Kinky Boots és un musical amb música i lletres de Cyndi Lauper i llibret de Harvey Fierstein.
Basat en la pel·lícula britànica Kinky Boots del 2005, escrita per Geoff Deane i Tim Firth i inspirada principalment en fets reals, el musical explica la història de Charlie Price. Després d'haver heretat una fàbrica de sabates del seu pare, Charlie forma una col·laboració improbable amb l'intèrpret de cabaret i drag queen Lola per produir una línia de botes de taló alt i salvar el negoci. En el procés, Charlie i Lola descobreixen que al cap i a la fi no són tan diferents.
Després de la concepció de l'espectacle el 2006, l'equip creatiu es va reunir el 2010. Es va estrenar Kinky Boots al Bank of America Theatre de Chicago l'octubre de 2012, amb direcció i coreografia de Jerry Mitchell, i protagonitzada per Stark Sands i Billy Porter com Charlie i Lola, respectivament. Va continuar a Broadway al Al Hirschfeld Theatre el 4 d'abril de 2013, després de les preestrenes que van començar el 3 de març de 2013. El musical va començar una gira als Estats Units el 2014 i va acabar el 7 d'abril de 2019.
El musical no va ser ben rebut per la crítica teatral i no va ser un èxit a la taquilla. Contra una altra producció de Broadway del 2013, Matilda the Musical, Kinky Boots no va entrar com favorit a la temporada de premis del 2013. Tanmateix, menys d'un mes després de l'estrena, Kinky Boots va superar aquest rival amb públic en nombre d'espectadors setmanals. La producció va obtenir tretze nominacions màximes a la temporada i sis victòries als premis Tony, incloent el millor musical, el millor actor protagonista de musical per Billy Porter i la millor banda sonora per a Lauper en la seva primera composició de musical. Va ser la primera dona a guanyar sola en aquesta categoria. L'àlbum del musical es va estrenar al número 1 de la llista d' àlbums del repartiment i al número cinquanta-un a la Billboard 200. Estrenant-se al teatre West End de Londres el 2015, el 2016 va guanyar tres premis Laurence Olivier, inclòs el de millor musical nou.
Rerefons i creació miniatura|upright|esquerra|Harvey Fierstein, autor del llibret del musical. Kinky Boots es basa en la pel·lícula britànica del mateix nom del 2005, que al seu torn es va inspirar en un episodi del 1999 de la sèrie de televisió documental de la BBC2 Trouble at the Top. Va seguir la història real de Steve Pateman, que lluitava per salvar l'empresa familiar, una fàbrica de sabates del tancament i va decidir produir calçat fetitxe per a homes, amb la marca «Divine Footwear». Daryl Roth, una productora guanyadora d'unl premi Tony, va veure el film al Festival de Cinema de Sundance 2006 i se'n va enamorar. Considerava que el tema tema ressonaven i que la història tenia potencial com a material de partida per a un musical. Independentment, Hal Luftig va veure la pel·lícula a Londres i va acordar «que el seu cor i la seva humanitat (i la «dama» principal més gran de la vida) es traduirien bé al teatre musical». En un any, Roth es va assegurar els drets per adaptar-la a l'escenari i es va associar amb Luftig, un productor guanyador de premis Tony i Olivier.
A mitjan 2008, Roth i Luftig estaven en converses amb un potencial director, Jerry Mitchell, però encara no havien trobat llibretista. Quan Roth va enviar a Mitchell el DVD de la pel·lícula, es va engrescar. Roth i Luftig van contractar Mitchell per dirigir-lo i Harvey Fierstein per escriure el llibret. Mitchell sabia que Fierstein i Cyndi Lauper eren amics, i les veia com un bon equip per crear el musical. Fierstein va acceptar i finalment es va apropar Lauper per escriure les cançons perquè «va veure en l'adaptació l'oportunitat de treballar amb algú amb una àmplia gamma musical,» algú que pogués escriure música de club «…juntament amb cançons»; Lauper es va unir a l'equip creatiu el juny del 2010. L'últim projecte de Lauper abans de Kinky Boots havia estat l'àlbum Memphis Blues, mentre Fierstein treballava a Newsies quan va començar Kinky Boots. Va ser el debut de Lauper com a compositora de teatre musical. Tenia una mica d'experiència teatral, com que havia participat en la producció del The Threepenny Opera a Broadway el 2006 del Roundabout Theatre Company. Fierstein ja havia fet unes produccions amb drag queens: La Cage aux Folles i Torch Song Trilogy. Lauper ha dit que s'identifica amb drag queens. miniatura|upright|Cyndi Lauper, autora de les cançons del show.
