miniatura|300px|La vil·la Mèdici de Fiesole, amb el tradicional paisatge de vessants en terrassa reflectit per Leon Battista Alberti en els seus quadres miniatura|300px|La Vil·la Tamminiemi, una casa museu d'estil modernista situada a Hèlsinki, Finlàndia

Una vil·la és un tipus de casa de camp luxosa que té el seu origen en els costums de les classes altes de l'antiga Roma. Des de la configuració original de les vil·les romanes, el seu concepte i funció han evolucionat considerablement al llarg del temps. Després de la caiguda de la república romana, les viles es van convertir en petits complexos agrícoles, que es van fortificar cada vegada més en l'antiguitat tardana, i en ocasions van passar a l'Església que les va reutilitzar com monestirs. Posteriorment, van evolucionar gradualment a través de l'edat mitjana fins a convertir-se en elegants cases de camp de classe alta. En el llenguatge modern, el terme "vil·la" pot referir-se a tota mena d'habitatges generalment aïllats i envoltades d'un terreny propi; de vegades sinònim amb xalet, que van des de les finques d'esbarjo utilitzades principalment en l'època de vacances, a residències permanents en ambients rurals o semiurbans.

Antiga Roma miniatura|Vil·la dels Misteris a Pompeia vista des de dalt

A l'antiga Roma es distingien dos tipus de vil·les:

Vil·la urbana, una casa en el camp a la qual es podia arribar fàcilment des de Roma o una altra ciutat, utilitzada com a residència d'esbarjo per a estades curtes. Vil·la rústica, una finca amb una casa de camp que estava permanentment ocupada pels servents encarregats de mantenir-la, normalment solament utilitzada pels seus amos durant algunes temporades. Les villae rusticae romanes situades en el cor de grans propietats (latifundia) són un antecedent directe del que posteriorment es van denominar plantacions en altres llocs.

No es consideraven villae les domus, cases de la ciutat per a una elit privilegiada, ni les insulae , blocs d'apartaments per a la resta de la població. En El Satíricon (segle I d. de C.), Petroni va descriure l'àmplia gamma d'habitatges romans. Altre tipus eren les "vil·les marítimes", situades a la costa al costat del mar.

Existien concentracions de vil·les imperials en el golf de Nàpols, a l'illa de Capri, a la Muntanya Circeu i a Antium (Anzio). Entre els exemples més coneguts d'aquest tipus de cases de camp figuren la Vil·la dels Papirs a Herculà; i la Vil·la dels Misteris i la Casa dels Vettii a Pompeia.

miniatura|Barcola, amb la Vil·la Marítima i el Castell de Miramar al fons

Hi havia una vil·la marítima important a Barcola, prop de Trieste, situada directament en la costa. Estava dividida en terrasses, amb un edifici principal en el qual es mostrava el luxe i el poder, una sala d'estar separada, un jardí, algunes instal·lacions obertes al mar i un bany termal. No gaire lluny d'aquest lloc reservat a la noblesa, que ja era popular entre els romans pel seu favorable microclima, es va construir al una de les més importants viles marítimes del seu temps, el Castell de Miramar.Zeno Saracino: “Pompei in miniatura”: la storia di “Vallicula” o Barcola. A: Trieste All News. 29 setembre 2018.

Els romans rics també escapaven de la calor de l'estiu en les seves residències dels pujols propers a Roma, especialment al voltant de Tibur (Tívoli i Frascati), conservant-se un notable exemple, la Vil·la Adriana. Ciceró suposadament posseïa no menys de set viles, la més antiga de les quals estava prop de Arpinum, que va heretar. Plini el Jove tenia tres o quatre, de les quals l'exemple més conegut per les seves descripcions es trobava prop de Laurentium.

