Juana Paula Manso de Noronha (Buenos Aires, 26 de juny de 1819 - Buenos Aires, 24 d'abril de 1875) va ser una escriptora, traductora, periodista i mestra argentina.
Al Brasil entre 1852 i 1854, va dirigir O Jornal das Senhoras, el primer diari de llatinoamèrica destinat a el públic femení. A Buenos Aires al 1854 va fundar Àlbum de Señoritas, molt similar a la seva contrapartida brasilera. En tots dos, la temàtica se centrava en la moda, la literatura i el teatre. Al llarg de la seva vida es va comprometre amb el projecte il·lustrat de l'educació popular i és considerada una iniciadora del moviment d'educació.
Va escriure diversos llibres, entre ells poesia, i també manuals d'estudi; va realitzar traduccions d'obres en diferents idiomes i va ser una precursora al costat d'altres autors de la novel·la a Llatinoamèrica. Durant diversos anys va escriure els Anales de la Educación Común que havia creat Sarmiento.
Va exercir diversos càrrecs docents, tant en forma privada com pública, a Uruguai i Argentina; va ser integrant de el Consejo Nacional de Educación argentí i va donar conferències sobre la temàtica. Al costat d'altres educadors va establir la Societat Pestalozzi a Argentina. Va exercir a la mateixa època que Domingo Faustino Sarmiento amb qui va interactuar, i tots dos es van interrelacionar amb l'educadora nord-americana Mary Mann.
Diversos carrers, inclosa un a Puerto Madero, Buenos Aires, així com escoles de l'Argentina porten el seu nom. Es van realitzar certamens, tant de literatura com de periodisme, amb el seu nom.
Biografia Inicis Va néixer en una llar de classe popular. El seu pare va ser José María Manso, immigrant andalús, enginyer i agrimensor que va arribar a l'Argentina l'any 1789, casat amb Teodora Martínez Conca, una jove "portenya" (de Buenos Aires) d'ascendència hispànica. Van contreure matrimoni malgrat la prohibició que una dona nascuda en territori argentí es casés amb un espanyol, ordenança que va estar vigent entre 1817 i 1821. Es van establir al barri de Monserrat de la ciutat de Buenos Aires i van tenir dues filles, Juana Paula i al 1821, la seva germana Isabel.
Manso va anar a l'escola Montserrat que va crear Bernardino Rivadavia. Es va destacar per la seva intel·ligència i curiositat, però els mètodes d'ensenyament que s'aplicaven en aquells dies li avorrien. A més, tot i que dominava la lectura a la perfecció, treia males notes per no saber de memòria l'alfabet. Llavors va començar a estudiar pel seu compte, es va interessar per aprendre llengües estrangeres i música amb Juan Pedro Esnaola, un sacerdot de cognom Picazarri i el cantant Mariano Pau Rosquellas. Amb els seus coneixements d'altres idiomes realitzar les seves primeres traduccions de dues obres del francès, El Egoísmo y la amistad o los defectos del orgullo y Macrogenia o la heroína de Grecia, que el seu pare va fer imprimir a Uruguai.
Juntament amb un grup de dames va fer una bandera perquè el general Lavalle la fes servir en la seva campanya militar al nord-oest de l'Argentina. Aquest gest va inspirar a Bartolomé Mitre, que llavors era un jove oficial, i li va dedicar unes poesies en agraïment; però per aquesta donació va acabar rebent amenaces anònimes.
Es va formar en un ambient familiar partidari de les idees de Maig. El seu pare va participar de les batalles per la Revolució de 1810 i després va ser partícip de Govern Unitari de Bernardino Rivadavia, la qual cosa va impulsar la creació de la Societat de Beneficència Educativa amb la finalitat de fundar les escoles de les Catalinas i la de Montserrat. Això els va portar molts problemes futurs i al 1839, Juana Manso, amb 20 anys i amb la seva família, va emigrar primer a la ciutat brasilera de Rio de Janeiro i, posteriorment a Montevideo, Uruguai, a causa de les persecucions que la seva família estava rebent durant el govern de Juan Manuel de Rosas, per manifestar la seva oposició a la mateixa; i per donar suport públicament la Generació del 37, que va incloure la confiscació dels seus béns quan van emigrar a causa de l'oposició.
Família Manuel Oribe va assetjar Montevideo al 1842 i tota la família Manso va haver d'exiliar-se novament, aquesta vegada al Brasil. Allí va publicar històries i tractats filosòfics, però la difícil situació econòmica va fer que al 1843 tornessin a Montevideo, ja que Juana va ser nomenada directora d'una escola de nenes. Va publicar les poesies Una tumba y Una lágrima para ella a El Nacional i un Manual per a l'educació de nenes. Va contreure matrimoni amb Francisco de Saá Noronha al, un violinista de Portugal amb prou feines discret que la va fer incursionar per gires als Estats Units, Cuba i el Brasil. Amb ell va tenir dues filles. Al costat del seu marit, Manso va escriure obres teatrals (La Família Morel, A Saloia, A Esmeralda, Rosas), obtenint diversos èxits. En el teatre San Pedro de la ciutat brasilera fou on va conèixer a Francisco de Sá Noronha i amb ell es va traslladar als Estats Units, on va néixer la seva filla Eulàlia el 13 d'octubre d'aquest any, però el país no els va semblar acollidor i van tenir moltes limitacions de diferent índole; llavors van migrar a Cuba on la situació va millorar, i és allà on la parella va tenir a Herminia, la seva segona filla.
