La catedral de la Seu d'Urgell o de Santa Maria és un temple catòlic de la localitat homònima, declarat bé cultural d'interès nacional. És considerat com un exemplar únic dins el romànic català per les seves característiques italianitzants, altament visibles en l'ornamentació de la façana i la galeria oberta de la capçalera.
Cal esmentar que la ciutat de la Seu d'Urgell pren precisament aquest nom pel fet d'ésser la seu episcopal del Bisbat d'Urgell i acollir-ne la catedral. El temple data del i està presidit per la imatge de la Mare de Déu d'Urgell, patrona de la ciutat. Aquesta talla policromada del , situada dins l'absidiola de l'altar major, és d'estil romànic i va ser restaurada el 1922. Sovint és anomenada Mare de Déu d'Andorra, que segons la tradició havia estat amagada a Andorra durant la invasió sarraïna. Aquesta és la quarta catedral construïda a la diòcesi i la tercera erigida al mateix emplaçament, tot i que la primera de les tres ja fou erigida a la plana, al voltant de la qual nasqué un nou barri anomenat en llatí vicus Sedes Urgelli, és a dir, barri de la Seu d'Urgell, entenent seu com a càtedra o tron d'un bisbe que exerceix una jurisdicció, església catedral i capital d'una diòcesi.
Història La cristianització de la ciutat romana d'Orgellia s'ha atribuït tradicionalment a un deixeble de Sant Jaume. Per bé que no es té constància documental de quan es fundà el bisbat d'Urgell, aquesta tingué lloc probablement entre el concili de Tarragona (516), on no hi consta cap bisbe d'Urgell, i el II Concili de Toledo (527) quan ja n'hi ha un. Al la ciutat caigué sota el domini islàmic, subjugació de la qual fou alliberada poques dècades després pels francs. El 793 però, quan les tropes d'Abd-al-Màlik ibn Abd-al-Wàhid es batien en retirada després de la batalla de l'Orbieu, tant la ciutat com la primitiva església episcopal, aleshores bastides dalt del turó, foren arrasades i destruïdes. Aquest fet, seguit per l'heretgia adopcionista del bisbe Fèlix d'Urgell (781-799), provocaren la crisi de la vila i el trasllat de la seu episcopal a una altra zona de la població.
A la plana, al vicus Urgelli, s'hi edificà una nova església, per bé que no fou fins a la següent generació quan es bastí una obra més adequada per a acollir la dignitat de seu episcopal. Tal com recull el document l'Acta de consagració i datació de la catedral de la Seu d'Urgell que encara es conserva a l'arxiu episcopal, que data de l'any 839, la catedral de Santa Maria del Vicus fou consagrada pel bisbe Sisebut en presència de Sunifred I (? - 848), comte d'Urgell i Cerdanya i pare de Guifré el Pilós. El Bisbat d'Urgell endegà una època de prosperitat gràcies a les permutes de béns amb Borrell II (927 - 992), comte de Barcelona i d'Urgell. Aquest poder es va manifestar en les construccions del bisbe Sant Ermengol (1010-1035): una nova catedral a l'indret on es troba l'actual, l'Església de Sant Pere i Sant Andreu, l'Església de Sant Miquel i els ponts de pedra sobre el Segre i la Valira (al Pont de Bar Vell i al Congost de Tresponts). Obres que foren finançades amb l'or musulmà de la conquesta del Baix Urgell. La vila de la plana va créixer i es va veure afavorida per l'existència d'un mercat setmanal, esmentat el 1029, i una fira coneguda el 1048, manifestant així la importància del nucli tant a la comarca com en les rutes internacionals del comerç. D'aquesta prosperitat econòmica en resultà la construcció d'una quarta catedral, l'actual, iniciada pel bisbe Ot d'Urgell (1095-1122) tot i que restà inacabada degut a les lluites entre el bisbat i el Vescomte de Castellbò i el Comte de Foix, que eren protectors de l'heretgia albigesa. En aquest context, el 1195 la Seu d'Urgell va arribar a patir un setge i posterior saqueig, en el transcurs del qual l'actual catedral va tenir un important paper, ja que actuà com a veritable fortalesa i va ser la gran defensa del poble i els clergues. Tot i que li manca un bon recinte emmurallat, l'arc de Santa Maria demostra que les portes deurien estar ben fortificades.
