La Brigada de Belfast de l'IRA Provisional va ser una de les unitats més actives de l'organització paramilitar irlandesa, amb seu a la ciutat de Belfast, durant el conflicte nord-irlandès.
El nucli de la brigada va sorgir a les divisions dels republicans de Belfast els darrers mesos del 1969, que va donar lloc a l'escissió dels provisionals, i es va establir formalment el gener de 1970 a mesura que es van crear les estructures del nou grup escindit. La brigada estava organitzada en línies geogràfiques en tres batallons: el primer batalló cobria les Upper Falls, Ballymurphy i Andersonstown. El segon batalló cobria Lower Falls, Clonard i els Divis Flats. I el tercer batalló cobria The Bone i Short Strand.Bowyer Bell, p. 225–226
Formació La brigada de Belfast va ser una de les primeres unitats actives de l'IRA provisional, després de l'escissió a l'IRA a finals de 1969. Després dels aldarulls d'Irlanda del Nord de 1969, molts republicans de Belfast van considerar que l'IRA havia defraudat la comunitat catòlica irlandesa en no impedir l'assalt i la crema de diversos per part dels lleialistes. Billy McKee va denunciar Billy McMillen, el comandant de l'IRA a Belfast i la direcció de l'IRA amb seu a Dublín, per no haver proporcionat armes, planificació ni militants per defensar els carrers catòlics.Bishop, p.125
El 22 de setembre, McKee i diversos altres homes armats de l'IRA van arribar a una reunió convocada per McMillen i van intentar destituir-lo com a cap de l'IRA de Belfast. No van tenir èxit, però van anunciar que ja no acatarien ordres de la direcció de l'IRA a Dublín.Taylor, pp.60-61 El desembre d'aquest mateix any, l'IRA es va dividir en l'IRA Provisional, que estava compost per militaristes tradicionals com McKee, i l'IRA Oficial, format per la direcció marxista i els seus seguidors. McKee va fer costat als Provisionals i va formar part del primer Consell Provisional de l'Exèrcit el setembre de 1970.Taylor, pp.65-66 Nou de les tretze unitats de l'IRA a Belfast van fer costat als Provisionals el 1969, aproximadament 120 activistes i 500 partidaris.Bishop, p.141
Inici de la campanya armada Billy McKee es va convertir en el primer OC (Office Commander) de la brigada de Belfast de l'IRA Provisional.English, p.112 Des del principi, hi va haver disputes intermitents entre els homes de McKee i els seus antics companys a l'IRA oficial, ja que competien pel control de les zones nacionalistes. Els provisionals, però, van guanyar ràpidament el domini, a causa de la seva projecció de si mateixos com els defensors més fiables de la comunitat catòlica.Taylor, pp.77-78
El mateix McKee va contribuir en gran manera a aquesta imatge, mitjançant una acció que va protagonitzar el 27 de juny de 1970. Es van produir disturbis a la zona d'Ardoyne, al nord de Belfast, després d'una desfilada de l'Orde d'Orange, i tres protestants van morir en les batalles armades entre l'IRA Provisional i els lleialistes. Aquests darres, com a resposta, es van preparar per atacar el vulnerable enclavament catòlic de Short Strand a l'est de Belfast. Quan McKee se'n va assabentar, es va dirigir a Short Strand amb alguns homes armats i va prendre posició a l'església de St Matthew. En la batalla de cinc hores que es va produir, McKee va resultar ferit i un dels seus homes va morir, juntament amb almenys quatre protestants.English, pp.134-135
