La literatura llatinoamericana tracta de la literatura literatura oral i escrita d'Amèrica llatina en diverses llengües, particularment en castellà, portuguès, i les llengües ameríndies d'Amèrica, així com Literatura dels Estats Units d'Amèrica escrita en llengua castellana. La seva prominència va augmentar globalment durant la segona meitat del , en gran part a causa de l'èxit internacional de l'estil conegut com a realisme màgic. La literatura de la regió, és sovint associada amb aquest estil. Durant el el moviment literari és conegut com a Boom llatinoamericà, tenint el seu màxim d'exponent a l'autor Gabriel Garcia Márquez. La literatura llatinoamericana té una tradició rica i complexa de producció literària que data segles enrere.
Història Literatura precolombina miniatura|Foli 69 del Còdex Mendoza, palau de Moctezuma Xocoyotzin Les cultures precolombines eren principalment orals, tot i que els asteques i els maies, per exemple, produïen elaborats còdexs. Són els coneguts còdex mexiques, maies i de tota mesoamèrica en general. De vegades es van registrar relats orals de creences mitològiques i religioses, després de l'arribada de colonitzadors europeus, com és el cas del Popol Vuh. D'altra banda, encara hi ha una tradició de narració oral, per exemple entre la població Quitxua del Perú i els Quitxés de Guatemala.
Literatura colonial miniatura|Facsímil de la primera pàgina de l'edició en foli del text espanyol de la carta de Colom a Santangel, de 15 de febrer de 1493. En del mateix moment en què els europeus es van trobar amb el Nou Món, els primers exploradors i conquistadors van produir relats escrits i cròniques de la seva experiència, com les cartes de Colom: Carta de la Primera Navegació o les descripcions de Bernal Díaz del Castillo de la conquesta de Mèxic. De vegades, les pràctiques colonials van provocar un viu debat sobre l'ètica de la colonització i l'estat dels pobles indígenes, com es reflecteix, per exemple, en el relat de Bartolomé de las Casas: Brevísima relación de la destrucción de las Indias.
Mestisos i indígenes també van contribuir al cos de la literatura colonial. Autors com El Inca Garcilaso de la Vega i Felipe Guaman Poma de Ayala van escriure relats de la conquesta espanyola que mostren una perspectiva que sovint contrasta amb els relats dels colonitzadors.
Durant el període colonial, la cultura escrita va estar sovint en mans de l'església, el context en el qual Juana Inés de la Cruz va escriure poesies i assaigs filosòfics memorables. Cap al final del i principis del XIX, va sorgir una tradició literària criolla distintiva, incloent-hi les primeres novel·les com El Periquillo Sarniento de José Joaquín Fernández de Lizardi (1816). Els mateixos “llibertadors” també foren escriptors sovint distingits, com Simón Bolívar i Andrés Bello.
Literatura del miniatura|Coberta d' El Gaucho Martín Fierro, escrit per José Hernández. El va ser un període de "ficcions fundacionals" segons paraules de la crítica de Doris Sommer. Les novel·les en les tradicions romàntiques o naturalistes intentaven establir un sentit de la identitat nacional. Sovint, se centraven en el paper i els drets dels indígenes, o la dicotomia de "civilització o barbàrie", pionera a Amèrica Llatina per Esteban Echeverría que va estar influenciat pels romàntics parisencs mentre hi va viure entre 1825-1930. En aquells moments el romanticisme va experimentar una eclosió representada per diverses figures literàries destacades, entre les quals destquen, l'argent Domingo Faustino Sarmiento amb Facundo o civilización y barbarie en las pampas argentinas. í (1845), el colombià Jorge Isaacs amb María (1867), l'equatorià Juan León Mera amb Cumandá (1879), així com Os Sertões brasilers d'Euclides da Cunha (1902). Tots aquests treballs són encara la base dels cànons nacionals, i normalment elements obligatoris dels currículums de secundària.
