LÀfrica és un continent amb una història que es pot dividir en tres períodes principals: el corresponent a la prehistòria i les primeres civilitzacions, amb l'auge d'Egipte; els imperis tribals posteriors i l'època marcada per la colonització europea i la posterior independència.
La història d'Àfrica comença amb el sorgiment dels primers homínids fa uns cinc milions d'anys i s'estén fins als nostres dies. El període històric de l'edat antiga a l'Àfrica inclou l'aparició de la civilització egípcia, el posterior desenvolupament de les societats fora de la vall del Nil i la interacció entre elles i les civilitzacions de fora d'Àfrica. A finals del l'Àfrica del Nord i l'Àfrica oriental van ser fortament influenciats per l'expansió de l'Islam, propiciant l'aparició de noves cultures, com ara els pobles suahili. Això també va incrementar el tràfic àrab d'esclaus, que no culminaria fins al .
La història africana precolonial s'enfoca en l'època que transcorre entre començaments del , caracteritzada pel trasllat de grans quantitats de pobladors africans en qualitat d'esclaus al nou món, fins a l'inici de la disputa europea per Àfrica. El període colonial africà va transcórrer des de finals dels anys 1800 fins a l'adveniment dels moviments independentistes el 1951 quan Líbia es va convertir en la primera colònia africana a aconseguir la independència. La història africana moderna ha estat plena de revolucions i guerres, comptant també, però, amb el creixement de les economies d'algunes nacions africanes al llarg del continent.
Els vells prejudicis contra els africans d'ètnia negra han fet que fins fa poc la història africana fos narrada o representada de manera marcadament eurocèntrica o racista. La història africana ha estat un repte per als investigadors donada l'escassetat de fonts escrites en grans parts de l'Àfrica subsahariana, i també a causa de les opinions contrastants sobre allò que és i no és africà. Algunes tècniques d'estudi com el registre de la història oral, l'arqueologia i la genètica, per rastrejar el moviment dels pobles, han estat crucials a l'hora d'escriure la història de diverses regions africanes que en el passat havia estat un misteri.
Prehistòria africana miniatura|lang=ca|Possibles rutes migratòries dels humans prehistòrics durant el Paleolític superior Àfrica és el bressol de la humanitat: allà va sorgir el gènere Homo que va donar lloc a l'espècie humana. La domesticació dels animals va començar al voltant del riu Nil cap a l'any 6000 aC i mil anys més tard va començar l'agricultura a la regió del Sahel, amb cereals i posteriorment el cafè. L'avanç del desert va fer que les civilitzacions es concentressin a prop de l'aigua, envoltant el Nil (amb els egipcis) i la zona dels Grans Llacs, on destaquen els pobles bantus amb totes les seves ramificacions.
No hi ha una història escrita encara que ompli i satisfaci els africans. Segons es diu en les últimes exploracions paleontològiques i arqueològiques, els homínids ja existien a l'Àfrica fa almenys 5 milions d'anys. L'anatomia del seu crani era similar a la dels seus parents propers, els grans simis africans, però havien adoptat una forma bípeda de locomoció, la qual els atorgava un avantatge crucial, ja que els permetia viure tant en àrees boscoses com en la sabana en una era en què Àfrica s'estava tornant àrida, amb les sabanes superposant-se als boscos i selves.
Fa uns 3 milions d'anys diverses espècies d'homínids del gènere Australopithecus havien sorgit al llarg del sud, est i centre d'Àfrica. El següent gran pas evolutiu va ocórrer fa aproximadament 2 milions d'anys amb l'arribada dHomo habilis, que es creu que va ser la primera espècie d'homínid capaç de fabricar eines. Això li va permetre a H. habilis començar a menjar carn. En la cacera, H. habilis no era capaç de competir amb grans depredadors, i seguia sent més presa que caçador, encara que probablement podia robar ous de nius i va poder haver estat capaç de capturar petits animals.
