miniatura|El favorit (Avi i net), de Georgios Jakobides, 1890. El net o la neta és el fill o la filla d'un fill o d'una filla i, per tant, un descendent situat dues generacions per sota dels seus avis. El terme designa una relació de parentiu recíproca: una persona és neta d'aquelles persones que són els pares dels seus progenitors. Per extensió, net també pot designar qualsevol descendent a comptar de la generació dels nets i, en plural, les generacions venidores.
La relació entre avis i nets constitueix un dels principals vincles intergeneracionals de la família extensa. Pot comprendre relacions afectives, convivència, cura dels infants, ajuda econòmica o material, transmissió de coneixements, històries i pràctiques familiars i, en etapes posteriors de la vida, suport dels nets als avis. La intensitat i les característiques d'aquest vincle varien considerablement entre famílies i al llarg del temps.
Els canvis demogràfics dels segles XX i XXI han modificat profundament aquesta relació. L'increment de l'esperança de vida ha augmentat el nombre d'anys durant els quals avis i nets poden coincidir vius, mentre que la disminució de la fecunditat i l'endarreriment de l'edat de tenir fills han modificat l'edat de ser avis i el nombre potencial de nets. Això fa que en moltes societats contemporànies la relació pugui prolongar-se fins ben entrada l'edat adulta del net.
Parentiu i terminologia miniatura|300px|Quadre de relacions de parentiu en català. Avis i nets pertanyen a la mateixa línia recta de descendència.
En el còmput dels graus de parentiu, avis i nets són parents de segon grau per consanguinitat en línia recta. Entre una persona i el seu pare o la seva mare hi ha un grau, i entre aquesta persona i l'avi, l'àvia, el net o la neta, dos. Aquesta classificació té efectes en diferents àmbits jurídics, administratius i fiscals.
El mot català net procedeix del baix llatí neptus i està documentat en català almenys des del segle XIV. Abans de l'aprovació de l'Ortografia catalana de l'Institut d'Estudis Catalans del 2017, el substantiu s'escrivia nét i néta, amb accent diacrític, per diferenciar-lo gràficament de l'adjectiu net, «sense brutícia». La reforma ortogràfica va eliminar aquest accent i va establir la grafia net, neta per a tots dos mots.
La llengua catalana disposa de denominacions específiques per a les generacions successives de descendents. El fill o filla d'un net és un besnet o besneta; les generacions següents poden denominar-se rebesnet o rebesneta i quadrinet o quadrineta. Aquestes denominacions continuen tenint ús jurídic i administratiu: l'Agència Tributària de Catalunya, per exemple, es refereix expressament als nets, besnets, rebesnets i quadrinets quan classifica els descendents en l'impost sobre successions.
Les famílies constituïdes després de separacions i noves unions poden crear també relacions de parentiu no biològiques. En català existeixen els mots netastre i netastra, definits com el fill o la filla d'un fillastre o d'una fillastra. Aquesta terminologia reflecteix lingüísticament una de les formes que pot adoptar el parentiu en les famílies reconstituïdes.
Les categories de parentiu no són universals ni totes les societats agrupen els parents de la mateixa manera. Els sistemes terminològics de parentiu poden distingir o agrupar les persones segons la generació, el sexe, la branca materna o paterna, el tipus de filiació o altres criteris socials. Així, les distincions que en català s'expressen mitjançant termes com avi, net, oncle, nebot o cosí no tenen necessàriament una correspondència exacta en totes les llengües i cultures.
Relació entre avis i nets miniatura|Una àvia juga amb el seu net.
La relació entre avis i nets presenta una gran diversitat. Pot anar des d'un contacte ocasional fins a una convivència quotidiana i, en alguns casos, a una assumpció considerable de responsabilitats parentals per part dels avis. Entre els factors que influeixen en la qualitat i la freqüència del contacte hi ha la proximitat geogràfica, l'edat dels membres de les dues generacions, la salut dels avis i, especialment, la relació que aquests mantenen amb la generació intermèdia, és a dir, amb els pares dels nets.
Durant la infància, els avis poden actuar com a figures d'acompanyament complementàries als progenitors. La relació pot incloure activitats de lleure, converses, ajuda quotidiana, transmissió de coneixements i participació en la cura. La recerca sobre les relacions entre avis i infants mostra, però, que la simple existència dels avis diu poc sobre el paper que exerceixen: la freqüència del contacte, la proximitat emocional i la situació de cada família produeixen experiències molt diferents.
Durant l'adolescència, el desenvolupament de més autonomia respecte dels adults pot transformar la relació. Els avis poden mantenir una funció de suport emocional o de continuïtat familiar, però la freqüència del contacte i les formes de comunicació acostumen a adaptar-se als canvis en la vida del net. La recerca psicosocial també ha assenyalat que el vincle no s'ha d'idealitzar, ja que al costat de relacions positives poden existir distanciament, conflictes o tensions entre generacions.
L'arribada del net a l'edat adulta no posa necessàriament fi a una relació estreta. Els canvis associats als estudis, la incorporació al mercat laboral, la formació d'una parella o la paternitat i maternitat poden modificar el contacte amb els avis. Els estudis sobre nets adults mostren que aquestes transicions poden reforçar o reduir la proximitat depenent de les circumstàncies i que les relacions intergeneracionals poden conservar una importància significativa molt després de la infància.
