Al llarg de la història hi ha hagut molts sistemes de transcripció de la llengua xinesa, usats per a representar la pronúncia dels caràcters xinesos. La necessitat d'aquests sistemes és doble: d'una banda, l'escriptura xinesa no és pròpiament fonètica, per això fins i tot en l'àmbit lingüístic xinés cal una manera d'expressar com es pronuncien els caràcters emprats en la llengua escrita. D'altra banda, fora de l'àmbit lingüístic xinés sorgeix la necessitat d'escriure noms i termes propis d'aquesta llengua en altres sistemes d'escriptura, com ara l'alfabet llatí, i això ha fet aparéixer distints mètodes per traslladar els sons del xinés a diferents alfabets.

Introducció A hores d'ara, el sistema de transcripció fonètica més habitual de la llengua xinesa és el pinyin, basat en una representació en alfabet llatí dels sons del mandarí estàndard modern, la norma culta actual. Aquest sistema respon a les dues necessitats de transcripció ja citades. D'una banda, per ser el sistema d'ús oficial a la República Popular de la Xina, s'usa per a representar la pronúncia dels caràcters en les obres de referència i diccionaris en xinés publicats a la República Popular. De l'altra, en basar-se en l'escriptura llatina, el seu ús per a transcriure els noms xinesos, promogut pel mateix estat xinés, s'ha generalitzat en les llengües que empren aquest alfabet, com la majoria de llengües europees.

El pinyin s'ha consolidat com el més important sistema de transcripció del xinés en l'època actual, però només n'és un més dels molts sistemes existents. Fins als anys 80 del , el mètode més difós per a transcriure noms xinesos en llengües europees era el sistema Wade-Giles, d'origen britànic. En l'ús xinés, abans de la promulgació del pinyin al 1958, el sistema de notació fonètica més usual a la Xina era el zhuyin, que encara hui és el sistema més utilitzat a Taiwan. Hi ha també sistemes de transcripció per a dialectes xinesos distints del mandarí, com ara el cantonés o el min.

A més d'usar-se com a eines auxiliars de notació fonètica, alguns d'aquests mètodes de transcripció s'han dissenyat com a sistemes ortogràfics per escriure el xinés, de manera que puguen reemplaçar l'escriptura tradicional en caràcters. Aquesta idea es feu molt popular en la primera meitat del s. XX, quan hi aparegueren sistemes basats en l'alfabet llatí com el gwoyeu romatzyh i el latinxua sin wenz. Molts intel·lectuals xinesos, com l'escriptor Lu Xun, foren partidaris d'una escriptura alfabètica per al xinés i en cercles reformistes es percebé l'adopció d'un sistema alfabètic com a inevitable.Segons Ramsey (1987), p. 308, que cita DeFrancis (1986), Lu Xun havia dit que "si no es destrueixen els caràctes, la Xina morirà".Ramsey (1987), p. 308, cita l'intel·lectual Hu Shi, un dels artífexs de la normalització del mandarí pequinés com a base de la nova llengua culta del s. XX, que al 1919 havia expressat la convicció que l'adopció d'un sistema fonètic d'escriptura del xinés era inevitable a llarg termini. El sistema pinyin va sorgir en aquest context i se'n promogué l'ús com a sistema alternatiu d'escriptura del xinés. El Partit Comunista Xinés sota el lideratge de Mao Zedong rebutjà la idea d'abolir els caràcters xinesos i es decantà per una reforma del sistema d'escriptura més conservadora: la simplificació dels caràcters xinesos. La idea de l'abolició dels caràcters i l'adopció d'un sistema alfabètic com a norma culta del xinés ha caigut en oblit hui, i els sistemes de transcripció vigents s'utilitzen exclusivament d'auxiliars com a sistemes de notació fonètica i de transcripció per a l'ús en altres llengües.

En aquest article, seguint l'ús general en Viquipèdia, s'empra el sistema pinyin per a transcriure els termes xinesos, tret que se'n diga el contrari.

Antics sistemes autòctons per al xinés clàssic Representació dels sons del xinés en l'antiguitat En les etapes més antigues del xinés, fins a mitjan primer mil·lenni de l'era actual, no hi havia descripcions fonològiques precises dels sons de la llengua parlada i l'única manera d'indicar la pronúncia dels caràcters consistia en la comparança amb caràcters homòfons. Així, en texts clàssics antics l'aparició de caràcters inusuals o amb lectures especialitzades distintes de les més esteses s'acompanya sovint amb anotacions que assenyalen que un cert caràcter es pronuncia igual que un altre caràcter més conegut.Per exemple, en xinés clàssic és freqüent que un mateix caràcter tinga una pronúncia diferent en usos nominal i verbal. Vgeneu-ne Pulleyblank (1995), p. 10. Aquesta manera simple i no sistemàtica d'indicar la pronúncia dels caràcters té una circularitat evident, i no permet al lector actual saber com es pronunciava realment el caràcter, més enllà de la coincidència en pronúncia entre dos caràcters.Ramsey (1987), p. 118.

Aquesta imprecisió fonètica denota la dificultat de reconstruir els sons de les etapes més antigues del xinés, com ara els dels texts clàssics de la dinastia Zhou, del mil·lenni I ae. Durant el es comencen a analitzar les síl·labes xineses com a combinació d'una consonant inicial i una part final de la síl·laba. Aquesta anàlisi fonològica simple duu a l'aparició del primer sistema de representació fonètica pròpiament dit: el fanqie, que s'usà molts segles com a manera convencional d'indicar per escrit els sons del xinés.

