Des de finals del , els historiadors han debatut sobre la participació les dones en la Revolució Francesa i quina repercussió a llarg termini va tenir sobre les dones franceses. Les dones no tenien drets polítics a la França pre-revolucionària; se les consideraven ciutadanes «passives», obligades a confiar en els homes per determinar què era millor per a elles. Això va canviar notablement en teoria, ja que aparentment hi va haver grans avenços en el feminisme, que va sorgir a París com a part d'una àmplia demanda de reforma social i política.
La Revolució Francesa (1789-1799) tenia com a objectiu alliberar França de prejudicis i discriminacions de l'Antic Règim, amb el seu lema: Llibertat, igualtat i fraternitat. Les dones van exigir la igualtat entre els homes i després van passar a una demanda per acabar amb la dominació masculina. El seu principal vehicle d'agitació eren els pamflets i els clubs de dones, especialment la Societat de les Republicanes Revolucionàries (Société des républicaines révolutionnaires).
No obstant això, durant el transcurs dels fets, les dones van acabar quedant fora de la revolució. La revolució francesa tenia com a base ideològica diversos filòsofs de la il·lustració, que van concebre idees com ara que «l'home i la dona són éssers complementaris, l'home essent superior a la dona, ja que ell es deixa portar per la raó mentre ella ho fa per l'úter». Rousseau, un dels filòsofs més importants de l'època, va caracteritzar la dona com a «especialment creada per complaure l'home», i reitera el seu paper com a submisa i obedient. Per a la regeneració de costums destruïts per l'excessiu luxe, la dissimulació i els vicis de l'aristocràcia, la conducta de la dona «hauria de ser el més discreta possible i dedicada a la maternitat republicana».
L'element jacobí (més radical) al poder va abolir tots els clubs femenins l'octubre de 1793 i va arrestar les seves líders. El moviment va ser aixafat. Devance explica la decisió en termes de l'èmfasi en la masculinitat en temps de guerra, la mala reputació de Maria Antoineta per la interferència femenina en els assumptes estatals i la supremacia tradicional masculina. Una dècada més tard, el Codi napoleònic va confirmar i perpetuar la condició de les dones com «segona classe».
Els rols tradicionals de les dones
Les dones no tenien drets polítics a la França pre-revolucionària; no podien votar ni ocupar cap càrrec polític. Se les consideraven ciutadanes «passives», obligades a dependre dels homes per determinar què era millor per a elles. Van ser els homes els qui van definir aquestes categories i les dones es van veure obligades a acceptar la dominació masculina en l'àmbit polític.
Es va ensenyar a les dones a estar compromeses amb els seus marits i «tots els seus interessos ... [per mostrar] atenció i cura ... [i] fervor sincer i discret per la seva salvació». L'educació d'una dona sovint consistia en aprendre a ser una bona esposa i mare; en conseqüència, no es suposava que les dones estiguessin implicades en l'àmbit polític, ja que el límit de la seva influència era la criança de futurs ciutadans. El paper servicial de les dones anteriors a la revolució va ser potser millor exemplificat pel Codi de Frederic, publicat el 1761 i atacat per filòsofs i publicacions de la il·lustració.
L'Encyclopédie, molt influent a la dècada del 1750, va fixar el to de la Il·lustració, i les seves idees van exercir una influència sobre la posterior Revolució a França. Louis de Jaucourt va escriure diversos articles sobre les dones a la societat i va criticar que «seria difícil demostrar que la regla del marit prové de la naturalesa, ja que aquest principi és contrari a la igualtat humana natural ... un home no té invariablement més força del cos, de la saviesa, de la ment o de la conducta que una dona ... L'exemple d'Anglaterra i Rússia demostra clarament que les dones poden tenir èxit en un govern moderat i despòtic ... ».
Una de les majors influències que preveien les transformacions revolucionàries i republicanes en els rols de les dones va ser el tractat educatiu de Jean-Jacques Rousseau, Emile (1762). Alguns homes liberals van defensar la igualtat de drets per a les dones, inclòs el sufragi femení. Nicolas de Condorcet es va destacar especialment per la seva defensa, en els seus articles publicats al Journal de la Société de 1789 i en publicar De l'admission des femmes au droit de cité (De l'admissió de les dones al dret de ciutadania) el 1790.
Les reivindicacions de les dones miniatura|Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana, 1791 Durant tot l'Antic Règim, es considerava que les dones eren incapacitades moral i intel·lectualment i, per tant, necessitaven viure sota la tutela d'un home. Per aquest motiu, les grans lluites de les dones van ser pels drets civils, la ciutadania, la política i el dret al divorci. Quan el rei Lluís XVI va demanar a tots els francesos que transmetessin les seves queixes a través dels Cahiers de Doléances (Llibres de queixes), les dones franceses es van manifestar demanant més educació, oportunitats laborals, independència i autonomia, reiterant en els seus escrits (anònims o signats), la necessitat de la moral i les bones maneres de reformar la societat francesa. El màxim exponent femení de la literatura que va defensar aquestes reivindicacions va ser la feminista Olympe de Gouges (1748 - 1793), qui va estar sempre present en la lluita revolucionària i va escriure el 1791 la Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana.