Altres obres importants de la literatura llatinoamericana del inclouen clàssics regionals, com el poema èpic de José Hernández Martín Fierro (1872). Narra la història d'un pobre gautxo redactada per combatre una guerra fronterera contra els indis. Martín Fierro és un exemple del "gautxesque" (literatura gautxesca), un gènere argentí de poesia centrat al voltant de la vida dels gautxos.
Els moviments literaris del a Amèrica Llatina van des del Neoclassicisme de principis del segle fins al Romanticisme de mitjan segle. Continuen amb el realisme i el naturalisme al terç final del segle. Acabant finalment amb la invenció del modernisme, en una manera clara de moviment literari llatinoamericà, a finals del . Les següents seccions tracten amb més detall les tendències destacades d'aquests moviments.
Romanticisme, realisme, naturalisme i tendències literàries emergents Les guerres d'Independència llatinoamericanes ocorregudes a principis del a Amèrica Llatina van provocar temes literaris d'identitat, resistència i drets humans. Els escriptors sovint van seguir i innovar moviments literaris populars (com el Romanticisme, el realisme i el naturalisme). Molts també exploraven idees com el nacionalisme i la independència. La independència cultural es va estendre per tota Amèrica Llatina durant aquest temps, i els escriptors van representar temes i ubicacions llatinoamericanes en les seves obres. Si bé la literatura que va qüestionar l'ordre colonial podria haver sorgit inicialment durant el , a Amèrica Llatina, va augmentar en popularitat en forma de resistència contra Espanya, els Estats Units i altres nacions imperialistes al . Els escriptors llatinoamericans van buscar una identitat llatinoamericana, relacionada posteriorment amb el moviment literari del modernisme. miniatura|Pintura de Miguel Cabrera, sobre Sor Juana (ca. 1651–1695) Els autors masculins van dominar principalment la literatura colonial, a excepció de grans escriptores com a Sor Juana Inés de la Cruz. Però es va iniciar un canvi al que va permetre que sortissin més autores femenines. Un augment de l'educació i l'escriptura de la dona va portar a l'avantguarda algunes dones escriptores, entre elles l'autora romàntica cubana Gertrudis Gómez de Avellaneda amb la novel·la Sab (1841). Es una novel·la romàntica que ofereix una crítica subtil de l'esclavitud i el tractament de les dones a Cuba. L'autora naturalista peruana Clorinda Matto de Turner va escriure la que es considera una de les novel·les més importants de l'indigenisme del segle XIX: Aves sin nido (1889). L'escriptora romàntica argentina Juana Manuela Gorriti (1818-1892), va escriure una varietat de novel·les i narracions breus, com La hija del mashorquero (1860) i va dirigir un cercle literari al Perú. L'avanguardista naturalista peruana Mercedes Cabello de Carbonera va escriure Blanca Sol (1888) oncriticaria la manca d'opcions pràctiques de treball de la dona en la seva societat. Les dones escriptores del escriuen sovint sobre les desigualtats a Amèrica Llatina que eren vestigis del colonialisme com la marginació i l'opressió dels pobles indígenes, els esclaus i les dones. Moltes obres de dones en aquest període van desafiar les societats patriarcals llatinoamericanes. Aquestes destacades dones escriptores van discutir la hipocresia de la classe dominant i les institucions que existien a les seves naixents nacions, alhora que criticaven la corrupció del govern. Alguns exemples principals d'aquests treballs inclouen Indole, Herencia, i El Conspirador: autobiografia de un hombre público, per Clorinda Matto de Turner.
