Segona batalla de Montaigu (1793)

miniatura|Montaigu vist per Thoma Drake La Segona batalla de Montaigu va tenir lloc el 21 de setembre de 1793 durant la guerra de Vendée. Acaba amb la victòria dels Vendéans que recuperen la vila de Montaigu als republicans.

Preludi Després de la seva victòria a la batalla de Tiffauges, també coneguda com la batalla de Torfou, els Vendéans van decidir immediatament contraatacar.Dumarcet 1998, p. 266-267.Gabory 2009, p. 265-266. El mateix vespre a Tiffauges es va posar en marxa un pla de batalla pel generalíssim Maurice D'Elbée per evitar que els republicans es retiressin a Nantes.Dumarcet 1998, p. 266-267.Gabory 2009, p. 265-266. Lescure, Charette, Joly i Savin són els responsables d'atacar la guarnició de Montaigu i després girar cap a Clisson per tal d'apoderar-se del gruix de l'exèrcit de Mainz amb les forces de Bonchamps i Lyrot.Tabeur 2008, p. 136-137.Dumarcet 1998, p. 266-267.Gabory 2009, p. 265-266.

El petit poble de Montaigu fou ocupat aleshores pel general Beysser,Dumarcet 1998, p. 266-267.Gabory 2009, p. 265-266. que estava al capdavant d'un cos de 7.000 homes de l'Exèrcit de les Costes de Brest.Dumarcet 1998, p. 261. El representant en missió Jean-Baptiste Cavaignac també és al lloc.Tabeur 2008, p. 136-137.Gabory 2009, p. 265-266.

El matí del 21 de setembre, a Clisson, el general Canclaux, comandant en cap de les forces de l'Exèrcit de les Costes de Brest i de l'Exèrcit de Magúncia, va enviar l'ordre al general Beysser d'evacuar Montaigu i marxar cap a la ciutat de Boussay per tal d'unir-se a les tropes de Kléber.Tabeur 2008, p. 136-137.Kléber 1989, p. 116-117. Tanmateix, Beysser no va executar l'ordre amb tota la velocitat desitjada.Tabeur 2008, p. 136-137.Dumarcet 1998, p. 266-267.Gabory 2009, p. 265-266.

Procés El 21 de setembre de 1793, les tropes vendéanes de Lescure, Charette, Joly i Savin es trobaven davant Montaigu.Dumarcet 1998, p. 266-267.Gabory 2009, p. 265-266.Gras 1994, p. 75 Al matí va esclatar una primera escaramuza entre els republicans i els de Joly, però la lluita va començar realment cap a les dues de la tarda, mentre Beysser i els seus estaven dinant.Dumarcet 1998, p. 266-267.Gabory 2009, p. 265-266. Les defenses dels patriotes es van esfondrar molt ràpidament: els llocs avançats van ser assaltats i els Vendéans es van precipitar vers la ciutat.Dumarcet 1998, p. 266-267.Gabory 2009, p. 265-266. Beysser es mostra incapaç de reunir les seves tropes i posar-les en batalla.Dumarcet 1998, p. 266-267. La seva artilleria era ineficaç i la seva cavalleria no podia maniobrar.Tabeur 2008, p. 136-137.Dumarcet 1998, p. 266-267. Només els soldats del regiment d'infanteria de línia 79 i 109 van mostrar una certa combativitat i van aconseguir repel·lir per un moment les tropes de Charette. Aleshores el general republicà va donar l'ordre de la retirada, però es va produir en total confusió.Tabeur 2008, p. 136-137.Dumarcet 1998, p. 266-267. Els republicans van abandonar el poble i van ser assetjats a la carretera per franctiradors darrere de les bardisses.Dumarcet 1998, p. 266-267. Van ser perseguits fins a Remouillé i Aigrefeuille, a 10 quilòmetres de Montaigu, on la nit va posar fi als combats.Tabeur 2008, p. 136-137.Gabory 2009, p. 265-266.Savary, t. II, 1824, p. 185-187. Tanmateix, només van aturar el seu vol a Sorinières, al sud de Nantes.Dumarcet 1998, p. 266-267.

Un destacament republicà es va trobar desvinculat de la resta de l'exèrcit i envoltat dins el castell de Montaigu.Tabeur 2008, p. 136-137.Dumarcet 1998, p. 266-267. Tanmateix, el gruix de l'exèrcit de la Vendée es va precipitar a perseguir Beysser pel camí de Nantes i només va deixar enrere les seves forces menys combatives.Tabeur 2008, p. 136-137.Dumarcet 1998, p. 266-267. Els assetjats van aconseguir així fer un gran avenç i arribar a les Sorinières per la carretera de Vieillevigne.Tabeur 2008, p. 136-137.Dumarcet 1998, p. 266-267.

