The Dark Side of the Moon (titulat Dark Side of the Moon a l'edició en disc compacte de 1993; en català: El costat fosc de la lluna) és un àlbum conceptual i el vuitè disc d'estudi del grup britànic de rock progressiu Pink Floyd. Va ser publicat l'1 de març de 1973 als Estats Units i el 16 de març del mateix any al Regne Unit, i és considerat per molts com el millor àlbum del grup. L'àlbum està construït a partir de les idees que Pink Floyd havia explorat en els seus concerts i anteriors enregistraments, però li manquen les llargues parts instrumentals que caracteritzaven els treballs posteriors a la partença, el 1968, del seu membre fundador, principal compositor i lletrista, Syd Barrett. La temàtica de l'àlbum inclou el conflicte, l'avarícia i els diners, l'envelliment i la malaltia mental, aquest últim tema inspirat en part pel deteriorament mental de Barrett.
L'àlbum es va desenvolupar com a part d'una futura gira de la banda, s'estrenà en directe diversos mesos abans que ni tan sols haguessin començat els enregistraments a l'estudi. La música i la lletra de totes les peces es van escriure durant un període de 7 setmanes, i el nou material es va anar refinant a mesura que avançava la gira, i va ser enregistrat en dues sessions el 1972 i 1973 als Abbey Road Studios de Londres. Pink Floyd va usar algunes de les tècniques d'enregistrament més avançades de l'època, incloent-hi enregistraments multipista i loops. En algunes de les pistes es van usar sintetitzadors analògics, mentre que una sèrie d'entrevistes amb la banda i l'equip tècnic apareixen al llarg de l'àlbum en forma de cites filosòfiques. Alan Parsons va ser el responsable d'alguns dels aspectes sònics més innovadors de l'àlbum, incloent-hi la interpretació no lèxica de Clare Torry. S'hi troben també diferents sorolls com el d'una persona corrent al voltant d'un micro, rellotges, etc.
The Dark Side of the Moon va ser un èxit immediat, arribant als Estats Units al lloc més alt de la llista Billboard 200 durant una setmana. Va romandre a les llistes 749 setmanes (catorze anys), de les quals 591 de manera consecutiva, essent així l'àlbum que més temps ha romàs en llistes de la història. Amb una estimació de vendes de 45 milions de còpies, és l'àlbum més reeixit de Pink Floyd i un dels més venuts a escala mundial de la història (concretament el tercer). Ha estat remasteritzat i reeditat en dues ocasions, a més d'haver estat versionat per diverses bandes. De l'àlbum se'n van extreure dos de senzills: «Money» i «Us and Them». També se'n van fer edicions especials per al 20è i el 30è aniversari, aquest últim en un CD amb so 5.1. A més del seu èxit comercial, podria dir-se que The Dark Side of the Moon és l'àlbum més popular entre els seguidors i crítics, i apareix sovint a les llistes de millors àlbums de tots els temps.
El tema «Money» va situar Pink Floyd en el primer lloc de les llistes de vendes i és, amb «All you need is love» dels Beatles, els únics títols amb signatura rítmica 7/4 que han assolit el número u en vendes. El solo de David Gilmour en 4/4 porta la peça al ritme clàssic del rock.
