El Campionat del Món de motocròs de 250cc, regulat per la FIM, fou la màxima competició internacional de motocròs en la cilindrada de 250 cc. Coneguda com a «classe de 250 cc» (en anglès, 250 cc class), era, juntament amb les de 125 i 500 cc, una de les tres categories en què es disputava tradicionalment el Campionat del Món. La categoria estigué activa entre i (per bé que aquesta darrera temporada, sota l'efímera denominació de Motocross GP). El es reconvertí a la nova MX1, anomenada des del MXGP.
Al contrari d'allò que s'ha fet sempre al mundial de velocitat, en què els Grans Premis programen una cursa de cadascuna de les diferents classes en què es disputa el campionat (actualment, MotoGP, Moto2 i Moto3), històricament el mundial de motocròs s'especialitzava per cilindrada: cada Gran Premi se centrava únicament en una de les tres possibles (125, 250 o 500 cc) i cadascuna tenia, doncs, el seu propi calendari de curses.
Història
El 26 de juliol de 1947 es va celebrar a Wassenaar, Països Baixos, la primera edició d'un campionat internacional de motocròs reservat a seleccions estatals, el Motocross des Nations. Cinc anys després, el , la FIM instaurà el primer Campionat d'Europa de motocròs per a pilots individuals, obert a motocicletes de fins a 500 cc. El , aquest campionat fou rebatejat com a "Campionat del Món" (tot i seguir-se celebrant íntegrament a Europa) i, al mateix temps, es creà en paral·lel la primera Copa d'Europa de 250 cc, reservada a motocicletes d'aquesta cilindrada.
Feia ja uns anys que diversos països europeus incloïen als seus respectius campionats estatals la classe dels 250 cc (a Txecoslovàquia, des del 1954, a Bèlgica des del 1955, a Alemanya, Finlàndia i Itàlia des del 1956). Al Regne Unit, l'ACU la inclogué al Campionat britànic el 1960, per bé que en aquell país ja feia anys que existien motocicletes de motocròs d'aquesta mena.Berry 2011: «Overview of the British Motocross Championships 1951 - 1975» p. 10-11 Fou al tombant de la dècada del 1950 quan Bill Barugh sacsejà el món dels scrambles britànics amb una petita equipada amb un motor de dos temps Villiers. A partir d'aleshores, diversos fabricants muntaren motors d'aquesta marca, en cilindrades de 125, 197 o 250 cc, a les seves motocicletes: , , Francis-Barnett, , i, sobretot, Greeves. Aquelles motos es conegueren com a lightweight ("lleugeres").
La Copa d'Europa fou rebatejada com a "Campionat d'Europa" el . El , la FIM instaurà el Trophée des Nations, una rèplica del Motocross des Nations però reservat a motocicletes de 250 cc. Finalment, el Campionat d'Europa d'aquesta cilindrada fou reanomenat "Campionat del Món" el 1962. Entre altres reglamentacions tècniques, en aquest campionat les plaques porta-números de la motocicleta havien de ser verdes amb els números blancs, exactament igual que es feia al mundial de velocitat amb la classe de 250 cc. Tal com passava amb el ja existent mundial de motocròs de 500 cc, el nou campionat de 250 cc se seguí celebrant íntegrament a Europa. No fou fins al (casualment, l'any en què la FIM introduí un nou campionat europeu, el de 125 cc) que se celebrà el primer Gran Premi de 500cc en un altre continent (concretament, als Estats Units) i pel que fa als 250cc, calgué esperar al (de nou, fou als Estats Units).
Inicialment, els 250 cc foren tinguts per una mena de "segona divisió" del motocròs, ja que la que més prestigi internacional tenia era la inicial de 500 cc, coneguda popularment com a la "categoria reina" d'aquest esport. Hi havia, però, països on l'interès pels 250 cc era molt superior, sobretot en aquells on les marques de motocicleta hi disposaven de models més competitius. Aquest era el cas dels països del teló d'acer, on les ČZ txecoslovaques van dominar els 250 cc durant anys, i de l'estat espanyol, on les Bultaco i Montesa catalanes varen estar durant anys entre les més competitives del campionat. De mica en mica, però, l'interès de marques, pilots i públic per la categoria petita va anar creixent arreu d'Europa i també als Estats Units, on la Trans-AMA (el prestigiós torneig de final de temporada) inclogué des de l'edició de 1971 un campionat específic per als 250 cc, anomenat Inter-AMA.
