La Guerra civil del Iemen del Nord (, ‘Revolució del 26 de Setembre’) es va lliurar al Iemen del Nord entre 1962 i 1970 entre els partidaris del Regne Mutawakkilita i els de la República Àrab del Iemen. La guerra va començar amb un cop d'estat dut a terme en 1962 per republicans revolucionaris dirigits per l'exèrcit sota el comandament d'Abdullah as-Sallal, que va destronar al recentment coronat iman Muhammad al-Badr i va declarar el Iemen com una república durant la seva presidència. L'iman va escapar a la frontera amb l'Aràbia Saudita, on va reunir el suport popular de les tribus xiïtes del nord per a reprendre el poder, la qual cosa va provocar una ràpida escalada cap a una guerra civil a gran escala.
En el bàndol monàrquic, Jordània, l'Aràbia Saudita i Israel van proporcionar ajuda militar, i el Regne Unit va donar suport en secret, mentre que els republicans van comptar amb el suport d'Egipte i van rebre avions de guerra de la Unió Soviètica.Sandler, Stanley. Ground Warfare: The International Encyclopedia. Vol.1 (2002): p.977. "Egypt immediately began sending —military supplies and troops to assist the Republicans... On the royalist side Jordan and Saudi Arabia were furnishing military aid, and Britain lent diplomatic support. In addition to Egyptian aid, the Soviet Union supplied 24 Mig-19s to the republicans." Hi van participar tant forces estrangeres irregulars com convencionals. El president egipci Gamal Abdel Nasser va fer costat als republicans amb fins a 70.000 soldats i armes egípcies. Malgrat diverses accions militars i conferències de pau, la guerra es va estancar a mitjan dècada de 1960.
Es considera que el compromís d'Egipte amb la guerra va ser perjudicial per a la seva actuació en la Guerra dels Sis Dies de juny de 1967, després de la qual a Nasser li va resultar cada vegada més difícil mantenir la participació del seu exèrcit i va començar a retirar les seves forces del Iemen. La sorprenent destitució de Sallal el 5 de novembre per part dels dissidents iemenites, secundats pels membres de les tribus republicanes, va donar lloc a un canvi intern de poder en la capital, mentre els monàrquics s'acostaven a ella des del nord. El nou govern de la república estava encapçalat per Cadi Abdul Rahman al-Eryani, Ahmed Noman i Mohamed Ali Uthman, tots els quals van dimitir al poc temps o van fugir del país, deixant la desorganitzada capital sota el control del primer ministre Hassan al-Amri. El setge de Sanà en 1967 es va convertir en el punt d'inflexió de la guerra. El primer ministre republicà que quedava va aconseguir mantenir el control de Sanà i, al febrer de 1968, els monàrquics van aixecar el setge. Els enfrontaments van continuar paral·lelament a les converses de pau fins a 1970, quan l'Aràbia Saudita va reconèixer a la República i va entrar en vigor un alto el foc.
Els historiadors militars egipcis es refereixen a la guerra del Iemen com la seva Vietnam. L'historiador Michael Oren (exambaixador d'Israel als EUA) va escriure que l'aventura militar egipci al Iemen va ser tan desastrosa que «la imminent guerra del Vietnam podria haver estat fàcilment anomenada el Iemen dels Estats Units».Oren (2002), p. 7
Context miniatura|Membres de la tribu iemenita que van donar suport a al-Badr miniatura|Membre d'una tribu iemenita retingut com a ostatge per les forces de al-Badr miniatura|Muhammad al-Badr resant amb els seus guàrdies.
