The Iron Giant (literalment en català "El gegant de ferro") és una pel·lícula d'acció de ciència-ficció animada estatunidenca produïda per Warner Bros. Feature Animation i dirigit per Brad Bird en el seu debut com a director. Està basada en la novel·la The Iron Man de Ted Hughes del 1968 (que es va publicar als Estats Units amb el nom de The Iron Giant) i va ser guionitzada per Tim McCanlies a partir d'un tractament de la història del mateix Bird. La pel·lícula és protagonitzada per les veus de Vin Diesel (que interpreta el personatge titular), Eli Marienthal, Jennifer Aniston, Harry Connick Jr., Christopher McDonald i John Mahoney. Ambientada durant la Guerra Freda el 1957, la pel·lícula se centra en un noi anomenat Hogarth Hughes, que descobreix un gegantesc robot metàl·lic que va caure de l'espai exterior i fa amistat amb ell. Amb l'ajut d'un artista beatnik anomenat Dean McCoppin, Hogarth intenta evitar que l'exèrcit nord-americà i Kent Mansley, un paranoic agent federal, trobin i destrueixin el gegant.
El desenvolupament de la pel·lícula va començar el 1994 com un musical amb la participació de Pete Townshend de The Who, tot i que el projecte va arrelar un cop Bird va iniciar la sessió com a director i va contractar McCanlies per escriure el guió el 1996. La pel·lícula es va animar mitjançant animació tradicional, amb imatges generades per ordinador per animar el personatge titular i altres efectes. L'equip amb poc personal de la pel·lícula la va completar amb la meitat del temps i el pressupost d'altres llargmetratges animats. Michael Kamen va compondre la partitura de la pel·lícula, interpretada per l'Orquestra Filharmònica Txeca.
The Iron Giant es va estrenar al Grauman's Chinese Theatre de Los Angeles el 31 de juliol de 1999 i es va estrenar a tot el món el 6 d'agost. La pel·lícula va tenir un rendiment insuficient a taquilla, amb una recaptació de 31,3 milions de dòlars a tot el món contra un pressupost de producció de 50 milions de dòlars, de la que es va culpar la inusualment pobre campanya de màrqueting de Warner Bros. i l'escepticisme envers la producció de pel·lícules d'animació després de la recepció crítica mixta i el fracàs de taquilla de Quest for Camelot l'any anterior. Malgrat això, la pel·lícula va ser elogiada per la seva història, animació, personatges, la interpretació del personatge principal i les interpretacions de veu d'Aniston, Connick Jr., Diesel, Mahoney, Marienthal i McDonald. La pel·lícula va ser nominada a diversos premis, guanyant nou premis Annie de 15 nominacions. Mitjançant els llançaments de vídeos domèstics i la sindicació televisiva, la pel·lícula va tenir un seguiment de culte i és àmpliament considerada com un clàssic d'animació modern. El 2015, una versió ampliada i remasteritzada de la pel·lícula es va tornar a llançar teatralment i en vídeo domèstic l'any següent.
Argument Durant la Guerra Freda, poc després que la Unió Soviètica llancés Spútnik 1 l'octubre de 1957, un objecte de l'espai s'estavella a l'oceà just a la costa de Maine i després entra al bosc a prop de la ciutat de Rockwell. La nit següent, Hogarth Hughes, de nou anys, investiga i troba l'objecte, un robot alienígena de 50 peus d'alçada que intenta menjar les línies de transmissió d'una subestació elèctrica. Hogarth finalment es fa amic del Gegant, trobant-lo dòcil i curiós. Quan menja vies de ferrocarril pel camí d'un tren que s'acosta, el tren xoca amb ell i descarrila; Hogarth condueix el gegant lluny de la zona, descobrint que pot reparar-se a ell mateix. Hogarth mostra al gegant els còmics d'aventures de Superman.
Els incidents van dur a Rockwell un agent xenòfob del govern nord-americà anomenat Kent Mansley. Sospita de la participació de Hogarth després de parlar amb ell i la seva mare vídua Annie (el pare de Hogarth era un pilot de la Força Aèria dels Estats Units que va morir durant la guerra de Corea) i lloga una habitació a casa seva per vigilar-lo. Hogarth eludeix Mansley i condueix el gegant a un dipòsit d'escombraries propietat de l'artista beatnik Dean McCoppin, que a contracor accepta quedar-se'l. Hogarth gaudeix del seu temps amb el Gegant, però es veu obligat a explicar la "mort" al Gegant després que vegi que uns caçadors maten un cérvol.
