fou un periodista, polític i impressor català. Del 1954 al 1976 va ser el líder d'Esquerra Republicana de Catalunya a l'exili com a secretari general. Durant la seva joventut va impulsar diverses publicacions i revistes com Pla i Muntanya (1925-1935), un dels quinzenals més importants de les terres de Ponent durant la primera meitat del . Va ser un dels fundadors d'ERC i l'any 1932 va ser escollit diputat al Parlament de Catalunya. Va col·laborar en diversos diaris de Barcelona, entre els quals La Campana de Gràcia i La Humanitat.
L'any 1937 va ser nomenat director general de Sanitat, càrrec que va mantenir fins que l'avenç de les tropes franquistes durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939) el va obligar a exiliar-se a França. A l'exili hi va viure 44 anys, 22 dels quals els va passar com a secretari general del seu partit. Va ser una de les personalitats republicanes que més es va implicar en la visibilitat de Catalunya a Europa. És autor de tres llibres, un dels quals, L'Exili Polític Català, és una referència sobre la diàspora catalana després de la guerra. Amb 83 anys va tornar a Balaguer, ciutat on va morir dos anys després.
Naixement, infància i primera joventut a Argentina Joan Sauret i Garcia va nàixer a Balaguer el 20 de febrer de 1899 en el si d'una família pagesa. Era el fill primogènit del segon matrimoni del músic balaguerí Joan Sauret i Gené, casat amb Dolors Garcia Ametlla, nascuda a la localitat de Bellcaire d'Urgell (la Noguera). Va tenir dos germans; Josep Sauret i Garcia (Balaguer, 21 de juliol de 1904-Barcelona, 20 de setembre de 1938) i Àlvar Sauret i Garcia (Balaguer, 3 de novembre de 1907-4 de febrer de 1983), i una germanastra, Miracle Sauret i Llarden, mare de Joaquin Viola Sauret, alcalde de Barcelona entre el 18 de setembre de 1975 i el 6 de desembre de 1976.
Sauret va passar la infància i part de la seva joventut en la tranquil·litat d'una petita ciutat que funciona entre pagesos, converses de cafès, discussions de política i la faràndula dels grups teatrals, una de les majors aficions dels balaguerins a principis del . La seva personalitat apareixia ja en els primers anys com la d'un jove inquiet, una característica que es va reforçar quan la seva mare l'envia a l'Argentina, on hi vivia una germana seva, confiada que el seu fill podria guanyar-se millor la vida a Sud-amèrica que no pas a una petita ciutat de l'interior de Catalunya com Balaguer.
A la primavera del 1913, el jove Sauret va començar un periple a la ciutat de Buenos Aires, on es va acostar per primer cop al catalanisme polític de la mà del nodrit col·lectiu de catalans que resideix a la ciutat i que s'organitza en diversos centres com el Casal Català, el Comitè Llibertat o la Unió Nacionalista Catalana. En aquesta etapa, al jove Sauret també se li va encendre l'espurna del periodisme gràcies a Ressorgiment, la revista mensual escrita en català i que es va publicar a la capital del 1916 al 1972. Aquesta extensa trajectòria la va convertir en la publicació més rellevant de totes les que van editar els catalans d'Argentina. Els seus fundadors foren Pius Àrias, Manuel Cairol, Francesc Colomer i Hipòlit Nadal i Mallol.
Els contactes que Sauret va fer li van obrir les portes de la redacció de la revista, i va començar a treballar com a practicant quan encara no havia complert la vintena. Escrivia breus informacions i notes fins que el març del 1919 va aparèixer el seu primer article signat, un text polític en el qual s'hi reflecteixen uns ideals marcadament «separatistes», influència dels ambients polítics que sovinteja. A partir d'aquest moment, Sauret començà a agafar notorietat tan a les pàgines de la revista com en els cercles catalanistes de Buenos Aires i d'altres ciutats del país. Va assumir responsabilitats fins a acabar fent de secretari del Casal Català, tasca que compaginà amb la feina a Ressorgiment i amb l'activisme a la Unió Nacionalista Catalana. Amb només vint anys ja era presentat com un dels responsables de l'ens en els actes on participa.
