Oriola (en castellà i oficialment Orihuela) és un municipi situat al sud del País Valencià, capital de la comarca del Baix Segura i que limita amb la Regió de Múrcia. La meitat, si fa no fa, de la població es concentra al nucli urbà i la resta està molt dispersa per les més de vint pedanies dins el terme municipal.
L'agricultura a l'interior –cítrics i altres fruiters– i el sector terciari a la zona costanera –16 km de platges, afectades pel turisme massiu (amb Torrevella al nord) – i a la ciutat –amb un considerable patrimoni arquitectònic– són les claus d'una rica economia. La població del municipi s'ha gairebé duplicat des de l'any 2000 a causa de la ràpida urbanització a la zona costanera, amb una comunitat creixent de migrants del nord d'Europa, sobretot del Regne Unit.
El riu Segura configura el paisatge de l'extens terme que abasta des de la costa a una sèrie de serres interiors com ara la d'Oriola o la d'Orxell, que volten el nucli urbà. El paratge més conegut és el Palmerar de Sant Antoni, de possible procedència andalusina; hi ha rutes senderistes que interconnecten les pedanies passant per diferents cims.
El Segura concedeix una particular fesomia a la ciutat i és temut pels oriolans, ja que a pesar de portar normalment poca aigua, si plou riu amunt s'unfla i inunda la ciutat com ha ocorregut en almenys huit o nou ocasions des dels anys quaranta; de la seua riquesa monumental es pot dir que el nucli antic està declarat Conjunt Històric i que té més de vint temples actius.
Geografia És la capital històrica del Baix Segura i és una important zona de regadiu amb més de 50.000 hectàrees. Deu la seua riquesa a les aigües del Segura que fertilitzen l'horta oriolana. La ciutat ha sofert durant molts anys les crescudes devastadores d'este riu (1651, 1879, 1946, 1973, 1987) fet pel qual va haver de ser canalitzat i es van evitar moltes riuades fins 2016 que va tornar a desbordar-se a la ciutat.
Compta amb un interessant patrimoni històric i artístic: Catedral, Església de Santes Justa i Rufina, Església de Santiago, entre d'altres. La seua zona costanera és un important centre turístic al costat de Torrevella, el Pilar de la Foradada, Rojals i Guardamar del Segura.
La població es troba dispersa en les més de vint pedanies que es troben per l'enorme terme municipal, de 365,4 km², el segon més gran del País Valencià, i que són les següents:
Arneva, situada al contrafort de la Serra d'Orxell, amb 1.199 habitants, Barba-roja, Racó de Bonança, L'Apareguda, L'Arenal, el Camí de Beniel (en castellà i oficialment, Camino de Beniel), també anomenat la Creu Coberta (per la seua església) —amb 817 habitants; és un camí molt transitat per corredors i ciclistes, ja que s'hi han fet algunes maratons. el Camí Vell de Callosa, (en castellà i oficialment, Camino Viejo de Callosa) —amb 452 habitants. La Campaneta, Oriola Costa (Punta Prima, La Sénia, Cap Roig, Devesa de Campoamor) Correnties Baixes, Correnties d'Enmig, Els Desemparats, L'Escorratell (en castellà i oficialment, El Escorratel) —amb 906 habitants, Els Horts, Orxell, Mitja Llegua, el Molí de la Ciutat, Molins, El Mudament (en castellà i oficialment, El Mudamiento) —amb 455 habitants, El Badén, La Murada, Les Sénies, La Matança, Sant Bartomeu d'Almisdrà Torremendo. Hi ha una pedania on es parla valencià i eixa és Barba-roja.
Història
esquerra|Antic gravat d'Oriola on apareix la ciutat i les seues pedanies|miniatura miniatura|Escut medieval d'Oriola utilitzat entre 1304 i 1874 miniatura|Vista general d'Oriola cap al 1870, en una fotografia de J. Laurent. Lloc poblat des de temps remots, com demostra el jaciment dels Saladars on s'han trobat deixalles dels segles IX-IV aC.