Fa 1,8 milions d'anys, Homo erectus va aparèixer per primera vegada a l'Àfrica, encara que de la mateixa manera ho va fer gairebé simultàniament al Caucas (Europa oriental). Alguns dels primers representants d'aquesta espècie seguien tenint cervells bastant petits i usaven primitives eines de roca, de forma molt similar a H. habilis. El seu cervell més endavant va créixer fins a ser de quasi un litre i H. erectus va acabar desenvolupant una tecnologia d'eines més complexa, de tipus acheulià. Possiblement van ser els primers grans caçadors. A més, Homo erectus va dominar l'art de produir foc, i va ser el primer homínid a sortir d'Àfrica, i s'expandí per tot el vell món a les migracions humanes prehistòriques. També s'ha suggerit que Homo georgicus, un descendent dHomo habilis, va poder ser el primer homínid i el més primitiu a viure fora d'Àfrica. No obstant això, molts científics consideren Homo georgicus com un membre anterior i més primitiu de l'espècie Homo erectus.
Es va produir un èxode, la causa d'aquest va ser molt probablement, la competència amb altres homínids. A partir del moment que es va adquirir la tecnologia acheuliana i es va començar a explotar recursos naturals de manera més eficient, els grups que no adquirien aquesta tecnologia es veien obligats a canviar zona per guanyar-se la vida.
El registre fòssil mostra que Homo sapiens va poder viure al sud i a l'est d'Àfrica fa almenys 100.000 i possiblement 150.000 anys. Fa uns 40.000 anys va començar la colonització del nostre planeta pels éssers humans moderns amb la seva expansió cap a fora d'Àfrica. La seva migració és indicada per evidències lingüístiques, culturals i genètiques.
Al final de l'edat de gel (al voltant del 10500 aC), el Sàhara s'havia convertit de nou en una fèrtil vall, i la seva població africana va tornar de l'interior del continent i de les muntanyes costaneres a l'Àfrica subsahariana. No obstant això, el clima cada vegada més sec i càlid va fer que per a l'any 5000 aC la regió del Sàhara s'anés tornant cada vegada més àrida. La població es va desplaçar fora de la zona i es dirigí a la vall del Nil, on van crear assentaments permanents o semipermanents. Va passar una recessió climàtica major, disminuïren les fortes i persistents pluges a l'Àfrica central i oriental; des de llavors la condicions seques han prevalgut a l'est d'Àfrica.
Cultures prehistòriques
El fenomen internacional conegut com la cultura del vas campaniforme va començar a afectar l'Àfrica nord-occidental. Anomenada així pels atuells de ceràmica de forma característica trobats en tombes, la cultura del vas campaniforme està associada amb el sorgiment d'una mentalitat guerrera. L'art rupestre d'aquest període al nord d'Àfrica representa animals però també posa un nou èmfasi en la figura humana, equipada amb armes i adorns. La gent procedent de la regió dels Grans Llacs d'Àfrica es va assentar al llarg de la costa oriental del mar Mediterrani per esdevenir els protocananeus, que van dominar les terres baixes entre el riu Jordà, el Mediterrani i el desert del Sinaí.
Els grans imperis El segon gran període, que abraça fins al , està marcat per una gran diversitat de cultures, que van formar imperis hegemònics a la seva zona d'influència. El gran desert del Sàhara parteix el continent en dues meitats, de les quals la superior va tenir molt de contacte amb la mar Mediterrània i els seus pobles. Egipte i els nòmades que comerciaven entre diferents imperis van ser els únics punts de trobada dels dos mons.
La part de l'oest va estar dominada per ciutats estat independents, com les de Mali, els fulanis, songhais o ashantis. Els pobles bantus van continuar dominant el centre del continent, amb els zulus expandint-se cap al sud. Etiòpia i Mali van ser les dues grans potències continentals. Al nord van destacar Cartago i el seu imperi (en llarga pugna amb Roma pel domini del món conegut), Egipte i després tots els pobles àrabs, que a partir de la islamització progressiva del continent des del van formar una nova àrea cultural i política, molt lligada a la religió musulmana: el Magrib, que encara perdura.