Iemen L'iman Ahmad bin Yahya va heretar el tron iemenita en 1948. En 1955, el coronel Ahmad Thalaya, entrenat a l'Iraq, va dirigir una revolta contra ell. Un grup de soldats sota el seu comandament va envoltar el palau real d'Al Urdhi en Taizz, una fortalesa fortificada on vivia l'iman amb el seu harem, el tresor real, un arsenal d'armes modernes i una guàrdia palatina de 150 homes, i va exigir l'abdicació de Ahmad. Ahmad va acceptar, però va exigir que el seu fill, Muhammad al-Badr, li succeís. Thalaya es va negar, preferint al germanastre del rei, l'emir Saif l'Islam Abdullah, ministre d'Afers exteriors de 48 anys. Mentre Abdullah començava a formar un nou govern, Ahmad va obrir les arques del tresor i va començar a comprar en secret als soldats assetjadors. Al cap de cinc dies, el número de asediantes es va reduir de 600 a 40. Ahmad va sortir llavors del palau, amb una màscara de diable i brandant una llarga simitarra, terroritzant als assetjadors. Va acoltellar a dos sentinelles abans de canviar l'espasa per un subfusell i dirigir als seus 150 guàrdies a la teulada del palau per a iniciar un atac directe contra els rebels. Després de 28 hores, 23 rebels i un guàrdia de palau havien mort i Thalaya es va rendir. Més tard es va informar de l'execució d'Abdullah, i Thalaya va ser decapitat públicament.
El març de 1958, al-Badr va arribar a Damasc per a comunicar a Nasser l'adhesió del Iemen a la República Àrab Unida. No obstant això, Ahmad anava a conservar el seu tron i el seu poder absolut, i l'acord només constituïa una estreta aliança. En 1959, Ahmad va viatjar a Roma per a tractar-se de la seva artritis, reumatisme, problemes de cor i, pel que sembla, de la seva addicció a les drogues. Van esclatar les baralles entre els caps tribals, i al-Badr va tractar sense èxit de comprar als dissidents prometent «reformes», com el nomenament d'un consell representatiu, més sou per a l'exèrcit i ascensos. Al seu retorn, Ahmad va jurar aixafar als «agents dels cristians». Va ordenar la decapitació d'un dels seus súbdits i l'amputació de la mà esquerra i el peu dret d'altres 15, en càstig per l'assassinat d'un alt funcionari el mes de juny anterior. Al-Badr només va ser reprès per la seva indulgència, però la ràdio iemenita va deixar d'emetre els discursos dels oficials de l'exèrcit i es van silenciar les converses sobre les reformes.
El juny de 1961, Ahmad encara s'estava recuperant d'un intent d'assassinat sofert quatre mesos abans, i es va traslladar de la capital, Taizz, al palau d'esbarjo de Sala. Badr, que ja era ministre de Defensa i d'Afers exteriors, es va convertir en primer ministre en funcions i també en ministre de l'Interior. Malgrat ser príncep hereu, al-Badr encara havia de ser triat pels ulemes de Sanà. Al-Badr no era popular entre els ulemes a causa de la seva associació amb Nasser, i els ulemes havien rebutjat la petició de Ahmad de ratificar el títol de Badr. L'iman Ahmad va morir el 18 de setembre de 1962 i li va succeir el seu fill, Muhammad al-Badr. Un dels primers actes del-Badr va ser nomenar el coronel Abdullah Sallal, conegut socialista i nasserista, com a comandant de la guàrdia de palau.
Egipte Nasser havia buscat un canvi de règim al Iemen des de 1957 i, finalment, va posar en pràctica els seus desitjos el gener de 1962 cedint al Moviment del Iemen Lliure espai d'oficina, suport financer i temps de ràdio. La biografia d'Anthony Nutting sobre Nasser identifica diversos factors que van portar al president egipci a enviar forces expedicionàries al Iemen. Entre ells, la ruptura de la unió amb Síria en 1961, que va dissoldre la República Àrab Unida, danyant el seu prestigi. Una ràpida victòria decisiva al Iemen podria ajudar-lo a recuperar el lideratge del món àrab. Nasser també tenia la seva reputació com a força anticolonial, i es va proposar lliurar al Iemen del Sud, i a la seva estratègica ciutat portuària d'Aden, de les forces britàniques.
Mohamed Heikal, cronista de la presa de decisions de la política nacional egípcia i confident de Nasser, va escriure en For Egypt Not For Nasser, que s'havia posat en contacte amb Nasser sobre el tema del suport al cop d'estat al Iemen. Heikal va argumentar que la revolució de Sallal no podria absorbir l'enorme número de personal egipci que arribaria al Iemen per a apuntalar el seu règim, i que seria prudent considerar l'enviament de voluntaris nacionalistes àrabs de tot Orient Mitjà per a lluitar al costat de les forces republicanes iemenites, suggerint la guerra civil espanyola com a plantilla a partir de la qual dirigir els esdeveniments al Iemen. Nasser va rebutjar les idees de Heikal, insistint en la necessitat de protegir el moviment nacionalista àrab. Nasser estava convençut que un regiment de forces especials egípcies i una ala de caces bombarders podrien assegurar el cop d'estat republicà iemenita.
