fou un escrivà i cronista oficial del Regne de Portugal i el quart guàrdia major de la Torre do Tombo.
Es desconeix bona part de la seua vida. Segurament de classe baixa, va rebre carta de noblesa pels serveis prestats a la corona. Hereu de tradicions clàssiques, es va distingir dels seus predecessors per donar gran importància a l'anàlisi crítica de la història i per la comprovació documental dels fets, relatant-los amb veracitat i objectivitat, esporgant les opinions parcials, les exageracions retòriques i les llegendes. També de manera innovadora va mostrar el poble pla com un important agent de la història, minimitzant el protagonisme quasi exclusiu de reis i nobles. Per això, es considera un renovador del gènere de la crònica històrica, un dels precursors de la historiografia científica i fundador de la historiografia portuguesa. També tenia un vast coneixement intel·lectual, una sensibilitat humanista i un estil literari àgil basat en l'oralitat i en l'univers popular, sense descartar referències erudites, característiques que en fan la figura més important de la literatura portuguesa medieval. De les seues variades obres, amb prou feines es conserven les cròniques dels reis Pere I, Ferran I i Joan I de Portugal.
Biografia Sobre la vida de Fernão Lopes se sap molt poc i amb poques certeses. Sembla que nasqué a Lisboa entre 1380 i 1390 i que va rebre educació en l'Estudo Geral, malgrat un probable origen familiar artesà. El registre més antic sobre la seua vida és un document amb data de 1418 que testifica que Fernão Lopes exercia com a escrivà de l'infant Eduard i guàrdia major de la Torre del Tombo, càrrec d'alta confiança que consistia a conservar els arxius de l'estat. Figura al 1419 com a «escriba dels llibres» de Joan I de Portugal i aquest mateix any l'infant Eduard li encomanà redactar una crònica dels fets i gestes dels reis portuguesos. En una reial cèdula de 1422 apareix amb la funció d'escrivà de la puritat de l'infant Ferran.
Poc després de pujar al tron al 1433, el reiEduard I li concedeix una renda vitalícia de catorze mil rals anuals, com recompensa pels serveis prestats i pels que encara prestaria, entre aquests: escriure la Crònica de Portugal des dels primers reis fins a l'època de rei Joan I. Eduard I li concedeix també una carta de noblesa i el títol de vassall del rei. Al 1437 apareix com a notari major del regne, tot i que segons Teresa Amado ja exercia aquesta funció abans d'entrar en el servei de la cort. Continua com a cronista oficial durant la regència de l'infant Pere i el govern del rei Alfons V. Al 1443 és comminat a acabar la primera part de la Crònica de D. João I, i al 1448 Alfons V nomena Gomes Eanes de Azurara cronista oficial del regne en el seu lloc, però pel que sembla Lopes continuà un temps treballant amb el seu successor. Va romandre, però, com a guàrdia major del Tombo.
Al 1454, per la seua edat avançada, el jubilen de les funcions de guàrdia major de la Torre do Tombo, i el substitueix Azurara. La darrera dada coneguda sobre Fernão Lopes prova que encara vivia al 1459, quan va contestar els drets d'un net il·legítim a la seua herència. La data de la seua mort és incerta. Segons la informació que apareix en el prefaci de la Crònica del rei Pere I, escrit per Luciano Cordeiro, després de deixar la funció de guàrdia major, Fernão Lopes visqué encara cinc anys més i va morir amb uns vuitanta anys.
Fernão Lopes es casà amb una tia de la dona del sabater Diogo Afonso, i tingueren un fill, Martinho, que fou «físic» (metge) de l'infant Ferran. Martinho tingué un fill il·legítim, Nuno Martins.