La mort del seu pare va acabar amb el periple argentí però no amb el vincle amb la comunitat catalana de Buenos Aires ni tampoc amb la capçalera on ha nascut la seva vocació periodística. La col·laboració amb Ressorgiment la va mantenir fins pràcticament el final de la publicació.
Primer retorn a Balaguer: impressor i periodista A finals del mes de novembre de l'any 1920, Joan Sauret va tornar a Balaguer. Les circumstàncies el van posar novament davant del repte de muntar-se una vida a la terra natal després de deixar enrere la que començava a tenir mig embastada a l'Argentina. La vocació per les lletres el va portar a obrir una impremta al número 43 de la plaça Mercadal. Ho va fer després de treballar uns mesos a la a Barcelona Traction, Light and Power Company Limited, l'afamada companyia coneguda popularment com La Canadenca que va estar anys construint la presa de Camarasa (la Noguera).
La impremta va començar a funcionar i li donà a Sauret una suficient estabilitat econòmica per poder-se dedicar també a l'activisme catalanista, una tasca que va impulsar tan bon punt va tornar al poble. A principis dels anys 20, ja era secretari de la Joventut Nacionalista de Balaguer, una responsabilitat política que va assumir en paral·lel a les tasques periodístiques que va desenvolupar a Pla i Muntanya, la revista quinzenal que ell mateix fundà amb Domènec Carrové i que va veure la llum el 14 d'abril de 1925. La publicació s'imprimia a la Impremta Sauret i durà deu anys, fins al desembre de l'any 1935.
A les pàgines de la revista, Sauret va mostrar una ploma (amb diverses signatures com: Joan Sauret, Ariel, SiG o STOP) que el presentava com un home d'esquerres i catalanista i avesat a molts àmbits de la societat local; des del comerç i la política passant per les tradicions i acabant amb el teatre, art que tractava sovint amb crítiques d'obres, entrevistes i articles. La seva passió teatral el va portar a escriure el seu primer llibre, l'any 1927, un drama en tres actes concebut juntament amb l'escriptor local i també col·laborador de la revista, Joan Pinós. L'obra es va titular Diners, es va publicar l'agost d'aquell mateix any i s'estrenà al Teatre Principal de Balaguer el 28 de juliol de 1928 per la companyia teatral Vila-Daví.
Matrimoni i descendència En aquests anys d'efervescència com a periodista i impressor, Sauret va formar una família al costat d'Emília Armengol i Rafel, nascuda a Bellcaire d'Urgell cinc anys després que ell, concretament el 4 de maig de 1905. L'amistat que es va establir entre els dos esdevingué en prompte nuviatge que va acabar a l'altar de l'església de Sant Josep. Sauret i Armengol es van casar el 19 de juliol de 1923 amb vint-i-quatre i divuit anys respectivament. El matrimoni s'instal·là al 43 de la Plaça Mercadal i allà van fer créixer la família. En cinc anys ja la tenien nombrosa: quan encara no s'havia complert el primer aniversari de l'enllaç, el 8 de maig de 1924, naixia Joan Sauret i Armengol. Dos anys després, el 30 de maig de 1926, arribava Jordi Sauret i Armengol, i finalment, el 27 de maig de 1928 naixia Enric Sauret i Armengol, el darrer fill de la parella.
L'inici de la trajectòria política: diputat republicà (1932) El seu contacte amb la política s'intensificà a partir del 1930, un fet que es palesava en els molts articles que firmava a Pla i Muntanya amb relació a la situació política del moment i els canvis que creia que podien arribar d'acord amb les debilitats demostrades pels governants espanyols i les ànsies dels partits republicans de fer caure el rei Alfons XIII i capgirar el panorama polític. La primera informació que a la ciutat de Balaguer es va donar sobre la proclamació de la República la va fer ell, fet que demostrava els seus estrets contactes polítics.
