miniatura|Una dona treballant al camp de divisió de la Capa de gel de l'Antàrtida occidental el 2012 Hi ha hagut dones a l'Antàrtida i explorant les regions de l'Antàrtida durant molts segles. Caroline Mikkelsen es va convertir en la «primera» dona coneguda que va trepitjar una de les illes de l'Antàrtida el 1935. Els primers homes exploradors com Richard Byrd, van anomenar àrees de l'Antàrtida en honor de les dones i a les dones caps d'estat. Quan l'Antàrtida va passar d'un lloc d'exploració i conquesta a una frontera científica, les dones treballaven per ser incloses en les ciències. Els primers països que van tenir dones científiques treballant a l'Antàrtida van ser la Unió Soviètica, Sud-àfrica i l'Argentina.
A més d'explorar i treballar com a científiques, les dones també han tingut un paper de suport com a esposes, recaptadores de fons, publicistes, historiadores, conservadores i administradore d'organitzacions i serveis que donen suport a les operacions antàrtiques. Moltes de les primeres dones de l'Antàrtida eren les esposes dels exploradors. Algunes dones van treballar per l'Antàrtida des de lluny, elaborant polítiques per a un lloc que mai havien vist. Les dones que desitjaven tenir un paper més gran a l'Antàrtida i al mateix continent havien de «superar les suposicions de gènere sobre el gel i superar la inèrcia burocràtica». Quan les dones van començar a irrompre als camps de l'Antàrtida, van trobar que podia ser difícil competir contra homes que ja tenien l«experiència expedicionària» necessària per a llocs de ciència permanents. Les dones que estaven qualificades per a expedicions o llocs de treball a l'Antàrtida eren menys propenses a ser seleccionades que els homes, fins i tot després d'un estudi realitzat el 1995 per Jane Mocellin que va demostrar que les dones tenien un millor comportament en l'entorn Antàrtic que els homes.
Les barreres històriques contra la inclusió de les dones
La majoria de les primeres polítiques i pràctiques, inclosa la construcció i creació d'organitzacions antàrtiques, van ser creades inicialment per homes. Originàriament es van excloure les dones de l'exploració primerenca de l'Antàrtida per la creença que «les dones no podien adaptarse en situacions de crisi o temperatura extrema». Vivian Fuchs, que va estar al capdavant de la British Antarctic Survey a la dècada del 1960, va creure que les dones no podien transportar equipament pesant i que les instal·lacions antàrtiques no eren adequades per a les dones. Els Estats Units d'Amèrica van creure durant molts anys que el clima antàrtic era massa dur per a les dones.
Molts homes consideraven l'Antàrtida un lloc on «els homes podien imaginar-se ser uns conquistadors heroics». A la cultura occidental, els territoris fronterers sovint s'associen amb el masclisme. La mateixa Antàrtida va ser concebuda per molts homes exploradors com una «dona virginal» o un «monstruós cos femení» per ser conquerit pels homes. Les dones sovint eren «invocades en termes de denominacions de llocs i de conquesta territorial i, fins i tot, es van animar a tenir nadons a l'Antàrtida». Utilitzar les dones com una conquesta territorial és probablement el més literal en la forma en què l'Argentina i Xile han portat dones embarassades a l'Antàrtida per donar a llum per poder realitzar una reclamació territorial de la zona. Silvia Morella de Palma va ser la primera dona a parir a l'Antàrtida (Emilio Marcos Palma, amb 3,4 kg) a la base argentina de l'Esperança el 7 de gener de 1978.