Modernisme, les avantguardes i els precursors del boom miniatura|Fotografia de Ruben Dario (autor desconegut) A finals del va sorgir el modernisme, un moviment poètic el text fundacional del qual fou el nicaragüenc Rubén Darío Azul (1888). Aquest va ser el primer moviment literari llatinoamericà que va influir en la cultura literària fora de la regió. Va ser també la primera literatura realment llatinoamericana, ja que les diferències nacionals ja no es plantejaven, i els autors pretenien establir connexions llatinoamericanes. José Martí, per exemple, tot i que va ser un patriota cubà, també va viure a Mèxic i els Estats Units i va escriure a revistes de l'Argentina i altres llocs. El 1900, l'uruguaià José Enrique Rodó va escriure el que es considera un manifest per al despertar cultural de la regió, Ariel. Delmira Agustini, una de les figures femenines del modernisme, va escriure poesia on utilitzava imatges modernistes típiques (com els cignes) i les adaptava amb missatges feministes i temes eròtics, com descriu la crítica Sylvia Molloy.
El modernisme en si mateix és considerat sovint com esteticista i antipolític. Però alguns poetes i assagistes, entre els quals trobem José Marti, i els peruans Manuel González Prada i José Carlos Mariátegui, van introduir crítiques convincents de l'ordre social contemporani i, en particular, sobre la difícil situació dels pobles indígenes d'Amèrica Llatina. D'aquesta manera, a principis del , també es va donar un increment de l'indigenisme. Corrent popularitzat anteriorment per Clorinda Matto de Turner, dedicada a representar la cultura i les injustícies que estaven patint els pobles indígenes. També trobem denúncies similars en el peruà José María Arguedas i la mexicana Rosario Castellanos. miniatura|Fotografia de José Martí (autor desconegut) La resistència contra el colonialisme, una tendència sorgida abans del , també va ser extremadament important en el modernisme. Aquesta literatura de resistència va ser promoguda per destacats modernistes, inclosos els esmentats José Martí (1853-1895) i Rubén Darío (1867-1916). Martí va advertir els lectors sobre les tendències imperialistes dels Estats Units i va descriure com Amèrica Llatina hauria d'evitar permetre als Estats Units intervenir en els seus assumptes. Un exemple principal d'aquest tipus de missatges el trobem a Nuestra Amèrica de Martí, publicat el 1892. Darío també va treballar per posar en relleu l'amenaça de l'imperialisme americà, que es pot veure al seu poema A Roosevelt, així com en la seva obra Cake-Walk: El Baile de Moda. Bona part de la seva producció literària va ser publicades a La Revista Moderna de Mexico, una revista modernista de l'època.
L'argentí Jorge Luis Borges va inventar el que era gairebé un gènere nou: el relat filosòfic. Passaria a ser un dels més influents de tots els escriptors llatinoamericans. Al mateix temps, Roberto Arlt va oferir un estil molt diferent, més proper a la cultura de masses i a la literatura popular, que reflectia la urbanització i la immigració europea que conformaven el Con Sud. Els dos escriptors van ser les figures emergents més importants en una important controvèrsia en la literatura argentina entre l'anomenat Grupo Florida de Borges i altres escriptors i artistes que es reunien al Cafè Richmond de la ciutat de Buenos Aires vs. el Grupo Boedo de Roberto Arlt, que es reunia al Café El Japonés al barri perifèric Boedo de la mateixa ciutat.
El veneçolà Romulo Gallegos va escriure el 1929 la que va arribar a ser una de les novel·les llatinoamericanes més conegudes del , Doña Barbara. Aquesta obra és una novel·la realista que descriu el conflicte entre civilització i barbàrie a les planes de l'Amèrica del Sud i és una obra mestra del criollisme. La novel·la va esdevenir un èxit immediat, traduïda a més de quaranta idiomes.
Entre les figures destacades del Brasil en aquest moment destaquen l'excepcional novel·lista i escriptor de relats curts Machado d'Assis. Amb una visió irònica i profunda anàlisi psicològica que van introduir un àmbit universal en la prosa brasilera, seguida pels poetes modernistes Mário de Andrade, Oswald de Andrade (el Moviment Antropofàgic elogiava el poder brasiler de la transculturació) i Carlos Drummond d'Andrade.