La denominació Partit Laborista (de l'anglès Labour Party, partit del treball o dels treballadors) s'aplica a partits polítics de diversos països, especialment els quals han pertangut a l'imperi Britànic, generalment socialistes. El Partit Laborista britànic deriva del Comitè de Representació dels Treballadors, creat el 1900 en una reunió de sindicats.
Tony Blair va dotar aquest partit d'un programa polític (el Nou Laborisme) caracteritzat per una postura liberal en l'econòmic i per un acostament a la Unió Europea (UE) en qüestions internacionals.
El Partit Laborista és la principal formació d'esquerres al Regne Unit i va governar el país des de 1997 fins al 2010, amb Blair i Gordon Brown com a primers ministres. Des del setembre de 2015 fins a l'abril de 2020, Jeremy Corbyn en va ser el líder, pertanyent a l'ala més esquerrana del partit. Els laboristes han estat a l'oposició després de perdre les eleccions generals de 2015, 2017 i 2019. A les eleccions al Parlament del Regne Unit de 2024 el candidat a primer ministre és l'advocat Keir Starmer.
Els laboristes són el partit majoritari al Senedd (Parlament gal·lès), sent l'únic partit a l'actual Govern gal·lès. També és el partit majoritari al Parlament escocès. Els laboristes són membres del Partit dels Socialistes Europeus i de l'Aliança Progressista, i tenen estatus d'observadors a la Internacional Socialista. El partit compta amb branques semiautònomes a Londres, Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord; no obstant això, dona suport al Partit Socialdemòcrata i Laborista (SDLP) a Irlanda del Nord, encara que s'hi continua organitzant. El març del 2024, els laboristes tenien 366.604 afiliats registrats.
Història Orígens fins a 1890 Els orígens del Partit Laborista van sorgir a finals del segle XIX. Representava els interessos dels sindicats i, en general, de la classe obrera urbana creixent. Centenars de milers de treballadors havien obtingut recentment el dret al vot gràcies a les lleis aprovades el 1867 i el 1884. Als districtes industrials van sorgir molts sindicats diferents. Els seus dirigents recorren a la tradició del renaixement metodista per mobilitzar els afiliats. Es van formar diverses petites organitzacions socialistes que volien un poder basat en la classe obrera; la més influent va ser la Societat Fabiana, formada per reformistes de classe mitjana. Keir Hardie va treballar per la cooperació entre els sindicats i els grups d'esquerra, com el seu petit Partit Laborista Independent (ILP).Martin Pugh, Speak for Britain!: a new history of the Labour Party (1910) p. 14–50. online
Comitè de Representació Laborista (1900-1906) El Partit Laborista el van crear sindicats i grups d'esquerra per donar veu política a la classe treballadora britànica. El 1900, el Trades Union Congress (TUC), organisme que agrupava la majoria dels sindicats, va patrocinar una conferència nacional per unir-se en un únic partit que patrocinés candidats a la Cambra dels Comuns. La conferència va crear el Labour Representation Committee (LRC), com una coalició de grups separats amb Ramsay MacDonald com a secretari. La qüestió més temible per als laboristes era la sentència judicial de Taff Vale del 1901, que il·legalitzava la majoria de les vagues; l'objectiu urgent era aconseguir que el Parlament la revoqués. El LRC va arribar a un acord secret amb el Partit Liberal: no competirien entre si a les eleccions generals de 1906.Frank Bealey, "The Electoral Arrangement between the Labour Representation Committee and the Liberal Party," Journal of Modern History 28#4 (1956), p. 353–373 in JSTOR Els votants van donar als liberals una aclaparadora victòria amb 397 escons de 664; el nou LRC va obtenir 29 escons. El LRC va passar a anomenar-se "Partit Laborista", i el veterà diputat Keir Hardie va guanyar per un estret marge el lloc de líder del Partit Laborista Parlamentari (PLP).Pugh, Speak for Britain!, p. 52–68.
Primers anys (1906-1923) La primera conferència nacional del Partit Laborista, celebrada a Belfast el 1907, va contribuir a donar forma a moltes de les seves polítiques clau. Mai no es va resoldre del tot el trencaclosques d'on havien de recaure les decisions finals: a la conferència anual? al Partit Laborista Parlamentari (PLP)? Les seccions locals? El Congrés Sindical (que reunia els dirigents de la majoria dels sindicats)? Els afiliats de base en conjunt? Quan Keir Hardie va amenaçar de dimitir per una demanda de suport al sufragi femení, la conferència va crear una "clàusula de consciència" que permetia la diversitat d'opinions en lloc d'una ortodòxia rígida. La política irlandesa va resultar ser tan diferent que el Partit simplement va abandonar Irlanda i va treballar només a Anglaterra, Escòcia i Gal·les. El 1908-1910, el Partit va recolzar les transcendentals i àmpliament reeixides batalles liberals a favor d'un Estat del benestar i contra el Partit Unionista/Conservador i contra el poder de veto de la Cambra dels Lords. El creixement va continuar, amb 42 diputats laboristes elegits per a la Cambra dels Comuns a les eleccions generals de desembre de 1910. Durant la Primera Guerra Mundial, el partit va experimentar divisions internes sobre el suport a l'esforç bèl·lic, però també va veure com un dels seus principals líders, Arthur Henderson, formava part del poderós gabinet de guerra.
