El marquesat de Bodonitza (grec medieval: Μαρκιωνία/Μαρκιζᾶτον τῆς Βοδονίτσας) fou un antic domini feudal de Grècia a Beòcia, al límit amb Tessàlia. La capital era Bodonitza, moderna Mendenitsa. Va existir entre 1204 i 1414.

Història Fundació del marquesat Bonifaci I de Montferrat, un dels caps de la Quarta Croada, fou fet rei de Tessalònica (1204-1207) després de la conquesta de Constantinoble (1204). Va penetrar cap al interior de Grècia a la tardor del 1204, acompanyat de diversos cavallers entre els quals Guiu Pallavicini, el fill més jove d'un noble procedent de les rodalies de Parma, de la casa de marquesos Pallavicini, que havia anat a l'Orient perquè considerava que els nobles italians eren poc respectats. Bonifaci el va considerar idoni per vigilar el pas de les Termòpiles, lloc del qual el arcont grec, Lleó Esgur, havia fugit quan va veure acostar-se l'exèrcit llatí. Li va concedir el feu de Bodonitza i el marquès va construir un castell que es va aixecar sobre l'estructura de l'antiga acròpolis de Pharygae (Fariges), un lloc estratègic molt ben elegit.

El marquesat depenia feudalment del principat d'Acaia ja que segons la Crònica de Morea, Bonifaci de Montferrato va concedir a Guillem de Champlitte l'alta sobirania; Marí Sanuto el Vell diu que fou l'emperador Balduí II de Courtenay (1228-1261) qui va concedir l'alta sobirania a Jofré II de Villehardouin; és clar que hi havia la idea generalitzada de dependència d'Acaia, cosa que es va concretar més tard en que el marquès fou un dels dotze grans nobles d'Acaia on el príncep només era un primus inter partes i que el 1278 Carles I de Nàpols, en la seva qualitat de príncep d'Acaya (1278-1285), va nomenar un batlle del principat pel marquesat. No va ser fins al domini català que el marquesat va ser reconegut com a feudatari del ducat d'Atenes.

Guiu Pallavicini Guiu Pallavicini fou el primer marquès de Bodonitza (1205-1237) sent conegut com «el Marquesopul». La Crònica de Morea el situa com a participant al setge de Corint. Amb el seu germà (suposadament seria Rubino Pallavicini), foren dels líders de la rebel·lió llombarda contra l'emperador llatí Enric de Flandes (1206-1216) el 1209. Es va negar a assistir al Parlament de Ravenika el maig d'aquell any; i, deixant el seu castell sense defensa, es va retirar amb els rebels darrera dels poderosos murs de Cadmeia a Tebes. Aquest incident va causar la única visita imperial a Bodonitza quan Enric I va passar-hi una tarda en el seu camí a Tebes, i des d'allí va cavalcar a través del pas que condueix cap a les muntanyes fins Dadi i la plana de Beòcia que sempre ha estat la ruta més curta des de Bodonitza fins a Tebes, i en aquest temps lloc d'una església de la Mare de Déu de Santa Maria de Clusuri, propietat de l'abat i canonges del Temple del Senyor. Com la majoria dels seus companys nobles, el marquès no va ser respectuós amb els drets i propietats de l'Església a la qual pertanyia. Si bé va concedir la fortalesa de Làmia als templers, va secularitzar propietats que pertanyien al seu bisbe i va exhibir un marcat rebuig a pagar delmes. No obstant això, apareix amb els seus companys signant el concordat que va ser elaborat per regular les relacions entre l'Església i l'Estat en el segon Parlament de Ravenika al maig de 1210.