També tenim la baronessa neerlandesa Etta-Palm d'Aelders, que residia a París i va participar al Cercle Social que va fundar el primer club polític que va admetre dones, la Confederació d'Amics de la Veritat. Va participar en campanyes a favor del divorci, ja que considerava que el matrimoni indissoluble treia la llibertat de les dones i la necessitat de la influència de la dona en un govern lliure, de manera que la dona fos treta de la seva posició inferior per convertir-se en la companya voluntària de l'home i no en la seva esclava. Va intentar crear una societat que oferís aprenentatge a noies necessitades, però no va tenir gaire suport i va utilitzar els diners que recaptava per a l'educació de tres nenes.
La Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana
Aquest document escrit per Olympe de Gouges el 1791 contenia un preàmbul en el qual explicava les seves motivacions: que les dones fossin incloses en el debat polític i que es respectessin els seus drets, a més d'una llista de disset articles que contenen aquests drets. Olympe de Gouges va escriure el document per tal de sensibilitzar els líders revolucionaris sobre la causa de la inclusió de les dones en el principi d'igualtat que proclamava la revolució.
L'apel·lació no va ser acceptada per les autoritats revolucionàries de l'època, ja que la feminista no estava associada a cap cercle polític important, i dos anys després, Olympe de Gouges va ser condemnada a mort per haver criticat la condemna de Lluís XVI i donar suport als girondins (l'ala més conservadora de la revolució).
El divorci La introducció del divorci era un desig tant d'homes com de dones en aquell moment. La Declaració dels drets de l'home i del ciutadà va polititzar la qüestió del matrimoni, que es va plantejar a la llum de la llibertat, i l'article set de la Constitució de 1791 va transformar el matrimoni en un contracte civil que es podia canviar com qualsevol altre. Es va establir que tant homes com dones podien presentar-se al divorci en el cas de: La bogeria d'un dels cònjuges; Sentència a penes angoixants o infames; Crims, delictes o injúries greus d'un contra l'altre; Notòria interrupció de costums; Abandonar la llar matrimonial almenys dos anys; Absència de la llar, sense notícies, durant cinc anys; Emigració.
En aquests casos, el divorci es concedia immediatament, però també es podia adquirir si havia un acord mutu entre les parts implicades. Tot i això, els drets després del divorci no eren iguals, ja que un home es podia casar immediatament després de separar-se, però una dona havia d'esperar almenys 10 mesos per tornar a casar-se.
Els drets civils El dret revolucionari tractava la dona com algú legalment capaç, qui podia dur a terme qualsevol acte o contracte sense l'autorització del marit. El dret de primogenitura i els drets de masculinitat van ser abolits el 1790, augmentant l'autonomia de les filles que ara podrien gaudir de la seva majoria d'edat. Les noves lleis sobre igualtat d'herència van fer que tots els fills i filles fossin hereus dels seus pares i els poders paterns sobre els seus fills acabessin quan el jove complia vint-i-un anys, que era la majoria d'edat fixada en aquella època. A partir d'aquesta edat, totes les noies i nois podien casar-se sense l'autorització del pare.
La ciutadania política Des de l'Antic Règim, França va negar a les dones cap tipus de ciutadania política, sent considerada subordinada a l'autoritat del seu marit. Es va evitar que les dones poguessin votar, ocupar cap càrrec polític i, més tard, a la França revolucionària, de pertànyer a la Guàrdia Nacional. En el moment de la Convenció Nacional (1792-1795), es va pressionar als diputats per decidir el tema de la ciutadania de les dones i es va decidir, el 1793, que es continuaria negant la seva ciutadania, perquè, per a ells, les dones no tenien la mateixa força física i moral que els homes per poder exercir els seus drets polítics. Les dones de l'època es van sentir frustrades amb la decisió i van afirmar que els electors violaven el principi d'igualtat en excloure, segons les seves paraules, «la meitat de l'espècie humana de la vida política».
És cert que la majoria de les dones franceses, així com els homes, van veure amb menyspreu la participació de les dones en la política i, per tant, aquestes dones van decidir adoptar el camí de la «maternitat cívica» com a manera de demostrar el seu patriotisme. La devoció total per l'infant i la preocupació per la seva educació, es va convertir en un símbol de bona conducta i civilització, perquè les patriotes haurien de diferenciar-se d'alguna manera de la inutilitat i l'egoisme de les dones de l'Antic Règim. Segons els revolucionaris, els homes haurien de fer lleis i dones els costums i la moral del nou home, per a una bona educació dels seus fills.
La participació femenina a la Revolució francesa Hi ha la impressió que la Revolució Francesa va ser duta a terme gairebé exclusivament per homes. Només hi ha dos personatges que apareixen freqüentment a les narracions: Marie-Anne Charlotte Corday d'Armont, que va assassinar al polític jacobí Jean-Paul Marat el 1793, i la reina Maria Antonieta, una de les més grans personalitats de la Revolució, que també va ser guillotinada el 1793. Malgrat l'esforç per mantenir les dones a casa, es pot observar la participació femenina des del començament del procés revolucionari, tot i que no és tan gran com la dels homes. Quan la Revolució va començar, algunes dones van actuar amb força, utilitzant el clima polític volàtil, per afirmar les seves actituds.