Pacta sunt servanda és una expressió llatina que significa “els pactes s'han de complir”. És una expressió utilitzada en el món jurídic (citada sovint en sentències judicials i en escrits) i que expressa un dels principis fonamentals del Dret. És un principi universal, d'origen consuetudinari, incorporat explícitament en alguns textos legals i sobretot en la jurisprudència tan internacional com nacional.
De fet, aquest principi és la base de la seguretat jurídica en l'àmbit del dret contractual, tan si ens referim a contractes civils o mercantils, com a contractes administratius, tractats internacionals, etc. Perquè, en efecte, la base de qualsevol acord és la certitud que totes les parts que l'han subscrit el compliran de bona fe. Dit d'una altra manera, que cap dels signants d'un acord pot pretendre, posteriorment d'eximir-se de complir les obligacions que hi ha acceptat lliurement des de l'inici. Es tracta de la santedat o de la inviolabilitat dels acords, del valor de la paraula donada.
Origen històric de l'expressió Malgrat la seva forma llatina, aquesta expressió no prové del Dret romà clàssic sinó que va començar a ser utilitzada, en el sentit actual, a partir dels estudis del jurista holandès Hugo Grotius (1583-1645) sobre el dret natural en l'àmbit de les relacions internacionals; i, especialment, arran de la distinció que va fer entre el dret natural i el dret voluntari (dret positiu construït a partir de la voluntat dels estats d'establir acords i regles entre ells i basats en el principi pacta sunt servanda). Grotius, un jusnaturalista de referència, considerava que el dret sorgit de la lliure voluntat de pacte entre nacions havia de respectar –malgrat tot– unes certes regles mínimes de dret natural, com és ara aquest principi bàsic: el respecte a la paraula donada. Grotius i els seus seguidors, de fet, intentaven substituir el poder universal –ja desaparegut– del Sacre Imperi, per una mena de superlegalitat universal que s'imposés al conjunt dels estats, una noció que s'adeia a l'esperit racionalista de l'època. Per això alguns consideren Grotius el “pare” del dret internacional; i aquest principi en seria la clau de volta. Poc després, el jurista alemany Samuel von Pufendorf (1632-1694) elevaria l'expressió pacta sunt servanda a un principi general per a tot tipus de contracte, segons argumenta en la seva obra De jure naturae et gentium (1672). Posteriorment, teòrics positivistes com el suís Emer de Vattel (1714-1767) rebutjaven la preeminència del dret natural en les relacions internacionals i atribuïen, en tot cas, al dret consuetudinari l'existència de certes normes generals.
En qualsevol cas, però, el pacta sunt servanda és un principi de sentit comú i els juristes esmentats no varen fer altra cosa que recollir-lo i teoritzar-lo en els seus tractats. I el propi dret positiu actual així l'ha recollit: com un principi essencial, tan en el dret internacional com en els drets nacionals.
En el Dret internacional públic El dret internacional públic és un dret essencialment de caràcter contractual: les normes internacionals són establertes per tractats i acords subscrits pels diferents estats (sigui de forma directa o al si de les organitzacions internacionals on pertanyen). Per això la importància del principi pacta sunt servanda en el dret internacional: perquè és el pilar mestre que sustenta tot l'ordenament jurídic internacional. Tot es basa en la confiança mútua i en l'acompliment dels compromisos lliurement adquirits.
Com ja hem vist, el sorgiment del dret internacional va anar acompanyat de grans debats filosòfics sobre la naturalesa dels principis bàsics, especialment del principi pacta sunt servanda. Per uns provenia del dret natural, superior al dret dels estats; per altres, en tot cas, tenia un origen consuetudinari i prou; i per uns tercers, sorgia únicament del dret positiu, de les obligacions que sobiranament s'autoimposaven els estats a través dels acords amb altres.
