La Ilustració Catalana va ser la primera revista gràfica en català publicada a Barcelona. S'autodefiní com a «periòdic desenal, artístic, literari i científic de Catalunya».Portada de la Ilustració Catalana, on apareix a la capçalera, com a subtítol "PERIÓDICH DESENAL, ARTÍSTICH, LITERARI Y ClENTÍFICH". El seu primer director fou Josep Franquesa i Gomis, però ben aviat es va fer càrrec de la direcció el mateix editor, Carles Sampons. Als voltants de 1882, però, Carles Sampons va morir i la direcció de la revista va ser encarregada a Francesch Matheu i Fornells. El 1903, després de nou anys sense publicar, Francesch Matheu va fer una versió de la publicació modernitzada i adaptada al nou segle de la publicació.
La seva primera publicació va ser el 10 de juliol de 1880; i la darrera va ser amb el número 325, datat del 31 de març de 1894. Va començar amb revistes decennals i a partir de l'any 1882 es va convertir en quinzenal. No va tenir cap suport oficial de l'Estat i es va mantenir per la sola empenta d'uns editors entusiastes. Francesch Matheu i Fornells en va ser el gran impulsor els darrers onze anys.
Història Origen i desenvolupament de la revista Després dels primers intents de crear un gran setmanari il·lustrat, com La Bandera Catalana (1875) o L'Escut de Catalunya (1879-1880), neix la revista gràfica catalana del segle XIX, La Ilustració Catalana":FIGUERES M., J. La premsa catalana. Barcelona: Rafael Dalmau Editor, 1989. pàg. 36
Aquesta revista va néixer amb l'objectiu de donar a conèixer el moviment artístic, literari i científic de Catalunya. En època del renaixement català, la revista ocupava un lloc necessari per fer constar l'alt grau al que havia arribat el desvetllament artístic i literari de Catalunya.
El primer director de la revista fou Josep Franquesa i Gomis, però ben aviat se'n va fer càrrec de la direcció el mateix editor, Carles Sampons, qui havia adquirit, inicialment, la propietat de la revista. Sampons, que era home d'empenta, va comptar amb alguns dels millors artistes catalans i estrangers (per encarregar-se de la part il·lustrada) i amb els escriptors més distingits del renaixement per a la secció literària. Destaquen les col·laboracions d'escriptors de renom com Valentí Almirall, Emili Coca, Àngel Guimerà, Frederic Mistral, Narcís Oller i Jacint Verdaguer entre d'altres. L'esforç de Sampons té molt de mèrit, i va aconseguir ser secundat pels redactors de la revista i ben rebut pel públic.
A Barcelona l'any 1879, amb l'aparició del primer diari català, la societat bullia i estava pletòrica. Eren els moments de la Renaixença, el ferrocarril, de la febre d'or, de la construcció, de les societats cotitzades, de l'especulació, però també de la creació de noves indústries i d'expansió d'infraestructures.FIGUERES M.,J. Premsa i nacionalisme. El periodisme en la construcció de la identitat catalana. Barcelona: Pòrtic, 2002. pàg. 327.
