miniatura|Tècnics canvien la bateria del collar GPS de l'os Goiat. Vall d'Aran, octubre del 2018
La reintroducció de l'os als Pirineus és com s'anomena col·loquialment el conjunt d'accions programàtiques que les diverses administracions amb competències en matèria ambiental han anat implementant els darrers anys per evitar l'extinció local definitiva de l'os bru i assegurar-ne la seva recuperació i posterior consolidació.
L'os bru als Pirineus es trobava al caire de l'extinció local a la serralada a finals del , quan només quedaven 4 o 5 exemplars autòctons, degut a la persecució directa per l'home a que es veié sotmesa aquesta població. Tot i que són diverses les mesures empreses des dels anys 90 per revertir aquesta situació, ha guanyat molt protagonisme el reforç poblacional mitjançant la translocació d'individus reproductius originaris d'Eslovènia, on resideix una població viable de la mateixa subespècie europea. Entre el 1996 i el 2018 es van translocar 11 exemplars des d'aquest país balcànic (10 a França i 1 Catalunya).
El programa suscita des de l'inici de la seva implantació importants adhesions i oposicions en el conjunt de la societat, amb partidaris i detractors que s'articulen en diversos grups d'influència. La principal resistència es deu al fet que un cop alliberats al nou medi pirinenc, els animals translocats i els seus descendents, així com succeïa amb els anteriors ossos autòctons, poden atacar la ramaderia i l'apicultura.
Des de l'inici del programa s'han registrat naixements d'ossos als Pirineus.Naissance d'oursons dans les Pyrénées, Le Figaro, 23 agost 2012. Per al 2022 s'estimà una mínim de 76 exemplars vius, entre cadells, sub-adults i ossos adults i a l'any següent, 83. El 2025 és l'any en que oficialment es superà el llindar del dos dígits, amb 108 individus comptabilitzats a tota la serralada, 54 del quals amb presència en territori català.
La població d'ossos bruns a la serralada està catalogada encara en perill crític en l'última revisió de la llista vermella de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN), del 2018. Aquest és l'últim estadi considerat abans de l'extinció definitiva, tot i que se'n reconeix la millora demogràfica progressiva als darrers anys. Ja la subespècie europea en el seu conjunt, a la qual pertanyien tant els ossos autòctons com hi pertanyen els actuals d'origen balcànic, està classificada en risc mínim.
miniatura|Collar GPS que geolocalitzava l'os Goiat via satèl·lit localitzat el 14 de novembre del 2020 a la Ribagorça aragonesa
Programes i altres accions A mitjans dels anys 90 l'os bru va estar a punt d'extingir-se dels Pirineus. Només va quedar un reducte de població a la zona atlàntica, entre França, Navarra i l'Aragó. L'extinció definitiva hauria representat, entre d'altres aspectes, la pèrdua d'una peça bàsica en l'ecosistema.
Aquesta situació es produí a causa de la caça i persecució directa a que es veié sotmesa l'espècie, en bona part deguda als danys que causava a la ramaderia. També hi contribuïren les morts accidentals en batudes de senglars, el prestigi que suposava la seva caça entre persones de l'alta societat i, al , l'extracció de cadells per part d'orsallers (sobretot a l'Arieja) que els mantenien en captivitat per ensinistrar-los i exhibir-los en fires i festes.
El primer programa Life El reforçament de la població de l'os bru als Pirineus va començar l'any 1996 amb una subvenció del programa Life de la Unió Europea de conservació i protecció d'espècies. Tot i les protestes aquell any, França va alliberar a Melles (Alta Garona) dos exemplars: les osses Živa i Melba, i el 1997, un mascle, en Pyros, tots procedents d'Eslovènia. L'origen va ser seleccionat atenent estudis que demostren que els ossos balcànics, del sud d'Escandinàvia, i els del sud i sud-oest d'Europa pertanyen a una única línia genètica, que s'explica pel fet que es va produir un refugi durant l'última glaciació al sud d'Europa. Translocar ossos del cantàbric, encara més propers genèticament que els balcànics, no era una opció sobre la taula donada la complicada situació en què aleshores també es trobava aquesta altra població ibèrica, catalogada en perill d'extinció.