Pèrdues No es coneixen les pèrdues. En el seu informe[nota, 1], Beysser, ell mateix ferit per un tret de mosquetó que li va penetrar a la costella,Dumarcet 1998, p. 266-267. va declarar que no coneixia les seves pèrdues en homes però estimava que havien de ser "considerables" perquè molts soldats estaven dispersos pel camp.Savary, t. II, 1824, p. 185-187. A les seves memòries, el general Kléber també esmenta una pèrdua «considerable» per al cos de Beysser.Kléber 1989, p. 109-111. Un soldat republicà anomenat Broussais va escriure en una carta al seu pare el 25 de setembre:No puc estimar la nostra pèrdua per a vosaltres. Alguns diuen 1.200, d'altres de 15 a 1.800, diversos 2.000. Per mi hem perdut uns 1.500 homes. Ens van pendre 5 peces de canóDumarcet 1998, p. 266-267.

El líder de la Vendée, Pierre-Suzanne Lucas de La Championnière va escriure a les seves memòries:L'enemic va perdre poca gent, però teníem quasi tota l'artilleria.Lucas de La Championnière 1994, p. 49-51.

Un altre líder de la Vendée, Bertrand Poirier de Beauvais, també afirma a les seves memòries[nota, 3] que almenys 500 republicans van ser assassinats en un sol punt del camp de batallaPoirier de Beauvais 1893, p. 120-124. i que no menys de 14 canons van ser recuperats pels reialistes.Dumarcet 1998, p. 266-267. Així mateix, a les seves memòries, la marquesa Victòria de Donnissan de La Rochejaquelein va escriure que tots els canons i el bagatge de l'exèrcit de Beysser van caure en mans dels Vendéans. Beysser només va admetre la pèrdua de dos canons.Dumarcet 1998, p. 273.

Segons les declaracions de l'11è batalló de París, conegut com la República, el 21 de setembre de 1793 van morir onze homes del batalló a Montaigu, un altre va resultar ferit i un altre desaparegut.Chassin et Hennet, t.II, 1902, p. 167. També es va desenvolupar posteriorment una polèmica entre autors republicans i autors reialistes sobre els cadàvers de soldats del cos de Beysser, trobats per Kléber quan aquest va recuperar la ciutat el 13 d'octubre. L'any 1794, Kléber escrivia a les seves memòries:Vam trobar el pou del castell ple de cadàvers dels soldats d'aquest desgraciat cos.Kléber 1989, p. 116-117.

L'any 1795, l'ajudant general republicà Jean Hector Legros va escriure a les seves pròpies memòries:Aquests són els Rebels, que després d'haver guanyat una gran batalla a Montaigu al borratxo Beysser, van omplir un pou de vuitanta metres de fons amb els nostres soldats vius.Gérard 2013, p. 72.Kléber 1989, p. 289.Legros 1795, p. 78.

El 1881, l'autor reialista Adolphe de Brem va escriure que 400 blaus que es van negar a rendir-se a Joly i van intentar escapar a través del nostre poble van ser tots exterminats davant del castell.Dumarcet 1998, p. 266-267.

A partir d'aquest relat, el republicà Charles-Louis Chassin creu queper ordre de Joly segons alguns, o de Charette, segons d'altres, els presoners republicans, ferits i vius, foren llençats al pou del castell.Dumarcet 1998, p. 266-267.

Aquesta hipòtesi fou posteriorment enèrgicament oposada per altres autors reialistes, com l'abat Deniau o René Bittard des Portes.Dumarcet 1998, p. 266-267. A les seves memòries, el líder de la Vendée Pierre-Suzanne Lucas de La Championnière també dona una versió diferent de la d'Adolphe de Brem sobre la presa del castell, on escriu que el destacament republicà assetjatva sortir a la llum per escapar...els de la nostra gent que eren a la ciutat estaven disposats a deixar-los passar per desfer-se'n.Dumarcet 1998, p. 266-267.

L'any 1998, l'historiador Lionel Dumarcet va estimar quepel que fa als homes trobats al pou, no hi ha res que demostri que van ser torturats abans de ser llençats allà.Dumarcet 1998, p. 266-267.

