La vall de Fergana (; , Fergana öröönu; , Vodin Farg'ona; , Fergànskaia dolina; , Dasht e-Ferganah) és una depressió entre les serralades d'Hissar i Alai (part del Pamir) al sud i la serralada de Tian Shan al nord. S'estén a l'Àsia central a través de l'Uzbekistan oriental, el Tadjikistan i el Kirguizstan. Té uns 22.000 km².
La vall és ètnicament diversa amb uzbeks, tadjiks, i kirguisos. Tradicionalment, els grups majoritaris que han habitat la zona han estat els sarts i uzbeks a la vall, i kirguisos a les muntanyes. Altres grups presents a la zona són els tadjiks, kiptxaks o cumans, jueus i gitanos. A més, els russos (eslaus), van prendre després el control de la zona, venint a habitar-la, encara que en minoria. S'ha de dir que la vall de Fergana és un dels punts més conflictius de l'Àsia central. La tomba d'Alí a Xokhimardon, es troba en un extrem de la vall.
Geografia física miniatura|Situació geogràfica de la vall de Fergana És una gran vall triangular i deu la seva fertilitat a dos rius, el Naryn i el Kara-Daria que acaben formant el riu Sirdarià. Un altre riu important és el Sokh. La vall de Fergana és una depressió entre muntanyes de l'Àsia central entre els sistemes muntanyosos de Tien Shan al nord i Gissar-Alai al sud. La vall fa uns 300 km de llarg i uns 70 d'ample formant una vall d'uns 22.000 km².grida.no: topography and hydrography of the ferghana valley.
La part central de la depressió geològica està caracteritzada per la subsidència de blocs, originalment la fondària estimada era de 6 a 7 km omplerts per sediments. Els anticlinals associats a les falles tenen petroli i gas.
Clima El clima de la vall de Fergana és el més temperat de l'Àsia central. S'hi pot conrear la vinya i el cotó a gran escala. Al mes de març les temperatures màximes arriben als 20 °C i ràpidament als 35 °C al juny, juliol i agost. Després d'abril la pluja és escassa però torna a augmentar a l'octubre. Les glaçades arriben a -20 °C al desembre i gener.
Geografia humana Llengües Els Tadjiks: Fins a principis de la dècada de 1920, la llengua literària dels tadjiks era el persa clàssic; escrit amb caràcters àrabs. En les converses corrents utilitzaven diversos dialectes d'aquesta mateixa llengua. El pas de l'alfabet àrab a l'alfabet llatí, el 1930, es va acompanyar de la introducció de formes dialectals en la llengua escrita, de tal manera que una llengua tadjik va poder aparèixer com a diferent del persa. L'any 1940, l'alfabet ciríl·lic substituí l'alfabet llatí, i durant tots els períodes soviètic la llengua tadjik, aïllada de la resta dels dialectes perses, va modernitzar el seu vocabulari amb paraules russes.
Els pobles turcs: Avui en dia es tendeix a reservar el nom de turcs tan sols als habitants de Turquia, però les llengües turqueses inclouen moltes més llengües. La majoria dels habitants de la vall utilitzen llengües turqueses. Antigament eren el txagatai i el kiptxak que es van conservar uns quants segles en l'àmbit literari i dels quals descendeixen respectivament els moderns uzbek i uigur (del txagatai) i kirguís i kazakh (del kiptxak).
Demografia La vall de Fergana és la regió de l'Àsia central amb més densitat poblacional, potser amb l'excepció de les grans ciutats, però, sens dubte, ho és quant a població rural. La densitat de població està compresa entre els 300 i 500 habitants/km². L'alta pressió demogràfica en una terra limitada de recursos dona lloc a una falta de feina i una perspectiva econòmica reduïda especialment en les zones més marginades, però cada cop més en les zones irrigades de l'Uzbekistan.
Economia La majoria de la població es dedica a tasques agrícoles. El conreu de cotó és l'activitat més important a la zona, des del període soviètic, tot i que ara es prova de retornar a una situació més plural (blat, blat de moro, arròs, tabac…), però el sòl està exhaust i emmetzinat amb fertilitzants inadequats.