Una de les funcions que poden desenvolupar els avis és la transmissió de la memòria familiar. Els relats sobre parents, migracions, formes de vida, conflictes, oficis o experiències personals posen els nets en contacte amb episodis anteriors al seu naixement. Les investigacions basades en converses entre avis i nets han observat que recordar conjuntament el passat pot funcionar alhora com una forma de comunicació intergeneracional i com un mecanisme de transmissió de la història familiar.
Aquesta transmissió no funciona únicament de la generació més gran cap a la més jove. Els nets poden introduir els avis en noves pràctiques culturals i tecnològiques, ajudar-los amb dispositius digitals i compartir-hi formes contemporànies de comunicació. Estudis sobre l'aprenentatge tecnològic de les persones grans han documentat precisament la intervenció dels nets com una de les fonts d'ajuda per familiaritzar-se amb noves tecnologies.
La relació també pot invertir parcialment la direcció de les cures quan els avis envelleixen. Els nets adults poden passar a proporcionar companyia, ajuda amb activitats quotidianes o atenció a avis amb problemes de salut. Aquesta situació ha estat estudiada especialment en famílies en què una persona gran desenvolupa demència, en què els nets poden experimentar una transformació profunda de la relació i assumir diferents graus de responsabilitat com a cuidadors.
Cura dels nets Una de les manifestacions més estudiades de la relació és la participació dels avis en la cura dels nets. Aquesta ajuda pot ser esporàdica —per exemple, durant unes hores— o regular, i pot permetre als progenitors compatibilitzar la criança amb la feina remunerada o altres responsabilitats. La importància d'aquesta forma de solidaritat familiar varia segons la disponibilitat de serveis públics i privats de cura infantil, les polítiques familiars i laborals i les normes culturals de cada societat.
A l'Estat espanyol, el mòdul sobre conciliació de l'Enquesta de Població Activa del 2025 va estimar que el 3,0% de les persones d'entre 18 i 74 anys tenia com a única responsabilitat regular de cura l'atenció dels seus nets menors de quinze anys. La proporció era del 3,8% entre les dones i del 2,1% entre els homes. Aquestes xifres no inclouen necessàriament totes les formes d'ajuda ocasional que els avis poden proporcionar a les famílies.
La diferència entre dones i homes en aquestes dades s'inscriu en un patró més ampli de distribució desigual de les tasques de cura. La mateixa enquesta mostrava que les dones tenien més responsabilitats de cura que els homes en el conjunt de categories analitzades. En el cas dels nets, això significa que les àvies apareixen amb més freqüència que els avis com a responsables habituals, tot i que la situació varia considerablement entre famílies.
La participació en la cura pot tenir conseqüències positives i negatives per als avis. Les revisions de la literatura científica han trobat associacions amb més activitat social o satisfacció en alguns contextos, però també estrès, cansament o deteriorament del benestar quan la responsabilitat és molt intensa, poc voluntària o es combina amb dificultats econòmiques i de salut. Per això, no es pot establir de manera general que cuidar els nets sigui beneficiós o perjudicial: la freqüència, la intensitat i les circumstàncies de la cura són determinants.
La recerca ha explorat igualment possibles relacions entre cuidar els nets i el funcionament cognitiu de les persones grans. Alguns estudis observacionals han trobat millors resultats en proves de memòria o fluïdesa verbal entre avis que participaven en la cura, però aquestes associacions no demostren per si mateixes una relació causal, ja que les persones amb millor salut poden ser precisament les que tenen més possibilitats de fer-se càrrec dels nets.
En una situació diferent de la cura complementària, alguns avis es converteixen en els cuidadors principals dels nets perquè els progenitors no poden exercir temporalment o permanentment les seves funcions. Aquestes llars impliquen responsabilitats econòmiques, educatives i emocionals molt més àmplies i la literatura especialitzada les diferencia de l'ajuda quotidiana que els avis proporcionen mentre els progenitors continuen assumint la responsabilitat principal dels infants.
Distància i comunicació La distància geogràfica és un dels factors que més condicionen la freqüència del contacte entre avis i nets, però el desenvolupament de les tecnologies digitals n'ha modificat els efectes. Les trucades, la missatgeria instantània, les xarxes socials i especialment les videotrucades permeten mantenir formes de contacte regular entre persones que viuen en ciutats o països diferents.
La videoconferència és especialment significativa en la comunicació amb nets de poca edat, perquè permet combinar la veu amb expressions facials, gestos i reaccions immediates. Les investigacions sobre videotrucades entre avis, progenitors i infants han trobat que aquestes interaccions poden mantenir formes de comunicació sensible a distància, tot i que no substitueixen completament la interacció presencial.
Aquestes tecnologies han adquirit una importància particular en les famílies transnacionals, en què migracions laborals, estudis o altres moviments fan que diverses generacions resideixin en països diferents. Els estudis sobre avis transnacionals han descrit l'ús de comunicacions audiovisuals per seguir el creixement dels nets, compartir rutines familiars i mantenir una sensació de participació en la vida quotidiana malgrat la separació física.
Canvis demogràfics La possibilitat de conèixer els avis i la durada de la relació amb ells depenen directament de factors com la mortalitat, la fecunditat i l'edat en què cada generació té descendència. L'augment de la longevitat durant el segle XX va incrementar substancialment el període de vida compartit entre avis i nets en moltes societats, fins al punt que una part considerable de la relació pot desenvolupar-se actualment quan el net ja és adult.