El 622, Mahoma, profeta de l'islam, anà a viure a Medina amb els seus deixebles en l'emigració coneguda com a «hègira». Els magnats de la ciutat l'hi havien convidat per resoldre les disputes entre clans, cada vegada més agres. Hi visqué fins al desembre del 629, quan marxà de Medina per tornar a la Meca i conquerir-la.
Context
Una delegació de Medina demanà a Mahoma, vist com a foraster neutral, que fes d'àrbitre suprem de tota la comunitat. El 620 ja feia un segle que duraven els conflictes a Yàthrib (com es coneixia Medina fins a l'arribada del profeta), principalment entre els habitants àrabs i els jueus. Les repetides matances i els desacords sobre les reclamacions que en resultaven, especialment després de la batalla de Bu'ath, havien deixat clar que els conceptes tribals de venjança i ull per ull no podien continuar funcionant sense un home investit amb l'autoritat necessària per resoldre les disputes. La delegació de Medina es comprometé en nom seu i dels seus conciutadans a acceptar Mahoma a la seva comunitat i protegir-lo com si fos un dels seus.
Mahoma indicà als seus deixebles que emigressin a Medina fins que gairebé no en quedà cap a la Meca. Alarmats per la marxa dels musulmans, els líders de la Meca ordiren un complot per assassinar-lo. El profeta ordenà al seu cosí i futur gendre, Alí, que dormís al seu llit per fer creure als assassins que encara era a la Meca (i que els combatés en lloc seu) i se n'anà de la ciutat d'amagat. El 622, Mahoma ja havia emigrat a Medina, un gran oasi agrícola. Una vegada consumada l'emigració, els líders de la Meca confiscaren la propietat dels emigrants musulmans originaris de la ciutat.
Una de les accions de Mahoma per resoldre els greuges antics que enfrontaven les tribus de Medina fou l'elaboració de la Constitució de Medina, un document que forjava una mena de fraternitat entre les vuit tribus de Medina i els musulmans que havien emigrat de la Meca. La Constitució establia els drets i deures de tots els ciutadans i governava les relacions de les diferents comunitats de Medina (incloent-hi les relacions entre els musulmans i les altres comunitats, concretament els jueus i altra «gent del Llibre»). Així com la comunitat sorgida de la Constitució, l'umma, tenia una perspectiva religiosa, també integrava consideracions pràctiques i conservava una part substancial del marc jurídic de les antigues tribus àrabs. No es pot afirmar amb rotunditat que Mahoma elegís Jerusalem com a orientació de les pregàries quotidianes (alquibla) per imitació dels jueus, car les informacions sobre la direcció de la pregària abans de l'hègira són contradictòries i, a més a més, ja hi havia altres grups a Aràbia que resaven mirant cap a Jerusalem.
El primer grup de conversos del paganisme a l'islam a Medina foren els clans que no havien tingut grans líders, però que havien patit els estralls ocasionats pels líders bel·licosos d'altres clans. La majoria de la població pagana de la ciutat no trigà a acceptar l'islam. Segons Ibn Ishaq, la conversió de Sad ibn Muadh, un dels prohoms de Medina, fou un factor clau en aquest procés.
Relacions amb els creients de les religions abrahàmiques Quan feia proselitisme a la Meca, Mahoma veia els cristians i els jueus (als quals es referia col·lectivament com a «gent del Llibre») com a aliats naturals, com a creients de les religions abrahàmiques que compartien els principis fonamentals dels seus ensenyaments, de manera que esperava ser acceptat per ells i obtenir el seu suport. En aquell moment, els musulmans resaven en direcció a Jerusalem, igual que els jueus. En la Constitució de Medina, Mahoma exigí la lleialtat política dels jueus a canvi d'una autonomia religiosa i cultural consagrada en nombrosos tractats.
Tanmateix, els clans jueus violaren aquests tractats per una disputa que tenien amb els musulmans, encara que alguns jueus es convertiren a l'islam. Després de la seva emigració a Medina, l'actitud de Mahoma envers els jueus i els cristians canvià «com a resultat de l'experiència de ser traït». Segons Norman Stillman:
Disputes internes miniatura|Mapa de la campanya de Badr La repressió perpetrada pels mequís deixà els emigrants musulmans sense cap manera de guanyar-se la vida que no fos atacar les caravanes dels seus repressors. Aquestes ràtzies desembocaren en un conflicte armat entre els musulmans i els quraixites de la Meca. Mahoma anuncià versos de l'Alcorà que autoritzaven els musulmans, «els que foren expulsats de les seves cases», a combatre els mequís per defensar-se de la seva persecució (vegeu les aleies 39 i 40 de la sura 22 de l'Alcorà). Aquests atacs i el seu impacte sobre el comerç eren tota una provocació per als mequís, alhora que acreixien la riquesa, el poder i el prestigi dels musulmans amb vista al seu objectiu final d'obtenir la submissió de la Meca a la nova fe.
