La personalitat és el constructe psicològic que fa referència al còmput de característiques psíquiques d'un individu. Aquestes característiques, físiques, genètiques i socials que reuneix un individu són les que el fan diferent i únic respecte de la resta. La interrelació de totes aquestes característiques serà la que en determinarà la conducta i el comportament. La majoria de teories sobre la personalitat defensen que aquesta persona és generalment estable i no propensa a canvis ràpids.
En bona part, la personalitat està determinada pels gens, que ens proporcionen una gran varietat de predisposicions. Però l'ambient i les experiències de la vida s'ocupen de modelar totes aquestes possibilitats. Per tant, encara que puguem canviar la nostra manera de ser, ho fem sobre la base d'aquestes característiques de personalitat amb què hem vingut al món.
L'aspecte dinàmic de la personalitat permet apreciar que tots els éssers humans experimenten intercanvis de manera constant amb el medi que els envolta. Pel que fa a les formes de pensar i d'actuar, mostren que la personalitat està composta per una vessant interna (pensament) i una altra vessant de caràcter externa (simbolitzat en la conducta).
Així doncs, la personalitat està composta per dos elements: temperament i caràcter; un té un origen genètic i l'altre és de tipus social, és a dir, que el determinarà l'ambient en el qual visqui l'individu. El temperament seria el grau de càrrega emotiva que l'individu estableix a les coses. I, per l'altre costat, el caràcter indicarà la manera a través de la qual actuem, ens expressem i pensem.
Origen del concepte La paraula personalitat, igual que "persona", deriva del llatí personam, paraula que designava la màscara amb què es tapaven la cara els actors durant les representacions dramàtiques. Fa referència a allò que es percep o a la forma amb què ens mostrem davant dels altres. Aquest origen es veu clarament en un dels significats actuals de la paraula personalitat, segons el qual "aquesta és una màscara que serveix per disfressar l'íntima individualitat i que representa només la ment col·lectiva" (Jung). Segons això, cada ésser humà, en aquesta comèdia o tragèdia que és la vida, porta posada una màscara que li serveix precisament per ocultar el seu veritable jo, el seu jo íntim. A poc a poc, el terme va anar passant del seu significat concret a altres esferes de la societat, més enllà del teatre.
El concepte de personalitat guarda una estreta relació històrica i teòrica amb el de “persona”, que té un caràcter més filosòfic, i els orígens es remunten a les creences religioses més antigues. La paraula “persona” va significar al principi «allò aparent», el que és postís, és a dir, el caràcter de l'ésser humà creat per l'autor dramàtic i que l'actor encarnava en l'escena. Per tant, el veritable caràcter de l'actor, que quedava ocult després de la màscara.
Límit de la personalitat i funcions Segons autors com Gordon Allport, la personalitat es construeix des de la infantesa, a partir del concepte que un té sobre si mateix i el que els altres persones demostren que pensen sobre un, i això en marca els límits. En termes pràctics, els límits de la personalitat són la reactivitat que ha tingut un humà a les conductes exteriors. Allport descriu set funcions que marquen aquests límits: El jo corporal: l'infant descobreix paulatinament el seu cos, les sensacions que rep del món que l'envolta, i això implica conèixer els límits del propi cos. Identitat pròpia o identitat d'un mateix: es desenvolupa en els dos primers anys de vida. Hi ha un moment en la nostra vida en què ens veiem com a ens individuals, separats i diferenciats dels altres. Aquest coneixement es veu reforçat cada vegada que es fa servir el nom propi de cadascú. Autoestima, adquirida entre els 2 i els 4 anys. Aproximadament als dos anys els infants es deleixen per fer les coses per si mateixos i no volen que d'altres els ajudin. Una característica del sentit naixent d'autoestima en l'infant és el negativisme. El nen utilitza la paraula no per a afirmar la seva llibertat del control de l'adult. Uns pares càlids i positius fan saber a l'infant que és acceptat com a competent i valuós. En el cas de pares molt coercitius el que transmeten són sentiments d'incapacitat en els infants. Uns pares tolerants i indulgents que fomentin una actitud de sentir-se bé en l'infant, sense importar com es comporti, li creen un fals sentit d'autoestima, perjudicial per al seu desenvolupament. Extensió de si mateix o autoextensió: entre els quatre i els sis anys, l'infant continua elaborant el concepte de si mateix a partir de “l'extensió de si mateix”, que es refereix al sentit de possessió (pensaments del tipus “si algú trenca la meva joguina, m’està fent mal a mi”). Això es manifesta quan juga: quan juga protegeix i reclama els seus drets, però no respecta els dels altres, per la necessitat d'allargar els límits de si mateix. Imatge d'un mateix o autoimatge: també es desenvolupa entre els quatre i els sis anys. És el coneixement de l'expectativa dels altres i la comparació amb la conducta pròpia. L'infant arriba a entendre les expectatives paternes i a percebre el grau de satisfacció o no dels rols esperats. Aquesta imatge inicial de si mateix posa els fonaments per al desenvolupament de la consciència, i més tard el d'intencions i objectius. La identitat racional, és a dir la capacitat per resoldre problemes emprant el raonament, que s'adquireix entre els 6 i els 12 anys. L'esforç adient, saber marcar-se fites en la vida i fer plans per aconseguir-les.
