Un comportament o conducta és una acció o reacció d'un subjecte davant l'entorn; el conjunt d'activitats que du a terme un animal per relacionar-se amb el medi ambient. Molts dels comportaments són comuns a la majoria d'individus d'una espècie.
Tradicionalment s'ha dit que els animals són els éssers que tenen comportament, si bé alguns vegetals fan moviments que poden ser caracteritzats com a comportament. Per extensió, el terme pot aplicar-se a tots els éssers vius.
Un comportament pot ser voluntari o no, innat o adquirit mitjançant la socialització. S'inicia amb la presència d'estímuls com per exemple canvis al seu entorn, variacions en el medi interior o l'actitud dels altres éssers vius. Depèn de l'acció del sistema nerviós i del sistema endocrí, i com més complexos són aquests, més varietat de comportaments presenta l'espècie en qüestió. Les disciplines que estudien la conducta són l'etologia per als éssers vius en general i en el cas dels humans, la psicologia.
Tipus de comportament Innats: són aquells comportaments que es té des del naixement i no requereix un aprenentatge específic. Adquirits: són els que reprodueixen un aprenentatge. S'han de practicar fins al punt que un estímul desencadena sempre la mateixa resposta.
El comportament humà es pot veure condicionat per la genètica (els instints, sobretot), l'educació rebuda, la moral o la situació on actua. L'ésser humà jutja sempre tot comportament des d'un vessant ètic, a diferència d'altres animals, i per això considera les conductes com acceptables o no segons les normes de la seva cultura.
Delimitació del terme Dins del comportament hi ha la conducta observable dels animals. El comportament de les espècies és estudiat per l'etologia que forma part tant de la biologia com de la psicologia experimental. En psicologia, el terme només s'aplica en referència als animals amb un sistema cognitiu prou complex.
En ciències socials el comportament inclou, a més d'aspectes psicològics, aspectes genètics, culturals, sociològics i econòmics.
En la parla comuna, no en el discurs científic, el terme "comportament" té una connotació definitòria. A una persona, fins i tot a un grup social, com a suma de persones, se'ls defineix i classifica pels seus comportaments, potser més que per les seves idees, i això ja serveix per fixar les expectatives al respecte.
Comportament en els regnes de la vida Dels sis regnes reconeguts actualment (animals, fongs, plantes, protistes, Archae, Eubacteris), s'observa el fenomen del comportament principalment en els animals i, de forma molt més limitada, en els protists. Tanmateix, són pocs els casos en altres regnes en què es puguin observar moviments organitzats específicament per actuar fora de l'organisme.
El comportament en les plantes El comportament vegetal és un fenomen extremadament limitat. El moviment de la planta depèn principalment del mecanisme hidrodinàmic de la turgència. "Variacions de turgència de cèl·lules localitzades de nombroses plantes produeixen moviments dels òrgans, com per exemple el tancament dels pètals de les flors o folíols (diverses Papilionaceae o casos molt espectaculars com la sensitiva), o moviments dels estams (Berberis vulgaris), o el replegament dels tentacles trampes de les plantes carnívores, les fulles, etc.".
A les plantes, el cas típic de moviments específicament organitzats que tinguin com a funció una relació amb el medi ambient són els moviments de tancament de les trampes planta carnívora (Dionaea muscipula, Drosera, etc.). miniatura|Presentació animada de les estructures i els mecanismes implicats en aquest comportament depredador.
El comportament dels protists El comportament en els protists és molt simple i es limita principalment a la conducta de la locomoció.
Les estructures i els processos biològics que permeten aquests moviments organitzats són els moviments amiboïdes de la membrana plasmàtica, especialment els cilis i els flagels. "En el bacteri intestinal Escherichia coli, per exemple, cada flagel és un filament rígid de 14 mil·lèsimes de micró de diàmetre i 10 micròmetres de longitud, que va a la increïble velocitat de 200 revolucions per segon gràcies a un petit motor rotatori inserit a la membrana i la paret de la cèl·lula.
La direcció del desplaçament està controlada per la detecció d'un gradient de concentració d'una molècula, que és detectat pels receptors (el fenomen de la quimiotaxi). "El desplaçament no és l'atzar, i fins i tot en les cèl·lules més simples, sembla necessari disposar de mecanismes d'estimulació i d'inhibició del moviment.
El comportament en els animals El comportament en mamífers El comportament dels mamífers pot ser molt complex. Es produeixen gràcies a estructures i òrgans especialitzats, altament organitzat: esquelet articulat, músculs i, sobretot, d'un sistema nerviós especialitzat. L'estudi del comportament dels mamífers té aspectes etològics, ecològics, bioquímics, fisiològics, proteòmics, patològics, genèticomoleculars i evolutius.
Els mamífers han estat els últims animals a aparèixer en el món, fet que implica una major acumulació d'evolucions no tan sols físiques sinó també en el seu comportament. La seva biodiversitat fa que el seu comportament sigui molt variat entre les diferents espècies que en formen part. Entre els mamífers hi ha animals aquàtics, terrestres i voladors, bípedes o quadrúpedes, solitaris o gregaris, migratoris o sedentaris, tots molts diferents entre si. Des de les enormes balenes, que es desplacen pels oceans en petits grups migratoris que els porten a recórrer mig mon, fins als ratpenats, mamífers voladors que cacen de nit i poden viure en colònies de milers d'individus, passant pels rosegadors, petits animals que generalment s'alimenten de fruits i viuen en grups en caus sota terra, els primats, alguns dels quals són capaços d'aprendre noves tècniques per obtenir aliments, o els felins, entre els quals es troben alguns dels depredadors més grans.