Tot comença amb la unió de tres personatges importants: Josep Franquesa i Gomis, Jacint Laporta i Ramon Enric Bassegoda; els tres companys compartien una gran afició per la poesia i l'ideal catalanista. Així doncs, van dedicir constituir la redacció d'un periòdic anomenat La Llar, en la primera setmana de l'any 1875. Però aquesta va aparèixer en el context d'una forta primera crisi dins el catalanisme literari, la ben coneguda «batalla de l'ortografia dels plurals femenins» que va dividir el moviment en dos bàndols: els partidaris de les -as i el de les -es (ells eren partidaris d'aquest últim). El 14 d'agost de 1875 es va suspendre la revista per ordre governativa, però no va suposar el final d'aquesta societat literària catalanista, ja que van publicar nous periòdics com La Familia Cristiana, el 1876-1877, encara que no van acabar de funcionar.PANYELLA, R: La projecció social de l'escriptor en la literatura catalana contemporània. Saragossa: Punctum&Grup d'estudis de literatura catalana contemporània. 2007. pàg. 224 - 226 La creació de La Ilustració Catalana va ser una iniciativa de Carles Sampons, un jove que treballava a l'administració d'una publicació madrilenya, La AcademiaAquesta revista, també il·lustrada, havia aparegut a Madrid el gener de 1877, amb Francesc M. Tubino i Juan de Dios de la Rada i Delgado com a directors. La Academia, però, era propietat del negociant de pells català Pere Comas i Figueras i sovint tractava amb interès i es feia ressò dels afers que passaven a Catalunya. Eren publicats amb freqüència retrats dels prohoms de l'època així com gravats de les publicacions catalanes més importants. Allí va donar-se a conèixer el dibuixant català Garcia Vilamala
L'any 1879, Evarist Ullastre es va casar amb una germana de Pere Comas i amb el dot que li donà va decidir posar una impremta a Barcelona, si a canvi el senyor Comas traslladava la revista. La impremta va prendre el nom de La Academia i la il·lustració madrilenya d'aquest nom va ser feta a Barcelona, però en castellà. Inesperadament, Pere Comas va decidir suspendre la publicació de La Academia. El jove Sampons, encarregat de l'administració de la revista, es quedà sense ocupació i va decidir comprar tots els gravats de La Academia i convertir-la en La Ilustració Catalana. Sampons va anar a la recerca de col·laboradors per al projecte i va oferir la redacció d'aquesta revista a Ramon E. Bassegoda, Josep Franquesa i Gomis i Jacint Laporta, que van esdevenir la base del cos de redactors i, a més, van estar treballant de franc. Amb l'ajuda d'Eudald Canibell, orientaríen la nova direcció de la revista.
La presentació d'aquesta important revista era molt digna. Aviat Carles Sampons es va convertir en soci d'Evarist Ullastre. El fet de tenir una impremta pròpia, La Academia, li donava una seguretat i un gust que sovint mancava a altres publicacions del moment. La revista estava domiciliada al carrer de la Unió, 28 de Barcelona.Josep M. Miquel i Vergés afirma: «el progressiu afinament de la sensibilitat nacional es manifesta clarament en la història del nostre periodisme. L'aparició de La Ilustració Catalana és, en aquest aspecte, un veritable esdeveniment que demostra la rapidesa del nostre desvetllament cultural i la concreció cada vegada més precisa del sentiment patriòtic».Miquel i Vergés, la premsa catalana, II, pàg. 141.
Un cop convençuts els redactors de La Ilustració Catalana que aquesta tenia el seu motiu de ser, li van dedicar completament els seus esforços. El seu propòsit va ser fer-la digna de les diferents il·lustracions que es publicaven a Europa, i per aconseguir-ho, van acudir als millors artistes de la terra i alguns de forans per tal que s'encarreguessin de la part il·lustrada; i, quant a la secció literària, van comptar amb el concurs dels escriptors més distingits.
Per tant, La Ilustració Catalana va ser, amb l'ajuda del públic, una crònica contemporània dels fets més importants de la terra, una revista literària redactada per «literats acreditadíssims», una revista que es va honrar principalment amb les obres dels dibuixants i escriptors més excel·lentíssims i on alhora es va prestar tribut a aquestes manifestacions artístiques, i així mateix al grau d'avançament de les coneixences científiques; car només pel maridatge harmoniós de l'Art i de la Ciència es pot concebre el progrés intel·lectual dels pobles.
Desenllaç La Ilustració Catalana va haver de viure un problema que afectava en aquells moments totes les publicacions il·lustrades del món: el de substituir a poc a poc els gravats perfectes, al boix o al zenc, per les reproduccions fotogràfiques que el sistema fotogravat, descobert feia poc temps, permetia. Una de les empreses pioneres en l'ús d'aquesta tècnica va ser la Casa Thomas, de l'impressor Josep Thomas.