Catedrals miniatura|Vista parcial del nucli episcopal, a l'esquerra el Palau i a la dreta la catedral. A la ciutat hi ha hagut fins a quatre catedrals: Catedral de Sant Just, . Catedral del , consagrada l'any 839.Puig 2003: p. 457 Catedral de Sant Ermengol, . Catedral de Sant Ot (l'actual), .
Catedral del A diferència de la catedral de Sant Just, la segona catedral consagrada l'any 819, segons la falsa acta de consagració, datada cap a finals del o a principis del , va ser construïda a la plana de la població, al qui dicitur Vicus d'Urgell. És a dir a l'emplaçament de l'actual catedral, substituint així l'antiga catedral visigòtica del turó «construïda pels fidels i destruïda pels infidels».Puig 2003: p. 460 Aquesta, coneguda com a Santa Maria del Vicus, era de caràcter modest donada la pobresa dels temps.Puig 2003: p. 469
Catedral de Sant Ermengol El 22 d'octubre de 1040 es va consagrar una catedral, obra de Sant Ermengol, bisbe d'Urgell entre els anys 1010 i 1035.Carrero 2010: p. 256. D'aquesta catedral no se sap si les obres van tenir com objecte ampliar l'anterior catedral del o reformar-la,Carrero 2010: p. 255. i va ser acabada i consagrada pel successor d'Ermengol, Eribau.
La construcció, reforma o ampliació d'aquesta catedral es creu deguda al fet que l'anterior es va quedar petita per encabir els feligresos, ja que la població augmentava arreu durant el . A més de l'altar dedicat a Santa Maria, tingué cinc altars més: de Sant Esteve, del Sant Sepulcre, de Sant Just, de Sant Jaume i de Sant Ermengol, aquest últim dedicat al bisbe que poc després de la seva mort el 1035 ja era venerat com a sant.
Catedral de Sant Ot L'actual catedral de Santa Maria d'Urgell fou iniciada pel Bisbe Sant Ot, entre els anys 1116 i 1122, fruit de la prosperitat de l'època. Amb la mort del bisbe Ot el 1122 les obres van avançar lentament i no va ser fins a l'arribada del bisbe Arnau de Preixens (1167-1195) que la construcció rebé un impuls decisiu. L'any 1175 es feu una contracta amb Ramon Llambard (Raimundus Lambardus),Puig 2003: p. 590 per la qual aquest es compromet en un termini de 7 anys a cloure les voltes, aixecar els campanars una filada per damunt d'elles i acabar el cimbori.
Es creu que aquest tal Llambard podria ser d'origen italià i d'aquí es podria desprendre la influència de l'art romànic d'estil llombard. Aquest hauria complert bàsicament l'encàrrec l'any 1182, s'havia alçat el campanar de la façana principal. A partir d'aquí no se sap com van seguir les obres, només que a finals del les obres es van interrompre a causa de la disminució de recursos econòmics provocats per les guerres i el saqueig de la Seu a mans de les tropes d'Arnau I de Castellbò i Ramon Roger I de Foix (1195-96).Carbonell / Cirici 19776: p. 56. Més tard les obres no van continuar i algunes parts van restar inacabades fins a les restauracions que les van revestir de pedra, entre els anys 1955 i 1974.
A la catedral s'hi van fer afegits ornamentals que es van suprimir, retornant-la a l'aparença exterior original durant la reforma iniciada pel bisbe Joan Benlloch el 1918. Es va recuperar la façana septentrional de la plaça dels Oms i Josep Puig i Cadafalch va suprimir l'ornamentació neoclàssica de l'interior, feta de guix durant el .Arte e Identidades Culturales 1999: p. 504 Sobre aquest recobriment de guix Puig i Cadafalch va dir:
El conjunt catedralici miniatura|Planta El nucli episcopal d'Urgell està format per la Catedral de Santa Maria, el claustre de la catedral que connecta amb l'església de Sant Miquel, també anomenada de Sant Pere, i el Museu Diocesà d'Urgell a l'antiga església de la Pietat i l'antiga Casa del Deganat. Darrere del conjunt catedralici es troba el Palau Episcopal.Junyent 1976: p. 74. L'any 1931 el conjunt catedralici fou declarat monument històric-artístic.
