El Museu Guggenheim de Nova York (en anglès Solomon R. Guggenheim Museum) és el primer dels museus creats per la Fundació Solomon R. Guggenheim, dedicada a l'art modern. Va ser fundat el 1937 a l'Upper East Side de Nova York. Al començament va ser anomenat Museu de Pintura No-objectiva, i va ser fundat per a exhibir art avantguardista d'artistes moderns primerencs com Kandinski i Mondrian.
El 1959 es va mudar al lloc on es troba actualment (davant del Central Park), quan es va completar l'edifici dissenyat per l'arquitecte Frank Lloyd Wright. Guggenheim no sabia a qui triar com a arquitecte pel museu, i per això va demanar a la baronessa Hilla von Rebay que escollís algú. Ella va triar Wright perquè era l'arquitecte més famós del moment. L'edifici en si mateix es va convertir en una obra d'art.
Consta d'una galeria principal de sis pisos en forma de bol al sud, un "monitor" de quatre pisos al nord i un annex de deu pisos al nord-est. Una rampa helicoidal de sis pisos s'estén al llarg del perímetre de la galeria principal, sota una claraboia central del sostre. La col·lecció Thannhauser es troba a les tres plantes superiors del monitor, i hi ha galeries addicionals a l'annex i un centre d'aprenentatge al soterrani. El disseny de l'edifici del museu va ser controvertit quan es va completar, però després va ser àmpliament elogiat. L'edifici va patir una àmplia reforma des de l'any 1990 fins al 1992, quan es va construir l'annex, i es va renovar de nou entre el 2005 i el 2008.
La col·lecció del museu ha crescut al llarg de les dècades i es basa en diverses col·leccions privades importants, incloses les de Guggenheim, Karl Nierendorf, Katherine Sophie Dreier, Justin Thannhauser, Rebay, Giuseppe Panzi, Robert Mapplethorpe i la Fundació Bohen. La col·lecció, que inclou unes 8.000 obres a partir del 2022, es comparteix amb museus germans de Bilbao, Espanya, i Venècia, Itàlia. L'any 2023, prop de 861.000 de persones van visitar el museu.
Història Primers anys Solomon R. Guggenheim, membre d'una família minera rica, va començar a col·leccionar obres dels antics mestres a la dècada de 1890. L'any 1926 va conèixer l'artista Hilla von Rebay, que el va introduir en l'art d'avantguarda europeu, en particular en l'art abstracte que considerava que tenia un aspecte espiritual i utòpic (art no objectiu). Guggenheim va canviar completament la seva estratègia de col·leccionisme, recorrent a l'obra de Wassily Kandinsky, entre d'altres. Va començar a mostrar la seva col·lecció al públic al seu apartament de l'Hotel Plaza de Nova York. Guggenheim i Rebay van considerar inicialment construir un museu al Rockefeller Center de Manhattan. A mesura que la col·lecció creixia, Guggenheim va establir la Fundació Solomon R. Guggenheim, el 1937, per fomentar l'apreciació de l'art modern.
El primer lloc de la fundació, el Museu de Pintura No Objectiva, es va obrir el 1939, sota la direcció de Rebay. Sota la seva guia, Guggenheim va intentar incloure a la col·lecció els exemples més importants d'art no objectiu dels primers modernistes. Volia mostrar la col·lecció a l'Exposició Universal de Nova York de 1939 a Queens, però Rebay va defensar una ubicació més permanent a Manhattan. A principis de la dècada de 1940, la fundació havia acumulat una col·lecció tan gran de pintures d'avantguarda que era evident la necessitat d'un museu permanent, i Rebay va voler establir-lo abans que Guggenheim morís.
Procés de disseny El 1943, Rebay i Guggenheim van escriure una carta a Frank Lloyd Wright demanant-li que dissenyés una estructura per allotjar i mostrar la col·lecció. Wright va acceptar l'oportunitat d'experimentar amb el seu estil "orgànic" en un entorn urbà, dient que mai havia vist un museu que estigués "dissenyat correctament". Va ser contractat per dissenyar l'edifici el juny de 1943. Rebria una comissió del 10 per cent del projecte, que s'esperava que costaria almenys 1 milió de dòlars. Va trigar 15 anys, més de 700 esbossos i sis jocs de dibuixos de treball per crear i completar el museu, després d'una sèrie de dificultats i retards; el cost finalment es va duplicar respecte a l'estimació inicial.