Els escriptors romans es refereixen amb satisfacció a l'autosuficiència de les seves viles de "latifundi", on bevien el seu propi vi i oli d'oliva, en un estès costum entre els aristòcrates urbans, que jugaven a ser virtuosos agricultors. S'ha assenyalat que la independència econòmica de les vil·les rurals posteriors va ser un símptoma de la creixent fragmentació econòmica de l'imperi romà.

A la Britànnia romana miniatura|esquerra|Model del Palau romà de Fishbourne, una gran vil·la propietat d'un governant

Els arqueòlegs han examinat meticulosament nombroses vil·les romanes a Anglaterra. Igual que les construccions italianes homòlogues, eren nuclis agrícoles dedicats al cultiu de cereals, del vinyer i de productes hortícoles. En ocasions, comptaven amb pedrers de les quals s'extreia pedra o de forns on es fabricaven rajoles o maons, distribuïts al voltant d'un edifici senyorial que disposava de banys i jardins. La gran vil·la de Woodchester va conservar els seus sòls de mosaic quan es va construir al damunt (no per casualitat) una església parroquial durant el període anglosaxó. Les sepultures que es preparaven per als enterraments en el cementiri fins al havien de perforar sòls de mosaic intactes. L'encara més palatina vil·la rústica de Fishbourne, prop de Winchester, es va construir com un gran rectangle obert, amb pòrtics envoltant jardins als quals s'accedia a través d'un pòrtic. Cap a final del , les ciutats romanes a Britànnia van deixar d'expandir-se, i l'igual que en altres parts de l'imperi, els romans de Britànnia es van retirar de les ciutats a les seves vil·les, que van entrar en una edat d'or caracteritzada per una construcció en estil palatí.

Dos tipus de disposicions de les viles en la Bretanya romana poden ser representatius de les viles romanes en general. L'organització més habitual comprenia dues ales amb habitacions connectades per un pòrtic d'enllaç, que podia estendre's en angle recte, fins i tot per tancar un cour (un pati central). L'altre tipus presentava una sala central amb passadissos com una basílica, el que suggereix el paper del propietari de la vila com a magistrat. Els edificis de les viles eren sovint estructures independents unides per patis tancats. La construcció habitual constava de entramats de fusta (acuradament enllaçats amb unions de caixa i metxa i clavilles), col·locats sobre bases de pedra. La construcció d'edificis de cadirat de pedra es reservava para les sales cerimonials més importants. S'han trobat restes de finestres de vidre, així com també de finestres proveïdes de reixes de ferro.

Viles monacals de l'Antiguitat tardana Amb el declivi i col·lapse de l'Imperi Romà d'Occident als segles  i , les vil·les van quedar cada vegada més aïllades i van arribar a estar protegides per murs. A Anglaterra, les vil·les van ser abandonades, saquejades, i cremades pels invasors anglosaxons al , però el concepte d'una comunitat de treball agrària aïllada i autosuficient, allotjada en un nucli compacte, va sobreviure en la formació de les vil·les, amb els seus habitants (especialment si estaven formalment vinculats a la terra) coneguts com a "vilans".

A tot Europa, terratinents de la noblesa van donar a alguns monjos grans vil·les rurals i cases abandonades, que amb el pas del temps van arribar a convertir-se en els nuclis d'una sèrie de monestirs. D'aquesta manera, l'antic sistema de vil·les de l'Antiguitat tardana va sobreviure fins al període de l'alta Edat Mitjana a través dels monestirs, que van resistir a Itàlia els efectes de la guerra gòtica. Aproximadament l'any 529, Benet de Núrsia va establir el seu influent monestir de Monte Cassino, inspirat en les ruïnes d'una antiga vil·la romana de Subiaco que havia pertangut a l'emperador Neró.