En qualsevol cas, en la societat internacional contemporània, regida per una immensitat de tractats i organitzacions internacionals, aquest principi es troba a la base de tota l'estructura. Per una banda, perquè aquest principi s'ha incorporat en el dret positiu, de manera molt principal en el Conveni de Viena sobre el dret dels tractats. I per altra banda, perquè tan abans com després de l'entrada en vigor d'aquest Conveni, la regla pacta sunt servanda ha estat recollida per la nombrosa jurisprudència internacional com un principi fonamental que ha de ser respectat.NGUYEN, Quoc Dinh, op.cit.
En el Conveni de Viena sobre el dret dels tractats De manera molt principal, el principi pacta sunt servanda és recollit per l'article 26 i el 27 del Conveni de Viena sobre el dret dels tractats (Viena, signat el 23/05/1969 i entrat en vigor el 27/01/1980). I també, de forma idèntica, als corresponents articles 26 i 27 del Conveni de Viena sobre el dret dels tractats entre Estats i organitzacions internacionals o entre organitzacions internacionals (Viena, 21/03/1986).
Així, referint-se a l'obligació dels estats a acatar els tractats internacionals que hagin signat, l'article 26 del Conveni –justament titulat “Pacta sunt servanda”– diu que “tot tractat en vigor obliga les parts i ha de ser acomplert per elles de bona fe”. El mateix Conveni de Viena remata aquest precepte a l'article següent, l'article 27 –titulat “El dret intern i l'acatament dels tractats”–, que afirma que “una part no pot invocar les disposicions del seu dret intern com a justificació de l'incompliment d'un tractat” degudament signat i formalitzat. És a dir que, un cop un estat ha donat el seu consentiment i ha ratificat un tractat, l'ha d'acomplir fins i tot encara que eventualment pugui haver-hi legislació pròpia que s'hi contradigui.
La mateixa noció de respecte a la paraula donada també és present en tots els articles del Conveni de Viena que es refereixen a la possibilitat de modificar un tractat, de denunciar-lo o de retirar-se’n. En tots els supòsits, el Conveni descarta l'acció unilateral i obliga a tot estat signatari d'un tractat a cenyir-se, en tot cas, als mecanismes que cada tractat hagi previst per a fer-ho.
I encara més, el Conveni de Viena adverteix, a la seva introducció, que “els principis de lliure consentiment i de bona fe i la norma pacta sunt servanda estan universalment reconeguts”, donant-li així una validesa que va molt més enllà dels propis signants del Conveni. La reconeix com una norma preexistent i universal. Aspecte que és afirmat unànimement per la jurisprudència internacional.
En la jurisprudència internacional Des de ben abans que es redactés i entrés en vigor el Conveni de Viena sobre el dret dels tractats, la jurisprudència internacional (tan si es tracta de tribunals judicials com arbitrals) ha insistit reiteradament en l'existència d'aquest principi de bona fe, consistent a què els estats han d'acomplir els compromisos contrets amb altres estats. Cal dir que amb el pas del temps han anat apareixent més i més tractats que regulen específicament cada matèria, de manera que les relacions internacionals actuals estan molt més reglamentades i el principi pacta sunt servanda és, d'entrada, assumit i respectat. No obstant, també en sentències posteriors es manté inalterable la mateixa jurisprudència. A continuació es detallen algunes de les principals sentències internacionals que reafirmen el principi. Aquestes sentències han estat dictades per la Cort Permanent d'Arbitratge i, sobretot, per la Cort Internacional de Justícia:
CPA. Sentència 7/09/1910. Les pesqueres de les costes septentionals de l'Atlàntic. CIJ. Sentència 2/02/1973. Competència en matèria de pesqueres. CIJ. Sentència 27/06/1986. Activitats militars i paramilitars a Nicaragua. CIJ. Sentència 3/02/1994. Litigi territorial entre Líbia i Txad. CIJ. Sentència 17/07/2019. Jadhav (Índia c. Paquistan).