miniatura|esquerra|John van den Berk amb la Yamaha 250 cap al 1990 A començaments de la dècada del 1990, la popularitat dels 500 cc començà a declinar en favor de la categoria de 250 cc, la qual acabaria esdevenint la principal i prenent així, doncs, l'apel·latiu familiar de "reina" a la seva germana gran. Des d'aleshores, tant els fabricants, com els pilots i el públic en general passaren a esmerçar les seves principals energies en els 250cc. També durant aquella època aparegueren nous conceptes que capgiraren el desenvolupament tradicional dels mundials de motocròs: d'ençà del , es començaren a programar regularment Grans Premis "dobles" (on s'hi corrien curses de dues categories, quasi sempre les de 125 i 250 cc) i fins i tot "triples" (amb curses de les tres categories).
Al tombant del , la FIM cedí l'organització del Campionat del Món de motocròs a Youthstream, una societat privada dirigida per Giuseppe Luongo. El , Luongo es vengué els drets acabats d'aconseguir a Dorna, la societat que organitzava el mundial de velocitat. Dorna decidí aleshores aplicar la idea del triple Gran Premi (125, 250 i 500cc alhora) per a tots els que componien el mundial, però amb la diferència que totes les curses es feien en un sol dia -i no pas repartides entre dissabte i diumenge, com fins aleshores-, amb una sola mànega per categoria. El 2003, Dorna rebatejà la classe de 250 cc com a Motocross GP, però fou simplement un canvi de nom, sense cap altra variació.
La gestió de Dorna al capdavant del mundial no acabà de funcionar i, el 2004, l'entitat retrocedí els seus drets a Youthstream. Una de les primeres mesures de Giuseppe Luongo aleshores fou la reformulació total de les tres classes històriques del mundial: les cilindrades de 125, 250 i 500 cc (totes amb motors de dos temps) desaparegueren i, al seu lloc, s'instauraren tres noves classes basades en motors de quatre temps (MX1, MX2 i MX3). La classe de 250 cc (Motocross GP des de l'any anterior), l'antiga "categoria reina", fou substituïda per la nova MX1, pensada especialment per a motors de quatre temps de fins a 450 cc de cilindrada (no feia gaire, al mundial de velocitat s'hi havia fet un canvi similar en reconvertir l'antiga classe dels 500cc en l'actual MotoGP). El , el nom de la categoria MX1 es canvia per MXGP, vigent a l'actualitat.
Pilots miniatura|esquerra|Joël Robert amb la Suzuki 250 al GP dels Països Baixos de 1972 Per la classe de 250 cc hi passaren nombrosos pilots que han fet història dins el motocròs. El primer campió d'Europa, Rolf Tibblin, canvià després als 500 cc i hi aconseguí dos títols mundials. L'altre campió europeu, Dave Bickers, dominà el campionat amb autoritat dos anys seguits i després se centrà en el campionat britànic, on arribà a acumular cinc títols de campió de 250 cc.
El pilot més destacat de la història dels 250 cc -i un dels principals del motocròs en general- fou Joël Robert. El seu rècord de 6 campionats mundials i 50 victòries en Gran Premi, tots en 250 cc, romangué imbatut més de 30 anys. Robert aconseguí la meitat dels seus èxits amb ČZ i l'altra, amb Suzuki, en dura pugna amb Torsten Hallman (Husqvarna) i Víktor Arbékov (ČZ). Tots tres dominaren el mundial de manera incontestable durant una dècada (1962-), en la que ha estat considerada l'època daurada d'aquest campionat. Hallman, a més, esdevingué un dels principals responsables de la introducció del motocròs als Estats Units, mentre que Arbékov, després d'haver estat el primer pilot del teló d'acer a guanyar un mundial de motocròs, en fou apartat per les autoritats soviètiques en considerar que s'estava "occidentalitzant" massa. Qui trencà l'hegemonia dels tres primers campions fou Håkan Andersson, amb Yamaha, uns anys abans de protagonitzar un sonat fitxatge per Montesa.
