La batalla del golf de Leyte (japonès:レイテ沖海戦, romanitzat: Reite oki Kaisen , lit. Batalla naval a mar obert de Leyte, filipí: Labanan sa Golpo ng Leyte), va ser la batalla naval de la Campanya de l'Oceà Pacífic que va tenir lloc a prop de les illes filipines de Leyte, Samar i Luzon, del 23 al 26 d'octubre del 1944. És considerada la batalla naval més gran de la Segona Guerra Mundial, amb més de 200.000 persones implicades. i per alguns criteris la batalla naval més gran de la història, amb més 200.000 personal naval implicat. Va enfrontar els exèrcits aliats dels Estats Units i Austràlia contra l'Imperi Japonès. L'operació volia aïllar el Japó dels països que havia ocupat al sud-est asiàtic, fonts vitals de petroli i de recursos industrials.
En el moment de la batalla, el Japó tenia menys vaixells capital (portaavions i cuirassats) que els portaavions totals de les forces aliades al Pacífic, cosa que va subratllar la disparitat de força en aquell moment de la guerra. Independentment, la Marina Imperial Japonesa va mobilitzar gairebé tots els seus principals vaixells navals restants en un intent de derrotar la invasió aliada de les Filipines, però va ser rebutjat per la Tercera i la Setena Flota de la Marina dels Estats Units.
La batalla va consistir en quatre enfrontaments principals separats (la batalla del mar de Sibuyan, la batalla de l'estret de Surigao, la batalla del cap Engaño i la batalla de Samar), així com accions menors. Les forces aliades van anunciar el final de la resistència japonesa organitzada a l'illa de Leyte a finals de desembre.
Va ser la primera batalla en què els avions japonesos van dur a terme atacs kamikazes organitzats, i va ser l'última batalla naval entre cuirassats de la història. L'armada japonesa va patir grans pèrdues i mai va navegar amb una força comparable després, ja que va quedar encallada per falta de combustible a les seves bases per a la resta de la guerra..
Fons miniatura|Els quatre principals combats de la batalla del golf de Leyte: batalla del mar de Sibuyan (1), batalla de l'estret de Surigao (2), batalla del cap Engaño (3) i batalla de Samar (4). Les campanyes aliades d'agost de 1942 a principis de 1944 havien expulsat les forces japoneses de moltes de les seves bases insulars al sud i el centre de l'oceà Pacífic, alhora que aïllaven moltes de les seves altres bases (sobretot a les Illes Salomó, l'arxipèlag Bismarck, les illes de l'Almirallat, Nova Guinea, les illes Marshall i l'illa de Wake), i el juny de 1944, una sèrie de desembarcaments amfibis americans recolzats pel grup de treball de portaavions ràpid de la Cinquena Flota va capturar la major part de les Illes Mariannes Septentrionals (obviant Rota). Aquesta ofensiva va trencar l'anell estratègic de defensa interior del Japó i va donar als nord-americans una base des de la qual els bombarders de llarg abast Boeing B-29 Superfortress podien atacar les illes d'origen japoneses.
Els japonesos van contraatacar a la batalla del mar de les Filipines. L'Armada dels Estats Units va destruir tres portaavions japonesos, va danyar altres vaixells i va abatre aproximadament 600 avions japonesos, deixant l'Armada japonesa amb molt poca potència aèria transportada per portaavions i pocs pilots experimentats. No obstant això, la considerable potència aèria terrestre que els japonesos havien acumulat a les Filipines es considerava massa perillós per passar per alt per molts oficials d'alt rang fora de l'Estat Major Conjunt, inclòs l'almirall Chester Nimitz.
Formosa contra Filipines com a objectiu d'invasió El següent pas lògic era tallar les línies de subministrament del Japó al sud-est asiàtic, privant-los de combustible i altres necessitats de guerra, però hi havia dos plans diferents per fer-ho. L'almirall Ernest J. King, altres membres de l'Estat Major conjunt, i l'almirall Nimitz van afavorir el bloqueig de les forces japoneses a les Filipines i la invasió de Formosa, mentre que el general de l'exèrcit nord-americà Douglas MacArthur, que volia complir la promesa de 1942 "Tornaré", va defensar una invasió de les Filipines.
