La campanya de Yorktown o campanya de Virgínia va ser una sèrie de maniobres militars i batalles entre 1778 i 1781 durant la guerra de la Revolució Americana, que van culminar en el decisiu setge de Yorktown l'octubre de 1781. El resultat de la campanya va ser la rendició de la força de l'exèrcit britànic del general Charles Earl Cornwallis, un esdeveniment que va conduir directament al començament de les negociacions de pau i al final de la guerra.
La campanya va estar marcada per desavinences, indecisió i mala comunicació per part dels líders britànics i per un notable conjunt de decisions cooperatives, de vegades violant les ordres, per part dels francesos i estatunidencs.
La campanya va implicar forces terrestres i navals de la Gran Bretanya i França, i forces terrestres dels Estats Units d'Amèrica. Les forces britàniques van ser enviades a Virgínia entre gener i abril de 1781 i es van unir amb l'exèrcit de Cornwallis al maig, que va arribar al nord des d'una campanya contra els estats del sud. Aquestes forces van lluitar primer contra les febles milícies de Virgínia, però el general George Washington va enviar primer al marquès de La Fayette i després a Anthony Wayne amb les tropes de l'Exèrcit Continental per aturar l'atac i els estralls econòmics que els britànics estaven provocant. Tanmateix, les forces estatunidenques combinades van ser insuficients en nombre per enfrontar-se a les forces britàniques combinades, i només després d'una sèrie d'ordres polèmicament confuses del general Sir Henry Clinton, comandant en cap britànic, Cornwallis es va traslladar a Yorktown el juliol, i va construir una posició defensiva que era forta contra les forces terrestres que llavors va enfrontar, però era vulnerable al bloqueig i al setge naval.
Les forces navals britàniques a Amèrica del Nord i les Índies Occidentals eren més febles que les flotes combinades de França i Espanya i, després d'algunes decisions crítiques i errors tàctics dels comandants navals britànics, la flota francesa de Paul de Grasse va obtenir el control sobre la badia de Chesapeake, bloquejant Cornwallis del suport naval i lliurant forces terrestres addicionals per bloquejar-lo a terra. La Royal Navy va intentar disputar aquest control, però l'almirall Thomas Graves va ser derrotat en la batalla clau de Chesapeake el 5 de setembre. Els exèrcits estatunidencs i francesos que s'havien concentrat a la rodalia de la ciutat de Nova York van començar a desplaçar-se cap al sud a finals d'agost i van arribar a prop de Yorktown a mitjan setembre. L'engany sobre el seu moviment van endarrerir amb èxit els intents de Clinton d'enviar més tropes a Cornwallis.
El setge de Yorktown va començar el 28 de setembre de 1781. En un pas que probablement va escurçar el setge, Cornwallis va decidir abandonar part de les seves defenses exteriors, i els atacants van assaltar amb èxit dos dels seus reductes. Quan va quedar clar que la seva posició era insostenible, Cornwallis va obrir negociacions el 17 d'octubre i es va rendir dos dies després.
Quan les notícies van arribar a Londres, el govern de Frederick North va caure i el segon ministre de Rockingham va entrar en negociacions de pau. Aquestes van culminar amb el tractat de París de 1783, en què el rei Jordi III reconeixia els Estats Units d'Amèrica com un estat independent. Clinton i Cornwallis van participar en una guerra pública de crítiques per defendre els seus papers en la campanya, i el comandament naval britànic també va discutir les mancances de la marina que van provocar la derrota.
Antecedents El desembre de 1780, els teatres d'operacions de la Guerra de la Revolució Americana havien arribat a un punt crític. L'Exèrcit Continental havia sofert importants derrotes a principis de l'any, amb els exèrcits del sud capturats o dispersats a la pèrdua de Charleston i la batalla de Camden al sud, mentre que els exèrcits de George Washington i el comandant en cap britànic per a Nord-amèrica, Sir Henry Clinton eren als voltants de la ciutat de Nova York, al nord.
La moneda nacional (el dòlar continental) era pràcticament inútil, el suport públic per a la guerra, a punt d'entrar al sisè any, estava disminuint, i les tropes de l'exèrcit feien motins per les males condicions i retribucions. A favor dels estatunidencs, el reclutament de lleialistes al sud s'havia comprovat amb un fort cop a Kings Mountain a l'octubre.
Planificació francesa i estatunidenca per al 1781 Virgínia havia evitat en gran manera del conflicte militar abans de 1779, quan una incursió va destruir gran part de la capacitat de construcció naval d'aquest estat, i va capturar i destruir grans quantitats de tabac, el qual era un important producte d'exportació per als estatunidencs. Les úniques defenses de Virgínia consistien en companyies de milícies reclutades localment i una força naval que pràcticament havia estat eliminada en la incursió de 1779. La milícia estava sota la direcció del general de l'Exèrcit Continental, el baró Friedrich von Steuben, un prussià que, tot i que era un excel·lent militar, va alienar no només els seus subordinats sinó que va mantenir una relació difícil amb el governador de l'estat, Thomas Jefferson. Steuben havia establert un centre d'entrenament a Chesterfield per a nous reclutes de l'Exèrcit Continental i una «fàbrica» a Westham per a la fabricació i reparació d'armes i municions.