Tests de personalitat Es pot determinar el tipus de personalitat d'un individu emprant tests, dels quals s'han dissenyat diversos models. Es fan servir per diverses raons: ajudar a diagnosticar malalties, ajustar tractaments a persones amb problemes de conducta, seleccionar personal en una empresa, acomodar la publicitat al tipus d'usuari/ària, en investigació criminal. La següent llista són els models de test més emprats: el model dels cinc factors, l'MMPI-2 o anomenat també test de Minnesota (per haver-se creat en la universitat d'aquella ciutat), el Rorschach, el KON-2006 (creat per distingir símptomes de neuroticisme d'altres de pseudoneuròtics, per exemple una conducta sorgida com a reacció a l'estrès), l'EPQ-R (dissenyat per Hans Eysenck). Tots aquests tests es consideren estadísticament fiables i vàlids, els dos requisits dispensables per confiar en el seu ús. “Cadascun d'aquests elements estaran influïts fins a un cert grau pel constructe subjacent de trets, i donarà lloc a un esquema positiu d'interrelacions cap al que tots els ítems (paraules) estan orientats." Un test recent, però no gaire conegut, és el 16PF, que mesura la personalitat segons els 16 factors descrits per Raymond Cattell.
Història i evolució Temperament i filosofia
Ja trobem tractats sobre aspectes relacionats amb la personalitat des de l'edat antiga. Trobem mostres escrites de l'àmbit de la filosofia, la geografia i la medicina que relacionen les característiques d'individus o poblacions senceres amb diversos elements.
Una de les teories que va guanyar renom i es reconegué a Occident fins molts segles després és la teoria dels humors, ideada pel metge grec Hipòcrates (460 - 370 aC), qui va associar 4 tipus de personalitat, segons els elements naturals: aire (càlid i optimista), terra (sec i trist), foc (càlid i irascible) i aigua (fred i apàtic). Posteriorment, però encara a l'antiga Grècia, es va començar a parlar del temperament com a tal, segons la idea que hi ha una base biològica de la personalitat humana. Aquests defensaven que existien 4 humors bàsics, cadascun determinat per l'excés d'un dels líquids: la bilis negra determina el melancòlic (semblant al de “terra”), el flegma determina el flemàtic (semblant a l'”aigua”), la sang determina el sanguini (semblant a l"aire") i la bilis groga determina el colèric (semblant al de “foc”).
Altres autors més actuals també han considerat el temperament com a base de la personalitat: Buss i Plomin creien que aquest era només la personalitat del nen, mentre que Allport i Kagan defensaven que el temperament era el nucli emocional de la personalitat adulta. A partir d'aquesta última visió, Chess i Thomas van desenvolupar l'estudi de les característiques bàsiques del temperament infantil, que mesurava diferents dimensions (activitat, adaptació a l'entorn, sensibilitat a estímuls, etc.) dels nens per determinar si eren “fàcils, difícils o inhibits”, i així poder predir la seva personalitat quan fossin adults.
Sigmund Freud i la psicoanàlisi
La invenció de la teoria de la psicoanàlisi de Freud (1886) va suposar la tornada de la personalitat com a tema d'estudi de la psicologia. Freud parlava de l'estructura psicològica dividida en tres parts relacionades: l'allò, el jo i el superjo; i la seva relació i equilibri determinarien la conducta i decisions de la persona.
Tipologia física i personalitat Els seguidors d'aquestes teories defensaven que existia una relació entre la tipologia física, és a dir la constitució biològica de les persones, i la seva personalitat. Els autors més destacats en aquest corrent van ser E. Kretschmer i W. Sheldon.
Ernst Kretschmer (1888) La seva teoria de la personalitat va determinar 3 tipus bàsics de físic, els quals tenien associats certs trets de personalitat cadascun i major o menor tendència a patir algunes malalties: Constitució pícnica → així definia a les persones obeses o amb sobrepès, les quals relacionà amb la tendència a manifestar trastorns mentals maniacodepressius. Constitució muscular → eren els cossos atlètics, els quals pensava que tenien propensió a tenir epilèpsia. Constitució astènica → es referia als físics prims, que segons ell tenen tendència a l'esquizofrènia. William Herbert Sheldon (1898) Seguint la línia d'estudi de Kretschmer, va associar cadascuna de les 3 tipologies físiques a estats embrionaris/somatotips i als seus respectius trets de personalitat. Cos endomòrfic (pícnic): → persones rodones, suaus, amants del menjar, tolerants, sociables, animades, afectuoses. Cos mesomòrfic (muscular) → persones musculades, dures, aventureres, coratjoses, indiferents al perill i a opinions alienes, competitives. Cos ectomòrfic (astènic)→ persones primes, delicades, auto-conscients, introvertides, inhibides, poc expressives.
Evolució 1930 - 1950 Durant els anys 1930, es va produir el sorgiment de la psicologia de la personalitat com a disciplina científica independent, i 1932 es publicà la primera revista dedicada específicament a l'estudi de la personalitat: “Character and Personality”, l'objectiu de la qual era unir els estudis alemanys, britànics i americans d'aquest àmbit. L'any 1937 es publica la primera edició del llibre d'Allport Personality. Aquesta publicació és una fita en el sorgiment acadèmic de la disciplina de la psicologia de la personalitat, de la qual se'n considera Allport un dels fundadors.
Models lèxico-factorials Es basen en la importància de les paraules a l'hora de descriure els trets de la personalitat, a partir d'adjectius. La pràctica d'aquests models per trobar els factors bàsics de la personalitat es basava en un buidatge de diccionari: buscar-hi adjectius que descriguessin el comportament, eliminar-ne els sinònims i els poc coneguts, i quedar-se amb els essencials.