Les consideracions de Nasser per a enviar tropes al Iemen poden haver inclòs el següent (1) l'impacte del seu suport a la guerra d'independència d'Algèria de 1954-62; (2) la ruptura de Síria amb la República Àrab Unida de Nasser en 1961; (3) aprofitar una bretxa en les relacions britàniques i franceses, que s'havien tibat pel suport de Nasser al FLN a Algèria i principalment pels seus esforços per a soscavar l'Organització del Tractat Central (CENTO), que va provocar la caiguda de la monarquia iraquiana en 1958; (4) enfrontar-se a l'imperialisme, que Nasser considerava el destí d'Egipte; (5) garantir el domini del Mar Roja des del Canal de Suez fins a l'estret de Bab el-Màndeb; (6) venjar-se de la família reial saudita, que Nasser considerava que havia soscavat la seva unió amb Síria.
Història Cop d'estat Complot miniatura|L'autor Dana Adams Schmidt amb el president Sallal al març de 1967 A Sanà hi havia almenys quatre complots. Una estava encapçalada pel tinent Ali Abdul al Moghny. Un altre va ser concebut pel coronel Abdullah Sallal. El seu complot es va fusionar amb una tercera conspiració impulsada per la confederació tribal haixid en venjança per l'execució del seu xeic suprem i el seu fill per part d'Ahmad. Una quarta conspiració estava formada per diversos prínceps joves que pretenien desfer-se d'al-Badr però no de l'imamat. Els únics homes que coneixien aquests complots eren l'encarregat de negocis amb cartes de gabinet egipci, Abdul Wahad, i el propi al-Badr. L'endemà de la mort de Ahmad, el ministre d'al-Badr a Londres, Ahmad al Shami, li va enviar un telegrama en el qual li instava a no anar a Sanà per a assistir al funeral del seu pare perquè diversos oficials egipcis, així com alguns dels seus, estaven conspirant contra ell. El secretari personal d'al-Badr no li va transmetre aquest missatge, al·legant que no entenia el codi. És possible que al-Badr s'hagi salvat gràcies a la concentració de milers d'homes que havia en el funeral. Al-Badr no s'assabentà del telegrama fins més tard.Schmidt (1968), p. 22
Un dia abans del cop, Abdul Wahad, que afirmava tenir informació del servei d'intel·ligència egipci, va advertir a al-Badr que Sallal i altres quinze oficials, inclòs Moghny, estaven planejant una revolució. El propòsit de Wahad era cobrir-se a si mateix i a Egipte en cas que el cop fracassés, per a incitar als conspiradors a una acció immediata i portar a Sallal i a Moghny a una conspiració per si sols. Sallal va obtenir el permís imàmic per fer intervenir a les forces armades. Llavors, Wahad es va dirigir a Moghny i li va dir que al-Badr havia descobert d'alguna manera el complot, i que havia d'actuar immediatament abans que els altres oficials fossin arrestats. Li va dir que si aconseguia controlar Sanà, la ràdio i l'aeroport durant tres dies, tot Europa li reconeixeria.Schmidt (1968), p. 23 esquerra|miniatura|Mapa del Iemen del NordSallal va ordenar que l'acadèmia militar de Sanà entrés en alerta total, obrint totes les armeries i lliurant armes a tots els oficials subalterns i a la tropa. La nit del 25 de setembre, Sallal va reunir coneguts líders del moviment nacionalista iemenita i a altres oficials que havien simpatitzat o participat en les protestes militars de 1955. Cada oficial i cèl·lula rebria ordres i començaria quan es bombardegés el palau d'al-Badr. Les zones clau que s'assegurarien eren el palau d'Al-Bashaer (el palau d'al-Badr), el palau d'Al-Wusul (zona de recepció de dignataris), l'estació de radi, la central telefònica, Qasr al-Silaah (l'armeria principal) i la caserna general de seguretat central (Intel·ligència i Seguretat Interna).
Realització