La denominació més antiga que es coneix és l'atorgada per l'Imperi romà, denominació mantinguda pels visigots i estesa a la província de la qual era capital Oriola, denominant-se el governador de la mateixa el Comes Civitatis Aurariolam. Segons altres textos històrics, la ciutat va passar a anomenar-se Orcellis.
Fou capital de la província visigoda d'Auraiola (576), que abraçava les actuals comarques del sud valencianes i la Regió de Múrcia. Després de la invasió musulmana, encara va romandre com a regne cristià, gràcies al Tractat de Teodomir d'abril (713) (Alacant, Albacete, Múrcia i comarques de Granada, Jaén i Almeria); es creu que fou la primera capital del regne de Todmir o teodomir; el 823 torna als musulmans i Múrcia, de nova fundació, li va començar a passar al davant i va esdevenir capital provincial. Després la història dUryula i de Múrcia és la mateixa. A mitjan fou atacada pels normands que van remuntar el riu Segura just fins Uryula. Va pertànyer al califat fins als primers anys del i després formà part de la Taifa de Múrcia. Els almoràvits governaren Uryula des de la conquesta en octubre de 1091 fins al 1145. Durant un temps breu fou centre d'un petit estat regit pel cadi Ahmad ibn aAbd al-Rahman ibn Ali ibn Asim. Després fou part d'un segon regne de Múrcia, el principal cap del qual fou Muhàmmad ibn Mardanix, l'únic que es va oposar amb cert èxit als almohades que van dominar Oriola després del 1172.
La decadència dels almohades, pressionats pels regnes cristians septentrionals, va propiciar que, cap a 1228 Muhàmmad ibn Yússuf al-Judhamí, un oficial de l'exèrcit regular, més conegut com a Ibn Hud, es rebel·lés a Ricote contra el governador almohade, rebent ràpidament l'adhesió dels valís d'Uryula, Dénia, Bairén, Xàtiva i Al-Yazirat Suquar, fent la khutba en nom del califa abàssida. El 1239 Ibn Hud va ser succeït a Múrcia per son fill Abu-Bakr ibn Hud, que el mateix any va ser destituït per Aziz ibn Khattab. A l'any següent va ocupar el tron el destronat Zayyan ibn Mardanix i durant el seu regnat algunes ciutats com ara Oriola, Cartagena, Mula i Llorca es van separar.
El 17 de juliol de 1242, i en virtut del Tractat d'Alcaraz, Oriola passà a l'infant Alfons de Castella; dues dècades més tard una revolta mudèjar va fer necessària una nova ocupació de la vila, protagonitzada en aquest cas per Jaume el Conqueridor, qui va tornar-la a Alfons X; poblada en un principi a Múrcia, similar al de Sevilla i Toledo, Oriola va ser incorporada al Regne de València per Jaume el Just, el 1304, en virtut de la Sentència Arbitral de Torrelles; a partir de llavors acull els furs valencians, imposa el català com a llengua cooficial junt amb l'àrab i obté representació a les Corts.
Durant l'etapa castellana, les seues terres foren ja objecte de successius repartiments entre pobladors catalans, aragonesos i castellans, que prosseguiren fins a 1314; durant la Guerra dels Dos Peres fou ocupada pel castellà Pere I el Cruel i estigué sota senyoriu de l'infant Ferran fins a la seua definitiva incorporació al Regne de València en 1375; el seu extens terme municipal comprenia, a més a més de tota l'actual comarca del Baix Segura, els de Favanella i Crevillent, malgrat que aquests últims es van segregar posteriorment; des d'aleshores Oriola fou erigida en capital politicoadministrativa de la demarcació meridional del Regne –que s'estenia des de Xixona fins a la frontera amb Múrcia en establir-se en ella la seu de la Batlia General– fins que el 1646 aquesta passà a Alacant –i de la Procuració General d'Enllà Xixona–, ofici que es va transformar, des del 1366, en portaveu de governador general, igualment independent de son homònim valencià.
