La baronia de Caritena fou una de les dotze grans baronies creades al Principat d'Acaia (establert a partir del 1205, la baronia es va concretar el 1209). La baronia la formaven 22 feus menors. Estava situada a Arcàdia i la fortalesa d'aquest nom dominava la gorga del riu Alfeu que els llatins anomenaven Charbon. Aquesta fortalesa fou construida a la vora de les ruines de l'hel·lenica Brenthe, sobretot per controlar els eslaus d'Escorta (Gortys, a uns 5 km al nord). Fou concedida a Hug de Bruyéres el 1209 i el 1255 a la seva mort el va succeir el seu fill Jofré I de Bruyéres, anomenat «el millor soldat del regne de Romània».
Història miniatura|600px|Genealogia dels barons de Caritena Primers temps del govern de Jofré I El 1255 va morir el baró Hug de Bruyéres i també va trespassar Carintana dalle Carceri, baronesa per dret propi del terç nord de Negrepont i esposa de Guillem II de Villehardouin, príncep d'Acaia. Aquest va reclamar la successió com a hereu legitim. Fins i tot va encunyar monedes amb la inscripció «Triarca de Negrepont»; el príncep d'Acaia era sobirà feudal de l'illa, però ni els altres triarques ni el batlle venecià desitjaven ser veíns d'un home inquiet com Guillem II. Un dels triarques, Guglielmo o Guillem II de Verona, era, de fet, el parent del príncep, ja que estava casat amb la neboda de Guillem II Villehardouin; però no oblidava que, per un matrimoni anterior, era rei titular de Salònica i, per tant, un gran personatge en llistes heràldiques, i era prou ric per mantenir 400 cavallers a la seva cort. D'acord amb ell i el seu col·lega triarca, Narzotto dalle Carceri, van col·locar al seu nebot Grapella dalle Carceri en possessió de la disputada baronia; després van concloure tractats amb el batlle venecià, prometent fer una «guerra viva» contra el príncep d'Acaia i no fer cap pau amb ell sense el consentiment de la república, que, a canvi, els havia de consultar abans de cessar hostilitats. El castell del pont de Negrepont (Calcis) era confiat als venecians, que també havien de rebre una franja de terra de Santa Maria dels Frares Gruixats cap avall fins al castell i dues altres franges a les rodalies. Es van renovar els antics pactes de 1209 i 1216, amb l'excepció que, en lloc del pagament de 700 hiperperi de cadascun dels triarques, Venècia cobraria tots els peatges però els triarques estarien exempts de pagar-los. Un altre tractat va localitzar la guerra a l'Imperi de Romània.
El príncep d'Acaia no era l'home que pogués ser dissuadit per una coalició. Utilitzant com a base d'operacions la baronia eubeana de la seva esposa, va convocar els dos triarques, Narzotto i Guillem o Guglielmo, per comparèixer davant seu, el seu sobirà, a Oropos; i, tan forta era la vinculació feudal que lligava un vassall al seu senyor, que van obeir la seva citació i van ser alehores arrestats, restant en captivitat fins després de la captura del seu propi captor. Les seves dones, acompanyades de molts cavallers del clan Dalle Carceri, ara nombrós a l'illa, van anar a veure i implorar ajut al batlle venecià. El bailie, mogut tant per política com per simpatia a l'espectacle de les dues nobles dames, hi va consentir; però l'energia del príncep aqueu, ja li havia permés assegurar la ciutat de Negrepont. Tres vegades la capital va canviar de mans, fins que finalment, després d'un setge de tretze mesos, els venecians van aconseguir tornar a ocupar-la i després van infligir una derrota aclaparadora a la famosa cavalleria d'Acaia. Mentrestant, malgrat les sàvies advertències del papa Alexandre IV que va instar el príncep a alliberar els seus presoners i fer la pau, no fos cas que els grecs esdevinguessin més poderosos a l'Imperi de Romània, la guerra s'havia estès a la Morea i Grècia continental. Guillem de la Roche, germà del Gran Senyor d'Atenes, encara que per matrimoni s'havia convertit en baró de Veligosti i Damala (l'antiga Trezè), i per tant, un vassall del príncep d'Acaia, va ajudar activament als venecians al setge de Negrepont, i ells li havien concedit terres al seu territori i li havien promès una anualitat en cas que fos confiscada la seva baronia del Peloponès. Havia fixat el seu nom com a testimoni dels arranjaments entre Venècia i els triarques, i un d'aquests tractats havia estat «fet a Tebes», a la capital del seu germà, Guiu I de la Roche. D'altra banda, el príncep d'Acaia havia convocat el Gran Senyor d'Atenes, el seu vassall en relació als feus d'Argos i Nàuplia, per ajudar-lo en el conflicte contra els barons eubeans i els seus aliats venecians. Fins i tot va al·legar que Àtica i Beòcia, el marquesat de Bodonitza i les tres baronies eubees, havien estat posades per Bonifaci de Salònica sota la alta sobirania del primer príncep franc governant d'Acaia en el moment de la conquesta; el resultat de tal afirmació, enregistrada per l'autor de la Crònica de Morea, potser com a glorificació del seu heroi favorit Guillem II o potser per un anacronisme perdonable en qui va escriure al segle següent, hauria estat establir l'autoritat suprema d'aquest príncep ambiciós sobre tots els estats francs de Grècia. Però en realitat la sobirania sobre les tres baronies eubees i Bodonitza havia estat donat molt més recentment al germà de Guillem, Jofré II, per l'emperador Balduí II, mentre que el senyor d'Atenes devia la seva fidelitat només per Nàuplia i Argos.