Tot i que Formosa també podria servir com a base per a una invasió de la Xina continental, que MacArthur considerava innecessària, també es va estimar que requeriria unes 12 divisions de l'exèrcit i dels marines. Mentrestant, l'exèrcit australià, escampat per enfrontaments a les illes Salomó, Nova Guinea, les Índies Orientals Holandeses i diverses altres illes del Pacífic, no hauria pogut estalviar tropes per a una operació d'aquest tipus. Com a resultat, una invasió de Formosa, o qualsevol operació que requereixi forces terrestres molt més grans que les disponibles al Pacífic a finals de 1944, es retardaria fins que la derrota d'Alemanya alliberés les tropes necessàries.
Decisió d'envair les Filipines Una reunió entre MacArthur, Nimitz i el president Roosevelt va ajudar a confirmar les Filipines com a objectiu estratègic, però no va arribar a una decisió, i el debat va continuar durant dos mesos. Finalment, Nimitz va canviar d'opinió i va acceptar el pla de MacArthur, i finalment es va decidir que les forces de MacArthur envairien l'illa de Leyte al centre de les Filipines. Les forces amfíbies i el suport naval proper serien proporcionats per la Setena Flota, comandada pel vicealmirall Thomas C. Kinkaid.
Preparatius per la batalla La Setena Flota dels Estats Units en aquest moment contenia unitats de la Marina dels Estats Units i la Reial Marina Australiana. Abans que les principals accions navals al golf de Leyte haguessin començat, l'HMAS Australia i l' van ser greument danyats pels atacs aeris; durant la batalla pròpiament dita, aquests dos creuers es retiraven, escortats per HMAS Warramunga, per a reparacions a la principal base aliada a l'illa de Manus, a 2.700 km de distància.
Manca d'estructures de comandament unificades La Tercera Flota dels Estats Units, comandada per l'almirall William F. Halsey Jr., amb la Task Force 38 (TF 38, la Task Force de Portaavions Ràpids, comandada pel vicealmirall Marc Mitscher), com a component principal, proporcionaria cobertura i suport més llunyans per a la invasió. Un defecte fonamental d'aquest pla era que no hi hauria cap almirall naval nord-americà al comandament general. Kinkaid va caure sota MacArthur com a comandant suprem aliat del Pacífic sud-oest, mentre que la Tercera Flota de Halsey informava a Nimitz com a Comandant en Cap de les Zones de l'oceà Pacífic. Aquesta manca d'unitat de comandament, juntament amb els fracassos en la comunicació, va produir una crisi i gairebé un desastre estratègic per a les forces nord-americanes. Casualment, el pla japonès, que utilitzava tres flotes separades, també no tenia cap comandant general.
Plans japonesos miniatura|El Musashi va salpar de Brunei l'octubre de 1944 cap a la batalla del golf de Leyte Les opcions americanes eren evidents per a la Marina Imperial Japonesa. El cap de la Flota Combinada Soemu Toyoda va preparar quatre plans de "victòria": Shō-Gō 1 (捷１号作戦, Shō ichigō sakusen) era una operació naval important a les Filipines, mentre que Shō-Gō 2, Shō-Gō 3 i Shō-Gō 4 eren respostes als atacs a Formosa, les illes Ryukyu i les illes Kurils, respectivament. Els plans eren d'operacions ofensives complexes que comprometessin gairebé totes les forces disponibles a una batalla decisiva, malgrat esgotar substancialment les esveltes reserves de fuel del Japó.
El 12 d'octubre de 1944, Halsey va iniciar una sèrie d'atacs de portaavions contra Formosa i les illes Ryukyu amb l'objectiu d'assegurar que l'avió amb seu allà no pogués intervenir en els desembarcaments de Leyte. El comandament japonès, per tant, va posar en acció el Shō-Gō 2, llançant onades d'atacs aeris contra els portaavions de la Tercera Flota. En el que l'almirall Halsey es refereix com a "baralla d'arrossegament i derrocament entre l'aire terrestre i l'aviació", els japonesos van ser encaminats, perdent 600 avions en tres dies, gairebé tota la seva força aèria en el regió. Després de la invasió nord-americana de les Filipines, l'armada japonesa va fer la transició a Shō-Gō 1.