Als homes els agradava tenir un espai lliure de dones i que a finals de la dècada del 1940 els «permetés continuar amb el tipus de companyia i aventura masculina que havien gaudit durant la Segona Guerra Mundial». En un article de notícies sobre l'Antàrtida escrit el 1958, l'escriptor descriu l'ús de l'enlluernament: «Al continent sense dones, el propòsit de l'enlluernament no és captar l'atenció d'una rossa coqueta, sinó atraure observadors en cas que els exploradors es perdin entre la immensitat congelada». Els espais masculins a l'Antàrtida van resistir el canvi. A la dècada del 1980, els homes van intentar commemorar el «sostre Sixtí» de la barraca de Weddell a l'Antàrtida com a lloc del patrimoni nacional australià d«alta importància». El «sostre Sixtí» estava cobert amb 92 noies de calendari pornogràfics diferents de dones de les dècades del 1960, 1970 i 1980. Això representava un «únic club masculí» en què els participants creien que les dones espatllarien la «puresa d'un entorn de treball homosocial». El 1983, el diari San Bernardino County Sun va publicar un article sobre l'Antàrtida afirmant que «segueix sent un dels darrers reductes masclistes, on els homes són homes i les dones són superflues». Un científic, Lyle McGinnis, que anava a l'Antàrtida des del 1957, va molestar a les dones del camp, dient que «els homes mai es cansen», i creia que les dones es queixaven perque necessitaven «confort». No tots els homes se sentien així. Altres homes van considerar que la presència de les dones feia millor la vida a l'Antàrtida, i un home enginyer va afirmar que sense dones al voltant, «els homes són porcs». El sociòleg Charles Moskos va afirmar que a mesura que s'introdueixen més dones en un grup, hi ha menys agressions i es desenvolupa una «cultura més civil».
Moltes de les carreres professionals a l'Antàrtida es dediquen a les ciències, on les dones també troben dificultats. A mesura que les dones intentaven treballar en ciències, els arguments que utilitzaven el determinisme biològic, la psicologia evolutiva i les nocions populars de neurobiologia s'utilitzaven com a excusa de per què hi havia menys dones a les ciències. Aquests arguments descrivien com «les dones estan mal adaptades per motius evolutius per a la ciència i l'entorn competitiu del laboratori». Algunes dones van descriure sentir que eren «una mica de broma» treballant a l'Antàrtida i van considerar que els homes les consideraven incapaces.
L'exploració i la investigació científica de l'Antàrtida sovint eren facilitades per les armades nacionals, que sovint no volien dones als seus vaixells. La Marina dels Estats Units d'Amèrica va utilitzar l'excusa que «les instal·lacions de sanejament eren massa primitives» a l'Antàrtida com a excusa per prohibir les dones. La Marina dels Estats Units també va considerar l'Antàrtida un «bastió només masculí». L'almirall George Dufek va dir el 1956 que «les dones s'unirien als equips estatunidencs a l'Antàrtida sobre el seu cadàver». També creia que la presència de dones a l'Antàrtida «destruiria les il·lusions dels homes de ser herois i fronterers». Els grups militars també estaven preocupats per la «mala conducta sexual».
Quan les dones van començar a intentar formar part de l'exploració i investigació antàrtica, el canvi va ser lent. Un article publicat al diari The Daily Herald de Chicago el 1974 descrivia que les dones que arribaven finalment a l'Antàrtida integraven la «terra amb un toc femení definitiu». L'article descriu les olors perfumades de les dones, les maneres d'entretenir els hostes de l'Antàrtida i els «peus delicats» de Caroline Mikkelsen. Finalment, però, «la presència i l'impacte de les investigadores antàrtiques han augmentat ràpidament».
Les primeres dones implicades a l'Antàrtida miniatura|Ingrid Christensen (esquerra) i Mathilde Wegger en un viatge el 1931 La primera dona occidental que va visitar la regió antàrtica va ser Louise Séguin, qui va navegar en el Roland amb Yves Joseph de Kerguelen el 1773.