Com un dels nobles preeminents del Regne Llatí de Tessalònica, Guiu va seguir associat amb aquest. El 1221 va ser batlle per la regent Margarita durant la minoria del jove rei Demetri de Montferrat (1207-1230), en nom del qual va ratificar un tractat amb el clergat que respectava la propietat de les Església. El seu territori es va convertir en el refugi de l'arquebisbe catòlic de Larisa, al qual va ser conferit temporalment el bisbat de Termòpiles per Honori III, quan els grecs de l'Epir el van expulsar de la seva seu. I quan l'efímer regne va caure a mans dels epirotes, el mateix Papa, el 1224, va ordenar a Jofré II de Villehardouin, princep d'Acaia, a Odó I de la Roche, senyor d'Atenes, i als tres barons llombards d'Eubea, ajudar a defensar el castell de Bodonitza, i es va alegrar que haguessin estat subscrits 1.300 hyperperi, pels prelats i clergat, per a la seva defensa, de manera que va poder ser mantingut per Guiu "senyor de l'esmentat castell", fins a l'arribada del marquès Guillem de Montferrat. Guiu encara era viu el 2 de maig de 1237, quan va fer el seu testament. Poc després d'aquesta data probablement va morir; Hopf estableix en la seva genealogia, sense esmentar cap font, que va ser mort pels grecs. Havia sobreviscut a la majoria dels seus companys croats; i, a conseqüència de la reconquesta grega de Tessàlia, el seu marquesat era ara, en tot cas amb la possible excepció de Larisa, el més septentrional dels feus francs, i veritable "Marca" fronterera dels feu llatins a Grècia.

Ubertí Pallavicini Guido havia contret matrimoni amb una dama borgonyona anomenada Sibil·la, possiblement una filla de la família de Cicon, establerta posteriorment a Grècia i, per tant, cosina de Guiu de la Roche d'Atenes. Amb ella va tenir dues filles i un fill, Ubertí o Ubert, que el va succeir com a marquès (1253-1264). Tot i el llaç feudal que l'hauria d'haver lligat al príncep d'Acaia, Ubertí el va repudiar audaçment i va recolzar al seu cosí, el "Gran Senyor" (Megaskyr) d'Atenes, en la guerra fratricida entre aquests prominents governants francs, que va culminar en la derrota dels atenencs en la batalla del Karydi el maig o juny de 1258, on el marquès va estar present, i des d'on va acompanyar a Guiu de la Roche en la seva retirada cap a Tebes. A l'any següent, però, va obeir la convocatòria del príncep d'Acaia a prendre part en la campanya fatal en ajuda del dèspota Miquel II Comnè Ducas de l'Epir (1230-1268) contra l'emperador grec de Nicea, que va finalitzar en la plana de Pelagònia; i el 1263, quan el príncep Guillem II de Villehardouin, després del seu retorn de la presó grega, va fer la guerra contra els grecs de la recentment establerta província romana d'Orient a Morea, el marquès de Bodonitza va ser una vegada més convocat en la seva ajuda. El ressorgiment del poder grec a Eubea en aquest període, i els freqüents actes de pirateria al canal d'Atalante van ser d'un dany considerable per la població de Bodonitza, els subministraments de menjar eren, de vegades, interceptats pels corsaris. Però el marquès Ubertí es va beneficiar a través de la voluntat de la seva germana Mabilia, que s'havia casat amb Azzo VII d'Este, senyor de Ferrara, i va llegar al seu germà en 1264 la seva propietat prop de Parma.

Isabela Pallavicini Després de la mort d'Ubertí, el marquesat, com tantes baronies franques, va recaure en les mans d'una dona. La nova marquesa de Bodonitza va ser la seva segona germana, Isabela (vers 1278-1286), qui és inclosa en una circular dirigida a tots els grans magnats d'Acaia per Carles I d'Anjou, el nou príncep, i notificant-los la designació de Galeran d'Ivry com el vicari general angeví al principat. En aquesta ocasió, l'absència de la marquesa va ser una de les raons al·legades per l'arquebisbe Benet de Patres, en nom dels presents a Clarentza, pel rebuig de l'homenatge al nou batlle, el que indica la importància de la posició del marquesat com un dels dotze grans feus del principat d'Acaia.

