El pogrom de Kielce va ser un brot de violència contra la concentració de refugiats del centre comunitari jueu a la ciutat de Kielce, Polònia, el 4 de juliol de 1946 per part de soldats, oficials de policia i civils polonesosTHE KIELCE POGROM: A BLOOD LIBEL MASSACRE OF HOLOCAUST SURVIVORS durant els quals van morir 42 jueus i més de 40 van ser ferits. Més tard, els tribunals polonesos van condemnar a mort a nou dels atacants en relació amb els crims.
Com a pogrom més mortal contra els jueus polonesos després de la Segona Guerra Mundial, l'incident va ser un punt significatiu en la història de la postguerra dels jueus a Polònia. Va tenir lloc només un any després del final de la Segona Guerra Mundial i l'Holocaust, i va sorprendre els jueus a Polònia, els polonesos no jueus i la comunitat internacional. Ha estat reconegut com a catalitzador de la fugida de Polònia de la majoria de jueus polonesos restants que havien sobreviscut a l'Holocaust.
Antecedents miniatura|250x250px| Ulica Planty 7, Kielce Les relacions entre polonesos i jueus no jueus ja eren tenses abans de la guerra, ja que la propaganda antisemita era estesa per membres del parlament i el clergat. Segons Alina Skibińska i Joanna Tokarska-Bakir, durant la dècada de 1930 "les relacions entre les comunitats ... van començar a assemblar-se cada cop més a l'apartheid".
Durant l'ocupació alemanya de Polònia, KielceKielce- Yad Vashem i els pobles que l'envoltaven van ser completament netejats ètnicament pels nazis de la seva comunitat jueva d'abans de la guerra, la majoria dels quals van morir a l'Holocaust. L'estiu de 1946, uns 200 jueus, molts d'ells antics residents a Kielce, havien tornat dels camps de concentració nazi o del refugi a la Unió Soviètica. Sobre 150-160 d'ells estaven allotjats en un sol edifici administrat pel Comitè jueu de Kielce Voivodeship al Planty, un petit carrer al centre de la ciutat.
L'1 de juliol de 1946, un noi polonès de vuit anys no jueu, Henryk Błaszczyk, es va denunciar la seva desaparició, pel seu pare Walenty Błaszczyk. Segons el pare, al seu retorn dos dies després, el noi va afirmar que havia estat segrestat per un home desconegut, presumptament un jueu o un gitano. Dos dies després, el noi, el seu pare i el veí van anar a una estació local de la Milícia Cívica (cos policial controlat per l'estat). Quan passava per davant de la "casa jueva" al carrer Planty número 7, Henryk va assenyalar un home proper que, segons va dir, l'havia empresonat al celler de la casa. A la comissaria de policia, Henryk va repetir la seva història que havia estat segrestat i va especificar els jueus i la seva casa com a implicats en la seva desaparició. Una patrulla de la Milícia Cívica formada per més d'una dotzena d'homes va ser llavors enviada a peu pel comandant de l'estació Edmund Zagórski per escorcollar la casa del número 7 del carrer Planty del lloc on presumptament s'havia mantingut Henryk.
Tot i que la denuncia de segrest es va retirar ràpidament, Henryk Błaszczyk va romandre públicament en silenci sobre els fets fins al 1998, quan, en una entrevista a un periodista polonès, va admetre que mai no va ser segrestat, sinó que vivia amb una "família desconeguda" al poble proper i va ser tractat bé. Va percebre la seva desaparició com si el seu pare fos completament conscient del que passava i concertada pel servei de seguretat comunista. Després de tornar a casa, el seu pare li va manar categòricament que no discutís res del que passés i que reafirmés només la història del "segrest jueu" si mai se li demanava. Va ser amenaçat de callar molt després del 1946, cosa que va fer per por fins al final del govern comunista a Polònia.