Shō-Gō 1 demanava als vaixells del vicealmirall Jisaburō Ozawa, coneguts com la "Força del Nord", per atreure les principals forces de cobertura nord-americanes lluny de Leyte. La Força Nord es construiria al voltant de diversos portaavions, però aquests tindrien molt pocs avions o tripulació entrenada. Els portaavions servirien com a esquer principal. A mesura que les forces de cobertura nord-americanes eren atretes, altres dues forces de superfície avançarien a Leyte des de l'oest. La "Força del Sud" sota els vicealmiralls Shoji Nishimura i Kiyohide Shima atacaria la zona de desembarcament a través de l'estret de Surigao. La "Força Central" sota el comandament del vicealmirall Takeo Kurita, amb diferència la més poderosa de les forces atacants, passaria per l'estret de San Bernardino fins al mar de les Filipines, giraria cap al sud i després també atacaria la zona d'aterratge.
Acció submarina a Palawan Passage (23 d'octubre de 1944) (Nota: Morison fa referència a aquesta acció com a "La lluita al passatge de Palawan", i en altres llocs, ocasionalment, com a "La batalla del pas de Palawan".) Quan sortia des de la seva base a Brunei, la poderosa "Força Central" de Kurita constava de cinc cuirassats (Yamato, Musashi, Nagato, Kongō i Haruna) , deu creuers pesats (Atago, Maya, Takao, Chōkai, Myōkō, Haguro, Kumano, Suzuya, Tone i Chikuma), dos lleugers creuers (Noshiro i Yahagi) i 15 destructors.
Els vaixells de Kurita van passar per l'illa de Palawan al voltant de la mitjanit del 22 al 23 d'octubre. Els submarins nord-americans i es van col·locar junts a la superfície propera. A la 01:16 del 23 d'octubre, el radar del Darter va detectar la formació japonesa al passatge de Palawan a una distància de 30.000 iardes (27.000 m). El seu capità es va posar ràpidament en contacte visual. Els dos submarins es van moure ràpidament perseguint els vaixells, mentre que el Darter va fer el primer dels tres informes de contacte. Almenys un d'ells va ser recollit per un operador de ràdio a bord del Yamato , però Kurita no va prendre les precaucions antisubmarines adequades.
El Darter i el Dace van viatjar a la superfície a plena potència durant diverses hores i van guanyar una posició per davant de la formació de Kurita, amb la intenció de fer un atac submergit a primera llum. Aquest atac va tenir un èxit inusual. A les 05:24, el Darter va disparar una salva de sis torpedes, almenys quatre dels quals van colpejar el vaixell insígnia de Kurita, el creuer pesant Atago. Deu minuts més tard, el Darter va aconseguir dos impactes al vaixell germà de l'Atago , el Takao, amb una altra propagació de torpedes. A les 05:56, el Dace va fer quatre cops de torpedes al creuer pesant Maya (germà de l'Atago i del Takao ).
L'Atago i el Maya es van enfonsar ràpidament. L'Atago es va enfonsar tan ràpidament que Kurita es va veure obligat a nedar per sobreviure. Va ser rescatat pel destructor japonès Kishinami, i després traslladat al cuirassat Yamato.
El Takao va tornar cap a Brunei, escortat per dos destructors, i va ser seguit pels dos submarins. El 24 d'octubre, mentre els submarins continuaven fent ombra al creuer danyat, el Darter va encallar al Bombay Shoal. Tots els esforços per treure'l van fallar; va ser abandonat; i tota la seva tripulació va ser rescatada pel Dace. Els esforços per enfonsar el Darter al llarg de la setmana següent van fracassar, inclosos els torpedes de Dace i que van colpejar l'escull (i no el Darter ) i els bombardejos de la coberta de Dace i posteriorment el . Després de múltiples cops dels seus canons de coberta de 6 polzades, el comandant del Nautilus va determinar el 31 d'octubre que l'equip de Darter només era bo per a la ferralla i el va deixar allà. Els japonesos no es van molestar amb el naufragi.