura de l'aigua.
Tot i que l'augment de la producció d'àcid domoic sol estar associat a les temperatures de mars més càlids (14-17 °C), algunes soques s'han adaptat al creixement en aigües més fredes, com per exemple, la P. seriata que aconsegueix produir altes concentracions d'àcid domoic a 4 °C.
Bioacumulació S'ha demostrat que l'àcid domoic té la capacitat d'acumular-se en una àmplia varietat d'espècies de marisc com ara alguns tipus de navalles, musclos, cloïsses i vieires.
Els mariscs acumulen àcid domoic ja sigui per filtració directa del plàncton o per ingerir directament organismes contaminats, per tant, les concentracions d'àcid domoic són més altes a les glàndules digestives que en altres teixits. Els mariscs són animals filtradors, el seu sistema digestiu es basa en el fet que bomben aigua a través dels seus sistemes interns, filtrant-la i menjant algues i altres partícules necessàries per la seva alimentació. Quan els mariscs mengen algues que produeixen biotoxines, la biotoxina es pot acumular al seu teixit encara que les taxes d'acumulació varien entre les diferents espècies.
Els animals que s'alimentin d'aquests mol·luscos bivalves contaminats són els que patiran una intoxicació alimentària com serien els crancs, les anxoves o el verat, que també poden veure incrementat els seus nivells d'àcid domoic, però en menor quantitat que en el cas dels mol·luscos.
Finalment, l'àcid domoic entra a la xarxa alimentària dels humans pel consum de mol·luscos bivalves o de petits peixos contaminats i poden arribar a produir ASP segons la dosi consumida d'àcid domoic.
Toxicocinètica La informació sobre la toxicocinètica de l'àcid domoic en mamífers és molt limitada. Les dades inicials es van extreure del brot d'intoxicació per àcid domoic al Canadà el 1987. En aquest estudi no es van detectar restes d'àcid domoic en mostres de sang, sèrum i líquid cefalorraquidi de 17 pacients exposats a unes quantitats estimades d'entre 60 i 290 mg d'àcid domoic a causa de la ingesta de marisc contaminat. També es va assenyalar que les mostres havien estat obtingudes almenys dos dies després que els pacients haguessin consumit marisc contaminat i que aquest temps podia haver estat suficient perquè la toxina s'hagués eliminat dels líquids corporals examinats.
Aquestes observacions suggereixen que l'àcid domoic no s'absorbeix adequadament i s'elimina ràpidament del cos.
Absorció L'administració oral d'àcid domoic en una solució salina a ratolins i rates ha demostrat que els nivells de NOEL (nivells sense efectes observats. En anglès: no observed effect level) són aproximadament trenta vegades més alt que els que es troben a través d'injeccions intraperiotineals de solucions d'àcid domoic. Això proporciona algunes proves que l'àcid domoic no s'absorbeix adequadament en el tracte gastrointestinal. Al mateix estudi, seguint l'administració oral d'un extracte de musclo que contenia àcid domoic a ratolins i rates, quasi tot l'àcid domoic administrat es va detectar a les femtes dels animals experimentals, aquest resultat suggereix una baixa o nul·la absorció d'aquesta substància al tracte gastrointestinal.
Si es té en compte la taxa d'excreció urinària de l'àcid domoic, s'ha estimat que l'absorció al tracte gastrointestinal és inferior al 2% en el cas d'administrar una dosi de 0,1 o 5,0 mg d'àcid domoic / kg pes corporal a rates durant 64 dies.
En un estudi posterior, es va confirmar la deficient absorció gastrointestinal de l'àcid domoic en micos Cynomolgus. Després de repetides administracions orals durant 30 dies amb dosis d'entre 0,5 a 0,75 mg d'àcid domoic / kg pes corporal, els resultats van indicar que només es va absorbir el 4-7% de l'àcid domoic administrat.
El temps d'inici dels símptomes en humans és de 15 minuts a 38 hores (una mitjana de 5,5 hores aproximadament) a la ingesta, segons la quantitat i l'absorció acumulada de toxines ingerides.
Distribució L'administració intravenosa d'àcid domoic tritiat va indicar que el volum aparent de la distribució de la substància a la rata era d'uns 260 mL/kg pes corporal. El volum de distribució en el cas del mico Cynomolgus és menor, sent inferior a 200 mL/kg.
Mitjançant una injecció intravenosa de 10 μg d'àcid domoic tritiat / kg pes corporal en rates, es va observar certa permeabilitat a través de la barrera hematoencefàlica i que no variava considerablement la constant de transferència mesurada entre diferents regions cerebrals. Això indicava una baixa permeabilitat de l'àcid domoic a través de la barrera.
Es van trobar diferents residus equivalents a l'àcid domoic, concretament, en concentracions d'entre 52 i 83 pg/g de teixit a diferents regions del cervell. A més, la mesura de la constant de transferència de la permeabilitat d'àcid domoic en diferents regions cerebrals no va canviar quan es va augmentar 40 vegades la quantitat administrada. Per tant, es va concloure que l'àcid domoic entra al cervell sense la implicació d'un mecanisme portador, i que aquestes condicions que poden comprometre la integritat de la barrera hematoencefàlica també podrien tenir un impacte en els efectes de l'àcid domoic sobre el cervell.
Les dades extretes d'aquest experiment han estat utilitzades per desenvolupar un model de captació d'àcid domoic en el cervell. És possible que algunes regions del cervell no estiguin protegides de l'àcid domoic per part de la barrera hematoencefàlica, com és el cas de la zona postrema. Aquest accés sense restriccions de l'àcid domoic a la zona postrema es considera la causa de l'efecte dels vòmits que van patir els micos Cynomolgus que van rebre la substància per via intravenosa.
També es va demostrar la facilitat que té l'àcid domoic per travessar la barrera placentària i ser transferida de la mare al fetus en el cas de rates femelles embarassades. Una sola injecció intravenosa de 0,6 o 1,6 mg d'àcid domoic/kg pes corporal en el dia 13 o 20 de gestació va donar com a resultat nivells detectables d'àcid domoic al cervell dels fetus, analitzats 1 hora després de l'exposició. També es va detectar nivells d'àcid domoic en el líquid amniòtic.
S'ha observat que en lleons marins hi ha transferència d'àcid domoic des de la mare intoxicada naturalment fins al fetus.
La transferència d'àcid domoic de la mare a la seva descendència es pot produir també a través de la llet materna. En rates es va demostrar que l'administració d'injeccions intraperitoneals d'1 mg d'àcid domoic / kg pes corporal dona lloc a una transferència limitada d'àcid domoic a la llet materna. En contrast amb l'eliminació ràpida d'àcid domoic de la sang (> 99% a la primera hora després de la injecció), les concentracions en llet materna van disminuir només al voltant d'un 60% en 8 hores després de la injecció de la toxina. Tenint en consideració que una hora després de la injecció els nivells d'àcid domoic en la llet eren 16 vegades inferiors els que es troben en plasma es demostra una baixa transferència des de la sang a la llet. No es va detectar àcid domoic (LOQ, 1 ng/ml) al plasma de les cries que van rebre llet materna recollida 4 hores després de l'administració d'àcid domoic a les mares.
Metabolisme L'administració d'àcid domoic tritiat a rates a través d'una única injecció intravenosa ha demostrat que entre un 70-75% de la radioactivitat detectada a l'orina es va associar amb àcid domoic parental, indicant que la major part de l'àcid domoic injectat es manté no metabolitzat a la rata. Un estudi a part va proporcionar proves que no hi havia conjugats d'àcid domoic a l'orina de les rates que van rebre la toxina per via intravenosa.
Excreció