La casa de cos, casa d’un cos o de navada és una tipologia d'habitatge tradicional present als nuclis de població de bona part dels territoris de parla catalana, construïda generalment sobre un solar estret i profund, organitzada en un sol cos, pati o parcel·la. Constiueix el tipus més estès de casa unifamiliar —la tradicional casa de poble o casa rural—, que es desenvolupà durant el període preindustrial i la industrialització, en paral·lel a la urbanització dels nous eixamples urbans a partir de la segona meitat del segle XIX.miniatura|Dues cases de cos al barri de Sarrià (Barcelona)El mot cos (plural cossos), navada o crugia designa l'àmbit entre dues parets paral·leles que suporten el sostre de bigues o de volta. L'amplada de la crugia tradicional en les masies i les cases de cos és l'adequada per tal que les bigues no fimbregin o l'empenta de les voltes sigui moderada per no haver de fer contraforts en els murs. Usualment, l'amplada de la crugia o cos era de 25 pams, si bé s'admet que l'amplada pot estar compresa entre els 20 o els 30 pams. (1 pam de Barcelona equival a 19,43 cm; 25 pams són 4,85 metres.)

La casa de cos es compon de planta baixa i un pis. A la planta baixa, s'entra per un espai que usualment era de treball, on es tenien els estris de la feina, tant dels homes com de les dones, així com la bóta de vi, cadires i taules, etc. L'escala que pujava al primer pis amb un rebost o carner sota la volta donava pas a la cuina amb el foc adossat al racó amb un ampli faldar, la pica i les lleixes per als estris i els plats i cassoles. A la cuina, també s'hi menjava i es feia la vida al voltant de la taula. Al pis hi havia dues cambres, la cambra principal era el dormitori dels caps de família, usualment tenia la forma de sala i alcova, com a reminiscència de les alcoves de les masies, que eren el model per a les dependències privades propi de les classes benestants. L'altra habitació era per als fills, avis i resta de la família. miniatura|Cases de navada a Ròtova. Des de la cuina se sortia a un pati o eixida amb un petit hort, i al fons o al costat el galliner i, si n'hi havia, la cort del porc. La comuna era en algun lloc de l'eixida i normalment amb un pou mort que es buidava periòdicament. En les cases que donaven a dos carrers, al darrere o al final de l'eixida hi havia la cavallerissa del cavall o mul, i l'arada i estris del camp si els estadants feien de pagès. En determinats indrets, en el pati hi havia un pou d'aigua o un pou d'accés a l'aigua d'una mina, si bé el sistema més estès d'abastament d'aigua eren els aforaments, els quals, així com el clavegueram, s'imposaren en avançar la pràctica d'un urbanisme higienista.

Aquest esquema és aplicable tant a les cases aïllades com a les construïdes entre mitgeres, amb l’única diferència que, en les primeres, era habitual trobar altres cossos —generalment de servei, com ara palleres, quadres, etc.— adossats a l’edifici principal o al corral. miniatura|Carrer a Catamarruc. Quan les cases de cos es construïen entre mitgeres, formaven agrupacions lineals o fileres seguint un camí preexistent, o bé constituint carrers que, en terrenys irregulars, s’adaptaven a la topografia; mentre que, en terrenys plans, era més habitual que es formara el nucli urbà amb carrers paral·lels i transversals que anaven delimitant illes de cases.

Des del eren el resultat d'actuacions planificades de parcel·lació del sòl, que havien de ser aprovades per les autoritats des de la incipient administració urbanística de l'època que portaven a terme uns ajuntaments molt poc tecnificats. De fet, un agutzil o un paleta local traçava els eixamples a cordill, és a dir, mitjançant un cordill tensat entre dues estaques que defineix l'eix del carrer. Posteriorment, el propietari de la finca o del tros anava al notari i la dividia en solars d'un cos, amb la varietat de mides que hem comentat. En funció de les necessitats i l'economia dels possibles adquirents, s'adoptaven mides grans per al cos com a Gràcia, on la mida dels solars és de 30 pams, o fins a gairebé un cos i mig, com a la plaça d'Isabel II (actualment plaça de Barcelona) de Sant Cugat del Vallès, on la parcel·lació fou en solars de 40 pams.miniatura|Cos entre dues parets paral·leles que suporten el sostre de biguesLa composició i façanes de les cases d'un cos comporta unes conseqüències notables en l'estètica final dels carrers. Les façanes tradicionals de les cases de cos generalment tenen tres forats: el portal, el balcó i la finestra de planta baixa. Aquestes obertures es caracteritzen per la seva disposició asimètrica en la façana d'una casa. El balcó generalment se sobreposa al portal d'entrada, el qual té la finestra al costat i, quan hi ha finestra addicional al pis, aquesta està disposada en el mateix eix vertical de la de sota. La regla àuria o regla del nombre d'or, en forma aproximativa i espontània, és present en les construccions tradicionals i fou usada conscientment, com argument de composició, en les reformes o rehabilitacions de cases urbanes de cos o de renda, tant pels mestres d'obres com pels arquitectes modernistes o noucentistes que intervingueren en els processos de renovació urbana en el o primer terç del .

En les fileres o agrupacions, les disposicions aparionades amb l'eix de simetria sobre la mitgera o amb molta més freqüència en les disposicions juxtaposades, repetint la composició amb la mateixa orientació, donen lloc a conjunts lineals de diferent llargària, fileres de cases iguals o simètriques, enllaçades amb una sèrie d'elements com són: els ràfecs de teula romana de tortugada o els diversos tipus de coronament, com la cornisa de maons col·locats per punta, fins als remats més elaborats fets amb arquitraus o caps de biga, o els davantals ornamentats amb peces ceràmiques provinents dels terrissers o de les bòbiles locals. També hi ha les balustrades clàssiques fetes amb peces de morter modelat per petits tallers o obradors, vinculats als paletes locals. miniatura|Casa gran de navada a Almoines, amb una pallissa a la planta superior. Les diferències que poden observar-se entre unes cases i altres no responen a qüestions estructurals, sinó més bé a aspectes decoratius o als materials emprats en la construcció. En l'àmbit rural, l’austeritat és la norma: les façanes solen presentar superfícies planes i sense ornamentació, interrompudes únicament pels buits de portes i finestres, habitualment protegits amb reixes. Quan s’hi incorpora algun element decoratiu, aquest acostuma a reduir-se a motllures senzilles o a franges que perfilen els buits, i, en alguns casos, a ampits tancats o calats sota el ràfec de la coberta, amb motius geomètrics o florals. Aquesta sobrietat ornamental és un dels elements que millor distingeix les cases de camp de les construccions urbanes, on sol destinar-se més recursos a embellir les façanes.

Quant als materials, el maó massís continuà sent predominant en l’aixecament dels murs fins ben entrat el segle XX, moment en què començaren a utilitzar-se blocs de formigó massís fabricats amb tècniques semblants a les de les antigue toves. A partir de la segona dècada del segle XX, el maó i el ciment substituïren progressivament la mescla tradicional d’arena i calç en els morters, i el formigó començà també a introduir-se en les bigues, que fins llavors eren generalment de fusta.

Quan les cases son d'un cos i mig o dos cossos, la composició de la façana esdevé simètrica respecte de l'eix de simetria que assenyala el portal i el balcó principal, mentre que en la resta de la composició i elements, es manifesta el mateix joc de proporcions i elements ornamentals que les cases d'un cos.

Bibliografia

Referències

Categoria:Edificis per tipus Categoria:Arquitectura popular Categoria:Urbanisme