En aquests moments la indústria més pròspera és la fabricació de cotxes, amb empreses com la coreana Daewoo (a Namangan). També hi ha una producció creixent de paper, cuir, etc. A més, des de 1908 compta amb diverses refineries de petroli. El gas natural de l'oest de l'Uzbekistan arriba a la vall a través de gasoductes per ser transformat en fertilitzants. Però l'activitat econòmica que s'ha mantingut des de fa segles és el comerç, ja que, històricament, la vall de Fergana va ser una parada important en l'anomenada Ruta de la Seda, que connectava el Llunyà Orient amb l'Orient Mitjà i Europa.
Indústria Carbó, ferro, sofre, guix, sal de roca, sal lacustre i nafta són minerals que es poden trobar en aquesta zona, però solament els dos primers s'han extret sempre en quantitats significatives. Al hi havia alguns pous de petroli petits a la vall de Fergana, però aquests van deixar de funcionar. En el període Tsarista les úniques empreses industrials eren unes setanta o vuitanta fàbriques contractades a la neteja del cotó. El cuir, el paper i la indústria ganivetera eren els productes principals de les indústries domèstiques. Això no va canviar gaire a les èpoques soviètiques, quan la industrialització va ser concentrada a les ciutats de Samarcanda i Bukharà. L'any 1991 la firma coreana “Daewoo” va construir una gran fàbrica produint els cotxes a Andidjan, que s'ha convertit en un component crucial en l'economia local. Els seus productes es veuen pertot arreu a l'Uzbekistan, i representa la part d'inversió estrangera més significativa que s'ha rebut a la zona.
Recursos naturals L'aigua ha estat una font de conflicte al llarg dels anys en aquest territori. El govern soviètic va desenvolupar tota una xarxa de canals, pantans i centrals hidroelèctriques, que principalment servien per alimentar les grans fàbriques de cotó de l'Uzbekistan i les grans extensions de conreu de cotó d'aquest. El conflicte en l'actualitat es basa en el fet que hi ha una partició molt desigual pel que fa a la localització dels recursos hídrics, ja que el 90% de l'aigua es concentra en els països més petits i pobres de l'Àsia central: El Kirguizstan i el Tadjikistan. En aquest problema, cal afegir-hi que els principals consumidors d'aigua no són aquests dos països sinó l'Uzbekistan i el Turkmenistan. Tot i tenir necessitats diferents, aquests quatre països fa anys que lluiten per arribar a una negociació que benefici a totes les parts, i d'aquesta manera es pugui fer una bona gestió d'aquest recurs tan preuat com és l'aigua.
En aquest territori també ens trobem amb el conflicte de falta de territori per al conreu, un conflicte relacionat amb el dels recursos hídrics. Aquest problema és degut a diferents factors: Augment de la demografia. Persistència de la política de “mobilitat” del sistema soviètic, on existia una residència assignada per a la vida de cada ciutadà, i si es donava el cas que alguna persona volgués canviar de lloc de residència, necessitava una autorització que era molt difícil d'aconseguir. Existència d'una estructura social on les famílies estan obligades a donar un part del seu territori als seus fills per tal que aquests puguin construir la seva casa, i com que la majoria de les famílies d'aquest territori disposen de terres de conreu, moltes vegades s'ha acabat construint damunt de terres fèrtils. Existència de grans edificacions rurals, típiques construccions del sistema soviètic, fet que fa que hi hagi una ocupació molt extensa de possible terreny de conreu.