El Programa de conservació de vertebrats amenaçats dels Pirineus, havia estat presentat conjuntament per Catalunya, Aragó, Navarra i França. Fou aprovat l'any 1993 per la Comissió Europea, que incloïa a més el trencalòs i la cabra salvatge i s'havia de dur a terme entre el 1994 i el 1997. El programa implicava la reintroducció d'ossos a Catalunya i a França i el seguiment de les poblacions relictuals a Aragó i Navarra. La inversió prevista era de 1.100 milions de pessetes, finançada el 75% per la UE. El principal objectiu va ser dur a terme una experiència pilot i es van alliberar tres ossos als Pirineus centrals per avaluar la seva adaptació al medi, la resposta social (coexistència humà-os) i testar els mètodes de translocació.
Els exemplars reintroduïts es van adaptar i van tenir cadells, suposant la revifalla de la població ursina a la zona. Amb tot, el programa LIFE ja va suscitar un fort conflicte amb la població local i el sector primari, amb qui no hi va haver concertació prèvia.
Les translocacions del 2006 Al 2004, l'última ossa reproductora autòctona, Cannelle, fou morta a trets per un caçador que al·legà legítima defensa, al Bearn occità. L'Estat francès, després de signar un protocol internacional de col·laboració amb Andorra i Espanya, va alliberar cinc nous ossos l'any 2006. Van ser quatre femelles i un sol mascle. Tres de les femelles van morir de forma traumàtica per atropellament, despenyament i arma de foc. Només una va aconseguir reproduir-se –Hvala– El mascle, Balou, va morir per l'impacte d'un llamp el 2014, deixant un fill pòstum –Cachou– que nasqué al 2015, però que morí enverinat al 2020 i sense descendència coneguda.
L'evolució demogràfica, des dels primers progenitors, ha estat positiva als Pirineus centrals (Val d'Aran, Pallars Sobirà, Alta Garona i Arieja): s'han obtingut primeres i segones generacions, tot completant el cicle biològic, i no han aparegut problemes d'adaptació. Durant els primers 10 anys, el nombre d'ossos es va estancar entre els 10 i 12 exemplars. Posteriorment, i gràcies al nou reforç del 2006, la població va experimentar un nou increment fins als 30 individus, que ocuparen territoris de gran qualitat dins de la Xarxa Natura 2000.
Programa PirosLife miniatura|Agrupament de ramats amb tancats electrificats
El 2014 la presència de l'os als Pirineus agafà embranzida amb la posada en marxa del programa PirosLife, que cercava consolidar el futur de l'os bru als Pirineus mitjançant una série d'accions que pretenien generar un clima de coneixement, participació i coexistència amb la societat. Aquesta iniciativa, que s'emmarcà dins del programa LIFE+ de la Comissió Europea, comptà amb un pressupost inicial de 2,5 milions d'euros, dels quals el 75% provenien de fons europeus. La despesa final arribà fins gairebé els 3 milions d'euros i el programa es donà per exhaurit al 2019.
Una de les principals accions que preveia el programa Piroslife era la introducció d'un nou mascle d'os bru. S'havia diagnòsticat que la variabilitat genètica de la població era baixa, però no extraordinàriament baixa per al nombre de fundadors. El 75% dels ossos nascuts al Pirineu eren descendents de Pyros. Pràcticament tots els mascles en edat reproductora han estat parents directes seus. En canvi, les femelles reproductores representen a tres estirps diferents, procedents de les fundadores Živa, Melba i Hvala.