Final Kléber recupera la ciutat sense lluitar l'1 d'octubre i la posa en estat de defensa.Kléber 1989, p. 116-117. Va escriure a les seves memòries:Es van enderrocar, tallar o incendiar, parets de tanca, cases, arbres, bardisses, en una paraula: tot allò que podria haver afavorit l'aproximació de l'enemic. Montague ja no era reconeixible; també batallons de la columna de Beysser, arribant-hi temps després, es van veure obligats a admirar les nostres precaucions, mentre lamentaven la seva negligència.

Notes En un moment en què us agradava, general, veure reparada la desgràcia de Kleber, estic desesperat per haver-vos d'explicar una nova desgràcia que allunya encara més l'èxit de les vostres esperances i de la meva.Ahir al matí, cap a les nou del matí, els meus llocs avançats van ser atacats des del costat de Boussay i Clisson; Vaig fer derrotar el general, totes les tropes havien sortit del poble i estaven disposades a rebre bé l'enemic, o fins i tot a anar a buscar-los; però com que encara no apareixia res cap a les dues, semblava oportú aprofitar el moment per donar-los menjar. Va ser aleshores quan vaig rebre la teva carta. M'has manat enviar la meva artilleria i el meu equipatge a Clisson amb prou escorta, i portar la meva columna cap a Boussay, per la carretera lateral que hi porta des de Montaigu, i has volgut que tot estigués en moviment a les dues. L'alerta matinal i l'estat actual de les tropes que m'obligaven a ajornar, tenia la intenció de marxar cap a les tres, i aquest moment no era gaire llunyà quan vaig tornar a sentir crits a les armes. El representant Cavaignac tornava aleshores del lloc avançat on l'havia portat el seu coratge, i on havia patit l'atac més agut al cap dels soldats que el seu exemple havia sostingut durant molt de temps. Les seves sàvies observacions em van determinar a posar-me sota les muralles de Montaigu, les tropes reprenent llavors les seves disposicions inicials. Però un desgraciat lloc, situat a la carretera de Boussay, es retira, el que el succeeix és arrossegat darrere d'ell, i el contagi del desordre s'estén per totes bandes. Avanço amb canó per donar suport a les meves tropes, els rebels comencen el seu maniobres ordinàries, tirant-se a terra per evitar el nostre foc. Hauria estat el moment de carregar-los, però les carreteres en ser impracticables, la confusió augmentava per la por que les bandes rebels aconseguissin fer-nos girar; i, com us he de dir, la meva cavalleria, de la qual us he elogiat tantes vegades, va desmentir la seva reputació, tant perquè no era recolzada per la infanteria, com perquè es va desafiar amb els seus propis mitjans. Només vam tenir la festa de jubilació; Vaig ordenar als dos batallons que havien rebut l'ordre de recolzar el primer lloc, i que encara es trobaven a la ciutat, que l'evacuessin ràpidament recorrent-se a l'exèrcit. Vaig avançar una companyia de granaders a la nostra esquerra, per aturar els rebels que la molestaven girant-la, i per assegurar la nostra retirada; i em vaig quedar a la rereguarda, ocupat ordenant tots els arranjaments necessaris. L'enemic aviat va arribar a la carretera principal i ens va dirigir el seu canó; la nostra retirada aleshores no va ser més que una derrota. Retrets, amenaces, oracions, tot es va fer servir en va per part meva i la del representant del poble per aturar les meves tropes. Encara creia que podia reunir-los fins al aiguamoll que hi ha davant de Remouille, ocupar-hi una posició avantatjosa i conservar els mitjans de comunicació des d'allà amb Clisson; però el mal estava sense remei; la cavalleria que jo intentava portar de tornada es va anar dissoltant i vam haver d'abandonar de nou el terreny. Els mateixos esforços a Remouille i Aigrefeuille, i sempre en va. Es feia tard; la nit s'aturava i sola podia aturar tant l'enemic com els fugitius.

Vaig decidir tornar jo mateix a Nantes per curar una ferida que vaig rebre al costat dret, d'un biscaí el cop, ja esmorteït, només em va fer una sagnata a la costella. Aquesta lesió, sens dubte, no serà perillosa; però, general meu, n'hi ha un altre del qual una ànima republicana només pot curar-se amb dificultat. Aquí doncs teniu el fruit de dues setmanes d'una campanya feliç!...Encara no puc estimar la nostra pèrdua en homes, ha de ser considerable; no perquè la nostra columna fos malmesa, sinó perquè van tornar pocs dels que la por havia llençat al camp.