De les cròniques que escrigué sobre la història de Portugal només se'n conserven tres identificades amb seguretat: la Crònica de D. Pere, la Crònica de D. Ferran i la Crònica de D. João I. La Crònica de 1419, un conjunt de relats sobre els set primers reis de Portugal se sol reconéixer també com a obra seua. Molt més contestada i poc probable és l'autoria de la Crònica de D. Alfons IV, de la Crònica de D. Alfons III o de D. Sanç II i de la Crònica del Comte D. Henrique. La seua autoria de la Crònica del Condestável, que fou defensada durant un temps, hui està desacreditada.
Context històric miniatura|Primera pàgina d'una còpia manuscrita de les Cròniques de D. Pere I, D. Ferran i D. João I Fernão Lopes es forma en un context proper a fets recents en la memòria dels portuguesos. Els més significatius en són: la crisi de 1383-1385 i la batalla d'Aljubarrota (1385). El primer esdeveniment fou un colp successori «amb el suport dels llauradors, comerciants, alguns membres de la noblesa i ordes religiosos, sobretot franciscans», que assegurà la pujada del mestre d'Avís, Joan I, al tron. Aquest n'eixí enfortit com a rei de Portugal amb el reconeixement de la legitimitat de la dinastia avisina amb la signatura del tractat de Windsor (1386) entre Portugal i Anglaterra, i de les seues noces amb Felipa de Lancaster.
Al rei «triat» i proper al poble, Joan I, li succeí un rei més aliat de l'aristocràcia, Eduard I. El poder feudal dels fills de Joan I augmentà i amb ell el predomini nobiliari, que s'havia vist fortament sacsejat per la crisi de la independència. Després es van produir la guerra civil com a conseqüència de la mort d'Eduard I, la insurrecció de Lisboa contra la reina vídua Elionor d'Aragó i l'elecció de l'infant Pere per aquesta ciutat, i poc després per les corts, per al càrrec de defensor i regent del regne, en circumstàncies molt semblants a les que havien portat el mestre d'Avís al mateix càrrec i poc després al tron al 1383-1385. Així, Fernão Lopes entra en contacte amb testimonis dels esdeveniments, i els relatat en la seua obra de 1443, Crònica de D. João I. Pot consultar els protagonistes implicats en la resistència contra Castella i en la pau signada l'any 1411 amb el mateix regne, pel tractat d'Ayllón, ratificat al 1423. A causa d'aquesta conjuntura política i social, Fernão Lopes és designat, per Eduard I, per escriure les gestes de la dinastia Avís.
Obra Antecedents El gènere de la crònica històrica enfonsa les arrels en el temps. En l'edat mitjana, amb el començament de la formació de poderosos regnes europeus, la reialesa desitja que les seues conquestes s'immortalitzen, i reprén l'antiga tradició de les cròniques oficials, en què era difícil distingir fets de mites i afers d'estat d'interessos privats de la noblesa, fent la narrativa històrica un projecte polític, manipulant els fets perquè es creàs la «veritat» més convenient per als detentors del poder. Al el gènere estava en auge, sobretot a França, on havien començat la moda de les "grans cròniques", que enllaçaven amb llenguatge retòric l'origen dels reis francesos amb la mítica Troia. Segons Teresa Amado, el que s'esperava del cronista medieval es revela explícitament en l'encàrrec fet a Lopes per Eduard I: «posar en crònica les històries dels antics reis que de Portugal antany van ser, així com els grans i alts fets del molt virtuós i de grans virtuts del meu senyor i pare».«Poer em caronica as estorias dos antigos reis que antigamente em Portugal forom, e isso mesmo os grandes feitos e altos do mui virtuoso e de grandes virtudes de meu senhor e padre».