Des d'abans del I mil·lenni aC s'havia iniciat a l'Àfrica central una important expansió bantu, probablement associada a l'expansió de certs cultius, que va alterar profundament la distribució genètica i lingüística de l'Àfrica negra. Donant una aparença similar a l'actual, on hi ha un oceà de pobles que parlen llengües nigerocongoleses queden poblacions marginals que o bé parlen llengües no emparentades amb el bantu (llengües koisanes, sandawe, hadza) o tenen marcadors genètics bastant diferents dels bantus comuns (per exemple pigmeus).
L'expansió dels bantus es perllongaria durant els primers segles de la nostra era fins i tot després de l'arribada dels exploradors europeus, culminà en la formació del Regne zulu a l'Àfrica meridional.
Segles VII al XVI Al hi va haver una considerable immigració àrab, que resultà en una gran absorció de la cultura amaziga. Fins i tot abans d'això els amazics en general havien adoptat la llengua i la religió dels seus conqueridors. La influència àrab i la religió islàmica es van adherir indeleblement al nord d'Àfrica. Juntes es van propagar cap al sud, a través del Sàhara. També es van establir fermament al llarg de la costa oriental, on els àrabs, els perses i els indis van establir florents colònies, com ara Mombasa, Malindi i Sofala, jugant un paper marítim i comercial anàleg a aquell exercit en segles previs pels cartaginesos a la costa nord. Fins al , Europa i els àrabs a l'Àfrica del Nord ignoraven l'existència d'aquestes ciutats i estats orientals.
Els primers immigrants àrabs havien reconegut l'autoritat dels califes de Bagdad, i la dinastia aglabina, fundada per Aglab, un dels generals d'Harun ar-Raixid, a finals del , va regnar com a vassall del califat. No obstant això, al començament del la dinastia fatimita es va establir a Egipte, on El Caire havia estat fundat l'any 968 i des d'allà va dominar fins en regions tan llunyanes com la costa de l'oceà Atlàntic. Més tard sorgirien altres dinasties com l'almoràvit i l'almohade. Eventualment els otomans, que havien propiciat la caiguda de Constantinoble el 1453 i havien pres Egipte el 1517, van establir, entre 1519 i 1551, les regències d'Algèria, Tunísia i Trípoli (Líbia); el Marroc romangué com un estat amazic arabitzat independent sota el domini de la dinastia Sharifan, la qual va sorgir a finals del .
Sota el domini de les dinasties prèvies la cultura àrab havia assolit un alt grau d'excel·lència, mentre que el proselitisme dels seguidors de l'islam va conduir a una considerable extensió d'aquesta religió al continent. Això es va dur a terme més fàcilment per l'ús del camell (introduït originàriament a l'Àfrica pels conqueridors perses d'Egipte), el qual va permetre que els àrabs poguessin travessar el desert. D'aquesta forma les regions de Senegàmbia i el centre de Níger es van convertir en zones clau per al comerç transsaharià i l'intercanvi d'idees.
Expansió de l'Islam
L'Islam també es va difondre a través de l'interior de l'Àfrica occidental, com la religió dels manses de l'Imperi de Mali (1235 - 1400) i molts governants de l'Imperi Songhai (1460 - 1591). Després del llegendari hajj de 1324 de Mansa Musa, Timbuctú es va tornar cèlebre com a centre d'ensenyament islàmic: tingué la primera universitat de l'Àfrica subsahariana. La ciutat havia estat visitada el 1352 pel gran viatger àrab Ibn Battuta; la travessia a Mombasa i Quiloa (Kilwa) va proporcionar els primers coneixements encertats d'aquelles florents ciutats musulmanes dels suahilis de les costes orientals africanes.