El sistema fanqie El sistema fanqie comença a usar-se durant la dinastia HanRamsey. i es basa en la divisió de les síl·labes del xinés en una part inicial, en general una consonant, i una part final o rima, que consta d'una vocal amb to i a voltes d'una consonant final. Aquesta divisió en dues parts permet expressar les diferents síl·labes del xinés com un producte cartesià d'un nombre reduït d'elements inicials i finals, que es denoten amb caràcters xinesos usats pel seu valor fonètic. El nom fanqie deriva de l'ús dels caràcters fǎn (反; 'invertir', 'oposat') i qiè (切, 'tallar') per delimitar la representació fonètica, i se'n poden usar tots dos indistintament. Un exemple de fanqie seria la representació de la pronúncia del caràcter 東 com a 德紅反. El 反 (fǎn) final és el delimitador que indica al lector que els dos caràcters precedents 德紅 són una representació fonètica. Els dos caràcters d'aquest exemple són molt comuns i signifiquen 'virtut' i 'roig', respectivament, però això és irrellevant perquè ací només expressen que la pronúncia del caràcter 東 comença com a 德 i acaba com a 紅. Així, la fórmula 東德紅反 (en pinyin: dōng dé - hóng fǎn) s'interpreta com a dōng = dé + hóng. En aquest exemple es veu que encara en el mandarí actual la fórmula fanqie dona una representació del so quasi perfecta, tret del to. Evidentment, pels molts segles transcorreguts des de l'època en què es començà a utilitzar el fanqie, això no sempre és així, i les anotacions fanqie han ajudat a reconstruir l'evolució de la pronúncia del xinés des del xinés mitjà, la llengua de les dinasties Sui i Tang, fins a l'actualitat.

El sistema fanqie s'usà en el famós diccionari de pronúncia Qieyun, compilat per Lù Fayán l'any 601. Aquest diccionari, que recollia les pronúncies més acceptades dels caràcters emprats en la llengua escrita, esdevingué la principal obra normativa sobre la lectura correcta dels caràcters i seria objecte de moltes reedicions i reelaboracions. Durant molt de temps, l'única versió conservada n'era l'edició ampliada del Guangyun, compilada al durant la dinastia Song. Després de la Segona Guerra Mundial, se'n trobà una còpia d'una edició més antiga, que es remunta a la dinastia Tang. Aquestes obres s'usaren durant segles com a referència per a consultar la pronúncia correcta dels caràcters.

Primers sistemes alfabètics al·lòctons Els mongols i els missioners europeus miniatura|300x300px|Edicte imperial de la dinastia Yuan escrit en l'alfabet phags-pa El vastíssim Imperi mongol sorgit de l'expansió de l'estat fundat per Genguis Kan, arribà a conquistar la Xina, on s'establiria una de les parts en què es va dividir l'imperi originari. La cort mongola que controlava tota la Xina assumí una identitat dinàstica d'estil xinés, en erigir-se en la nova dinastia Yuan, successora de la derrotada dinastia Song, incapaç de fer front al poder militar mongol. Els mongols havien adoptat l'escriptura uigur, però l'emperador Khublai Khan encarregà al monjo tibetà 'Phags-pa que creàs un nou alfabet per escriure el mongol.L'alfabet uigur antic fou abandonat per la islamització d'aquest poble centreasiàtic i l'uigur actual s'escriu en una variant de l'alfabet àrab, semblant al persa. Aquest alfabet phags-pa, a grans trets l'alfabet tibetà escrit en vertical, s'usà per a escriure el mongol i altres llengües de l'imperi, com el mateix xinés. L'escriptura alfabètica permetia als funcionaris mongols que entenien el xinés parlat però que no havien rebut una formació en caràcters escrits, escriure i llegir el xinés de forma fonètica. L'ús de l'alfabet phags-pa en la cort mongola de la dinastia Yuan fou efímer i n'han sobreviscut molt pocs texts originals, però té gran importància històrica per ser l'exemple més antic conegut d'escriptura fonètica del xinés. Paradoxalment, els sistemes d'escriptura mongols, tant l'uigur com el phags-pa, acabarien caient en desús i en èpoques posteriors es faria comú l'ús de caràcters xinesos amb valor fonètic per a escriure l'idioma mongol, com es veu en un dels texts mongols més coneguts, la Història secreta dels mongols, la còpia del qual més antiga conservada és escrita en caràcters xinesos amb valor merament fonètic.L'alfabet iugur es preservà fins a èpoques recents, i es recuperà al s. XIX. Hui s'utilitza a la zona xinesa de Mongòlia Interior, mentre que en l'estat independent de Mongòlia s'utilitza l'alfabet ciríl·lic des de 1937.

Després d'aquest efímer ús de l'alfabet phags-pa, no es coneixen intents d'escriure fonèticament el xinés fins a l'arribada dels missioners europeus al . Al jesuïta italià Matteo Ricci, que introduí el cristianisme a la Xina, se li atribueix el disseny d'una representació sistemàtica dels sons del xinés en alfabet llatí. Diego de Pantoja, el més estret col·laborador de Ricci a Pequín, participà en l'elaboració d'aquest sistema, millorat anys després per Nicolas Trigault. En escriure en llatí i altres llengües europees sobre llocs i persones de la Xina calia transcriure a l'alfabet llatí els noms i termes propis del xinés. A més, la descripció fonològica del xinés en termes de l'alfabet llatí facilitava l'estudi d'aquesta llengua per als europeus, en un moment en què començaven a produir-se els primers intercanvis comercials i culturals directes entre ambdues civilitzacions. Al Sud-est asiàtic, el sistema original de Matteo Ricci i Diego de Pantoja per al xinés influiria en el treball del francés Alexandre de Rhodes, que adaptà l'alfabet llatí per al seu ús en vietnamita, i creà així un dels pocs sistemes d'escriptura llatina emprats hui a l'Àsia oriental.Véase esta página web sobre el catolicismo vietnamita (en francès).