Alhora, aquells relats presentaven un model de conducta ideal per als nobles, basat en l'ètica de la cavalleria, del cristianisme i de l'amor cortés: volien ser obres moralitzadores i didàctiques. La tradició oral i la simple recopilació de dades tenien un pes enorme en aquesta literatura d'encàrrec i la comprovació documental, així com una anàlisi vertaderament crítica dels fets, n'eren aspectes poc rigorosos. El model francés fou influent en els orígens de la literatura portuguesa en general i específicament en l'obra de Fernão Lopes, així com l'espanyol per les cròniques alfonsines i altres produccions, com la de Pedro López de Ayala, tot i que Lopes, influït pels clàssics i per un context específic, i optant per l'objectivitat, verificabilitat i economia, fa avanços importants en relació amb els predecessors. En paraules d'António José Saraiva:
Com era habitual, Lopes moltes voltes no citava les seues fonts, però entre les que més utilitzà hi havia la Crònica do Condestável, les obres de Pedro López d'Ayala i la crònica en llatí del Dr. Christophorus sobre el regnat de Joan I.
Característiques generals miniatura|Fernão Lopes en el «Panell de l'Arquebisbe», pertanyent als Panells de Sant Vicent de Lisboa, atribuïts a Nuno Gonçalves (s. XV) Fernão Lopes es considera un cronista historiador que redimensionà el gènere cronístic en limitar la narrativa tradicional panegírica. Per la crisi dels valors tradicionals, propiciats per l'anomenada "revolució d'Avís", Fernão Lopes s'allunya de les formes tradicionals panegíriques del gènere cronístic, per entendre que serien insuficients «per a explicitar un nou ordre distint del senyorial vigent", i creà espais autònoms de narrativa històrica amb una metodologia que permetés arribar a una «veritat nua». Amb aquesta metodologia Fernão Lopes "ordenà la història» de manera cronològica, buscà una jerarquia explicativa per als fets. Com a cronista assumí una posició d'autoritat, de distanciament i independència, atributs capaços de detectar i controlar el subjectivisme dels discursos (mundanal afeiçom) i, així, arribar a la «veritat nua». Establí també una jerarquia de pes historiogràfic per als fets, avaluant allò que pagava la pena o no narrar i privilegiant la descripció d'allò que feia la història més ordenada i entenedora, evitant perdre's en foteses i detalls que distrauen. Més que cercar la veritat —donant-hi gran importància al testimoniatge documental—, es col·locava en la posició d'intèrpret privilegiat dels fets, qui desfeia les contradiccions entre les fonts i esclaria per a la posteritat el vertader sentit i propòsit de l'encadenament dels fets històrics, descartant per mentideres, parcials o fantasioses les versions divergents de la seua. En paraules d'Oscar Lopes i Saraiva:
Malgrat haver estat designat oficialment per elaborar una història portuguesa, la seua historiografia no és sols lusa. L'autor, tot i que utilitze el rei com a centre de la història, demostra un gran interés pel poble pla, i el col·loca com un important protagonista en les transformacions socials de Portugal, a més de treballar de manera nova aspectes psicològics, econòmics i humanistes que influeixen en el rumb històric. El gran espai que va concedir al poble en les seues cròniques, moltes voltes identificant-s'hi i considerant-lo l'expressió de l'esperit portugués més autèntic, es reflecteix també en l'estil: arrela la seua escriptura en l'expressió oral col·loquial i en l'univers popular. Li dona prestigi a la llengua vernacla quan la majoria dels texts erudits s'escrivien en llatí i fou un representant del «saber popular», però ja en la seua època començava a sorgir un nou tipus de saber de caràcter eruditoacadèmic, humanista, universalista, d'estil clàssic, del qual seria un pioner a Portugal. Tanmateix, ell mateix diu que en les seues pàgines no es troba la bellesa dels mots, sinó la nuesa de la veritat. Malgrat això, la seua prosa directa, àgil i plena d'encís, la seua capacitat d'evocar escenes complexes i agitades i de capturar l'atenció lectora, la seua comprensió del drama humà, converteixen les seues cròniques en obres mestres de la literatura medieval portuguesa; malgrat la distància dels segles continuen sent encara hui llegibles, i creen fascinació en llecs i especialistes. miniatura|Primera pàgina d'una còpia manuscrita de les Cròniques de D. Pere I i D. Ferran