Humanisme català és la denominació emprada per una part de la crítica tradicional (Rubió, Riquer) per designar el moviment humanista en la Corona d'Aragó. Tradicionalment, el terme humanisme s'ha utilitzat per caracteritzar la literatura catalana classicitzant sorgida de la nova situació sociopolítica i religiosa de les dues darreres dècades del i gran part del . Aquests textos mostren un interès més profund i més conscient per la cultura grecollatina i introdueixen innovacions culturals que, tot i que no suposen una ruptura radical amb el pensament medieval, marquen tanmateix el trànsit cap al món modern. Per això s'ha tendit a designar aquesta primera etapa com prehumanisme.
El prehumanisme català se singularitza enfront del corrent general pel fet de ser un moviment molt primerenc i d'acusada personalitat, precisament a causa del seu lligam amb els orígens italians, els seus epígons, rics i diversos, difereixen a més del curs més comú, que generalment desemboca en un fort Renaixement. El valor d'aquest moviment en les lletres catalanes radica sobretot en el fet que presenta uns trets humanístics molt remarcables, mentre que en altres literatures europees, en ser més tardans, no es manifesten tan nítids.
Característiques L'Humanisme és un fenomen cultural ampli, que no pot reduir-se en sentit restrictiu al fenomen de l'expansió dels studia humanitatis, com tampoc pot limitar-se a l'ús de la llengua llatina, ja que és un moviment cultural i intel·lectual que afecta la concepció de la persona humana (Batllori) i transcendeix l'àmbit merament textual. L'amplitud s'explica perquè l'humanisme comporta un rescat del classicisme, com a conseqüència del rebuig de les velles fórmules del sistema escolàstic. Deixant de banda moments anteriors en què ressorgeix l'Antiguitat, com succeeix al , s'entén per moviment humanista per antonomàsia el que arrenca dels trescentistes italians, Dante, Boccaccio i Petrarca, bé que encara com a precursors. La seva primerenca repercussió en l'àmbit de la Corona d'Aragó no es circumscriu solament a referències admiratives, les quals ja es documenten poc temps després de la mort de Petrarca. A més, s'elaboren obres de mimesi, com el Griselda de Bernat Metge, construït sobre el Griseldis de Petrarca i redactat, “en un preciós i cristal·lí català humanístic”, així com excel·lents obres originals, les quals constitueixen grans textos de la humanitat.
El caràcter de les obres i autors principals de l'àmbit català sobresurt en el context humanístic per l'originalitat i per ser extraordinàriament atrevit i revolucionari, trets que va afavorir la proximitat als orígens italians. Així, fins i tot una obra mimètica com el Griselda es fa ressò de la controvèrsia entre Petrarca i Boccaccio al voltant del relat. D'aquesta manera, Metge genera una dialèctica ideològica amb el mateix pare de l'humanisme, fet que no es percep en les altres nombroses versions europees de la història.
Altres notes peculiars d'aquest primer humanisme són l'ús primerenc de la llengua vernacla per a obres del màxim nivell, com succeeix en el diàleg classicista Lo somni, també de Bernat Metge, atès que en general l'influx humanístic s'acusa posteriorment i en obres en llatí. En aquest àmbit cal tenir en compte, a més, una valuosa producció llatina, la qual ofereix un conjunt humanístic de gran interès, tot i que, com succeeix en altres literatures, es dona en els gèneres més propis del moviment (epístoles, biografies i tractats).