La milícia cívica va donar a conèixer els rumors del segrest i va anunciar a més que tenien previst buscar els cossos de nens polonesos no jueus suposadament assassinats ritualment i mantinguts a la casa, cosa que va provocar la reunió d'espectadors civils. Es va produir un enfrontament entre les forces de la milícia i els oficials del Ministeri de Seguretat Pública de Polònia (UBP), que havia estat cridat per la sospita que l'incident era una "provocació" jueva per provocar el malestar.
Durant el matí, el cas va arribar a l'atenció d'altres òrgans estatals i militars locals, inclòs l'Exèrcit Popular Polonès (LWP - exèrcit regular controlat comunista), el Cos de Seguretat Interna (KBW, ministeri de l'interior paramilitar) i la Direcció Principal d'Informació. de l'exèrcit polonès (GZI WP, intel·ligència militar i contraintel·ligència). Uns 100 soldats i cinc oficials van ser enviats al lloc cap a les deu del matí. Els soldats no estaven familiaritzats amb les circumstàncies, però aviat van recollir els rumors de la gent del carrer, que en aquest moment va començar a llençar l'edifici amb pedres.
Esclat de violència La Milícia Cívica i els soldats van irrompre a la força a l'edifici només per descobrir que no contenia cap nen segrestat tal com es va afirmar. Els habitants de la casa, que tenien els permisos adequats per portar armes per a la defensa personal, van rebre l'ordre de lliurar les seves armes i abandonar els objectes de valor. Algú (no és clar qui) va començar a disparar una arma. Civic Militia i KBW van obrir foc, matant i ferint diverses persones a l'edifici. Com a resposta, es van disparar des del bàndol jueu matant dos o tres polonesos no jueus, inclòs un oficial de la Milícia Cívica. El cap del comitè jueu local, el doctor Seweryn Kahane, va ser mortalment ferit per un oficial de GZI WP mentre trucava a l'oficina de seguretat pública de Kielce per obtenir ajuda. Alguns sacerdots locals van intentar entrar a l'edifici, però van ser detinguts per oficials de la milícia, que van prometre controlar la situació.
Després dels primers assassinats a l'interior de l'edifici, nombrosos jueus van ser expulsats per soldats i després atacats amb pedres i porres per civils que s'amuntegaven als carrers dels voltants. Al migdia, l'arribada d'un grup nombrós de 600 a 1.000 treballadors procedents de la siderúrgia de Ludwików, liderada per activistes del partit polonès dels treballadors polonès (PPR, partit comunista), va obrir la següent etapa del pogrom. Aproximadament 20 jueus van ser assassinats a mort pels treballadors armats amb barres de ferro i bastons. Alguns dels treballadors eren membres de l'ORMO (milícia voluntària de reserva) i almenys un posseïa una pistola. Ni els caps militars ni de seguretat, inclòs un assessor de l'exèrcit soviètic, ni els líders cívics locals, van intentar evitar l'agressió. Una unitat de cadets de la Milícia Cívica que també va arribar al lloc no va intervenir, però alguns dels seus membres es van unir al saqueig i la violència que van continuar dins i fora de l'edifici.
Entre els jueus assassinats, nou havien mort a trets, dos van morir amb baionetes i la resta van ser apallissats o apedregats. Entre els morts hi havia dones i nens. La multitud també va matar una infermera jueva (Estera Proszowska), a qui els atacants havien confós amb una dona polonesa que intentava ajudar els jueus. Dos jueus que no residien a l'habitatge del carrer Planty també van ser assassinats aquest dia en incidents separats. Regina Fisz, el seu fill de 3 setmanes, i un home van ser segrestats a casa seva al carrer Leonarda 15 per un grup de 4 homes dirigits pel caporal de la Milícia Cívica Stefan Mazur. Van ser robats i expulsats de la ciutat, on Regina i el seu bebè van ser afusellats mentre suposadament intentaven escapar, mentre que la seva amiga va aconseguir escapar. Entre els morts hi havia tres polonesos no jueus. Dos militars estatals uniformats van morir en intercanvis de trets, molt probablement afusellats per jueus que es defensaven. La causa de la mort del tercer home continua sent inexplicable.