Tomàs Pallavicini La marquesa Isabela va morir sense fills; i, en conseqüència, el 1286, es va plantejar una disputada successió entre el seu marit, Antoni el Flamenc, un franc establert a Orient, senyor de Karditsa, a Beòcia, i el representant mascle més proper de la família Pallavicino, el seu cosí Tomàs, net del germà del primer marquès, Rubino Pallavicini. La disputa va ser remesa a Guillem I de la Roche, duc d'Atenes (1280-1287), però no com a duc sinó en la seva qualitat de batlle d'Acaia, davant la cort feudal a la qual legalment arribaria una qüestió relativa a Bodonitza. Tomàs, però, va resoldre l'assumpte al prendre el castell, i no només es va mantenir allà, sinó que va transmetre el marquesat al seu fill, Albert (? -1311).

Albert Pallavicini

El cinquè marquès és esmentat entre els convocats per Felip I de Savoia (1301-1307), príncep d'Acaia, al famós parlament i torneig a l'istme de Corint a la primavera de 1305; també se l'esmenta per haver estat un dels magnats que va obeir la crida de l'homònim i successor de Felip, Felip II de Tàrent (1307-1313), el 1307. Quatre anys més tard va caure, en la gran batalla del Cefís, lluitant contra els catalans sota la bandera del lleó de Gualter de Brienne o Gualter I d'Atenes (1308-1311), qui per la seva voluntat uns pocs dies abans havia llegat 100 perpres a l'església de Bodonitza.

Maria i Andreu Cornaroi El marquesat va escapar inicialment a la conquesta pels catalans, encara que com a Atenes, una vídua i el seu fill van ser deixats sols per defensar-lo. Albert s'havia casat amb una rica hereva Eubea, Maria dalle Carceri, un plançó de la família llombarda que havia arribat des de Verona en temps de la conquesta. Per aquest matrimoni s'havia convertit en hexarca, o propietari d'un sisè d'aquesta gran illa, i així és oficialment descrit en la llista veneciana de governants grecs. A la seva mort, d'acord amb les regles de successió establertes en el Llibre d'Assises (Llibre d'Usatges) de l'Imperi de Romania, el marquesat va ser dividit en parts iguals entre la seva vídua Maria i la seva filla infant, Guillermina (1311-1358). Maria, però, no va romandre desconsolada molt temps; certament, les consideracions polítiques aconsellaven un matrimoni immediat amb algú prou poderós per protegir la seva propietat i els interessos de la seva filla enfront dels catalans d'Atenes. Fins ara, els guardians de la Marca només havien necessitat pensar en els enemics grecs ja que tot el territori des d'on Bodonitza era més fàcilment atacable, havia estat en mans de francs aliats. Més afortunada que la majoria de les dames d'alt bressol de la Grècia franca, la marquesa vídua havia evitat el destí d'acceptar a un dels vencedors del seu marit com el seu successor. Sent així lliure per triar, va seleccionar com a espòs a Andreu Cornaro,venecià de bona família, un gran personatge a Creta, i baró de Skarpanto. Cornaro així, el 1312, va rebre, en virtut d'aquest matrimoni, la meitat de Bodonitza de la seva dona, mentre que la seva filla va aportar la meitat restant, en virtut de la seva unió posterior amb Bartomeu Zaccaria, a aquesta família genovesa, que ja posseïa Quíos i que estava a punt d'establir una dinastia a Morea.

Cornaro va anar a residir a Negrepont, on el seu propi interès, així com també el patriotisme el va portar a oposar-se a les reclamacions d'Alfons Frederic d'Aragó, el nou virrei del ducat català d'Atenes. La seva oposició i la natural ambició d'Alfons Frederic, va ocasionar la invasió catalana del marquesat, i potser va ser en aquesta ocasió quan Bartomeu Zaccaria va ser agafat presoner i enviat a una presó siciliana, d'on només va ser alliberat per la intervenció del papa Joan XXII. Va ser afortunat per als habitants de Bodonitza el que Venècia inclogués Cornaro en la treva que va fer amb els catalans en 1319. Quatre anys més tard va seguir la seva dona a la tomba, i la seva filla Guillermina va ser des de llavors l'única marquesa.

Guillermina Pallavicini