Igualment, té un gran relleu la important tasca traductora, la qual va servir en diversos casos, de pont envers el regne de Castella. Són dignes de comentar les versions catalanes de les grans obres italianes (Divina Comèdia i Decameró, ambdues de 1429), i també que es recullin molt aviat els símptomes d'exigència quant al tractament del text (Ferrer Saiol). Un altre tret rellevant és l'ombra hel·lènica, la qual es manifesta de manera precoç en algunes obres de les lletres catalanes d'aquest període. En aquesta línia, cal destacar la tasca precursora de Joan Fernández de Heredia (1310-1396), Gran Mestre de l'Hospital, impulsor en el seu escriptori de traduccions a l'aragonès d'autors grecs com Plutarc o Tucídides. Per aquesta via van arribar a mans d'humanistes rellevants com el florentí Coluccio Salutati (ca.1331-1406), a qui se li atribueix precisament la difusió de l'expressió ciceroniana studia humanitatis, compendi del programa educatiu de l'humanisme.
Així mateix, són característiques literàries en les obres principals en llengua catalana d'aquest primer humanisme el pes de l'humor i la influència de la Divina Comèdia. No obstant això, per bé que s'hi aprecia el prestigi de la figura de Petrarca, per damunt hi sobresurt l'ascendència del Decameró, que combina missatge moral i sentit alliberador. La nota característica del primer humanisme, la hibridació de cristianisme i classicisme -és a dir, la ruptura només amb una part de la tradició- és també un senyal ferm d'aquestes obres en català.
No és exclusiu d'aquest primer humanisme però sí molt accentuat l'enriquiment del text mitjançant la imitatio. La importància de les fonts, com ja va assenyalar Martí de Riquer en la seva edició de l'Obra completa de Metge (1959), no només és significativa pels valors culturalistes sinó que és capital per a les interpretacions d'aquests textos. L'anàlisi d'aquest joc clandestí (descobert ja per l'humanista Ferran Valentí, al segle XV), s'ha incrementat força en els darrers decennis del . Ara bé, el valor és sovint oposat segons es consideri o no humanista l'autor, ja que en cas negatiu s'al·lega que les fonts s'empraven per a lluïment o benefici propi, i consegüentment es llegeix l'obra com a medievalitzant. És el cas del Llibre de Fortuna e Prudència de Metge, en el qual escarneix la vella manera de discórrer, tal com se'n riu dels sermons en el poema del Sermó. És important, de tota manera, quan crítics diferents aporten per a un mateix passatge una font clàssica i una cristiana, ja que això incideix en la línia en què insistia aquest autor, la de mostrar l'avinença d'ambdues tradicions.
Tres grans gèneres es renovaran mitjançant els textos en llengua catalana: el diàleg, la narrativa i la poesia. El primer, a més de fer reviure el gènere dialogístic sota una perspectiva d'objectivitat, la qual cosa trigarà segles a produir-se en altres literatures, pot considerar-se que anticipa el gènere de l'assaig, pel seu atractiu i mal·leabilitat. La narrativa inicia el gènere de la novel·la en llengua romànica amb la novel·la cavalleresca, en la qual aporta les dues grans obres: el Curial e Güelfa i el Tirant lo Blanc. Això s'explica perquè la cavalleria era un important entorn laic que s'iniciava aleshores en la cultura, com prova la figura del cavaller humanista. La poesia, ja des d'Ausiàs March, es desprèn definitivament de l'estereotip provençal, avançant profundes preocupacions humanes.
Evolució Quant a la gènesi, cal tenir en consideració que la literatura en català no només comptava amb un passat ferm de gloriós esplendor pel que fa al cabal tradicional, sinó també amb la precedència de la figura del gran filòsof Ramon Llull (1232-1316). Llull no solament deixa assentats els fonaments de la llengua i imprimeix un segell de marcat cristianisme, sinó que, a més, destaca per l'orientació filosòfica racionalista o l'afany d'apertura i diàleg, coincidint amb moltes de les preocupacions i interessos del seu coetani, Dante (1265-1321).