Rebay va imaginar un espai que facilités una nova manera de veure l'art modern. Va escriure a Wright que "cadascuna d'aquestes grans obres mestres s'hauria d'organitzar a l'espai, i només tu... provaries les possibilitats de fer-ho... Vull un temple de l'esperit, un monument!". El Guggenheim és l'únic museu dissenyat per Wright; la seva ubicació urbana obligava a dissenyar-lo en una forma més vertical que horitzontal, molt diferent de les seves obres anteriors, rurals. Com que no tenia llicència com a arquitecte a Nova York, va confiar amb Arthur Cort Holden, del despatx d'arquitectura Holden, McLaughlin & Associates, per tractar amb la Junta de Normes i Apel·lacions de la ciutat de Nova York.
Des de 1943 fins a principis de 1944, Wright va produir quatre dissenys diferents. Un tenia forma hexagonal i pisos plans per a les galeries, tot i que tots els altres tenien esquemes circulars i utilitzaven una rampa que continuava al voltant de l'edifici. A les seves notes, va indicar que volia un "espai de terra ben proporcionat de baix a dalt: una cadira de rodes girant i pujant i baixant". El seu concepte original es va anomenar "zigurat invertit", perquè s'assemblava als graons costeruts dels zigurats construïts a l'antiga Mesopotàmia. Diversos professors d'arquitectura han especulat que la rampa helicoidal i la cúpula de vidre de l'escala de Giuseppe Momo de 1932 als Museu Vaticà van ser una inspiració per a la rampa i l'atri de Wright.
Selecció del lloc i anunci de plans Wright esperava que el museu estigués al baix Manhattan. En canvi, el març de 1944, Rebay i Guggenheim van adquirir un lloc a l'Upper East Side de Manhattan, a la cantonada del carrer 89 i la secció Museum Mile de la Cinquena Avinguda, amb vistes a Central Park. Els esbossos preliminars de Wright s'ajustaven gairebé perfectament al lloc, tot i que el lloc era uns 7,6 metres més estret del que Wright preveia. Guggenheim va aprovar els esbossos de Wright a mitjans de 1944. Wright va anomenar l'edifici previst com a "Archeseum... un edifici on veure el més alt".
Els dissenys de Wright es van anunciar el juliol de 1945, i s'esperava que el museu costaria 1 milió de dòlars i s'acabaria en un any. La característica principal de l'estructura era una galeria principal amb una rampa helicoidal, que envoltava un pou de llum amb una claraboia. Els hostes pujarien a un ascensor per arribar a dalt; una segona rampa més pronunciada serviria com a sortida d'emergència. Al soterrani hi hauria una sala de cinema; una torre d'ascensor rematada per un observatori; un edifici més petit amb un teatre més petit; espai d'emmagatzematge, una biblioteca i una cafeteria.
Dificultats La construcció de l'edifici es va endarrerir, primer per l'escassetat de material causada per la Segona Guerra Mundial, després per l'augment dels costos de construcció després de la guerra. A finals de 1946, Guggenheim i Rebay havien redissenyat el teatre del soterrani per acollir concerts. Rebay i Wright no estaven d'acord sobre diversos aspectes del disseny, com ara els mitjans pel qual s'havien de muntar les pintures, encara que tots dos volien que el disseny "reflectés la unitat de l'art i l'arquitectura". Wright va continuar modificant els seus plans a finals de la dècada de 1940, en gran part per preocupacions sobre la il·luminació de l'edifici, i va crear un altre model del museu el 1947. La col·lecció es va ampliar molt el 1948 gràcies a la compra d'unes 730 obres del comerciant d'art Karl Nierendorf. .