Els líders de l'IRA Provisional sempre havien planejat ampliar les seves activitats, des d'operacions més defensives fins a una campanya ofensiva destinada a eliminar el domini britànic d'Irlanda del Nord. Això només es va fer factible, però, després que la relació de la comunitat catòlica amb l'exèrcit britànic es deteriorés ràpidament al llarg del 1970, fruit del tracte colonial que l'Exèrcit britànic dispensà als catòlics i nacionalistes irlandesos, en els seus esforços per combatre els paramilitars republicans. Per exemple, durant l'anomenada batalla de Falls els dies 5 i 7 de juliol de 1970, fins a 3.000 soldats van bloquejar Falls Road en el marc d'una agressiva operació de recerca d'armes, i on cinc civils van morir i més de 60 van resultar ferits en els enfrontaments amb armes de foc entre les tropes britàniques i l'IRA oficial (que en aquell moment era la facció dominant de l'IRA en aquesta part de Belfast). Més de 300 persones van ser detingudes i la zona es va inundar amb gas CS.English, p.136 Després d'aquest punt, l'estratègia de la Brigada Belfast va passar de la "defensa" a la "represàlia" i el gener de 1971 van començar a buscar i atacar patrulles de l'Exèrcit britànic i de la Royal Ulster Constabulary (RUC). El 5 de febrer de 1971, els provisionals de Belfast van matar el seu primer soldat, Robert Curtis, que va ser assassinat per Billy Reid en una batalla de trets a la zona de New Lodge. En altres enfrontaments a la ciutat la mateixa nit, un home de l'IRA i dos civils catòlics també van morir en intercanvis de foc amb l'exèrcit britànic.Bishop, pp.175-76 El juliol de 1971, deu soldats ja havien mort a les mans de l'IRA a la ciutat de Belfast.Bishop, p.182 El 15 d'abril de 1971, McKee, juntament amb Proinsias MacAirt, van ser detinguts per l'Exèrcit britànic quan es trobava en possessió d'una pistola.Moloney, p.98 Va ser acusat i condemnat per possessió d'armes i internat a la presó de Crumlin Road. Joe Cahill es va fer càrrec de la Brigada Belfast.
Els primers anys dels Troubles, l'IRA Provisional es va expandir ràpidament a Belfast. L'agost de 1969, la brigada tenia només 50 membres actius. A finals de 1971, tenia 1.200 membres, cosa que li va donar una estructura gran però poc controlada.Moloney, p.103 Va ser durant aquest període que la campanya de l'IRA va començar a expansdir-se a tota la ciutat. Joe Cahill va autoritzar l'inici dels atemptats amb bomba de l'IRA, així com els atacs a les tropes britàniques i la RUC. Es va establir en una casa d'Andersonstown i va recórrer la ciutat, coordinant les operacions de l'IRA.Moloney 2007 A la vegada, el segon batalló de la brigada, conegut com a The Dogs, va passar de tenir una posició minoritària davant de l'IRA Oficial a Falls Road, a ser considerat la defensa real de la zona davant els atacs lleialistes i l'ostigament de l'exèrcit. El cap d'aquell batalló era Charlie Hughes, que va morir en un dels enfrontaments que els provos van tenir amb l'IRA Oficial pel control de l'arsenal republicà l'any 1971.Moloney, p.61 Ell fou el reclutador del seu cosí Brendan Hughes, una figura que posteriorment seria cabdal en l'aparell operatiu de la brigada de Belfast i la campanya militar de l'IRA.
Internament i escalada de violència El 9 d'agost de 1971, l'Exèrcit britànic va organitzar l'Operació Demetrius per intentar detenir els líders de l'IRA, introduint l'internament sense judici com a mesura excepcional per aturar els paramilitars republicans. L'endemà, Joe Cahill va fer una roda de premsa en una escola de Ballymurphy i va declarar que l'operació havia estat un fracàs. Va dir: "Hem perdut un oficial de brigada, un oficial de batalló i la resta són voluntaris, o com es diu a l'exèrcit britànic, soldats". Però el mateix Cahill va haver de fugir a la República d'Irlanda per evitar la seva detenció, renunciant així al seu comandament de la Brigada Belfast, lloc que va passar a ocupar Seamus Twomey.
