Fantaterror és la denominació amb la qual es coneix al cinema de gènere fantàstic i/o terror produït en Espanya especialment en les dècades de 1960 i 1970. Igual que ocorre amb les denominacions peplum o cinema negre, el terme del qual s'ha estès més enllà d'un limitat marge d'estil i obres, s'utilitza el terme Fantaterror per a definir la totalitat del cinema fantàstic/terror espanyol independentment de tipus i època de producció.
Considerada una genuïna tradició i identitat cinematogràfica espanyola no va obtenir, en general, un positiva recepció per part de la crítica contemporània. Tanmateix alguns dels seus realitzadors com Jesús Franco, Narciso Ibáñez Serrador, Paul Naschy, Antonio Gracia José (Pierrot), León Klimovsky i Amando de Ossorio van aconseguir èxit comercial nacional i internacional i alguns dels títols es consideren pel·lícules de culte.
Característiques Les pel·lícules realitzades en les dècades dels anys 1960 i 1970, malgrat la seva disparitat, presenten alguns elements comuns:
Estan produïdes generalment en règim de coproducció i destinades al mercat internacional. El seu rodatge en moltes ocasions es realitza en anglès o francès. Es troben fortament influenciades per les pel·lícules de terror clàssic la factoria Hammer. Igual que en la resta d'Europa es reinventen els gèneres anglosaxons (com el spaghetti western), el Fantaterror es pot considerar la resposta hispana als models de la Hammer. No obstant això cal assenyalar que la productora anglesa va ser fundada precisament per l'espanyol Enrique Carrera. En menor mesura s'aprecia també la influència del giallo italià. L'explotació sexual augmenta segons avança la dècada. Moltes pel·lícules van ser rodades en doble versió, una destinada al mercat internacional i una altra per al mercat espanyol més parca en contingut eròtic per les limitacions imposades per la censura cinematogràfica. Existeix una preferència per la temàtica de terror gòtic encara que, a mesura que les obres es produeixen en els anys 1970, és més permeable a l'ambientació contemporània. Contrari al naturalisme propi del cinema espanyol el fantaterror és estilitzat i esteticista.
Després de la finalització de l'etapa clàssica es va impulsar la denominada corrent Neo-Fantaterror a partir dels anys 90 amb característiques diferents:
Fugida de la serialització i acte-referencia (la gran excepció és la saga REC). Protagonisme dels personatges femenins (el símbol del neo-fantaterror és Belén Rueda, scream queen del cinema espanyol). Històries contemporànies i urbanes. Trames de caràcter tràgic. Il·luminació fosca i de colors desaturats.
Història Antecedents miniatura|Fotograma de L'hotel elèctric de Segundo de Chomón En la història del cinema espanyol existeixen alguns antecedents del fantaterror en l'obra de Segundo de Chomón (1871-1929). Entre la seva producció es troba un bon nombre d'obres dotades de gran fantasia i imaginació poblada per éssers fantàstics, bruixes, diables, fades i realitza tota classe de malabarismes màgics que aconseguia a base de trucs enormement imaginatius. Títols com El hechicero, Llamas diabólicas, El paraguas fantástico, El beso de la bruja, La armadura misteriosa, La casa embrujada o La gruta de los espíritus són considerats antecedents del gènere. Cas específic ho constitueix L'hotel elèctric (1908), considera la primera cinta de ciència-ficció espanyola, en la qual els objectes d'una habitació d'hotel cobren vida al voltant dels protagonistes causant el caos quan l'encarregat de dirigir-los s'emborratxa i no és capaç de gestionar-los adequadament.
miniatura|El realitzador i dramaturg Edgar Neville Amb posterioritat es poden trobar obres aïllades com La torre de los siete jorobados (1944) d' Edgar Neville (1889-1967). Influenciada pel cinema expressionista alemany i obres com El gabinet del Doctor Caligari (1920) de Robert Wiene el seu tema confronta un Madrid castís i tradicional amb un altre més tenebrós que s'oculta sota terra. Repleta d'esoterisme, personatges pintorescos, missatges codificats, passadissos ocults, ciutats subterrànies i fins a una batalla mental entre dues dels personatges principals és considerada una rara avis en el gènere. No obstant això la seva recepció comercial, igual que gairebé totes les pel·lícules de Neville en la dècada de 1940 va ser negativa.
Fantaterror miniatura|El realitzador Jesús Franco La primera pel·lícula catalogada com la primera obra important del fantaterror i l'inici del subgènere va ser Gritos en la noche (1961), de Jesús Franco (1930-2013). Cinquè llargmetratge del realitzador es tracta de la primera pel·lícula d'ambientació gòtica del cinema espanyol, hereva del cinema expressionista alemany, de les pel·lícules de terror clàssiques dels Estudis Universal dels anys 1930 i 1940 i de la pel·lícula Les yeux sans visage de Georges Franju. En aquesta pel·lícula apareix per primera vegada el personatge del Doctor Orloff, un doctor boig interpretat per Howard Vernon, considerat un dels tres arquetips principals creats pel fantaterror espanyol. Amb posterioritat el personatge també apareixeria en les pel·lícules El secreto del Dr. Orloff (1964), Miss Muerte (1966), Los ojos siniestros del Doctor Orloff (1973) i El siniestro Doctor Orloff (1984).