Des del al , els reis de la dinastia merovíngia van donar repetidament antigues vil·les per fundar monestirs sota el patrocini de la monarquia. Saint-Maur-des-Fossés i l'abadia de Fleury, localitzades a França, són dos bons exemples. A Alemanya es pot citar Echternach, on el bisbe Willibrord va establir una abadia en una vil·la romana situada prop de Trèveris a instàncies d'Irmina, filla del rei dels francs Dagobert II. Kintzheim era Villa Regis, la "vil·la del rei". Al voltant de 590, el bisbe Eloi de Noyon, va fundar un cenobi en la 'vil·la' galorromana de Chaptelat, prop de Llemotges (Aquitània, França). L'abadia d'Stavelot es va fundar cap al 650 en el domini d'una antiga vil·la situada prop de Lieja, i l'abadia de Vézelay va tenir un origen similar.

Edat mitjana A l'edat mitjana, les "vil·les" van passar a ser petits centres agrícoles i ramaders autosuficients, generalment emmurallats. Eren econòmicament tan autosuficient com els poblats i els seus habitants, que podien estar legalment vinculats al lloc per una relació de servitud, eren coneguts com a vilans. El poble franc va heretar el terme, perpetuat en el període carolingi, però la denominació posterior en francès va passar a ser basti o bastide (vegeu Bastida (vilanova)).

Villa/Vila (o els seus afins com villar) és part de molts noms de llocs espanyols i portuguesos, com Vila Real o Villadiego: una Villa/Vila és una població a la qual s'ha atorgat una carta (o fur) de menor importància que una ciutat/cidade. Quan s'associa amb un nom propi a continuació, la paraula "vil·la" sol denominar una finca en el camp, en lloc d'una població. L'evolució posterior ha fet que la distinció hispànica entre vil·les i ciutats sigui purament honorífica. Per exemple, Madrid ostenta la denominació de Vil·la i Cort (en els seus orígens, una modesta població lligada ocasionalment a la llavors itinerant cort reial espanyola), mentre que la molt més petita Ciudad Real va gaudir des d'antiguitat la consideració de ciutat per part de la corona espanyola.

Renaixement italià miniatura|La Vil·la Mèdici, projectada per Giuliano da Sangallo (1470), localitzada a Poggio a Caiano, Toscana

Toscana

A l'Itàlia dels segles  i , el terme villa servia una vegada més per referir-se a una casa de camp, com la primera de les vil·les dels Mèdici, la vil·la del Trebbio i la de Cafaggiolo, totes fortes cases fortificades construïdes al en la regió de Mugello, prop de Florència. El 1450, Joan de Cosme de Mèdici va començar a construir en un vessant la vil·la Mèdici de Fiesole, Toscana, probablement la primera vil·la creada sota les instruccions de Leon Battista Alberti, que va formalitzar les seves teories sobre les característiques de la nova idea de vil·la en el seu llibre "De re aedificatoria".

miniatura|Vil·la de Pratolino amb la meitat inferior dels jardins, per Giusto Utens. Museu Topogràfic, Florència

Aquests primers exemples de vil·la renaixentista són anteriors a l'era de Llorenç el Magnífic, que el 1470 va iniciar la construcció de la Vil·la de Poggio a Caiano a la Província de Prato (Toscana), ideada per Giuliano da Sangallo.

Des de la Toscana, la idea de "vil·la" es va difondre novament a partir del renaixement italià a tot Europa.

Jardins de les vil·les toscanes Els jardins de les viles del Quattrocento van ser tractats com un vincle fonamental i estètic entre un edifici residencial i l'exterior, amb vista a un paisatge agrícola humanitzat, en aquells dies l'aspecte més apreciat de la naturalesa. Les vil·les i jardins posteriors inclouen exemples com el Palau Pitti i els Jardins de Boboli a Florència, i la Vil·la de Pratolino a Vaglia (Itàlia).

Roma Roma disposava de nombroses vil·les amb fàcil accés a la petita ciutat del segle XVI: el prototip, la primera vil·la periurbana construïda des de l'Antiguitat, va ser el Belvedere o palazzetto, dissenyat per Antonio Pollaiuolo i construït sobre el vessant situat per sobre del Palau Apostòlic.

miniatura|esquerra|Vil·la Doria Pamphilj, Roma