Els planificadors militars francesos van haver d'equilibrar les demandes de competències per a la campanya de 1781. Després d'una sèrie d'intents infructuosos de cooperació amb els estatunidencs (que van provocar assalts fallits a Newport (Rhode Island) i Savannah (Geòrgia)), van realitzar una participació més activa a Amèrica del Nord. Tot i això, també van necessitar coordinar les seves accions amb Espanya, on hi havia un potencial interès per assaltar la fortalesa britànica de Jamaica. Va resultar que els espanyols no estaven interessats en les operacions contra Jamaica fins que van preveure un intent britànic de reforçar l'assetjada Gibraltar, i només volien informació dels moviments de la flota britànica a les Índies Occidentals.
Quan la flota francesa es preparava per salpar de Brest el març de 1781, es van prendre diverses decisions importants. La flota de les Índies Occidentals, dirigida pel Comte de Grasse, després de les operacions a les Illes de Sobrevent, va ser dirigida a dirigir-se a Cap-Français (actual Cap-Haïtien) per determinar quins recursos es necessitarien per ajudar les operacions espanyoles. A causa de la falta de transports, França també va prometre sis milions de lliures franceses per donar suport a l'esforç de guerra dels Estats Units en lloc de proporcionar tropes addicionals. La flota francesa de Newport va rebre un nou comandant, el Comte de Barras. De Barras va rebre l'ordre de prendre la flota de Newport per assetjar els transports britànics de la zona de Nova Escòcia i Terranova, i l'exèrcit francès de Newport va rebre l'ordre de combinar-se amb l'exèrcit de Washington a la rodalia de Nova York. A les ordres que deliberadament no eren totalment compartides amb el general Washington, De Grasse va rebre la instrucció d'assistir en les operacions a Amèria del Nord després de la seva arribada a Cap-Français. El general francès, el Comte de Rochambeau, va rebre la instrucció de dir-li a Washington que de Grasse hi podria assistir, però sense cap responsabilitat. Washington va saber de John Laurens, que es trobava a París, que de Grasse tenia discreció per venir als Estats Units).
La flota francesa va navegar de Brest el 22 de març. La flota britànica estava ocupada amb els preparatius per subministrar Gibraltar i no va intentar oposar-se a la sortida. Després que la flota francesa arribés a Amèrica, la fragata Concorde va navegar cap a Newport, portant el Comte de Barras, les ordres de Rochambeau i crèdits per a sis milions de lliures franceses. En un enviament separat enviat posteriorment, de Grasse també va presentar dues peticions importants. La primera va ser que Cap-Français li comuniqués la situació de l'Amèrica del Nord perquè pogués decidir com podia assistir a les operacions allà, i la segona va ser que fos subministrat amb 30 pràctics que coneguessin les aigües nord-americanes.
Planificació britànica per al 1781 El general Sir Henry Clinton mai va articular una visió coherent sobre quins haurien de ser els objectius per a les operacions britàniques de la campanya de la pròxima temporada dels primers mesos de 1781. Una part del seu problema estava en una difícil relació amb el seu homòleg naval a Nova York, l'ancià vicealmirall Marriot Arbuthnot. Tots dos homes eren tossuts, propensos a la temperació i tenien personalitats punyents; a causa de repetits enfrontaments, la seva relació s'havia desglossat completament. A la tardor de 1780, Clinton havia demanat que fos cridat de nou o ell o Arbuthnot; tanmateix, les ordres per cridar Arbuthnot no van arribar fins al juny de 1781. Fins llavors, segons l'historiador George Billias, «Els dos homes no podien actuar sols i no actuarien junts». Arbuthnot fou substituït per Sir Thomas Graves, amb qui Clinton tenia una millor relació.
La presència britànica al sud consistia en els ports fortament fortificats de Savannah (Geòrgia) i Charleston (Carolina del Sud), i una sèrie de forts a l'interior d'aquests dos estats. Tot i que els llocs avançats més forts eren relativament immunes als atacs de la milícia patriota, que eren la seva única oposició formal en aquests estats, els llocs avançats més petits, així com els combois de subministrament i missatgers, sovint eren objectius de comandants de la milícia com Thomas Sumter i Francis Marion. Portsmouth havia estat ocupada recentment l'octubre de 1780 per una força sota el comandament del general major Alexander Leslie, però el tinent general Charles Mann Cornwallis, comandant l'exèrcit sud britànic, els va comandar a Carolina del Sud el novembre. Per substituir el general Leslie a Portsmouth, el general Clinton va enviar 1.600 soldats sota el comandament del general Benedict Arnold (recentment comissionat brigadier de l'exèrcit britànic) a Virgínia a finals de desembre.
Incursió britànica a Virgínia Una part de la flota que transportava el general Arnold i les seves tropes van arribar a la badia de Chesapeake el 30 de desembre de 1780. Sense esperar que arribés la resta de transports, Arnold va navegar pel riu James i va desembarcar 900 efectius a Westover, Virginia, el 4 de gener. Després d'una marxa forçada durant la nit, va atacar l'endemà a Richmond, la capital de l'estat, i va trobar una mínima resistència de la milícia. Després de dos dies més de fer incursions a la zona, van tornar als seus vaixells i van sortir a parar a Portsmouth. Arnold va establir fortificacions allà, i va enviar els seus homes a les expedicions d'atac i d'exploració. La milícia local va ser cridada, però era tan reduïda que no es va poder disputar la presència britànica. Això no va impedir que ataquessin a les expedicions britàniques, com alguns van fer a l'escaramussa a Waters Creek al març.