Francesch Matheu va lluitar, però la seva empresa periodística, després de catorze anys, va començar a afeblir-se. El darrer número de La Ilustració Catalana correspon al 31 de març de 1894. Era el que feia tres-cents vint-i-cinc. Però Francesch Matheu no es donà per vençut i, nou anys més tard, va reprendre la seva estimada Ilustració Catalana i li donà un aire de joventut i modernitat per fer-la digna dels nous temps però que continués sent fidel als seus ideals. Així, el 7 de juny de 1903 veia la llum el primer número d'Ilustració Catalana que, a diferència de l'antiga, es publicava setmanalment i havia suprimit l'article La del títol.
Així doncs, de 1903 a 1917, Matheu tornaria a publicar un setmanari amb el nom escurçat d'Ilustració Catalana i sense cap expressió de continuïtat. Si la primera revista va morir en el moment de l'aparició dels fotogravats, la segona va excel·lir en la seva publicació. Feta a l'empresa de Josep Thomas, no va resistir les dificultats materials de la primera guerra mundial.
L'Exposició Universal, que va atorgar una de les seves medalles d'or als números d'aquell any de la revista il·lustrada del senyor Matheu, va donar una gran empenta al fotogravat. Va tenir un fotògraf oficial, Pau Audouard, i va promoure la presa d'imatges fotogràfiques de les obres i els nous paisatges urbans. La revista Ilustració Catalana, igual que la seva predecessora, volia ser un mirall de la vida del país. Segons les mateixes paraules del senyor Matheu en el número-prospecte de la nova revista: «Tot allò que representi un esforç vers el progrés de la nostra terra, vol Ilustració Catalana que trobi ressò a les seves pàgines». Tot i que aquesta publicació mai es va presentar com a continuadora de la que havia plegat el 1894, les semblances eren nombroses i el director d'ambdues era el mateix, cosa que els donava un aire de família, malgrat les diferències.
L'any 1907, el grup d'Ilustració Catalana, començà a publicar la revista Feminal, que sortia el darrer diumenge de cada mes. Una altra empresa derivada del setmanari de Francesch Matheu fou Lectura Popular, que es publicà des del 1913 al 1920.
La no incorporació del grup de la revista Ilustració Catalana a les normes ortogràfiques establertes per Pompeu Fabra, sumat a les dificultats que la Primera Guerra Mundial va causar a la premsa a causa de l'encariment del preu del paper, van suposar una lenta davallada de la revista. El gener de 1917, Ilustració Catalana va sortir amb un format més petit, amb la inscripció “edició popular” a la capçalera i amb un preu reduït a vint-i-cinc cèntims com a remei contra les dificultats. D'aquesta manera, l'aire de «gran il·lustració» desapareixia, però mantenia la finalitat inicial d'enaltir i propagar l'art i la literatura catalans. Malauradament, el desembre d'aquell mateix any, Ilustració Catalana publicava el seu últim número, el set-cents cinquanta-nou, i així mateix ho feia Feminal, el 30 de desembre de 1917.GUILLAMET, J. Història de la premsa, la ràdio i la televisió a Catalunya, 1641- 1994. Barcelona: Ed. La Campana, 1994. pàg. 78-79.
Format gràfic El format és de 410x290 mm, té vuit pàgines a tres columnes i és venuda, en números solts, a quatre rals. Es publicava els dies 10, 20 i 30 de cada mes, però a partir de l'any 1882, es converteix en quinzenal, a base de fer números de setze pàgines; són, per tant, posteriorment trenta-dues pàgines cada mes, en lloc de vint-i-quatre que n'eren abans. El text és a tres columnes i la composició està feta a mà. La tipografia més aviat rodonejada i és petita, però clara, de fàcil lectura. El tiratge és net i dona un conjunt polit. L'organització i la mida dels blancs estan ben calculats i la caixa del text és col·locada seguint uns cànons estrictes. Entre dues columnes d'escrit se situen els gravats, en alguns casos. En altres, els gravats són de cos sencer i fins i tot a dues pàgines. El tot forma una pàgina solemne, noble, ben enquadrada, pensada i compaginada amb gust tipogràfic de qualitat.
Descripció de la capçalera frame|centre|x250px| Capçalera