El juny de 2016, al Parc Natural de l'Alt Pirineu, es va alliberar un nou exemplar procedent de la Reserva de Caça de Jelen, a Eslovènia. L'exemplar era un mascle d'entre nou i deu anys, un pes aproximat de 205 quilos i que va ser batejat com a Goiat. El motiu de la translocació d'aquest plantígrad era la necessitat d'un mascle reproductor entre la població pirinenca de l'espècie que trenqués la dominància reproductora de l'os Pyros i aportés més variabilitat genètica. Tanmateix, passats quatre anys des del seu alliberament, encara no es coneix descendència de Goiat.
Les traslocacions del 2018 Un altre dels problemes que s'arrossegaven era l'aïllament d'alguns individus al Pirineu occidental, fet que va palesar la necessària connectivitat entre les dues àrees pirinenques amb presència de l'espècie. El 2018, el govern francès va translocar, entre fortes protestes de la població local, dues femelles reproductores al Pirineu Occidental: Sorita i Claverina. L'objectiu era donar una oportunitat d'aparellar-se als dos mascles que encara quedaven per aquelles valls: Nere, un os d'ascendència eslovena i el seu fill adult, Canelito (el fill orfe de Cannelle), l'únic os portador al 50% de la soca pirinenca. Tot i que avui dia aquestes dues osses no han aconseguit donar a llum cadells que sobrevisquessin, s'ha constatat que Rodri, un os nascut al 2014 a la Vall d'Aran, s'ha traslladat al nucli occidental, mentre que Canelito sembla haver-se assentat a la Bigorra, als Alts Pirineus Francesos, a la zona intermèdia entre els dos nuclis de població.
Altres accions Des dels seus inicis, la translocació d'espècimens ha tingut molt d'impacte en l'opinió pública, tant per l'espectacularitat mediàtica dels operatius i el seu cost econòmic, com per l'impacte negatiu quasi immediat que sovint han causat els nous animals sobre les explotacions econòmiques de les poblacions humanes properes. Tanmateix, des de les administracions implicades, actualment coordinades pel Grup de Seguiment Transfronterer, es desenvolupen moltes altres accions, com són: el seguiment de la població mitjançant la recollida d'evidències (fotografies, vídeos, mostres de pel i d'excrements), la col·locació de collars GPS en alguns exemplars i el seu posterior estudi i seguiment, el peritatge de danys causats a particulars (especialment apicultors i ramaders), l'anàlisi de dades per a la diagnosi de la situació demogràfica i genètica de la població, l'elaboració del cens anual, la diagnosi i disseny d'una xarxa d'espais de connectivitat ecològica transfronterera, la millora dels habitats amb la plantació d'arbres fruiters i l'elaboració de protocols d'actuació.
A mesura que anaren passant els anys, algunes administracions han tractat de finançar també (amb l'ajut de fons europeus, estatals i autonòmics), no només les indemnitzacions als actors afectats per les escomeses dels ossos, sinó també l'adopció de diverses mesures per tal d'evitar els atacs (o de reduir els danys) a la ramaderia i l'apicultura transhumant. Entre aquestes accions destaquen el finançament per la compra de gossos protectors de ramats i de tancats elèctrics, l'agrupament de ramats i la contractació de pastors de temporada, la construcció i rehabilitació de cabanes per als pastors en zones d'alta muntanya.
El 40% del pressupost del programa PirosLife fou dissenyat per afavorir la convivència amb ramaders i apicultors, dos dels sectors més contraris a la reintroducció de l'os. També es va preveure l'avaluació del sistema de prevenció i de compensacions per danys. Així, es pogué comprovar que el nombre de pèrdues en ramats protegits mitjançant els agrupaments de ramats vigilats va ser significativament més baix que en la resta de ramats. Entre 2015 i 2019, la probabilitat de tenir atacs en ramats no protegits va ser 7,5 vegades més elevada que en ramats protegits.
Altres accions busquen una major implicació comunitària. Aquí destaquen el desenvolupament d'un conjunt d'activitats educatives i de divulgació, encaminades a la conscienciació i la sensibilització, i la creació d'una plataforma de promoció ecoturística per a l'acceptació i el reconeixement social de la presencia de l'os en un hàbitat ben conservat.