Els contactes amb Itàlia, tant comercials com intel·lectuals, van afavorir l'assimilació del nou corrent en aquestes terres, tal com ha estudiat Miquel Batllori. L'inici se situa, doncs, en els orígens o il primo secolo dell'umanismo, rememorant el títol de Georg Voigt. Aquest és un període en què exerceix un paper fonamental la circulació de les idees a través dels viatges i les relacions personals, com posteriorment l'exerciran les Universitats. A més del deute amb Itàlia, cal tenir en compte l'apertura a França, ja que el seu influx, accentuat per parentius i matrimonis reials, era també una via de penetració cultural i intel·lectual.
La vehiculació d'idees -així com d'actituds, a causa del reflex moral i l'abast de la renovació experimentada- es va introduir en la península Ibèrica a través de la Corona d'Aragó. Aquest fet, a més de l'impuls natural de veïnatge, es va veure reforçat en conviure a Nàpols, a la cort d'Alfons el Magnànim, humanistes d'ambdues corones, la de Castella i la d'Aragó. D'aquesta manera el moviment s'anirà desplaçant cap a occident, afectant, ja avançat el , el regne de Portugal.
Les etapes del moviment a la Corona d'Aragó, que tradicionalment s'organitzaven per regnats, s'han plantejat posteriorment per espais urbans, atès que els nuclis a l'entorn dels quals sorgeixen els autors són Barcelona, Nàpols i València successivament. A cada un d'ell es crea un context molt acusat i singular, que determina la creació literària.
El primer, al voltant de la Cancelleria Reial de Barcelona, en la qual es trobaven Metge i el seu cercle d'amistats, va rebre la repulsa de la mentalitat tradicional, com bé es percep a Lo somni. Nàpols, enmig d'un ambient d'alta moda i de gran nivell humanístic, gira al voltant de la cort plurilingüe del Magnànim. I el tercer, a l'entorn de la pròspera ciutat de València, acull múltiples manifestacions, fins i tot plurilingües, que revelen una societat en autèntica ebullició. Aquesta ciutat i Universitat, les més obertes als nous corrents en el , comptaran amb humanistes com Pere Joan Nunyes i Frederic Furió i Ceriol. Tanmateix, convé recordar que aquesta etapa de l'humanisme no deriva directament d'aquells orígens, sinó que es vincula a les figures de Nebrija, Erasme i Vives. És llavor quan penetra a la Corona d'Aragó l'humanisme renaixentista.
L'humanisme renenaixentista és un moviment intel·lectual, filosòfic i cultural europeu estretament lligat al Renaixement, l'origen del qual cal situar a la Itàlia del (especialment a Florència, Roma i Venècia) i s'expressava en llatí. És per això que als anys vuitanta, estudiosos com Francisco Rico i L. Badia van defensar que calia emprar el terme humanisme en sentit restrictiu per a referir-se a l'activitat filològica dels llatinistes i hel·lenistes professionals dels segles XV i XVI. Des dels anys 90, tanmateix, a partir dels estudis de Miquel Batllori es recupera la tradició gràcies a una fructífera recerca que, iniciada per Júlia Butinyà, continua creixent fins a l'actualitat, amb una ferma col·laboració internacional, com subratllen les recents traduccions de les obres principals.
En l'actualitat, bé mitjançant estudis, bé a través de recopilacions bibliogràfiques, ha quedat assentada l'entitat d'aquest primer humanisme català, tot i que se n'imposa la investigació i la difusió, atès l'immerescut desconeixement de què gaudeixen en el conjunt internacional textos de tan gran vàlua. La importància d'aquestes recerques, ben recents, s'incrementa en tractar-se l'edat mitjana de la principal producció de la literatura catalana. Així mateix, un encaix en aquest nervi central humanista ofereix un panorama coherent, des de la precedència de Llull fins a l'humanisme cristià de Joan Lluís Vives. Al marge del moviment humanístic, en canvi, les lletres catalanes són difícils d'explicar. A més, és rellevant considerar que, en ser introductores en la península Ibèrica, requereixen especial atenció les relacions que es van establir entre les literatures hispàniques, així com les repercussions a tots els nivells: sociològic, lingüístic, literari, etc.