Una dècada després dels èxits d'Arbékov, una altra fornada de pilots soviètics dominà el mundial de motocròs, sobretot després que les autoritats comunistes els autoritzessin a competir amb motocicletes de l'Europa occidental -les austríaques KTM-, en veure que les clàssiques ČZ començaven a quedar desfasades. Vladimir Kavinov i Guennadi Moisséiev en foren els més destacats, especialment el segon, qui acumulà tres títols mundials -cal dir que el primer dels tres, el de , el guanyà després d'una forta polèmica amb el txec Jaroslav Falta (per a molts seguidors, el campió "moral" d'aquella temporada). Falta, juntament amb Miroslav Halm i Antonín Baborovský entre d'altres, formava part de la generació de pilots txecoslovacs que destacaren al mundial de 250 cc durant la dècada del 1970.
També els nord-americans marcaren una època dins la classe dels 250 cc. El primer de tots fou Jim Pomeroy, qui esdevingué el primer americà a guanyar una cursa del mundial el 1973 quan, a només 20 anys, es va imposar amb la seva Pursang 250 a la primera mànega del mundial, al GP d'Espanya del circuit del Vallès. A causa d'una mala interpretació del reglament, la victòria al Gran Premi se l'endugué Hans Maisch, però Pomeroy marcà el camí als seus compatriotes. Calgué, però, esperar al per a veure un campió del mon nord-americà de 250 cc: Danny LaPorte (casualment, la mateixa temporada que un altre americà aconseguí per al seu país el primer mundial de 500 cc: Brad Lackey).
miniatura|Georges Jobé amb la Suzuki 250 al GP d'Espanya de 1981 Al llarg de la història del campionat, diversos pilots destacats en la classe de 500 cc participaren, abans o després, en els 250 cc. Alguns només aconseguiren títols a la categoria màxima, com ara per exemple Jeff Smith i Roger De Coster, o en cap de les dues (Åke Jonsson, Arne Kring, Adolf Weil o Willi Bauer). Però n'hi hagué uns quants que triomfaren en totes dues categories: entre d'altres, Heikki Mikkola (amb tres campionats de 500 cc i un de 250 cc), Georges Jobé (dos de 500 cc i tres de 250 cc) i Håkan Carlqvist, amb un campionat de cada. En canvi, Gaston Rahier va excel·lir en els 125 cc, amb tres títols mundials consecutius entre el i el , després d'haver competit unes quantes temporades als 250 cc sense destacar-hi especialment. Un dels campions més prolífics fou Eric Geboers, el primer a aconseguir títols en les tres cilindrades possibles (125, 250 i 500 cc), fet que li valgué el sobrenom de Mr. 875 cc.
La fita de Geboers fou superada per Stefan Everts, el pilot més reeixit de la història del campionat del món (10 títols i 101 victòries en Gran Premi), qui no només guanyà campionats en les tres categories "clàssiques", sinó que també en la nova MX1. El seu pare, Harry Everts, ja havia marcat la fita de guanyar un mundial de 250 cc i tres de seguits després en 125 cc.
Finalment, cal esmentar els catalans que provaren sort al mundial de 250 cc i van seguir el campionat durant alguna temporada, tot i que sense gaire èxit, començant per Pere Pi, Domingo Gris, Toni Elías i Randy Muñoz. Potser el més reeixit fou Elías, amb el seu segon lloc en una mànega al GP d'Espanya de 1979, al Vallès, darrere de Håkan Carlqvist.
Motocicletes miniatura|esquerra|Dues Montesa de 250cc: LA Cross de 1966 i Cappra 250 de 1967 Coneguda familiarment a l'època com a "la petita cilindrada", la classe de 250 cc propicià l'entrada en escena dels motors de dos temps. Si fins aleshores, les motocicletes de 500 cc en muntaven de quatre, la necessitat d'una major agilitat i lleugeresa va fer que marques com ara , Husqvarna i ČZ es decantessin per aquest altre tipus de motors (d'altra banda, més barats i fàcils de mantenir). Les motos de dos temps convertiren les curses de motocròs en un espectacle encara més emocionant i ràpid.