Església La catedral té planta basilical de tres naus tallades per un transsepte que en sobresurt pels costats. Als extrems s'inicien dues torres poderoses que queden truncades, si s'haguessin construït s'avindrien amb les dues torres de la façana i el cimbori que tampoc està acabat.
Els murs són compactes de blocs de pedra granítica quadrejada i que donen una aparença a la construcció de fortalesa. Aquesta aparença també es percep a la façana tot i que és més expressiva. La nau central es prolonga a través del transsepte fins a l'obertura de l'absis, coberta amb volta de canó seguit estesa sobre els arcs formers mitjançant una cornisa suportada per mènsules que duen testes esculpides. El transsepte dona lloc a una cúpula nervada sobre petxines que s'infla sobre el tram rectangular d'intersecció sobre una cornisa sostinguda per mènsules. miniatura|Talla de la Mare de Déu d'Urgell Les naus laterals queden molt més baixes que la central i estan cobertes amb voltes de creueria. Els pilars divisoris de les naus, quatre per cada banda, arrenquen d'una base de creu grega un dels braços de la qual enlaira vers la nau central els arcs torals que donen les arcades de reforç a la volta de canó; els altres dos originen les arcades de comunicació de la nau central amb les col·laterals, i el darrer forma l'arc toral que subdivideix aquestes en diversos trams en conjunció amb els arcs formers per tal d'originar la creueria. Aquestes s'enlairen des dels angles sobre una columna reduïda a un quart de cercle, allotjada en els racons del pilar cruciforme, que, així, queda afectat a una base de pla octogonal.
La cobertura de l'església fou concebuda amb un sistema mixt de voltes de canó a la nau central i al transsepte, i de voltes de creueria a les naus laterals, que ja havia estat adoptat a Sant Vicenç de Cardona el 1040 i que es generalitzà al .Junyent 1976: p. 75.
La catedral d'art romànic té característiques italianitzants, visibles en l'ornamenta de la façana, coronada per un esvelt campanaret amb dos pisos de finestres geminades, i en la galeria que recorre la part superior del transsepte i l'exterior de l'absis.
És un edifici de tres naus, amb un creuer extraordinàriament llarg, dotat d'una cúpula i cinc absis, dels quals només el corresponent a la nau central, amb una graciosa absidiola inscrita dins el gruix del mur de tancament i presidida per la imatge de Santa Maria, sobresurt a l'exterior.
El gruix i la solidesa dels murs, les dues torres que emmarquen la façana i les altres dues, de grans proporcions, situades als extrems del creuer, permeten de suposar que els constructors no exclogueren la possibilitat d'una eventual utilització de l'edifici, a part la destinació sacra, com a lloc de refugi i de defensa en cas d'atac o d'envaïment de la ciutat, la qual cosa, de fet, s'esdevingué en més d'una ocasió.
Res no ha romàs, en canvi, del cadirat gòtic del cor, obrat en la primera meitat del , ni del retaule, amb aplicacions d'argent, del 1350, ni tampoc del que el substituí, el 1631, de fusta policromada, inspirat en el que hi havia a la Catedral de Barcelona que va ser venut i enviat als Estats Units.Bassegoda Nonell 1990: p. 153.
Façana principal miniatura|Façana principal i el campanar. La façana principal dona a oest, al carrer de Santa Maria, ja que el temple com era costum està orientat de llevant a ponent. Aquesta de pedra bicolor, té sumptuositat en l'ornamentació que contrasta amb la resta de façanes que són més simples o amb altres temples romànics, en general d'escassa decoració. Els carreus són de granit probablement extrets del riu Valira.
Aquesta façana consta de tres portes, la central, —a diferència de les altres dues que donen accés a les naus laterals de la catedral— és molt treballada i el model es repetirà en tres altres portals del temple. Té dues columnes per banda, amb capitells, bases i unes arquivoltes de fust rodó. Als laterals i arc exteriors hi ha incrustat els «panets» romànics o «ous» símbol de la vida i la resurrecció, i petits rostres humans.