Cessament de la violència El pogrom va acabar aproximadament a les 3:00 amb l'arribada de noves unitats de seguretat d'una propera Acadèmia de Seguretat Pública, avançada pel coronel Stanisław Kupsza, i tropes addicionals de Varsòvia. Després d'haver rebutjat els trets d'advertència, per ordre del major Kazimierz Konieczny, les noves tropes van restablir ràpidament l'ordre, van enviar guàrdies i van retirar tots els supervivents i els cadàvers de l'habitatge i la seva proximitat.
La violència, però, no va cessar. Els jueus ferits que eren traslladats a l'hospital local van ser colpejats i robats per soldats i els ferits van ser agredits a l'hospital per altres pacients. Una multitud civil es va apropar a un dels hospitals i va exigir que es lliuressin els jueus ferits, però el personal de l'hospital es va negar.
Els trens que passaven per l'estació de ferrocarril principal de Kielce van ser examinats per als jueus per civils i guàrdies ferroviaris de la SOK, cosa que va provocar l'assassinat d'almenys dos passatgers. Fins a 30 persones més poden haver estat assassinades d'aquesta manera, ja que es va informar que els assassinats en tren van continuar durant diversos mesos després del pogrom. El trastorn a gran escala de Kielce va acabar finalment unes nou hores després de començar. La polonesa Julia Pirotte, coneguda fotoperiodista francesa de la Resistència francesa, va fotografiar les seqüeles immediates del pogrom.
Seqüeles Intents de culpar els nacionalistes polonesos Una reacció immediata del govern comunista de Polònia va ser intentar culpar el pogrom als nacionalistes polonesos, al·legant que els membres uniformats de formacions anticomunistes que donaven suport al govern polonès a l'exili estaven exigint la multitud. En el funeral de les víctimes jueves, el ministre de Seguretat Pública, Stanisław Radkiewicz, va afirmar que el pogrom era "un fet comès pels emissaris del govern polonès a Occident i el general Anders, amb l'aprovació dels soldats de l'exèrcit interior". Altres primeres declaracions oficials de l'època van seguir aquesta línia.
Com que se sap que el milicià i l'exèrcit van participar en el pogrom des dels seus inicis, això ha donat lloc a la idea que el pogrom va ser deliberadament incitat pels comunistes a desacreditar el govern a l'exili (possiblement per distreure l'atenció del referèndum manipulat que havia tingut lloc a finals de juny de 1946). Quan va quedar clar després dels judicis que no es podia culpar als nacionalistes, el govern va abandonar ràpidament aquesta línia de propaganda.
El règim comunista va oposar-se a una investigació addicional sobre les circumstàncies de la massacre fins a l'era de Solidaritat, quan el desembre de 1981 es va publicar un article al diari Solidaritat Tygodnik Solidarność. No obstant això, el retorn del govern repressiu va fer que no es pogués accedir als fitxers per a la investigació fins després de la caiguda del comunisme el 1989, moment en què havien mort molts testimonis oculars. Aleshores es va descobrir que molts dels documents relacionats amb el pogrom havien estat presumptament destruïts per foc o deliberadament per part de les autoritats militars.
Per aquestes raons, el debat sobre els orígens del pogrom ha estat controvertit. Alguns afirmen que va ser una provocació deliberada dels comunistes per desprestigiar l'oposició. Alguns afirmen que va ser un incident espontani antisemita que després va ser explotat pel govern. Altres han acusat la jerarquia de l'Església Catòlica Romana a Polònia de passivitat durant el pogrom i les seves conseqüències. El fet que diversos jueus ocupessin càrrecs importants al partit comunista polonès i als serveis de seguretat també va afectar el sentiment popular. La prova documentada insuficient limita significativament la investigació històrica.
Judicis