Aquell mateix any participà a la Conferència d'Esquerres Catalanes en la qual es va fundar Esquerra Republicana de Catalunya, i en el primer Congrés Nacional, celebrat el febrer de 1932, va passar a formar part del Comitè Executiu del partit. Pocs mesos després, a l'octubre, va ser votat com a candidat per ERC a les comarques lleidatanes a les eleccions al Parlament de Catalunya del 20 de novembre de 1932.
L'acompanyava a la candidatura: Francesc Macià, Humbert Torres, Enric Canturri, Lluís Companys, Pere Coromines, Josep Maria Espanya, Pere Mias, Ricard Palacín, Jaume Magre i Francesc Viadiu. Joan Sauret va ser el candidat d'ERC que va aconseguir més vots a la seva ciutat amb 413 suports, per sota dels 487 del vencedor balaguerí, Josep Cabeceran. Els sufragis que recollí al districte de Balaguer es fixaren en 6.445, i a la circumscripció en va obtenir 31.546 essent el sisè candidat més votat de les eleccions a Lleida. Estrenà l'escó parlamentari el 6 de desembre del 1932, dues setmanes després dels comicis. D'ençà, la seva figura com a diputat va créixer gràcies a la seva personalitat política i el seu tarannà obert que li permetien estrènyer vincles, no només amb companys del seu partit, sinó també amb parlamentaris d'altres formacions.
Des del seu lloc de diputat, formà part de la Comissió de Finances i de la Comissió de Revisió de Comptes del Parlament. Aquesta tasca la complementava amb la de cronista polític a La Humanitat, on portà la secció «Antena» i amb les col·laboracions en diverses publicacions, com La Campana de Gràcia. En el segon Congrés Nacional del partit, celebrat l'octubre de 1933, va ser escollit de nou membre del Comitè Executiu, un càrrec que va mantenir fins a la reestructuració d'urgència del Comitè l'abril de 1935, amb una part de la direcció empresonada arran dels Fets d'Octubre de 1934.
Els Fets d'Octubre del 1934: presó, judici i absolució L'aturada a Espanya promoguda fonamentalment pel PSOE i la UGT després de la creació del nou executiu per part d'Alejandro Lerroux en el qual hi van participar tres membres de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA), provocà una insurrecció arreu de Catalunya. Joan Sauret es va desplaçar a Balaguer per ajudar el seu amic, l'alcalde Domènec Carrové, a intentar mantenir la pau als carrers de la ciutat.
Tot i alguns episodis de tensió amb els vaguistes, no es registraren enfrontaments violents. El dia 6 d'octubre, després que Lluís Companys hagués proclamat a Barcelona l'Estat Català en la República Federal Espanyola, Sauret sortí al balcó de l'Ajuntament de Balaguer al costat de Carrové, que no va declarar l'Estat Català com ho havia fet el President de la Generalitat, sinó que es limità a informar dels fets de la capital sense prendre-hi partit. Sauret va complementar el parlament del batlle demanant que es mantingués l'ordre a la ciutat i que la gent se n'anés cap a casa. Alcalde i diputat marcaren un pas de prudència, no se sumaren al moviment i aconseguiren els propòsits de mantenir la pau social suficient com per no haver d'utilitzar la força contra els revolucionaris.
Aquesta decisió no els va evitar la presó: Carrové i Sauret van ser enviats a la presó de Lleida per un delicte de rebel·lió militar. S'hi passaren gairebé dos mesos, fins al 24 de desembre del 1934, quan van ser posats en llibertat a l'espera de ser jutjats en un Consell de Guerra datat pel 5 d'abril del 1935. Els advocats dels acusats van fer una defensa en la qual destacaren la seva voluntat pacificadora durant les hores greus de revolta, un argumentari que es reforçà amb diversos testimonis, que acreditaren que a Balaguer no van existir enfrontaments violents ni usos d'armes. Vist per sentència el judici aquell mateix dia, el jutge va absoldre els acusats per «manca de proves».
Càrrecs al Govern