fou una fotoperiodista catalana vinculada principalment a la contracultura i el realisme fotogràfic, tot i que alguns dels seus treballs van inserir-se dins de la fotografia documental. A través d’aquests va poder desenvolupar un discurs propi de la realitat que es vivia, sempre marcat per un profund respecte cap a les protagonistes de les seves imatges: les dones.  

Es destaca sobretot la seva producció fotogràfica a Galícia a partir del 1975, la qual va contribuir a la visibilització de les reivindicacions populars pròpies d’aquell context. El llegat fotogràfic que va deixar per a Galícia va suscitar l'interès dins del panorama artístic espanyol, fins al punt que algunes de les seves fotografies van ser adquirides per prestigioses institucions com el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía.

Biografia Va estudiar disseny gràfic a l'Escola Massana i després a l'Escola Elisava, on es va interessar per la fotografia. Després de fotografiar el barri del Raval de Barcelona del 1975, en unes imatges que mostren la pobresa i marginació que el franquisme volia amagar, va decidir aparcar el disseny i centrar-se en la fotografia. El 1976 va anar a Galícia a viure, on va documentar les lluites socials. Les seves imatges van mostrar la realitat dels pobles petits i oblidats en el temps, la seva arquitectura, la seva gent i el paper de les dones a la societat rural. Va treballar per revistes com Interviú, Primera Plana i Actual.

També va fer diverses exposicions com Galicia 1975-1979. A intimidade da imaxe, el 2018 al Palacio Municipal de Exposiciones de La Corunya, i el 2019 a Pontevedra. També va fer l'exposició ''Documentalismo fotográfico en los 70'' el 2014 al Jardí Botànic de Madrid, juntament amb Cristina García Rodero, Cristóbal Hara, Fernando Herráez, Koldo Chamorro i Ramón Zabalza. El seu estil fotogràfic s'ha comparat al de Pilar Aymerich o Manel Armengol.

Va publicar el llibre ''Anna Turbau. Galicia, 1975-1979'', editat pel Consello da Cultura Galega, que acompanya l'exposició del mateix nom amb una selecció dels 10.000 negatius d'aquesta època.

Tècnica fotogràfica Equipada amb una Nikon F2 de pas universal i un modern objectiu de 28mm que l’atorgava proximitat, sempre buscava efectes òptics molt expressionistes que es diferenciessin intencionadament de l’estètica fotogràfica predominant durant el franquisme, afavorint l’apropament cap a les persones abans que la llunyania. D’altra banda, rebutjava el flash perquè no li proporcionava la llum que volia; al contrari, distorsionava la seva visió.  

Les complicades condicions materials, tècniques i econòmiques de la fotografia a color van portar a Turbau a treballar amb el blanc i el negre, que a més a més de conferir-li mobilitat i autonomia a l’hora de revelar les fotografies, encaixaven millor amb la veritat que volia mostrar.  

Aquestes decisions artístiques a l’hora de fotografiar li van permetre descobrir la realitat del seu voltant després d’haver viscut en el silenci de la dictadura. D’aquesta manera, va lluitar per treure de les fosques tot allò que el franquisme va reprimir i no volia veure.  

Referències

Categoria:Fotoperiodistes barcelonins Categoria:Morts el 2025 Categoria:Nascuts el 1949 Categoria:Fotògrafs nascuts al segle XX Categoria:Periodistes morts al segle XXI Categoria:Fotògrafs morts al segle XXI