El progrés es va mantenir aturat fins a finals de la dècada de 1940. La salut de Guggenheim estava en declivi, però va rebutjar l'oferta de Wright de reduir la mida de l'edifici previst perquè es pogués completar durant la vida de Guggenheim. Després de la mort de Guggenheim el 1949, els membres de la família Guggenheim i la junta directiva de la fundació van tenir diferències personals i filosòfiques amb Rebay. Sota el lideratge de Rebay, el museu s'havia convertit en el que alguns membres de la familia van descriure com un "lloc esotèric i ocult on es parlava una llengua mística". Alguns membres del personal i administradors del museu volien expulsar a Rebay i cancel·lar el disseny de Wright. Wright, però, va persuadir a diversos membres de la família Guggenheim d'adquirir terrenys addicionals perquè el seu disseny es pogués desenvolupar completament.
Per donar cabuda a la col·lecció creixent, l'agost de 1951 la Fundació Guggenheim va adquirir un edifici d'apartaments per remodelar-lo per a ús del museu. Això va fer que Wright tornés a redissenyar el nou edifici, proposant un annex de diversos pisos amb apartaments darrere del museu. La fundació també va anunciar que el museu començaria a exposar obres d'art "objectives", així com obres d'art més antigues. Rebay, que no estava d'acord amb aquesta política, va dimitir com a directora del museu el març de 1952. No obstant això, va deixar una part de la seva col·lecció personal a la fundació en el seu testament. Poc després de la dimissió de Rebay, Wright va presentar els plans per a l'edifici, que ara es calculava que costaria 2 milions de dòlars. Va ser rebatejat com a Museu Solomon R. Guggenheim l'any 1952.
Etapa Sweeney James Johnson Sweeney va ser nomenat director del museu l'octubre de 1952. Va ampliar els criteris de col·lecció de la fundació, rebutjant l'acomiadament de Rebay de la pintura i l'escultura "objectives" i va començar a exposar algunes de les obres emmagatzemades sota el lideratge de Rebay. El 1953, el museu va acollir una retrospectiva de l'obra de Wright, "Sixty Years of Living Architecture", en un pavelló temporal que Wright havia dissenyat.
Construcció i obertura miniatura|Construcció del museu Sweeney i Wright van tenir una relació tensa, ja que estaven en desacord sobre els elements bàsics del pla del museu. Sweeney, que creia que la seva arquitectura hauria de ser subordinada a l'art, va obligar Wright a redissenyar-la per acollir més oficines i instal·lacions d'emmagatzematge. La il·luminació de l'edifici va ser un important punt de discussió entre ells. El Departament d'Edificis de la ciutat de Nova York també va rebutjar la sol·licitud de Wright d'un permís de construcció el 1953 perquè el disseny no complia els codis de construcció. Wright va encarregar a Holden d'assegurar-se que el disseny complia els codis i va publicar dibuixos revisats el 1954 i el 1956. Tot i això, el personal del museu es va queixar que el disseny de Wright no proporcionava prou espai d'emmagatzematge o laboratori. Per estalviar diners, va modificar el disseny de nou el 1955, tot i que aquests estalvis no van servir per l'augment dels costos de construcció. Finalment les obres del museu van començar el 14 d'agost.
Sweeney volia que el nou museu permetés "crear una col·lecció que ofereixi un estàndard de judici". Volia canviar l'esquema de colors, anivellar les parets inclinades i eliminar les finestres del clar, cosa que va provocar disputes prolongades amb Wright. A principis de 1958, Harry F. Guggenheim va haver de gestionar totes les comunicacions entre Sweeney i Wright, que no es parlaven entre ells. L'edifici va acabar el maig de 1958 i la bastida de la façana va ser retirada aquell agost. Mentrestant, Wright va publicar dibuixos del disseny en diverses revistes d'arquitectura, ja que temia que el disseny es veiés compromès després de la seva mort. En contra de la seva petició, Sweeney va pintar les parets de blanc i va penjar quadres de barres de metall en lloc de col·locar-los directament a les parets. L'edifici va ser l'última obra important de Wright, que va morir l'abril de 1959, sis mesos abans de la seva obertura.