Antecedents Després del llançament de Meddle, els membres de la banda es van reunir el desembre de 1971 per a una gira pel Regne Unit, el Japó i els Estats Units. Mentre assajaven a Broadhurst Gardens, Londres, tenien en perspectiva la imminent creació d'un nou àlbum, encara que la seva prioritat era la creació de nou material. En una reunió a casa del bateria Nick Mason a Camden, el baixista Roger Waters va proposar que el nou àlbum podria formar part de la gira. La idea de Waters era que l'àlbum tractés sobre coses que «fan enfadar la gent», enfocant-se en les pressions a què es va enfrontar la banda pel seu estil de vida i en els problemes mentals que tenia l'antic membre de la banda, Syd Barrett. Ja havien explorat una idea similar a «The Man and The Journey», una peça de música conceptual que van tocar als seus concerts de 1969. En una entrevista concedida a la revista Rolling Stone, David Gilmour va dir:
En general, els quatre membres de la banda van estar d'acord que la idea de Waters de fer un àlbum basat en una única temàtica era una bona idea. El baixista i principal lletrista Roger Waters, el guitarrista David Gilmour, el bateria Nick Mason i el teclista Richard Wright van participar en la composició i la producció del nou material, una cosa poc habitual en els següents llançaments de Pink Floyd. Waters va gravar les primeres demos a la seva casa d'Islington, en un petit estudi d'enregistrament que tenia en un cobert ubicat al seu jardí. Algunes parts del nou àlbum es van extreure de material no usat prèviament: el començament de «Breathe» procedeix d'un treball anterior de Waters i Ron Geesin compost per a la banda sonora de The Bodi; l'estructura bàsica de «Us And Them» es va extreure d'una peça original composta per a la pel·lícula Zabriskie Point. La banda va assajar en un magatzem de Londres que pertanyia a The Rolling Stones, i després en el Rainbow Theatre. A més, van comprar material nou, incloent-hi nous altaveus, un sistema de PA, una taula de barreges de 28 canals amb quatre sortides quadrafòniques i un sistema de llums. Es van transportar nou tones de material amb tres camions: seria la primera vegada que la banda feia la gira amb un àlbum complet, però els va permetre refinar i millorar el nou material, que ja havia rebut el nom provisional de The Dark Side of the Moon (més una al·lusió als llunàtics que a l'astronomia). En descobrir que el títol ja havia estat utilitzat per una altra banda, Medicine Head, va ser temporalment canviat a «Eclipse». L'estrena d'«Eclipse» es va fer a The Dome de Brighton el 20 de gener de 1972, encara que en comprovar que l'àlbum de Medicine Head havia estat un fracàs comercial, van tornar a canviar el títol a The Dark Side of the Moon.
miniatura|esquerra|El Rainbow Theatre de Londres (ara és una església)
Dark Side of the Moon: A Piece for Assorted Lunatics, com es coneixia llavors, es va tocar en presència d'un grup de periodistes (i gent disposada a gravar un bootleg) el 17 de febrer de 1972 (més d'un any abans del seu llançament oficial al teatre Rainbow) amb una molt bona acollida crítica. Michael Wale de The Times va descriure la peça dient que «… porta les llàgrimes als ulls. Està tan plena de comprensió i alhora d'interrogants musicals!», mentre que Derek Jewell de The Sunday Times va escriure «L'ambició de la intenció artística de [Pink] Floyd és enorme». Melody Maker va ser menys entusiasta: «Musicalment, hi havia grans idees, però els efectes de so sovint em deixaven pensant que era dins d'una gàbia d'ocells al Zoo de Londres». La posterior gira va rebre una gran acollida per part del públic. Es va tocar el nou material en directe, en el mateix ordre que després apareixeria a l'àlbum, encara que amb òbvies diferències com la falta de sintetitzadors en pistes com «On the Run», i la lectura de peces de la Bíblia en comptes de la veu de Clare Torry a «The Great Gig in the Sky».
La gira Dark Side Of The Moon Tour de 1972-1973 per Europa i els Estats Units els va donar l'oportunitat de fer millores en la qualitat dels temes. Entre els concerts de la gira, es van començar a fer les sessions d'estudi; els assajos van començar a Anglaterra el 20 de gener, encara que al febrer la banda va viatjar a França per gravar música per a La Vallée, una pel·lícula francesa del director Barbet Schroeder. Después van tocar al Japó i van tornar a França el març per completar el treball de La Vallée. A tot això van seguir-hi actuacions als Estats Units abans que la banda tornés a Londres per començar l'enregistrament de l'àlbum, del 24 de maig al 25 de juny. Després d'una altra sèrie de concerts a Europa i els Estats Units, i l'enregistrament l'octubre de Pink Floyd: Live at Pompeii, la banda va retornar a l'estudi el 9 de gener de 1973 per completar l'enregistrament de l'àlbum.