Després de la guerra, el partit es va centrar a construir una sòlida xarxa de suport basada a les seves bases i va adoptar una declaració política global titulada "El laborisme i el nou ordre social". El 1918 es va afegir la clàusula IV als estatuts laboristes, per la qual el partit es comprometia a treballar per la propietat comuna dels mitjans de producció, distribució i intercanvi. Es prometia vagament el socialisme, però no es feia cap esforç per elaborar plans detallats sobre què significaria o com es podria aconseguir.Stanley Shapiro, "The Passage of Power: Labor and the New Social Order." Proceedings of the American Philosophical Society 120.6 (1976): 464–474. online
La Llei de Representació del Poble del 1918 va ampliar considerablement l'electorat, atorgant el dret de vot a tots els homes i a la majoria de les dones. El partit va concentrar el seu atractiu al nou electorat, amb un èxit considerable entre els treballadors, però molt menor entre les dones. En dissoldre's el Partit Liberal i perdre la majoria dels seus votants, els laboristes es van alliberar i, com a segon grup més nombrós de la Cambra dels Comuns, es van convertir en l'oposició oficial al govern conservador.Keith Laybourn, "The rise of Labour and the decline of Liberalism: the state of the debate." History 80.259 (1995): 207–226. online
Primer govern laborista i període a l'oposició (1923-1929) Les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1923 es van disputar al voltant de les propostes proteccionistes dels conservadors, però encara que van obtenir el major nombre de vots i van continuar sent el partit més gran, van perdre la majoria al Parlament, cosa que va fer necessària la formació d'un govern que recolzés el lliure comerç. Així, amb la conformitat dels liberals d'Asquith, James Ramsay MacDonald es va convertir el gener de 1924 en el primer primer ministre laborista de la història, formant el primer govern laborista, tot i que els laboristes només comptaven amb 191 diputats (menys d'un terç de la Cambra dels Comuns). L'èxit més significatiu del primer govern laborista va ser la Llei Wheatley de l'Habitatge, que va iniciar un programa de construcció de 500.000 habitatges municipals per llogar-los a treballadors amb salaris baixos. També es van aprovar lleis sobre educació, atur, seguretat social i protecció dels llogaters. Tot i això, en haver de comptar amb el suport dels liberals, el govern no va poder aplicar moltes de les seves polítiques més polèmiques, com la nacionalització de la indústria del carbó o la imposició d'una taxa sobre el capital. Tot i que no es van introduir canvis radicals, els laboristes van demostrar que eren capaços de governar.
miniatura|187x187px|El logotip original de Liberty, en ús fins al 1983. Tot i que no hi va haver grans vagues durant el seu mandat, MacDonald va actuar amb rapidesa per posar fi a les que van esclatar. Quan l'executiva del Partit Laborista va criticar el govern, MacDonald va respondre que “el repartiment públic, el populisme, el desafiament local al govern nacional, les vagues per augmentar els salaris, la limitació de la producció, no només no són socialisme, sinó que poden confondre l'esperit i la política del moviment socialista”.
El govern es va esfondrar després de només deu mesos quan els liberals van votar a favor d'una investigació del Comitè Selecte sobre el cas Campbell, un vot que MacDonald havia declarat com un vot de confiança. A les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1924 es va publicar, quatre dies abans dels comicis, la carta falsificada de Grigori Zinóviev, en què Moscou parlava d'una revolució comunista a la Gran Bretanya. La carta va tenir poc impacte al vot laborista, que es va mantenir. Va ser l'enfonsament del Partit Liberal el que va provocar la victòria aclaparadora dels conservadors. Els conservadors van tornar al poder, tot i que els laboristes van augmentar els vots del 30,7% a un terç del vot popular, ja que la majoria dels avenços conservadors es van produir a costa dels liberals. No obstant això, molts laboristes van atribuir durant anys la seva derrota a un joc brut (la carta de Zinoviev), de manera que, segons A.J.P. Taylor, van malinterpretar les forces polítiques en joc i van endarrerir les reformes necessàries en el partit. Els laboristes van substituir definitivament els liberals com a segon partit a la política britànica.
A l'oposició, MacDonald va continuar la seva política de presentar el Partit Laborista com una força moderada. El partit es va oposar a la vaga general del 1926, argumentant que la millor manera d'aconseguir reformes socials era a través de les urnes. Els dirigents també temien la influència comunista orquestrada des de Moscou. El partit tenia una política exterior distintiva i recelosa basada en el pacifisme. Els seus dirigents creien que la pau era impossible a causa del capitalisme, la diplomàcia secreta i el comerç d'armes; és a dir, posa èmfasi en factors materials que ignoraven els records psicològics de la Gran Guerra i les tensions altament emocionals al voltant del nacionalisme i les fronteres dels països.
Turbulències entre 1929 i 1939 Les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1929 van representar el moment més alt del partit fins al moment, aconseguint amb 287 escons ser el partit més gran a la Cambra dels Comuns per primera vegada però sense majoria absoluta. Ramsay MacDonald va tornar a ser primer ministre, formant un govern en minoria amb suport liberal que va incloure Margaret Bondfield, la primera dona ministra del gabinet britànic, va impulsar algunes reformes socials i va intentar polítiques per combatre l'atur però la Gran Depressió desencadenada pel crac del 1929 va colpejar durament el Regne Unit amb atur massiu, caiguda de la producció i crisi financera. MacDonald va formar en 1931 un govern d'unitat amb més ministres conservadors que laboristes, cosa que el va dur a ser expulsat del partit,Marquand, David: Ramsay MacDonald, London, 1977, p. 4-5Clegg, H.A;, Fox, Alan; Thompson, A.F.: A History of British Trade Unions since 1889, 1964, vol I, p. 388 però a les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1931 la coalició del govern nacional al partit laborista, ara dirigit per Arthur Henderson.
Segona guerra Mundial