Aquella nit, Hogarth és interrogat per Mansley quan descobreix proves del gegant després de trobar una foto seva al costat de Hogarth i porta un contingent de l'exèrcit nord-americà dirigit pel general Shannon Rogard al magatzem de ferralla per demostrar l'existència del gegant, però Dean (havent estat advertit per Hogarth abans) els enganya fingint que el gegant és una de les seves obres d'art. Trastornat per l'aparent falsa alarma, Rogard es prepara per marxar amb les seves forces després de retreure Mansley per les seves accions. Aleshores, Hogarth continua divertint-se amb el gegant jugant amb una pistola de joguina, però sense voler activa el sistema defensiu del gegant; Dean el crida per haver matat gairebé Hogarth, i el Gegant entristit fuig amb Hogarth perseguint-lo. Dean s'adona ràpidament que el gegant només actuava en defensa pròpia i es posa al dia amb Hogarth mentre el segueixen.
El gegant salva dos nois que cauen del terrat quan arriba, guanyant-se la gent de la ciutat. Mansley detecta el gegant a la ciutat quan deixa Rockwell i atura l'exèrcit, enviant-los a atacar el gegant després que hagi recollit Hogarth, obligant els dos a fugir junts. Inicialment, evadeixen els militars mitjançant el sistema de vol del Gegant, però el Gegant és abatut i cau a terra. Hogarth queda inconscient, però el Gegant, pensant que Hogarth és mort, cedeix completament el seu sistema defensiu en un atac de ràbia i dolor i ataca els militars en represàlia, transformant-se en una màquina de guerra i tornant a Rockwell. Mansley convenç a Rogard per preparar un llançament de míssils nuclears des de l'USS Nautilus, ja que les armes convencionals resulten ineficaços. Hogarth es desperta i torna a temps per calmar el gegant mentre Dean li aclareix la situació a Rogard. El general està a punt de posar-se dret quan Mansley ordena impulsivament el llançament del míssil, que es dirigeixi cap a Rockwell, on destruirà la ciutat i la seva població després de l'impacte. Mansley intenta escapar, però el gegant l'atura i Rogard el fa arrestar. Per tal de salvar la ciutat, el gegant s'acomiada de Hogarth i vola per interceptar el míssil. Mentre s'enfila per interceptar el míssil, el gegant recorda les paraules de Hogarth: “Ets qui triïs ser”, somriu satisfet i diu “Superman” mentre xoca amb l'arma. El míssil explota a l'atmosfera, salvant Rockwell, la seva població i les forces militars properes, però aparentment a costa del mateix Gegant, deixant Hogarth devastat.
Mesos després, un monument commemoratiu del gegant es troba a Rockwell. Dean i Annie comencen una relació. Hogarth rep un paquet de Rogard, que conté un cargol del Gegant que és l'únic romanent trobat. Aquella nit, Hogarth troba el cargol intentant moure’s pel seu compte i, recordant la capacitat del gegant d'autoreparar-se, permet feliçment la sortida del cargol. El cargol s'uneix a moltes altres parts mentre convergeixen al cap del gegant a la glacera Langjökull, a Islàndia, i el gegant somriu quan comença a muntar-se.
