miniatura|Diversos símbols de religions Les ciències de la religió o estudis religiosos es refereixen a l'estudi científic, neutral i multidisciplinari de les religions; abastant els seus mites, ritus, valors, actituds, comportaments, doctrines, creences i institucions. No s'ha de confondre amb l'adoctrinament religiós, formació religiosa, educació religiosa o ensenyament de la religió (estesa al conjunt de la població, especialment durant la infància - catequesi, escola dominical, madrassa -), ni amb la formació dels religiosos o carrera eclesiàstica (restringida al clergat - seminari -).Religious Education Association, an Association of Professors, Practitioners, and Researchers in Religious Education; y Richard Dawkins (2006), The God Delusion Boston: Houghton Mifflin. p. 406. . Fuentes citadas en :en:Religion and children y en :en:Religious education
Tot i que no existeix una definició general sobre el concepte de «religió», s'ha dut a terme l'explicació i la descripció de fenòmens considerats com a religiosos (el «fet religiós»); especialment des d'una perspectiva comparativa, emfatitzant sobretot en el caràcter sistemàtic del seu estudi i la seva fonamentació en fets històrics i altres dades verificables analitzats de forma neutral per arribar a conclusions objectives.Régis Debray, Le "fait religieux" : définitions et problèmesJean Delumeau, El Hecho Religioso, Siglo XXI, 1997,
En aquesta òptica, la ciència de la religió és un camp d'estudi marcadament multidisciplinari. Engloba i sistematitza les conclusions de diverses ciències, incloent-hi entre altres la filosofia, la filologia, la història, l'arqueologia, l'antropologia, la sociologia, la psicologia i, molt més recentment, la neurobiologia i altres ciències cognitives.
L'estudi de les ciències de la religió comença a desenvolupar-se de manera sistemàtica al a Europa, juntament amb el naixement de l'anàlisi filològica-històriques de la Bíblia (alta crítica), així com del de textos hindús i budistes que eren per primera vegada traduïts a llengües europees. Entre els primers investigadors representants d'aquest moviment hi trobem Friedrich Max Müller a Anglaterra i Cornelis Petrus Tiele als Països Baixos.
De les disciplines precursores de les ciències de la religió tal com s'han acabat definint, va destacar l'estudi comparatiu de les religions, de vegades anomenat religió comparada, mitologia comparada o fins i tot teologia comparada (Comparative Religion, 'religió comparativa', expressió poc usada en castellà, és la més usada en l'àmbit anglosaxó). Als Estats Units es va utilitzar també History of Religions, 'història de les religions', en sentit ampli, no limitat als aspectes historiogràfics; tal com es van desenvolupar les tradicions metodològiques de la Universitat de Chicago, en particular per Mircea Eliade, des del final de la dècada dels cinquanta fins als anys vuitanta del . Actualment, en l'àmbit acadèmic anglosaxó preval l'apel·latiu Religious Studies ('estudis religiosos') mentre que en el francès i l'alemany es emplean les denominacions Science des religions i Religionswissenschaft («ciència de les religions»). Altres expressions similars, com a «ciències de les religions», també tenen ús. miniatura|Sant Gregori de Nazianz "el Teòleg", un dels Pares de l'Església orientals, en un mosaic romà d'Orient. esquerra|miniatura|Sant Jerónimo, un dels Pares de l'Església occidentals, traduint la Bíblia al llatí (Vulgata), en un oli de Trophime Bigot. esquerra|miniatura|Luter en Erfurt, trobant arguments bíblics per a la doctrina de la justificació per la fe. Oli de Joseph Noel Paton. miniatura|Sant Tomás d'Aquino triomfa sobre un abatut Averroes davant un auditori universitari compost per dos laics i dos religiosos (un amb hàbit de dominico -com el propi Tomás- i un altre franciscà o agustino), en una taula de Giovanni di Paolo Les ciències de la religió i la teologia es diferencien entre si respecte l'objecte del seu estudi i respecte de l'enfocament de base d'ambdues.
Mentre que disciplines de caràcter científic, les ciències de la religió estudien el fenomen religiós "des de fora", amb la perspectiva que dona la consideració d'un objecte d'estudi des del punt de vista de l'observador, no de l'observat; encara que també considerin necessàriament, per raons metodològiques, la imatge que l'observat té de si mateix "des d'endins" (alternança entre les perspectives emic i etic)
Les ciències de la religió no s'identifiquen amb l'objecte del seu estudi, ni ho justifiquen, ni s'ocupen de ponderar el seu valor intrínsec ni assumeixen com a pròpies les veritats transcendentals d'una o una altra religió. Per contra, s'ocupen de la recerca i sistematització dels aspectes observables de totes les religions per igual, amb referència al seu context històric.
L'investigador científic no té per què ser ateu, i és indiferent que sigui o no creient de les religions que estudia, davant les quals deu desprendre's de tot prejudici, buscant l'objectivitat; i entén que, en bona pràctica científica, qualsevol dada, procés o conclusió obtinguts del seu treball són provisionals i estan sotmesos a falsació. Per a la teologia, per contra, no pot haver-hi contradicció entre la realitat o la lògica i el text sagrat (que per la seva pròpia naturalesa és veritat revelada, i no pot ser fals ni contradictori), la qual cosa es presenta com una evidència a priori. El teòleg és fonamentalment un creient.