Concepte The Dark Side of the Moon es va construir a partir d'experiments fets per Pink Floyd en concerts i en enregistraments previs, però sense les extenses peces instrumentals que, segons el crític David Fricke, s'havien convertit en una característica de la banda des de la marxa del membre fundador Syd Barrett el 1968. El guitarrista David Gilmour, el músic que va reemplaçar Barrett, després es va referir a aquests instrumentals com «aquest rotlle enrevessat de la psicodèlia». Gilmour i Waters citen l'àlbum Meddle de 1971 com un punt d'inflexió cap al que després seria el següent àlbum.
La temàtica de les lletres de les cançons inclou l'avarícia, l'envelliment, la mort i la malaltia mental. Aquest últim tema va tenir com a inspiració el deteriorament mental de Barrett, qui havia estat el principal compositor i lletrista de la banda en els seus primers anys. L'àlbum és conegut per l'ús de música concreta i conceptual i les lletres filosòfiques, igual com molts altres treballs de la banda.
Cada cara de l'àlbum constitueix una peça contínua de música. Les cinc pistes de cada cara reflecteixen diversos estadis de la vida humana. L'àlbum comença i acaba amb batecs de cor; explora la naturalesa de l'experiència de l'ésser humà, i segons Waters, «l'empatia». «Speak to Me» i «Breathe» junts fan èmfasi en els elements mundans i fútils de la vida junt amb la sempre present amenaça de la bogeria i la importància de viure cada un la seva pròpia vida: «No tinguis por a voler». «On the Run», una cançó instrumental guiada per sintetitzadors, evoca l'estrès i l'ansietat que provoca el transport modern, en particular la por de Wright a volar, portant la trama de la cançó a un aeroport. «Time» s'endinsa en la manera en la qual el pas del temps pot controlar la vida d'un mateix i ofereix una vehement advertència als qui malgasten el temps agafant-se els aspectes més mundans de la vida. A aquesta cançó li segueix el tema del retir cap a la solitud i el refugi en la cançó «Time/Breathe (reprise)». La primera part de l'àlbum acaba amb «The Great Gig in the Sky», una sentida metàfora sobre la mort. Obrint amb el so d'una caixa registradora i el soroll de monedes, la primera pista de la Cara-B, «Money», es burla de l'avarícia i el consumisme, amb una lletra irònica i efectes de so relacionats amb la riquesa. «Money» ha estat la pista de més èxit comercial de l'àlbum i ha estat versionada per diverses bandes des de llavors. «Us and Them» parla de l'etnocentrisme i del conflicte i de l'ús de dicotomies simples per descriure les relacions personals. «Brain Damage» tracta sobre la malaltia mental resultant de posar la fama i l'èxit per sobre de les necessitats d'un mateix. En particular el vers «And if the band you're in starts playing different tunes» («i si la banda en la qual ets comença a tocar diferents melodies») reflecteix l'estat mental de l'antic membre de la banda Syd Barrett. L'àlbum acaba amb «Eclipse», que propugna els conceptes de l'alteritat i unitat, alhora que força l'oient a reconèixer els trets comuns dels éssers humans.
Enregistrament miniatura|Entrada principal als Estudis Abbey Road. L'àlbum es va enregistrar als Estudis Abbey Road, en dues sessions, entre maig de 1972 i gener de 1973. A la banda se li va assignar, com a cap tècnic, Alan Parsons, que ja havia treballat com a assistent d'enregistrament a Atom Heart Mother, i que havia guanyat experiència com a enginyer de so als àlbums de The Beatles Abbey Road i Let It Be. Les sessions d'enregistrament es van dur a terme amb les tècniques més sofisticades de l'època. L'estudi era capaç de fer mescles de setze pistes, cosa que oferia un gran nivell de flexibilitat, encara que la banda va arribar a usar tantes pistes que per a fer-ho possible es van haver de fer segones còpies de les cintes.