Fierstein i Lauper havien obtingut anteriorment elogis i honors de la crítica. Fierstein havia guanyat quatre Tonys: premis d'interpretació i escriptura per Torch Song Trilogy, un Tony com a actor per Hairspray, i un per escriure el llibret de La Cage aux Folles. La cantautora i actriu Lauper havia guanyat els premis Grammy, Emmy i molts altres per les seves cançons i actuacions. Fierstein va assenyalar un canvi de focus entre la pel·lícula «sobre el rescat d'una fàbrica» i el musical, que inclouen «drag queens cantant mentre passen per la cadena de muntatge». Va dir que la principal diferència és que el musical tracta, «en resum la història de dos joves que provenen de mons aparentment oposats i que esbrinen que tenen molt en comú, en primer lloc pel menester de plantar cara als pares.» Lauper es va inspirar de musicals com South Pacific i West Side Story o encara lAppalachian Spring d'Aaron Copland i la cantant pop Lana Del Rey. En una entrevista amb Patrick Healy del diari The New York Times, Lauper i Fierstein van dir que, en adaptar la pel·lícula, van subratllar els temes de la comunitat i la universalitat del vincle pare-fill com a vehicles per explorar els problemes de tolerància i autoacceptació.
L'equip va començar una lectura de Kinky Boots des del 6 d'octubre de 2011 i Lauper es va dedicar activament a refinar el text durant les primeres lectures. El gener de 2012, Roth va anunciar que l'espectacle es presentaria el mateix mes amb Stark Sands i Billy Porter com protagonistes. L'agost de 2012, els productors van anunciar la data d'estrena de Broadway el 4 d'abril de 2013.
Sinopsi Acte I Charlie Price creix com el «fill» de la quarta generació d'un negoci familiar, Price & Son, una fabrica de sabates establerta a Northampton. Un altre noi, que creix a Londres, està tan fascinat per les sabates com Charlie se'n avorreix. Però, en aquest cas, és un parell de talons vermells de dona que li ha cridat l'atenció, i que van irritar son pare molt estricte. Passen els anys. El pare de Charlie es fa gran i espera que Charlie es faci càrrec de la fàbrica. Charlie en canvi té moltes ganes d'anar a viure a Londres amb la seva promesa, Nicola, conscient del seu estat i seguir una carrera en el sector immobiliari (cançó: «The Most Beautiful Thing»).
Charlie amb prou feines ha arribat al seu nou pis de Londres quan el pare mor de sobte. Charlie s'afanya a casa pel funeral, on troba la fàbrica a prop de la fallida. S'hi fan sabates d'home de molt bona qualitat, però no són ni elegants ni barates, un mercat que cada vegades atreu menys clients. Charlie està decidit a rescatar la fàbrica i el llegat del seu pare, tot i que no té gaire ganes de dirigir Price & Sons ell mateix. Els treballadors, molts dels quals han conegut Charlie tota la vida, no entenen per què Charlie s'havia allunyat en primer lloc, i molts són hostils i escèptics amb la nova direcció.