Comunicacions Les comunicacions entre les principals ciutats situades dins la vall són bastant precàries. Al llarg de la història i inclús fins a finals del , el mitjà de transport més utilitzat a l'Àsia central era el camell o el cavall, un mitjà que no requeria grans camins ni carreteres. No va ser fins ben entrada de la dècada del 1870 que amb l'arribada dels russos es creà una carretera que comunicava les ciutats d'Andidjan, Kokand, Margilan i Khujand i una altra que unia Samarcanda i Taixkent. Cap als anys 20 del segle passat, amb la presència dels soviètics, es va construir la Carretera de Pamir unint Oix amb Khorog. Aquesta és considerada com la segona carretera més alta del món, ja que té traçats que assoleixen els 4400 metres d'altitud. Estem doncs, davant un sistema complex de carreteres amb una diferència d'alçades extremadament important, que pot causar un tall temporal de les comunicacions segons en l'estat que es trobin aquestes (risc de temporals de neu, pluges...). Cal destacar també la presència del ferrocarril a la vall des de l'any 1898 amb la construcció d'una sèrie de línies també complexes, plenes de ramificacions i traçades que entren i surten en els diferents països. Prova d'aquest fet és la línia que uneix Oix i Bishkek (les dues principals ciutats kirguizes); aquesta línia que comença al Kirguizstan, passa per Uzbekistan, Tadjikistan, Uzbekistan i Kazakhstan i finalment torna al Kirguizstan. Un dels fets que afavoreixen aquesta complexitat de comunicacions tant per carretera com per ferrocarril, és la preocupació que els governs tenen per les comunicacions del seu país, i la problemàtica de no actuar conjuntament per tal que els habitants de la vall se'n vegin afavorits.
Història miniatura|La tomba d'Alí a Xokhimardon Fou habitada des de molt antigament. El 329 aC Alexandre el Gran va fundar Alexandria Escate (Alexandria Última o Alexandria d'Escítia) al sud-oest de la vall a la vora del riu Iaxartes, prop de la moderna Khokand, i avui a Tadjikistan. La ciutat va restar en contacte segurament amb el Regne Grec de Bactriana. Es creu que els grecs d'Alexandria Escate van arribar fins a Ürümchi i Kaixgar al Xinjiang, i van fer els primers contactes amb els xinesos vers 220 aC. Estàtues de soldats grecs s'han trobat a la Xina i Estrabó diu que els grecs es van estendre fins al país dels seres (xinesos) i els prhyni.
Fonts xineses en parlen abans de la conquesta musulmana: una ambaixada xinesa dirigida per Zhang Qian a l'anomenat país dels dayuan o ta-yuan hi va estar el 128 aC. Una dinastia indígena governava el país potser d'origen grec. Els xinesos el van anomenar el país dels Cavalls Celestials i el 104 aC hi estaven en guerra.
Va ser part del kanat dels Turcs que van conquerir la regió entre 627 i 649, i la ciutat principal aleshores era Kasan (xinès K'o-sai); el 657 va passar a la Xina que va establir un governador a Kasan dominant sobre alguns prínceps locals. Vers 680 es va establir una dinastia turca.
La notícia que els àrabs hi van arribar en temps del califa Uthman ibn Affan (644-656) sota la direcció de Muhammad ibn Djafar, és probablement llegendària. La realitat és que els àrabs hi van arribar quan Kutayba ibn Muslim va envair Transoxiana, vers 712/713; quan va intentar revoltar-se contra el califa fou mort pels seus propis homes i la seva tomba estaria prop d'Andidjan (715); el 715 i 717 els xinesos van derrotar els àrabsShouyi Bai et al. (2003). A History of Chinese Muslim (Vol.2). Beijing: Zhonghua Book Company. i el país no fou dominat per aquests i fou finalment abandonat vers 721 o 722; les lluites civils van impedir la progressió del califat a la zona; es va establir llavors un príncep indígena sogdià que es creu que va portar el títol d'Ikhshedh. El 739 els àrabs van instal·lar altre cop un governador i en aquest any apareix esmentat Arslan Khan com a sobirà a Fergana. Els xinesos van avançar cap a Transoxiana entre 745 i 751; el príncep local va fugir a Kaixgar i va enviar un missatger al califa, enviat que fou retingut durant anys en negar-se a convertir-se a l'islam. La batalla del Talas el 751 va marcar el final de la presència xinesa però també de l'expansió àrab.