Jofré al servei de Guiu de la Roche Encara que Guiu I de la Roche s'havia casat amb una de les nebodes de Guillem, no només va refusar ajudar-lo sino que va ajudar els seus enemics enviant tropes a Negrepont i Corint, i enviant les seves galeres des de Nàuplia per depredar qualsevol vaixell que passés, sense respecte als drets dels neutrals. Un altre potentat franc, també casat amb una neboda de Guillem, Tomàs II de Stromoncourt (Autremoncourt), senyor de Salona, es va unir al senyor d'Atenes i a Ubertí Pallavicini, marquès de Bodonitza, contra el príncep d'Acaia, mentre que Jofré de Bruyéres, baró de Caritena, «el millor soldat de tot el regne de Romània», que l'havia servit en la lluita desenvolupade fins aleshores a Negrepont, després de dubtar entre vincles de parentiu conflictius, va abandonar el seu senyor senyor i l'oncle Guillem, per anar al costat del seu sogre, Guiu de la Roche. Així es va formar una lliga de barons contra el príncep, del qual les pretensions eren sens dubte ressentides i temudes per tots els Estats francs del nord de Grècia. Guillem no estava però, sense aliats. Els genovesos, sempre disposats a ferir els seus grans rivals comercials, els venecians, i agraïts per l'assistència que havien prestat els cavallers d'Acaia a Rodes, tripulaven les seves galeres, que sortien de darrere de la roca de Monemvasia quan veien a la mar la bandera del lleó de Sant Marc; mentre que Otó de Cicon, tot i que era parent del senyor d'Atenes, tenia el fort castell de Carist i va fer encara mes difícil el ja de per si complicat pas del canal Doro per als vaixells venecians. Guillem va mostrar la seva activitat en totes direccions. En un moment ho va fer assetjant els venecians a Coró; en un altre, gairebé fou capturat en una incursió a l'Àtica. Llavors va decidir sobre una invasió regular de l'estat atenenc. En conseqüència, el 1258, va reunir totes les forces del principat a Nicli, prop de la clàssica Tègea, va travessar l'istme i, forçant la carretera estreta que condueix per la costa rocosa del golf Sarònic cap a Mègara, va trobar a l'exèrcit de Guiu al pas del mont Karydi, a la muntanya de les nogueres que es troba a tres hores de Megara de camí a Tebes. Allà va tenir lloc la primera batalla entre Atenes i Acaia (Atenes i Esparta); el senyor d'Atenes va ser derrotat; i, deixant molts dels seus guerrers morts al camp, es va refugiar amb els seus aliats darrere de les muralles de Tebes. Allà el va seguir Guillem, però les pregàries de l'arquebisbe i els arguments dels seus propis nobles, que va advocar per la pau entre parents i vells companys d'armes, va prevaler sobre el príncep i el va fer desistir d'un assalt a la capital del seu enemic. Guiu va prometre aparèixer davant el Tribunal Superior dels barons d'Acaia i acatar qualsevol pena que li fos imposada per haver aixecat armes contra el príncep.
L'alt tribunal es va reunir a Nicli i el senyor d'Atenes va aparèixer davant d'ell, escortat per tota la seva cavalleria: un valent a la vista a tots els espectadors. Si Guillem havia esperat que els barons humiliarien el seu rival, va quedar decebut. Van decidir que no eren els companys de Guiu i, per tant, eren incompetents per ser els seus jutges i en conseqüència va proposar remetre l'assumpte a Lluís IX de França, el monarca més cavalleresc i sant d'aquella època, i el protector natural dels barons francesos d'Orient, molts dels quals l'havien vist a Xipre uns anys abans. Guillem, un príncep poderós, però només primus inter pares d'acord al dret feudal, es va sentir obligat a acceptar la seva decisió i, convocant a Guiu a la seva presència i a la dels seus grans senyors, li va demanar que marxés en persona per a sotmetre's a judici del rei de França.
Després va venir el torn del traïdor Jofré de Bruyeres. Amb un cabestro al voltant del coll, l'orgullós baró de Caritena va arribar davant del seu príncep. Emocionat pel trist espectacle de tan famós guerrer amb l'aparença d'un criminal, els seus companys-barons van llançar-se de genolls i van implorar la misericòrdia de Guillem II pel seu vassall i parent equivocat. El príncep es va mostar dur ja que Jofré era el seu vassall i indubtable culpable de greus ofenses feudals, com la d'ajudar els enemics del seu senyor. Per fi va cedir i va restituir al culpable el seu feu perdut, però només de per vida, tret que deixés hereus directes. Després, el parlament es va tencar amb justes, tornejos i combats amb armes a l'anell de la plana de Nicli. Quan va arribar la primavera, Guiu va anar a París, deixant al seu germà Otó com a suplent a Tebes.
Segona part del govern de Jofré