La República de Tlaxcala, també coneguda com a Confederació de Tlaxcala, va ser la unió de quatre estats de llengua nàhuatl: Tepeticpac, Tizatlán, Ocotelulco i Quiahuiztlán, que se situaven en la part oriental de la vall de Mèxic, en els actuals estats de Tlaxcala i Puebla.Fargher, L.F., Lopez, C.A. y Santacruz, C.R. (2016) La República de Tlaxcallan. Arqueología Mexicana núm. 139 Va ser una entitat política mesoamericana que va tenir un auge cultural en el període post-clàssic mesoamericà i era un enclavament independent envoltat per l'Imperi Mexica. Per si mateixa, la confederació no tenia un tlatoani com a màxim dirigent, sinó que cadascun dels senyorius que la conformaven tenien el seu propi governant i funcionaven com un senat.
Origen dels senyorius de Tlaxcala De 1290 a 1519 va tenir lloc l'arribada del grup teotxitximeca-texcalteca, una de les set tribus nahuatlaques que havia sortit de Chicomóztoc cap a la vall de Mèxic on, segons narren les cròniques, van fundar Poyauhtlan l'any 2 pedernal (1290) on, segons el tonalpahualli, correspon a l'any 1100 de nostra era, a la vora del llac de Texcoco. Portaven una existència primitiva i van viure en coves fins que altres grups els van obligar a emigrar.
Van peregrinar pel Popocatépetl i Huexotzinco i van arribar finalment al regió ara anomenada Tlaxcala. primerament prop d'una muntanya anomenada Cuatlapanga, van sol·licitar permís als olmeques Xicalancas i els van concedir terres en aquest lloc, posteriorment es van anar al turó de Tepeticpac, paraula que significa “sobre el turó”, i amb el temps la van anomenar Tlaxcala, que en nàhuatl vol dir “lloc de pa de blat de moro” o “lloc de pa de moro”.
En aquests plans, situats entre les poblacions actuals de Texcoco de Mora i Chimalhuacán, van combatre amb els tepaneques sortint victoriosos. Pesi a això, van decidir continuar el seu pelegrinatge, doncs Camaxtli, déu dels tlaxcalteques, els va orientar dient-los: oncantonaz, oncantlahuiz, ocanyazque ayamonicam, que en català vol dir: "Avanci heu de passar, que encara no és aquí on ha de clarejar i sortir el sol".
L'any 5 pedra foguera (1348), els teotxitximecas, guiats pel seu déu Camaxtli i conduïts pel seu cabdill Culhuatecuhtli (qui va expulsar de la regió als últims olmeca-xicalanques i tolteques), es van convertir en senyors poderosos, van fer la pau amb els seus veïns i es van dedicar tranquil·lament a poblar aquestes terres.
Va començar llavors la vida social i política de la nació tlaxcalteca i es va fundar el primer senyoriu de Tlaxcala, amb un sol senyor com a cap; el mateix Culhuatecuhtli. Aquest li va cedir al seu germà menor, Teyohualminqui, bona part de la província de Tlaxcala, amb la qual cosa es va fundar després de 1384 el segon senyoriu d'Ocotelulco, el significat del qual és “en el lloc on hi ha boletes de ocote”, major i més important que el primer.
La creació del tercer senyoriu va ocórrerquan els de Cholula van donar mort al senyor d'Ocotelulco i es van apoderar de les terres. Alguns dels vençuts van fugir i van fundar Tizatlán, “lloc entre el guix, o terra sorrenca i blanca”, que amb el temps va arribar a competir en grandesa i prosperitat amb els altres dos senyorius de Tlaxcala. El quart senyoriu, Quiahuiztlán, que significa “lloc de la pluja”, es va fundar amb uns teotxitximeques que van arribar a la vall de Mèxic al , doncs Culhuatecuhtli els havia promès terres perquè s'establissin en Tlaxcala.