En la centúria següent, Oriola, que en 1437 (11 de setembre) abastà el rang de ciutat, cosa que va modificar el seu tradicional règim municipal en virtut de la instauració del sistema d'insaculació (1445-1449), que facilitava el control del poder municipal per una oligarquia de cavallers i ciutadans honrats posseïdors de grans i valuosos patrimonis agraris, i fou seu de celebració de les Corts del Regne el 1488; el desequilibri sociopolític resultant d'eixe procés d'oligarquització i de les lluites de faccions urbanes tingué ocasió de manifestar-se, tot i que no fou l'única vegada, durant la Revolta de les Germanies (1520-1522), en formar-se un govern revolucionari que va declarar la seua adhesió a la revolta i que fou derrotat pel general Vélez que ocupà la ciutat; posteriorment encara reforçaria la seua capitalitat: en la qüestió eclesiàstica, amb l'erecció, el 1564, del Bisbat d'Oriola; i en la cultural, amb la creació, el 1610, de la Universitat d'Oriola; durant el , la seua tradicional condició de frontera i la marcada empremta militar dels seus grups socials hegemònics perden protagonisme com a elements decisius de la configuració social, mentre que, sota el signe de l'expansió agrària i demogràfica que experimentà la comarca, s'impulsà el Procés rompedor.
Aprofitant eixa conjuntura alcista, que pel que fa a la població de la ciutat es reflecteix en els 9.800 habitants del 1592 enfront dels 5.700 del 1542 o els 7.500 del 1565 (utilitzant sempre l'índex del 4,25 sobre el nombre de cases), els poblets reialencs dependents d'Oriola intenten (Catral, 1604) o aconsegueixen (Callosa de Segura, 1579; Almoradí, 1583) la seua emancipació municipal; al llarg del i gràcies a la proliferació de colonitzacions alfonsines, la ciutat continuarà perdent el control sobre una bona part del seu terme originari, en aquests casos en favor de la jurisdicció senyorial. Durant el , l'expulsió dels moriscos afectà indirectament la ciutat, car alguns dels seus veïns contribuïren a omplir buits deixats pels expulsats en diversos senyorius del voltant; però, més que això, fou la ruïna de l'agricultura comercial i la incidència de les pestes del 1648 i 1678 les que feren dels sis-cents una centúria particularment dura i difícil, ja que la població urbana passà d'uns 10.000 habitants el 1609 a 7.100 el 1646 i al voltant de 6.000 cap al 1690; signe molt diferent presenta el següent, que comença amb la pèrdua dels furs i el saqueig de la ciutat, causada per l'adscripció del governador de la ciutat, marquès de Rafal, al bàndol austriacista i la seua enemistat amb el borbonista cardenal Belluga; en qualsevol cas, però, al municipi va cobrar impuls el procés d'expansió econòmica i demogràfica encetat dècades enrere, amb la repoblació feta pel polèmic Belluga amb colons murcians, la qual cosa acabà amb la parla catalana que, fins aleshores, s'hi conservava; com ho demostra que fins al 1702 el capítol catedralici escriu la seua documentació en valencià i castellà; el consell municipal adopta el castellà com a llengua oficial el 1707 i després ho fan els notaris; al llarg del segle s'anà consumant el procés de substitució lingüística del valencià pel castellà (en modalitat murciana), que és la llengua actual de la ciutat i de la comarca sencera, tret de la pedania de Barba-roja i del municipi de Guardamar del Segura. El final del segle el terme municipal continuava reduint-se a causa de noves segregacions (Catral, Pies Fundacions).
En les dècades que seguiren, la ciutat no fou aliena a la crisi del creixement agrari i de les estructures de l'Antic Règim, assolint gran arrelament el carlisme i les posicions polítiques reaccionàries, que també s'impregnaren en grups socials de baixa extracció social; en març de 1829 un terratrémol va fer estralls a la població afectant la majoria d'edificis i el castell; al llarg d'aquest segle i part del encara perduren i fins i tot s'accentuen el minifundisme i la concentració de la propietat de la terra com dues cares d'una moneda, al mateix temps que es manifesta la incapacitat per a impulsar un procés industrialitzador; mentrestant, la població augmenta lentament fins que s'intensifica la colonització del camp (que propiciarà noves segregacions municipals: Sant Miquel de Salines, Torrevella), l'arribada del regadiu ha transformat l'estructura econòmica de la ciutat, i de la comarca, que continua en expansió des dels cinquanta del segle passat.
Demografia