Les "teologies" es defineixen respecte una religió en particular, i respecte les divisions internes de cadascuna, fins i tot encara que puguin influir-se mútuament o estar emparentades històricament (teologia judaica, teologia cristiana -teologia catòlica, teologia ortodoxa, teologia protestant, teologia luterana, teologia calvinista-, teologia islàmica -teologia sunnita, teologia xiïta-, teologia budista, teologia hinduista, teologia sintoísta). Dins d'un determinat marc teològic es formen especialistes (sacerdots, pastors, teòrics laics, professors d'una religió en particular, predicadores, etc.) Per a les ciències de la religió, aquests són al seu torn objectes d'estudi mentre que actors o difusores d'una creença particular.
La diferència no radica tan sols en el gran objecte d'estudi, respecte del com existeixen superposicions, sinó també quant a una actitud inicial diferent: per al científic de la religió, cada religió no és més que una religió entre tantes altres. Però, per a un teòleg d'aquesta religió, l'anàlisi d'una qüestió religiosa problemàtica ha de fer-se des de la perspectiva pròpia enfront de l'aliena (el "nosaltres" enfront de "els altres" -identitat i alteridad-), partint d'un pressupost irrenunciable: que els fonaments i conclusions de la seva pròpia religió són els veritables, i que fins i tot, en alguns casos, quan es fixen com a dogmes, estan fora de tota discussió, controvèrsia o reexamen, sent únicament objecte d'una possible defensa o apologètica. Que un teòleg tingui una crisi de fe, que li porti fins i tot a canviar de religió, o a fundar una nova, no depèn d'un procés racional, sinó vivencial; és un esdeveniment espiritual, no científic; i suposa un cisma, no un canvi de paradigma. El lloc propi de la teologia és l'Església com a comunitat de fe (cristiandat, umma), i d'això es deriva que l'Església ha de poder establir de forma autoritzada criteris per a la reflexió teològica, tant si són rígids com si són oberts (magisteri de l'Església, sacerdoci universal i lliure interpretació de la Bíblia, etc.) Tals postures comporten necessàriament implicacions metodològiques diferents, però qualsevol d'elles, fins i tot la del ecumenismo, és també radicalment divergent al de les ciències de la religió, que no només considera totes les religions en un peu d'igualtat, sinó que no es vincula a elles. Fins i tot encara que els estudis teològics no excloguin els mètodes científics, el fet que la seva ocupació es vinculi indissociablement al cos doctrinario d'una professió de fe en particular, fa que la cientificidad de la teologia sigui, per a ella mateixa, un tret merament instrumental, no essencial (philosophia ancilla theologiae -"la filosofia és esclava de la teologia"-).
Ciències de la religió i filosofia de la religió esquerra|miniatura|Edició llatina de de l'obra d'Heròdot Històries. Referint-se a el temple de Marduk a Babilònia, diu: Aquest temple, que encara durava en els meus dies, és quadrat i cadascun dels seus costats té dos estadis. Enmig d'ell es va fabricada una torre massissa que té un estadi d'altura i un altre de gruix. Sobre aquesta s'aixeca una altra segona, després una altra tercera, i així successivament fins a arribar a el nombre de vuit torres. Al voltant de totes elles hi ha una escala per la part exterior, i a la meitat de les escales un replà amb seients, on poden descansar els que pugen. En l'última torre es troba una capella, i dins d'ella un gran llit magníficament disposada, i al seu costat una taula d'or. No es veu allà estàtua cap, i ningú pot quedar-se de nit, fora d'una sola dona, filla d'el país, a qui entre totes escull el Déu, segons refereixen els caldeus, que són els seus sacerdots. Diuen també els caldeus (encara que jo no els dono crèdit) que ve a la nit el Déu i la passa dormint en aquell llit, de la mateixa manera que succeeix en Tebas de l'Egipte, com ens expliquen els egipcis, en on dorm una dona en el temple de Júpiter tebano. En ambdues parts asseguren que aquelles dones no hi tenen comunicació amb cap home. També passa el mateix en Pàtara de la Licia, on la sacerdotessa, tot el temps que hi resideix l'oracle, queda a la nit tancada al temple.I, 181-183. miniatura|Camusos, negres: així veuen els etíops als seus déus. / D'ulls blaus i rossos: així veuen als seus déus els tracios. / Però si els bous i els cavalls i lleons tinguessin mans, / mans com les persones, per dibuixar, per pintar, per crear una obra d'art, / llavors els cavalls pintarien als déus semblants als cavalls, els bous / semblants a bous, i a partir de les seves figures crearien / les formes dels cossos divins segons la seva pròpia imatge: cadascun segons la seva. Jenófanes, Fragments 15 i 16.Fragmentos La il·lustració és un detall del Toro Farnese, escultura hel·lenística.
Antecedents històrics La consideració de la religió com un objecte d'estudi, i la perspectiva comparativa de diferents religions es remunta almenys a la Grècia arcaica (Jenófanes, Hecateo de Milet -segle VI a. C.-) i clàssica (Heródoto -segle V a. C.-).
Entre els romans, Ciceró va analitzar el fenomen religiós en De natura deorum ("Sobre la naturalesa dels déus", 45 a. C.) des d'una perspectiva més filosòfica que científica (una crítica al epicureismo).
En l'Edat mitjana, investigadors islàmics van estudiar les creences i pràctiques religioses zoroastriananas, jueves i cristianes. La primera història de les religions que es coneix és el monumental Kitab a el–Milal wa al-Nihal ("El Llibre dels credos i les sectes") de Muhammad al-Shahrastani (1127). En la cristiandat llatina Pedro el Venerable (abat de Cluny en la primera meitat del ) es va interessar per l'estudi de l'islam i va encarregar una traducció llatina de l'Alcorà.
La religió en les ciències socials entre els segles i