Dins d'aquesta classe es troben les espècies més evolucionades de la terra, sobretot l'ésser humà, una de les poques que és capaç de modelar el seu entorn per adaptar-lo a les seves necessitats, al capdamunt de la cadena evolutiva. Possiblement és aquesta espècie la que presenti un comportament més complex, sovint influenciat pels sentiments i el raonament, un cas excepcional dins del món dels éssers vius. En aquest sentit, és especialment complex el comportament d'aquesta espècie del que fa a la seva relació amb altres individus o fins i tot amb altres espècies. La relació entre l'ésser humà i altres espècies és un cas únic, ja que no es limita només a una relació de depredació.
Comportament en psicologia El comportament, en Psicologia, s'entén com tota aquella acció observable sigui en forma de moviment o a través de la parla, incloent les conductes explícites i les conductes implícites. El comportament en un ésser humà individual (i altres organismes i fins i tot mecanismes) s'engloba dins d'un interval, sent alguns comportaments comuns i alguns inusuals.
Teories explicatives del comportament miniatura|Wilhelm Wundt (assegut) amb els seus col·legues en el seu laboratori psicològic, el primer del seu tipus. A Wundt se li atribueix la creació de la psicologia com un camp de la investigació científica independent de disciplines com la filosofia i la biologia. miniatura|Màquina d'ensenyament de Skinner, un invent mecànic per automatitzar la tasca d'instrucció programada Les diferents corrents psicològiques que han predominat en la literatura científica s'han preocupat d'una manera o altra d'explicar o definir el comportament. El primer a preocupar-se fou Wilhelm Wundt, qui desenvolupà una teoria de la percepció de base fisiològica, amb un programa d'investigació basat en l'estudi del substrat corporal de la vida mental. Si bé Wundt i els seus deixebles tan sols identificaren i es preocuparen per dos elements bàsics de la vida mental, les sensacions i els sentiments, foren els primers a aplicar clarament un mètode experimental i inductiu, segons el model de John Stuart Mill. A més a més, Wundt s'interessà també pel que anomenava la Völkerpsychologie que es pot traduir per psicologia dels pobles o psicologia ètnica.
Posteriorment, la psicologia científica francesa i britànica desenvolupen teories i teràpies enfocades a l'estudi de la histèria i de la hipnosi, per fer aflorar el comportament subconscient. D'aquesta etapa destaquen noms com el de Jean-Martin Charcot i l'Escola de París. Posteriorment, el corrent psicològic que guanya adeptes és Psicoanàlisi, amb Sigmund Freud al cap, hi ha amb seguidors com Carl Gustav Jung, Anna Freud, Alfred Adler, Wilhelm Reich, Melanie Klein, Wilfred Bion, Jacques Lacan. La psicoanàlisi centra el seu camp d'estudi en el comportament anormal i patològic. Freud lligava l'estudi d'aquest comportament al desenvolupament sexual de la persona, però les seves teories foren evolucionades pels seus successors.
Els inicis del conductisme i de l'estudi del comportament com un procés, i no com el resultat d'un procés inconscient, parteix del treball de l'escola de la reflexologia russa, i en especial del fisiòleg rus Ivan Pàvlov, que descobrí per casualitat el fenomen del condicionament clàssic (que eren els reflexos essencialment despresos) en el seu estudi del sistema digestiu del gos. A principis del , apareix una nova corrent liderada per John B. Watson que discutia el valor real d'una psicologia basada en la introspecció com el psicoanàlisi, passant a estudiar el comportament com un objecte d'estudi en si mateix, i no com a mètode per a estudiar el sentit de la conducta. Aquest fet, fou una ruptura substancial amb la psicologia del moment, que utilitzava el mètode d'introspecció i considerava l'estudi del comportament en si, i no com a resultat d'alguna cosa, com quelcom sense validesa. Watson, en contrast, estudià l'ajust dels organismes als seus ambients, més específicament els estímuls particulars que provocaven als organismes a emetre les seves respostes. Molt del treball de Watson era comparatiu, és a dir, ell manipulà i observà canvis en el comportament d'animals. El treball de Watson, es va veure molt influenciat pel treball de la reflexiologia, per aquesta raó, han descrit a Watson sovint com el psicòleg del SR (estímul-resposta). Ja en els anys 40 i 50, es desenvolupà una classe diferent de filosofia del conductisme, anomenada sovint conductisme radical, i de la ciència, anomenada anàlisi del comportament o anàlisi experimental del comportament. El seu principal camp d'estudi era la resposta comportamental del pacient. En contrast amb la idea d'una resposta fisiològica, el condicionament operant es basa en una classe estructural de respostes diferents però funcionalment equivalents. Per exemple, mentre que una rata pot pressionar una palanca amb la seva pota esquerra o la seva pota dreta o la seva cua, totes aquestes respostes comparteixen una funció comuna, una conseqüència comuna, que és aconseguir l'objectiu d'aquestes conductes o reforç. La rata prem la palanca per a aconseguir la bola de menjar pel que en aquest tipus de condicionament, l'estímul és posterior a la resposta, actuant com una recompensa a una determinada conducta. Aquest tipus de condicionament és el que explica per exemple, l'actitud de les persones que juguen a les màquines escurabutxaques convertint-se en addictes al joc.