Repartiment de veu miniatura|Christopher McDonald, Brad Bird i Eli Marienthal el març de 2012 a la projecció de Iron Giant a LA Animation Festival
Eli Marienthal com a Hogarth Hughes, un noi intel·ligent, enèrgic i curiós de 9 anys amb una imaginació activa. Les actuacions de Marienthal es van gravar en vídeo i les van donar als animadors per treballar-hi, cosa que va ajudar a desenvolupar expressions i acting per al personatge. Jennifer Aniston com Annie Hughes, la mare de Hogarth, vídua d'un pilot militar i cambrera. Harry Connick Jr. com a Dean McCoppin, un artista beatnik i propietari de brossa. Bird va considerar oportú convertir el personatge en un membre de la generació beat, ja que durant aquella època es veia com una amenaça lleu per als valors de les ciutats petites. Un foraster ell mateix, és un dels primers a reconèixer el gegant com a no amenaça.Brad Bird (2004). The Iron Giant: Special Edition (DVD commentary) (Media notes). Jeffrey Lynch. Warner Bros. Vin Diesel com The Iron Giant, un robot de 50 peus que menja metalls. D'origen desconegut i creat amb un propòsit desconegut, el gegant reacciona involuntàriament defensivament si reconeix alguna cosa com a arma, intentant immediatament destruir-la. La veu del gegant originalment anava a ser modulada electrònicament, però els cineastes van decidir que "necessitaven una veu profunda, ressonant i expressiva per començar", de manera que van contractar Diesel. James Gammon com a capatàs Marv Loach, un empleat de la central elèctrica que segueix el rastre del robot després que destrueixi l'estació. Gammon també posa veu a Floyd Toubeaux. Cloris Leachman com a Sra. Karen Tensedge, mestra d'escola de Hogarth. Christopher McDonald va ser Kent Mansley, un paranoic agent del govern federal enviat a investigar les observacions del gegant de ferro. El logotip del seu cotxe oficial del govern diu que prové de la "Oficina de fenòmens inexplicables". També és el principal antagonista de la pel·lícula. John Mahoney com a general Shannon Rogard, un cap militar experimentat i de nivell a Washington, DC que no li agrada gens a Mansley. M. Emmet Walsh com Earl Stutz, un mariner i el primer home que va veure el robot.
A més, Ollie Johnston i Frank Thomas donen veu a l'enginyer i bomber del tren, vist breument cap al començament de la pel·lícula. Johnston i Thomas, que eren animadors i membres de Nou Ancians de Disney, van ser citats per Bird com a inspiració per a la seva carrera, que va honorar incorporant les seves veus i semblances (i potser fins i tot els seus primers noms, a causa del fet que l'enginyer s'assembla a Johnson, va dir a l'altre, que s'assembla a Thomas, el seu nom Frank) a la pel·lícula.
Producció Desenvolupament Els orígens de la pel·lícula es troben en el llibre The Iron Man (1968), del poeta Ted Hughes, que va escriure la novel·la per reconforat els seus fills després del suïcidi de la seva mare Sylvia Plath. Als anys vuitanta, el músic de rock Pete Townshend va optar per adaptar el llibre per a un àlbum conceptual; va ser llançat com The Iron Man: A Musical el 1989. El 1991, Richard Bazley, que més tard es va convertir en l'animador principal de la pel·lícula, va llançar una versió de The Iron Man a Don Bluth mentre treballava al seu estudi a Irlanda. Va crear una història i dissenys de personatges, però Bluth va declinar el projecte. Després que es muntés un musical escènic a Londres, Des McAnuff, que havia adaptat Tommy amb Townshend per a l'escenari, va creure que The Iron Man podria portar-se a la pantalla i el projecte va ser finalment adquirit per Warner Bros. Entreteniment.
A finals de 1996, mentre desenvolupava el projecte, l'estudi va veure la pel·lícula com un vehicle perfecte per a Brad Bird, que en aquell moment treballava per a Turner Feature Animation desenvolupant Ray Gunn. Turner Broadcasting s'havia fusionat recentment amb l'empresa matriu de Warner Bros. Time Warner, i Bird va poder transferir-la a l'estudi Warner Bros. Animation per dirigir The Iron Giant. Després de llegir el llibre original de Iron Man de Hughes, Bird va quedar impressionat amb la mitologia de la història i, a més, Warner Bros va rebre una quantitat inusual de control creatiu. Aquest control creatiu implicava la introducció de dos nous personatges que no eren presents al llibre original, Dean i Kent, el muntatge de la pel·lícula a Amèrica i el descart de les ambicions musicals de Townshend (a qui no l va importar, segons els informes, comentant: "Bé, sigui el que sigui, em pagaven"). Bird explicaria el seu desig d'ambientar la pel·lícula als Estats Units als anys cinquanta en una entrevista posterior: