Sense fills és l'estat de no tenir fills. Pot tenir un significat personal, social o polític. Pot ser degut a una elecció personal o pot ser involuntari (per esterilitat, dificultats pràctiques, manca de recursos, etc.). L'augment dels sense fills està contribuint a la caiguda de les taxes de natalitat en molts països industrialitzats.
Tipus Es poden classificar en diverses categories: l'esterilitat natural afecta a l'atzar els individus. Es pot pensar com el nivell mínim de persones permanentment sense fills que es pot observar en una societat determinada, i és de l'ordre del 2%, en línia amb les dades dels hutterites, un grup establert com a estàndard demogràfic a la dècada de 1950. l'esterilitat social, que també es pot anomenar infància provocada per la pobresa, o esterilitat endògena, descriu la situació de les dones pobres la fecunditat de les quals ha estat afectada per les males condicions de vida. persones sense fills per circumstàncies. Aquestes persones poden quedar sense fills perquè no han conegut cap parella amb qui voldrien tenir fills, o perquè van intentar concebre sense èxit a una edat materna avançada o perquè pateixen certs problemes mèdics, com l'endometriosi o el SOP, que dificulten la seva possibilitat de concepció. persones sense fills per elecció Les tres primeres categories sovint s'agrupen sota l'etiqueta «sense fills involuntaris». L'última categoria s'anomena sovint «sense fills voluntaris», també descrita com a «lliure de fills», que es produeix quan es decideix no reproduir-se.
Referències
Estadístiques
Segons les estadístiques de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE), la disminució de les taxes de fecunditat total (TFR) als països de l'OCDE s'associa amb un augment dels sense fills i de la mida més petita de les famílies entre les dones. L'augment de sense fills permanent ha variat significativament segons el país i la generació. Al Canadà, el nombre de sense fills va augmentar principalment entre les dones nascudes entre 1935 i 1955, mentre que a la majoria de països de l'OCDE la tendència es va accelerar entre les cohorts nascudes entre 1955 i 1975. El 2024, aproximadament el 28% de les dones nascudes el 1975 a Itàlia, Espanya i Japó no tenien fills, més del doble de la taxa observada en generacions anteriors. Àustria, Alemanya, Itàlia i Espanya van registrar taxes de sense de fills del 20-24% entre les dones nascudes el 1975, mentre que la majoria dels altres països de l'OCDE van registrar taxes d'entre el 10% i el 20%.
Les dades no distingeixen entre els sense fills voluntaris i involuntàris, tot i que la recerca indica una discrepància entre els resultats de fertilitat previstos i reals, especialment entre dones amb un alt nivell educatiu a Europa i els Estats Units."Fertility trends across the OECD: Underlying drivers and the role for policy: Society at a Glance 2024". OECD. 2024-06-20. Retrieved 2026-05-11.
Estats Units L'anàlisi de les tres grans categories d'infertilitat (esterilitat natural, esterilitat social, infertilitat voluntària) descrites anteriorment ajuda a entendre com ha canviat durant l'últim segle als Estats Units d'Amèrica. A finals del segle XIX, els nivells d'ingressos i educació eren baixos. Això va fer que els nivells d'esterilitat social fossin molt alts. A més de les causes esmentades anteriorment, les epidèmies de grip espanyola van fer que les dones embarassades infectades fossin especialment vulnerables als avortaments espontanis. La Gran Depressió també va empobrir aquestes generacions, per a les quals la manca voluntària de fills era gairebé absent. En general, les taxes de manca de fills per a les dones casades nascudes entre 1871 i 1915 van fluctuar entre el 15 i el 20 per cent. L'augment tant de l'educació com dels ingressos generals va permetre a les generacions posteriors escapar de situacions en què les parelles estaven "limitades" a tenir fills, i les taxes de manca de fills van començar a disminuir. Amb el temps, la naturalesa de la manca de fills va canviar, convertint-se cada cop més en el resultat preferit d'algunes dones educades. La generació del baby boom va aconseguir un baix nivell de sense fills, del 7%. Va començar a augmentar de nou per a les generacions següents, amb un 12% de les dones nascudes entre 1964 i 1968 sense fills.
Dels anys 2007 al 2011, la taxa de fertilitat als Estats Units d'Amèrica va disminuir un 9%; el Pew Research Center va informar el 2010 que la taxa de natalitat era la més baixa de la història dels EUA i que la manca de fills va augmentar en tots els grups racials i ètnics fins a aproximadament 1 de cada 5 en comparació amb 1 de cada 10 a la dècada de 1970. Els CDC van publicar estadístiques durant el primer trimestre del 2016 que confirmaven que la taxa de fertilitat dels EUA havia caigut al seu punt més baix des que es van començar a registrar dades el 1909: 59,8 naixements per cada 1.000 dones, la meitat del seu màxim de 122,9 el 1957. Fins i tot tenint en compte la disminució de la taxa de fertilitat, l'Oficina del Cens dels EUA encara projectava que la població dels EUA augmentaria de 319 milions (2014) a 400 milions el 2051.
Europa
En un article presentat en una sessió de treball de la Comissió Econòmica per a Europa de les Nacions Unides el 2013 sobre projeccions demogràfiques, els estadístics suecs van informar que des de la dècada del 2000, el nombre de sense fills havia disminuït a Suècia i els matrimonis havien augmentat. També s'havia tornat més comú que les parelles tinguessin un tercer fill, cosa que suggereix que la família nuclear ja no estava en declivi a Suècia.
Es va informar que el nombre de persones majors de 50 anys al Regne Unit sense fills adults el 2023 era del 20%.
Solucions per a la manca de fills no desitjada Algunes persones o parelles poden tenir disponibles intervencions mèdiques per tractar la manca involuntària de fills. Algunes opcions inclouen la inseminació artificial, la injecció intracitoplasmàtica d'espermatozoides (ICSI) i la fecundació in vitro. La inseminació artificial és el procés en què es recullen espermatozoides mitjançant la masturbació i s'insereixen a l'úter immediatament després de l'ovulació. La injecció intracitoplasmàtica d'espermatozoides és una tècnica més recent que consisteix a injectar un sol espermatozoide directament en un òvul; l'òvul es col·loca a l'úter mitjançant fecundació in vitro. La fecundació in vitro (FIV) és el procés en què s'extreu quirúrgicament un òvul madur de l'ovari d'una dona, es col·loca en un medi amb espermatozoides fins que es produeixi la fecundació i després es col·loca a l'úter de la dona. Uns 50.000 nadons als Estats Units són concebuts d'aquesta manera i de vegades se'ls anomena «nadons proveta». Altres formes de tecnologia de reproducció assistida inclouen la transferència intrafal·lopi de gàmetes (GIFT) i la transferència intrafal·lopi de zigots (ZIFT). Els fàrmacs per a la fertilitat també poden millorar les possibilitats de concepció en les dones.
Per a aquelles persones que s'enfronten a la infertilitat social (com ara persones solteres o parelles del mateix sexe), així com a parelles heterosexuals amb infertilitat mèdica, altres opcions inclouen la gestació subrogada i l'adopció. La gestació subrogada, en aquest cas una mare subrogada, és el procés en el qual una dona es queda embarassada (generalment per inseminació artificial o implantació quirúrgica d'un òvul fecundat) amb la finalitat de portar el fetus a terme per a una altra persona o parella. Una altra opció pot ser l'adopció; adoptar és prendre voluntàriament (un fill d'altres pares) com a fill propi.
Anticoncepció Al llarg del temps, totes les formes d'anticoncepció han tingut un paper en la decisió voluntària de no tenir fills, però la invenció d'un mètode anticonceptiu oral fiable va contribuir profundament a canviar les idees i les normes socials. La renúncia voluntària a la maternitat, facilitada per l'anticoncepció, ha influït en la salut de les dones, les lleis i les polítiques, les relacions interpersonals, les qüestions feministes i les pràctiques sexuals entre adults i adolescents.
La disponibilitat d'anticonceptius orals a finals del segle XX va estar directament relacionada amb el moviment pels drets de les dones, ja que va establir, per primera vegada, la distribució massiva d'un mètode per controlar la fertilitat. L'anomenada «píndola» va oferir a les dones l'oportunitat de prendre decisions vitals que potser no haurien pogut prendre anteriorment, com ara impulsar la seva carrera professional. Això va comportar canvis transcendentals en els rols de gènere i familiars vigents.
Margaret Sanger, activista des de 1914, va ser una figura clau en el moviment pels drets reproductius. Va encunyar el terme «control de la natalitat» i va obrir la primera clínica de control de la natalitat als Estats Units. Sanger va col·laborar amb diverses persones per fer possible el primer anticonceptiu oral; entre aquestes persones hi havia Gregory Goodwin Pincus, John Charles Rock, Frank Colton i Katharine McCormick. La pastilla va ser aprovada per la FDA (Administració d'Aliments i Medicaments, o Food and Drug Administration en anglès) per al seu ús anticonceptiu el 1960. Tot i que va generar controvèrsia, es va mantenir com el mètode de control de la natalitat més popular als Estats Units fins al 1967, moment en què va augmentar la difusió d'informació sobre els possibles riscos per a la salut associats a la pastilla; en conseqüència, les vendes van caure un vint-i-quatre per cent. El 1988, la píndola original d'alta dosi es va retirar del mercat i es va substituir per una píndola de baixa dosi que es considerava que comportava menys riscos i oferia alguns beneficis per a la salut.
Referències
Bibliografia
Guthrie, Gillian (2012). Childless: reflections on life's longing for itself, Leichhardt, N.S.W.: A&A Book Publishing
Vegeu també Antinatalisme Criança d'infants
Enllaços externs The Long List of Childfree (and Childless) in History Childfree by Choice.
Categoria:Família Categoria:Infantesa Categoria:Infertilitat Categoria:Reproducció humana