Cadascun dels quatre senyorius tenia el seu propi territori i el seu propi govern. Aliats, van formar la confederació de Tlaxcala per mitjà dels seus caps, que els representaven i decidien els assumptes comuns a tota la província, en una espècie de consell. Aquesta confederació presentava una organització molt semblant a un govern republicà, on el cim del seu govern era guiada per quatre tecuhtlis, que resolien les principals preocupacions de la república i que governaven junts com una espècie de senat. Cada senyoriu era autònom, i al seu al voltant hi havia petits senyorius o altepetl que junts formaven una confederació.
Es va permetre als otomíes seguir vivint als voltants, com a treballadors i soldats perquè cuidessin les fronteres de la província, que eren amenaçades pel poderós Imperi Mexica. Tlaxcala es protegia també amb les fortificacions del Penyal de Hueyotlipan al nord-oest i amb Cacaxtla al sud-est. Aquestes fortaleses havien estat construïdes pels olmeca-xicalanques, però van ser utilitzades i reedificadas pels tlaxcalteques. Cuahtecutli Cuanez, una vegada guanyada la terra, ordena asseure en els quatre punts cardinals als millors guerrers per tenir cura de les fronteres, i als otomies com a agraïment a molts serveis prestats temps després se'ls concedeix el cuidar la frontera nord de Tlaxcala.
Organització econòmica i social Tinença de la terra i principals cultius Dins de les formes de propietat de la terra estaven els barris dels pobles tlaxcalteques, que controlaven terres per a l'ús comú o individual dels seus membres. Així, una part d'aquestes terres es distribuïa entre els caps de família i una altra era treballada per tots per sostenir els temples i sufragar les despeses de les guerres. Els nobles posseïen terrenys patrimonials que podien heretar els seus descendents. Les terres assignades a càrrecs públics eren treballades pels macehualsc als qui se'ls pagava pels seus serveis.
L'agricultura era el suport de la vida econòmica. Es practicava usant la coa o bastó plantador i depenia de les pluges. Sembraven blat de moro, faba, carabassa, tomàquet i maguey. Els agradava preparar el blat de moro en forma de pans de moro, tamals i atole. Era la base de la seva alimentació, la que complementaven amb plantes, herbes i altres fruits silvestres que recol·lectaven i sembraven també. En lloc de sucre consumien l'aiguamel dels magueyes i la mel dels ruscos d'abelles cimarrones. Tenien pocs animals domèstics; solament guajolotes i una raça de gossos: els xoloitzcuintli. Mai van tenir animals de càrrega.
Comerç i tribut Els tlaxcalteques comerciaven principalment blat de moro i cotxinilla. Aquesta era un insecte molt apreciat perquè amb ell s'elaborava una tintura color grana o vermella utilitzada en els tèxtils. A canvi d'això, rebien productes com a cacau, cotó, xile, vainilla, plomes, tabac, cera i mel. El mercat d'Ocotelulco era el principal centre comercial on, segons les cròniques, unes 20 mil persones acudien diari per, a través de la barata o la moneda, traficar amb productes com a cacau i petites mantes de cotó portades pels mayas. Hi havia molt ordre i un jutge decidia sobre les dificultats que sorgien.
Els mexiques, a causa de la guerra amb els tlaxcalteques, van fer un bloqueig comercial a aquests perquè no poguessin comerciar, sobretot amb les altres regions del Golf de Mèxic. Per aquest motiu en Tlaxcala van faltar cacau, plomes, or, cotó i sal per més de 60 anys. Aquest últim producte va ser substituït per un altre similar, el tequexquitl, que encara ara es produeix en Nopalucan i Tequexquitla. El comerciant era anomenat pochteca, al mercat, tianquiztli, i a la compravenda o barata, tianquitz. Els tlaxcalteques mai van pagar tributs a altres pobles, però sí a les seves autoritats per al seu sosteniment. En Tlamauhco (San Miguel), es trobava la casa dedicada a recaptar-los.
La societat i la família S'estima que la població de Tlaxcala a l'arribada dels espanyols era aproximadament de 250.000 habitants, quantitat que anava en augment perquè la gent no emigrava i en canvi molts arribaven fugint dels mexiques a viure a les quatre capçaleres principals.