La relació matrimonial no va ser bona. Manso va rebre constants humiliacions per part del seu marit; maltractaments que ella tolerava perquè afirmava que la vida d'una dona contenia abnegacions i sacrificis, encara que posteriorment es va adonar que havia de corregir la seva mirada cap a la vida. El matrimoni va durar fins a la defunció de el pare de Manso; posteriorment, a l'assabentar-se de la mort del seu pare que fins a aquest moment feia de mecenes, el seu espòs la va abandonar i ella amb les seves dues filles va tornar a Buenos Aires, després de la caiguda de Rosas, entenent el fet del seu divorci com un procés d'aprenentatge més en la vida i no com una pèrdua.
El seu retorn es va produir després de la fi de govern de Juan Manuel de Rosas a finals de 1850 i ho va fer decidida a desenvolupar les activitats culturals i educatives que va realitzar a les altres ciutats on va viure, especialment als Estats Units, on tot i no poder tenir èxit en la part econòmica, es va mostrar interessada en el seu sistema educatiu.
Mort Per la seva constant lluita en pro de l'emancipació de la dona i els seus drets, els diaris i publicacions la van atacar constantment fins al punt de denigrar-la nomenant-la amb epítets salvatges, el que va acabar trencant la seva salut. A més, la va enfellonir que els Anales es deixessin d'imprimir durant cinc mesos. Finalment, va morir el 24 d'abril de 1875 als 55 anys, malalta de hidropesia. Va ser enterrada al Cementiri britànic perquè es va negar a rebre l'extremunció tot i que, segons va testimoniar el pastor WD Junior, un grup de dames li va manar comunicar que si no es confessava no se li autoritzaria el seu enterrament a la necròpoli de Buenos Aires. Els seus amics van veure en aquesta última voluntat una mostra de la seva coherència entre els seus pensaments i la seva manera de viure i morir. Recentment, al 1915, les seves restes van ser traslladades al panteó de Mestres del Cementiri de la Chacarita de Buenos Aires on a partir d'aquest moment hi descansen. La poetessa Juana Manuela Gorriti va acomiadar les seves restes i en la seva oratòria va aclamar A més, l'esmentat religiós W. D. Junior va proposar un epitafi per a la seva tomba: «Aquí jeu una argentina que enmig de la nit d'indiferència que envoltava a la pàtria, va preferir ser enterrada entre estrangers abans de deixar profanar el santuari de les seves consciències».
Després de la seva mort, la seva filla Eulàlia li va sol·licitar al ministre d'Educació Pública Onésimo Leguizamón que li permetés dirigir els Anales i va sol·licitar una pensió. La resposta va ser positiva i va quedar a càrrec de la direcció de les cròniques i li va ser atorgada una pensió de cent seixanta pesos forts mensuals.
Trajectòria Context social La vida de Juana Manso es va desenvolupar a l'època en què es van dur a terme les guerres per la independència al Virregnat del Río de la Plata i les guerres civils que disputaven la manera de conformar el país que s'estava independitzant de la Corona espanyola. En aquest context, existien escoles amb el règim colonial i d'altres que es van constituir durant aquesta època. La constitució d'un sistema uniforme d'educació va haver d'esperar fins a la dècada de 1880 on la tasca de Manso va ser destacada.
Juana Manso seguia les idees revolucionàries de maig amb idees independentistes, republicanes, liberals i progressistes. Juntament amb altres educadors de la seva època, Domingo Faustino Sarmiento entre ells, donava suport al projecte il·lustrat d'educació popular, és a dir la construcció de la república mitjançant l'educació del total de la població. A més, concorde a les idees d'aquesta època afins al moviment romàntic i a el pensament racionalista, Manso afirmava que la humanitat no anava per darrere i el destí final era el progrés. També desitjava abolir l'esclavitud i el racisme d'acord a les idees roussonianes, que va incloure lluites en contra de les pràctiques freqüents per aquests anys com l'intent d'extermini de la població originària d'aquestes terres. Les seves idees incloïen el desacord per la dominació de l'església catòlica a la part religiosa i ho va reflectir en un article titulat «Libertad de Conciencia» on demana que no hi hagi més litigis entre les diferents religions que en aquest moment existien a Buenos Aires. Aquests pensaments lliures li van portar diversos inconvenients, un d'aquests el rebuig de la societat de la seva època que no l'hi va perdonar i el fet que cap dels dos Cementiris de Buenos Aires existents en el moment de la seva mort, el de la Recoleta i el de Chacarita, van permetre sepultar el seu cos per haver-se negat a rebre l'extremunció per part d'un sacerdot de l'església catòlica.
Manso, a més, es va introduir en aspectes de la cultura que en aquest moment la societat ho reservava als homes com l'escriptura o el periodisme (incloent el maneig dels mitjans de comunicació) entre altres activitats, ja que també era maçona. En aquells temps, la tasca imposada de la dona era la de mestressa de casa i la criança dels fills.
Periodisme Juana Manso va usar les eines periodístiques com una forma de lluitar contra els prejudicis d'aquests anys, especialment contra el gènere femení. A la capital uruguaiana, va participar en un saló literari amb diversos connacionals exiliats. A Montevideo, cap a 1841, va col·laborar a més amb el diari El Nacional on va publicar poesies dedicades a herois i les seves amistats.
Quan va viure al Brasil va crear O Jornal das Senhoras. Modas, Literatura, Bellas Artes, Teatros e Critica, que es va editar entre 1852 i 1855, el primer diari feminista a Llatinoamèrica. En aquesta publicació va prendre el paper de filòsofa crítica adoptant valors des del punt de vista de la dona. No tenia intencions de lucre amb aquesta empresa com ho dona a entendre en el quart mes de circulació del diari en una de les seves notes on a més publicava avenços del contingut dels successius exemplars.