A principis del , les dones estaven interessades en anar a l'Antàrtida. Quan Ernest Shackleton va anunciar la seva expedició a l'Antàrtida de 1914, tres dones li van escriure sol·licitant unir-se a l'expedició, tot i que aquestes dones mai havien format part d'un viatge. El 1919, la premsa va informar que les dones volien anar a l'Antàrtida, escrivint que «diverses dones tenien ganes d'incorporar-se, però les seves sol·licituds van ser rebutjades». Més tard, el 1929, vint-i-cinc dones es van presentar a l'Expedició d'investigació antàrtica britànica, australiana i neozelandesa (British, Australian and New Zealand Antarctic Research Expedition, BANZARE) i també van ser rebutjades. Quan es va proposar una expedició antàrtica britànica el 1937, 1.300 dones van sol·licitar l'adhesió. Cap d'aquests 1.300 va anar al continent gelat.
Les dones que eren esposes dels exploradors «van aguantar anys de solitud i ansietat». Dones com Kathleen Scott van recaptar diners per als viatges dels seus marits.
Les primeres dones implicades en l'exploració de l'Antàrtida van ser esposes i companyes de viatgers i exploradors. Les dones acompanyaven els homes com a «dones baleneres» a les aigües antàrtiques. Les primeres dones que van veure el continent antàrtic van ser la noruega Ingrid Christensen i la seva companya, Mathilde Wegger, que viatjaven amb el marit de Christensen. La primera dona que trepitjar el sòl antàrtic, en una illa, va ser Caroline Mikkelsen el 1935; Mikkelsen només va desembarcar breument i també va estar-hi amb el seu marit. Més tard, després de la mort del seu marit, Mikkelsen es va tornar a casar i no va parlar de la seva experiència a l'Antàrtida per «no remoure els seus sentiments». Christensen va tornar a l'Antàrtida tres vegades més després que albirès terra per primera vegada. Finalment va desembarcar a Monòlit de Scullin, convertint-se en la primera dona que va trepitjar el continent antàrtic, seguida de la seva filla, Augusta Sofie Christensen, i de dues dones més: Lillemor Rachlew i Solveig Widerøe. Com que les dones creien que el seu desembarcament no era el primer, no van donar importància al fet.
Els anys 1946 i 1947, Jackie Ronne i Jennie Darlington van ser les primeres dones a passar l'any a l'Antàrtida. Quan Ronne i Darlington van decidir acompanyar els seus marits el 1946 a l'Antàrtida, els homes de l'expedició «van signar una petició per intentar que no vinguèssin». Ronne va treballar com a «gravadora» de la missió. Ronne i Darlington van escriure sobre les seves experiències sobre el gel i, en el cas del llibre de Darlington, sobre com el conflicte entre els membres de l'equip també «va tensar les relacions entre les dues dones». Una de les maneres en què Darlington va intentar encaixar amb els homes del grup va ser fer-se el més «discreta possible dins del grup». Un home, que va veure Darlington per primera vegada quan va arribar a la base antàrtica, «va fugir espantat pensant que s'havia tornat boig». Ambdues dones, en tornar de l'Antàrtida, van restar importància als seus propis papers, deixant que «els seus marits rebessin la major part de l'honor».
El 1948, la diplomàtica britànica Margaret Anstee, va participar en l'Enquesta de les Dependències de les Illes Malvines (Falkland Islands Dependency Survey, FIDS) i va ajudar a fer polítiques per al programa.
Exploració i ciència addicionals Les dones científiques van començar a investigar l'Antàrtida des dels vaixells. La primera dona científica, Maria Kliónova, de la Unió Soviètica, va treballar als vaixells Ob i Lena just a la vora de la costa antàrtica del 1955 al 1956. El treball de Klenova va ajudar a crear el primer atles antàrtic. Les dones van servir en vaixells de la Unió Soviètica que anaven a l'Antàrtida després del 1963.
Les primeres dones que van visitar una base estatunidenca i les primeres que van volar a l'Antàrtida van ser Pat Hepinstall i Ruth Kelley, auxiliars de vol de Pan Am, que van passar quatre hores a terra, a l'estació McMurdo, el 15 d'octubre de 1957.