Els tres dies posteriors a la introducció de l'internament, es van produir ferotges disturbis i batalles a les zones republicanes de Belfast, ja que les tropes intentaven entrar a aquestes zones per detenir sospitosos de formar part de l'IRA. En total, van morir 17 persones en els enfrontaments, entre ells dos membres de l'IRA Provisional i tres soldats. En el que quedava de 1971, 37 soldats i 97 civils van morir. El 1972, el nombre de morts va augmentar encara més. El període també va ser costós per a l'IRA. Només al segon batalló de la brigada de Belfast, per exemple, vint voluntaris de l'IRA van morir en els dotze mesos posteriors a l'agost de 1971.Bishop, p.188
Del 26 de juny al 10 de juliol de 1972, la direcció de l'IRA Provisional va declarar un alto el foc i va mantenir converses amb el Govern britànic. En part, aquesta treva es va trencar a causa d'un enfrontament entre la Brigada de Belfast de l'IRA i l'Exèrcit britànic a Lenadoon, a l'oest de Belfast. L'IRA local va insistir que les famílies catòliques que havien estat obligades a abandonar les zones protestants s'allotguessin en cases abandonades per famílies protestants, que havien fugit de la zona predominantment nacionalista de Lenadoon. Al seu torn, l'associació lleialista de defensa de l'Ulster va amenaçar amb cremar les cases si les ocupaven catòlics. Quan les famílies catòliques van intentar instal·lar-se, l'Exèrcit britànic les va aturar, provocant un motí amb la població catòlica local. Seamus Twomey va declarar que els britànics havien violat la treva i poc després, els seus homes van obrir foc contra els soldats. Seán Mac Stíofáin, el cap de gabinet de l'IRA, va anunciar formalment el final de l'alto el foc aquella nit, en resposta als esdeveniments a Belfast.Coogan, pp.396-397
A més dels atacs contra l'exèrcit, una part central de la campanya de la Brigada Belfast els atemptats amb bomba contra objectius comercials com botigues i empreses. L'exemple més devastador d'aquesta campanya va ser el Divendres Sagnant, quan el 21 de juliol de 1972 l'IRA va fer esclatar 22 bombes a Belfast, que van matar nou persones i en van ferir 130 . Tot i que la majoria dels atacs de l'IRA contra objectius comercials no estaven dissenyats per causar víctimes, en moltes ocasions van matar persones civils. Altres exemples inclouen el bombardeig del restaurant Abercorn a Belfast el 1972, on dues persones van morir i 130 van resultar ferides.Moloney, p.116
Contratemps: Operació Motorman i detencions Fins al 1972, l'IRA de Belfast controlava efectivament moltes zones republicanes de la ciutat, instal·lant de punts de control permanents i barricades. Aquestes "zones prohibides", però, van ser recuperades per l'Exèrcit britànic en resposta als atemptats del Divendres Sagnant de 1972, en una important operació anomenada Operació Motorman.English, p.161 L'Exèrcit britànic va procedir a la construcció de fortificacions a l'oest de Belfast, dificultant així la llibertat de moviment de l'IRA. Després d'aquest contratemps, Seamus Twomey, que havia autoritzat l'operació del Divendres Sagnant, va ser substituït com a comandant de la Brigada Belfast per Gerry Adams, amb Ivor Bell com a segon comandament.Moloney, p.118 Adams va ocupar el càrrec durant deu mesos, abans de ser detingut i internat el juliol de 1973. Les forces de seguretat van incrementar la pressió sobre els paramilitars republicans a Belfast, i van aconseguir detenir els tres següents comandants de la Brigada Belfast durant l'any següent: Ivor Bell, que va ocupar el càrrec des de juliol de 1973 fins a gener de 1974, Sean Convey, que va durar només dos mesos abans de ser detingut el març de 1974, i Brendan Hughes, que va ser detingut el maig de 1974.
El nombre de soldats assassinats per l'IRA a Belfast va decaure. Si el 1972 l'IRA provisional va matar 145 membres de les forces de seguretat, la majoria a Belfast, el 1974, aquesta xifra havia baixat a 40.Bishop, p.247 A més, la Brigada va canviar les seves tàctiques en un esforç per evitar les baixes i detencions que havien patit els anys anteiors. Segons els periodistes Patrick Bishop i Eamon Mallie, "com a resultat de les nombroses detencions i l'augment de la presència de l'exèrcit, els compromisos prolongats amb l'exèrcit es van esvair i es van substituir per accions concretes". A més, "el rebuig generat pel Divendres Sagnant va convèncer els provisionals d'abandonar gradualment el cotxe bomba".