De retorn a Londres, Charlie troba el seu amic i company venedor de sabates, Harry, en un pub per demanar-li ajuda per a la fàbrica. Harry només ofereix una solució temporal i aconsella a Charlie que no lluiti contra l'inevitable («Take What You Got»). En sortir del pub, Charlie veu una dona que és acostada per dos borratxos. Intervé i queda inconscient. Arriba a una discoteca, on es revela que la dona que va intentar rescatar és la drag queen cap de cartell del club, Lola, que interpreta amb la seva Companyia de ballarines, els «àngels» («Land of Lola»). Recuperat del seu calvari al vestidor de Lola, un incòmode Charlie s'adona que les botes de taló dels intèrprets no convenen per aguantar el pes d'un home, però Lola li explica que el calçat car i poc fiable és una part essencial de qualsevol espectacle de drags.
Charlie torna a la fàbrica i comença a acomiadar els seus treballadors a contracor. Lauren, una de les dones de la cadena de muntatge, esclata contra Charlie quan se li avisa i li diu tossudament que altres fàbriques de sabates amb dificultats han sobreviscut en desenvolupar un «nínxol de mercat poc servit». Això dona una idea a Charlie («Land of Lola» reprise), i la convida a venir a la fàbrica per ajudar-lo a dissenyar una bota femenina que sigui còmoda per a un home («Charlie's Soliloquy» «Step One»).
Lola i els àngels arriben a la fàbrica, i de seguida no està satisfeta amb el primer disseny de la bota de Charlie. Aconseguint ràpidament les dones de la fàbrica al seu costat, dibuixa un esboç d'una bota, explicant que el factor més important és, amb diferència, el taló («The Sex is in the Heel»). George, el gerent de la fàbrica, s'adona d'una manera de fer que el seu disseny sigui pràctic i un impressionat Charlie prega Lola que s'hi quedi fins a un prestigiós saló de calçat a Milà en tres setmanes per presentar-hi una nova línia de «botes perverses» que puguin salvar fàbrica. Lola es mostra reticent, ja que ja rep comentaris cruels de Don, el capatàs de la fàbrica i d'alguns altres treballadors, però s'alegra dels elogis de Charlie i finalment accepta.
Charlie anuncia que la fàbrica seguirà avançant amb la producció de les botes. Agraeix Lauren per donar-li la idea i li ofereix una promoció. Accepta i està horroritzada, però emocionada d'adonar-se que es va enamorar d'ell («The History of Wrong Guys»).
L'endemà, Lola apareix amb roba masculina i es burla de Don i els seus amics. Una molesta Lola es refugia al bany i Charlie intenta consolar-la. Lola explica que el seu pare la va entrenar com a boxejadora, però la va renunciar quan es va presentar a un combat com una drag. Els dos descobreixen que tenen els mateixos sentiments complexos cap als seus pares, i Lola es presenta amb el seu nom de naixement: Simon («Not My Father's Son»).
Nicola i el seu cap Richard Bailey arriben de la ciutat de Londres i presenten a Charlie un pla que Richard ha elaborat per a la fàbrica: tancar-la i convertir-la en pisos. Charlie es nega, però queda sorprès al descobrir que el seu pare havia acceptat aquest pla abans de morir, presumptament perquè Charlie no hi era per executar-lo. Es nega a vendre, i aviat els obrers celebren la celebració del primer parell de «botes perverses» («Everybody Say Yeah»).
Acte II Alguns dels treballadors de la fàbrica no estan entusiasmats amb el canvi radical de la línia de productes. Alguns d'ells, especialment l'intimidador Don, fan que la Lola s'hi senti molt poc benvinguda. Lola el fa escarnir, demanant ajuda a les treballadores per demostrar que Lola està més a prop de l'home ideal de la dona que Don («What a Woman Wants»). Lola presenta a Don un repte únic per veure qui és el millor «home»: Lola farà qualsevol cosa que Don especifiqui si Don farà el mateix per ella. El repte de Don és que Lola lluiti contra ell en un conmbat de boxa al pub. Charlie, recordant els antecedents de Lola, està horroritzat. Lola colpeja fàcilment contra Don al ring, però al final deixa guanyar Don («In This Corner»). Després, en privat, Don li pregunta per què el va deixar guanyar, i Lola respon que no podia ser tan cruel com per humiliar Don davant dels seus companys. Li dona la seva part del repte: «acceptar algú pel que és»;