La societat prehispánica tlaxcalteca estava formada fonamentalment per nobles, o piliales o pipiltzin i per una majoria macehualtin o plebeus. Dins de l'estrat superior, el qual era el grup de nobles que dominava, hi havia subdivisions o rangs: tlatoani, tecutli, pilli i els teixhuihuan. El tlatoani era el rang més alt dins de la noblesa i corresponia als senyors de les capçaleres; però àdhuc entre ells es distingien Xicohténcatl i Maxixcatzin, senyors de Tizatlán i Ocótelulco, als quals es deia tlatoque huelmoquiltonova, és a dir, senyors que tenien més gent que cap altre.
Els teuctli, segon rang de la noblesa, eren homes d'edat, rics i destacats, senyors o fills de senyors que haguessin guanyat alguna distinció en la guerra o demostrat molt valor; era necessari que posseïssin nombrosos béns, ja que havien de repartir molts d'ells quan aconseguien aquesta dignitat. Se'ls donava moltes distincions; amb ritus, es tancaven guardant dejuni en un dels seus temples per 40 o 60 dies, al cap dels quals eren traslladats al temple major on, després de certes cerimònies, els canviaven el nom. Llavors els lliuraven públicament els seus arcs, fletxes i macanes; i joies d'or. Els portaven per carrers i places amb gran gaubança, i celebraven innombrables festes en honor seu. Alguns mercaders també tenien les mateixes distincions.
El tercer grau en l'estrat superior era el dels nobles, pilli o pipiltzin, que no havien aconseguit el rang dels seus ancestres. Pipíltzin era també un terme general per a tot l'estrat superior.
Els teixhuihuan constituïen la categoria més baixa de la noblesa. Aquest nom significa literalment “néts”, la qual cosa indica que ells eren parents remots dels seus senyors i de la noblesa. A les dones, igual que als homes nobles que no heretaven cap rang polític, se'ls concedien terres i béns.
La resta de la població rebia el nom de macehuals o macehualtin. Aquests estaven al servei dels senyors i treballaven la terra. Havien d'usar roba curta molt senzilla, sense franges ni adorns, ja que el vestuari denotava el classe social al que es pertanyia. Entre ells hi havia també certa diferència social basada en les diferents ocupacions o en la naturalesa de la persona a la qual pagaven tribut. Els esclaus eren anomenats tlacotin. Els sacerdots majors realitzaven els sacrificis i els altres menors s'encarregaven del culte als déus i del teocalli.
La unitat social bàsica era la família: un conjunt de famílies formava un calpulli o barri, en el qual vivia el descendència per la línia del pare, així com la família a la qual pertanyia el marit. El calpulli tenia també importància militar, política i religiosa. Tots els homes que pertanyien al mateix calpulli havien de combatre junts, conduïts pels seus caps. Cada calpulli tenia el seu déu particular, el seu temple i les seves cerimònies especials. Si sorgien dificultats entre els caps de família, hi havia jutges que intentaven reconciliar-los.
Quan naixia un nen tots els seus parents ho satisfeien de regals, li parlaven de fets dels seus avantpassats i li imposaven un nom relacionat amb algun fenomen natural del dia del seu naixement o el d'una flor o un animal.
L'home havia de casar al tenir 22 anys i els casaments se celebraven amb festes que duraven dies, durant els quals els convidats cantaven, ballaven, declamaven i oferien regals als nuvis. Existia un profund respecte entre fills i pares i un gran sentit de l'honor. En el vida jurídica s'observaven les lleis de Netzahualcóyotl, el savi rei de Tetzcuco, i existien tribunals i jutges que castigaven les faltes.
Moltes vegades els tlaxcalteques es auto-sacrificaven, o bé morien en les freqüents guerres. Els que morien eren enterrats solemnement, vestits amb les seves millors robes i joies, perquè es presentessin així en el Mictlán, la casa dels morts. S'orava als déus de la mort i se celebraven festes a la casa que era del difunt.
Política Govern