Els debats sobre l'abast del pacta sunt servanda Alguns autors han volgut veure alguns casos excepcionals on el principi pacta sunt servanda deixaria d'aplicar-se o seria atenuat. Però en realitat es refereixen a casuístiques que no entren en el camp d'aplicació d'aquest principi, ja que el pacta sunt servanda estableix el compliment obligatori dels pactes (dels tractats i acords internacionals) i, en canvi, els casos esgrimits fan referència a situacions on no hi ha cap acord signat. Per tant, si no hi ha pacte, no hi ha obligació d'acomplir-lo. Dels casos citats per aquests diversos autors, només n'hi ha un que sí que pot constituir una excepció al principi: l'eventual aplicació de la clàusula rebus sic stantibus. En qualsevol cas és interessant d'enumerar aquestes diverses situacions plantejades.
La no signatura d'un tractat per part d'un estat És cert que, a diferència dels ordenaments jurídics nacionals, on les lleis s'apliquen sense excepció a tots els ciutadans, l'ordenament internacional es basa en la lliure acceptació de les normes (els tractats i acords) per part dels estats. És el principi de l'efecte relatiu dels tractats: els pactes només vinculen a aquells qui els han fet; cap pacte pot ser imposat a un tercer. Un estat, en efecte, pot decidir de no signar un tractat i, en conseqüència, evitar que se li puguin imposar les normes figurant en aquest tractat. Però des del moment que hi dona el seu consentiment, aquelles normes les ha d'assumir com a obligatòries: això és la regla pacta sunt servanda.Una qüestió diferent és que hi ha una gran diversitat de tractats, cadascun dotat d'una força jurídica particular, que en tots els casos correspon a la força que li han volgut donar les parts signants. Així, pot haver-hi tractats imperatius o simplement supletoris (subsidiaris). O tractats amb certs articles d'una naturalesa o de l'altra. O altres que constitueixin una organització i la dotin de mecanismes perquè sigui ella qui dictamini regles posteriors. La regla pacta sunt servanda s'aplica a tots ells d'acord amb la força jurídica que li han donat els seus respectius signants.
Un exemple el tenim en el propi Conveni de Viena esmentat, el qual fou votat a l'Assemblea General de les Nacions Unides i ha estat signat i ratificat per la immensa majoria d'estats. Per tant, és d'aplicació directa a la immensa majoria d'estats del món. Però hi ha algunes excepcions. I una de ben propera: França. Espanya es va adherir al Conveni el 1972, i Andorra el 2004, sense que cap d'ells hi manifestés cap reserva. No obstant, França –tot i haver participat activament en la seva redacció i haver votat favorablement la majoria d'articles– va oposar-se al redactat d'alguns d'ells (en cap moment es referia als articles citats anteriorment) i va optar per no signar el Conveni. A la pràctica, però, n'ha respectat les normes i no ha posat mai en qüestió la validesa d'aquest principi general. Així, doncs, França pot eventualment al·legar que les regles d'aquest Conveni no li són oposables. Però això no vol dir que rebutgi la obligatorietat d'acomplir els seus compromisos i d'acomplir els moltíssims tractats i acords que sí que ha signat (molts d'ells inclouen explícitament el mateix principi). És més, en cas d'un eventual litigi als tribunals, segurament els jutges aplicarien igualment el principi pacta sunt servanda en tant que principi universal del dret o en tant que principi habitualment respectat per la mateixa França.
El rebuig francès és més aviat d'ordre filosòfic. No s'oposa a la regulació internacional del dret dels tractats sinó a què en el Conveni s'afirmi de forma genèrica que existeixen normes de ius cogens (normes consuetudinàries universals i imperatives) que poden imposar-se per damunt de les decisions sobiranes dels estats. Allò que França no ha volgut admetre és l'existència d'un corpus indefinit de normes superiors (costums i principis generals), les quals no es troben plasmades en cap articulat concret.
La formalització de reserves a un tractat