En l'extensa filmografia de Franco, composta per més de 200 títols, es poden trobar més de 40 exemples de pel·lícules adscrites al gènere. Entre elles hi ha influents com Necronomicon (1968) pel·lícula inclassificable que pren idees del giallo italià, el còmic eròtic i la nouvelle vague, Count Dracula (1970) protagonitzada per Christopher Lee i considerada una fidel adaptació a la novel·la de Bram Stoker, Vampyros Lesbos (1971) interpretada per Soledad Miranda en la qual la vampiressa és dona i subverteix tots els cànons convencionals del personatge, Drácula contra Frankenstein (1972) en la qual, sense tot just diàlegs, es barreja sense sentit l'ambientació vuitcentista i contemporània o La tumba de los muertos vivientes (1982) una explotació sobre el mite zombi.
miniatura|Retrat de Paul Naschy caracteritzat com Alaric de Marnac Un altre nom estretament vinculat al gènere és Paul Naschy (1934-2009) nom artístic de Jacinto Molina. Amb una extensa trajectòria cinematogràfica, inicialment com a secundari i posteriorment com a actor, escriptor i realitzador, és el creador del segon dels aquetipos del fantaterror: l'home llop Waldemar Daninsky. Inicialment presentat en la pel·lícula La marca del hombre lobo (1968), coproducció hispano-alemanya dirigida per Enrique López Eguiluz rodada en tres dimensions, seria la primera de les onze pel·lícules en les quals Naschy interpretaria al licantrop. Entre elles destaquen La noche de Walpurgis (1971) dirigida per León Klimovsky i la seva continuació El retorno de Walpurgis (1973) dirigida per Carlos Aured. Destaca també El aullido del diablo (1987) en la que Naschy no sols interpretà a Daninsky, sinó també a Quasimodo, Mr. Hyde, el monstre de Frankenstein, el Fantasma de la Ópera i el Diable.
miniatura|Anita Ekberg protagonista de Malenka Malgrat que va realitzar una destacada pel·lícula de terror com Malenka (1968), la història d'una bella verge que després d'heretar un castell descobreix que entre els seus habitants figuren un estrany noble i un grup de maques dones de les quals sospita la seva entitat vampírica protagonitzada per Anita Ekberg, la filmografia del realitzador gallec Amando de Ossorio (1918-2001) està lligada al tercer dels arquetips propis del cinema de fantaterror: els Cavallers Templers zombis. Integrada per una tetralogia escrita i dirigida pel cineasta inclou els títols La noche del terror ciego (1972), El ataque de los muertos sin ojos (1973), El buque maldito (1974) i La noche de las gaviotas (1975). Els cavallers templers són zombis els qui, després de tornar a la vida, busquen venjança mitjançant l'assassinat de la gent al seu voltant.
miniatura|El guionista i realitzador Chicho Ibáñez SerradorChicho Ibáñez Serrador (1935-2019) és un altre dels noms propis del gènere malgrat la seva breu filmografia. Àmpliament conegut per la seva trajectòria en televisió va ser responsable de les primeres sèries dedicades a la ciència-ficció i el terror com Mañana puede ser verdad (1964-1965) i Historias para no dormir (1966-1988 i 1982) o el telefilm El televisor (1974). També va dirigir i presentar el Programa de televisió Mis terrores favoritos (1981-1982 i 1994-1995) on presentava una selecció de pel·lícules del gènere. La seva trajectòria com a director de cinema consta de dos influents títols que van obtenir un important èxit comercial. La residencia (1969), interpretada per Lilli Palmer, Cristina Galbó i John Moulder-Brown, és una tenebrosa i opressiva pel·lícula d'ambientació gòtica que mostra en la seva trama els dos primers assassinats explícits filmats en la història del cinema espanyol. ¿Quién puede matar a un niño? (1976), basada en l'obra El juego de los niños de Juan José Plans, està ambientada en una assolellada illa costanera en la qual els nens van assassinant gradualment a quants adults habiten o s'acosten a ella. La residencia va acreditar en la taquilla espanyola més de 2.900.000 entrades venudes i ¿Quién puede matar a un niño? més de 850.000.
miniatura|Cristina Galbó a No profanar el sueño de los muertos (1974) Amb una extensa trajectòria, que va començar treballant amb Luis García Berlanga, José Luis Sáenz de Heredia o Sergio Leone i en la qual va abordar diferents gèneres fins a ser un referent del denominat cinema d'autor, la trajectòria de Jordi Grau i Solà (1930-2018) inclou dos destacats títols de fantaterror d'àmplia difusió internacional: Ceremonia sangrienta (1973) que narra una historia de vampirisme i No profanar el sueño de los muertos (1974) de zombis. Amb una ambientació gòtica i interpretada per Lucia Bosè i Espartaco Santoni Ceremonia sangrienta narra la història d'una marquesa que, per a mantenir-se jove, necessita de la sang de les joves del poble pròxim. Acreditant la venda de més de 225.000 entrades en la taquilla espanyola. No profanar el sueño de los muertos, explotació de La nit dels morts vivents protagonitzada per Cristina Galbó i ambientada en un entorn campestre en el qual els morts tornen a la vida després de l'acció d'una màquina per a millorar els processos agrícoles, va acreditar la venda de més de 315.000 entrades i va obtenir premis a Festivals com Sitges.
En aquesta època es va produir la major part de la producció dels principals conreadors del gènere. Fins i tot directors de trajectòria completament aliena a aquest estil es van iniciar dins d'ell. Alguns exemples ho constitueixen Eloy de la Iglesia (1944-2006), conegut pel seu cinema de denúncia social va començar amb títols com La semana del asesino (1972), Nadie oyó gritar (1973) o Una gota de sangre para morir amando (1973); Iván Zulueta (1943-2009) va dirigir Arrebato (1980) una de les pel·lícules de culte més cèlebres del cinema espanyol; o Vicente Aranda (1926-2015) amb obres com Las crueles (1969) o, especialment, La novia ensangrentada (1972). o obstant això, a la fi dels anys 70, el fantaterror va anar donant mostres de cansament, d'una certa saturació i es va veure superat per altres gèneres comercialment en auge com el destape.
Neo-Fantaterror