El març del 624, Mahoma es posà al capdavant d'uns 300 guerrers per atacar una caravana de mercaders de la Meca. Els musulmans pararen una emboscada als mequís a Badr, però aquests últims en tingueren coneixement i eludiren el parany. Els soldats que havien sortit de la Meca per defensar la caravana no tornaren a casa en sentir que el perill havia passat, sinó que anaren a buscar els musulmans i s'hi enfrontaren en la batalla de Badr. Els musulmans se sobreposaren a una inferioritat numèrica de més de tres a un i en sortiren victoriosos. Aquell dia caigueren com a mínim 45 mequís i en foren fets presoners una setantena, per només 14 baixes musulmanes. Entre els morts hi havia molts prohoms de la Meca, incloent-hi Abu-Jahl. Mahoma no intervingué personalment en el combat, sinó que dirigí la batalla des d'una cabana propera juntament amb Abu-Bakr. En les setmanes següents, uns mequís viatjaren a Medina per pagar els rescats d'aquells que havien estat capturats a Badr. Com que molts d'aquests últims eren fills de famílies riques, probablement foren rescatats per un import considerable. En general, els presos poc influents o de pocs recursos foren posats en llibertat sense necessitat de pagar. Els captius que es negaven a deixar de perseguir els musulmans i que no estaven disposats a pagar un rescat tot i tenir els mitjans per fer-ho foren condemnats a mort per Mahoma. El profeta manà executar immediatament dos quraixites que havien provat de matar-lo a la Meca, un dels quals era Uqba ibn Abi-Muayt. Els assaltants s'apoderaren d'un gran tresor i el resultat de la batalla contribuí a aglutinar la comunitat de Medina. Mahoma i els seus deixebles interpretaren la victòria com una confirmació de la seva fe i un esdeveniment cabdal en la vida de Medina. Els pagans que restaven a la ciutat estaven molt ressentits per la puixança de l'islam. En concret, Asmà bint Marwan i Abu-Afak compongueren versos que insultaven alguns musulmans i, per tant, infringien la Constitució de Medina. Mahoma no mostrà cap mena d'enuig quan tots dos foren assassinats. Ningú no gosà venjar la seva mort i, fins i tot, diversos membres del clan d'Asmà bint Marwan que s'havien convertit a l'islam en secret passaren a practicar-lo en públic. Aquesta fou l'última vegada que els pagans de Medina plantaren cara obertament a Mahoma.
El profeta feu fora de Medina els Banu Qaynuqà, una de les tres principals tribus jueves de la ciutat.Encyclopaedia of Islam, Brill Publishers, Leiden, s.v. «Muhammad» (en anglès). L'oposició dels jueus podria haver tingut un rerefons tant polític com religiós. Veien amb escepticisme la noció d'un profeta que no fos jueu i tampoc no estaven convençuts que l'Alcorà fos plenament compatible amb els seus propis textos sagrats. A més a més, l'Alcorà afirma que l'islam és una restauració de la fe monoteista d'Abraham, que hauria estat tergiversada de diverses maneres clarament especificades pels jueus i els cristians. Els jueus començaren a conspirar amb els enemics de Mahoma a la Meca per fer-lo caure.
Després de la batalla de Badr, Mahoma també conclogué aliances amb diverses tribus de beduïns per protegir la seva comunitat d'atacs des del nord de Hijaz.
Conflictes amb els quraixites
L'enfrontament de Badr feu inevitable una guerra total entre Mahoma i els mequís, desitjosos de venjar-se per la desfeta. Per mantenir la seva prosperitat econòmica, els mequís havien de recuperar el prestigi perdut a Badr, així que enviaren un escamot a fer una ràtzia a Medina per restaurar la confiança i explorar el terreny. Els atacants es retiraren immediatament després d'un atac llampec sense gaire efecte i sense arribar a entaular combat. En els mesos següents, Mahoma dirigí expedicions contra tribus aliades de la Meca i assaltà una caravana mequí. La reacció d'Abu-Sufyan ibn Harb fou reunir un contingent de 3.000 homes per atacar Medina, acompanyat per dones importants de la Meca, entre les quals hi havia la seva muller, Hind bint Utba, que havia perdut familiars a Badr. Les dones abrivaven les tropes seguint la tradició dels beduïns, cridant el nom dels morts a Badr.
Un dia més tard, un explorador avisà Mahoma de la presència i la mida de l'exèrcit mequí. L'endemà, els musulmans celebraren un consell de guerra per discutir la millor estratègia contra els mequís. Mahoma i molts musulmans prominents sostenien que era més segur restar a Medina i aprofitar les seves importants fortificacions. Els musulmans més joves, en canvi, es planyien que els mequís estaven destruint els seus conreus i que la reputació dels musulmans quedaria destrossada si no gosaven aventurar-se fora de les muralles de Medina. Finalment, Mahoma feu cas als joves i preparà les tropes musulmanes per a la batalla. El profeta menà els seus homes a la muntanya de l'Úhud, on havien fet campament els mequís. El 23 de març hi tingué lloc la batalla de l'Úhud.Encyclopaedia of Islam, Brill Publishers, Leiden, s.v. «Uhud» (en anglès).
Els seguidors de Mahoma dominaren els primers compassos del combat, però la manca de disciplina dels arquers que custodiaven una posició de gran importància tàctica conduí a una derrota tàctica dels musulmans, que patiren 75 baixes. Tanmateix, els mequís no assoliren el seu objectiu d'anihilar els musulmans. En lloc d'intentar ocupar Medina, tornaren a la Meca, car es veien incapaços de llançar una altra ofensiva contra Mahoma per les baixes que havien sofert, la moral baixa i la possibilitat de trobar-se amb resistència a l'interior de la ciutat. A més a més, esperaven poder convèncer Abd-Al·lah ibn Ubayy, cap d'un grup de musulmans de Medina, mitjançant la diplomàcia. Com a resultat de la desfeta, els detractors de Mahoma a Medina alçaren la veu dient que, si la victòria de Badr havia provat que era un vertader profeta, aleshores la derrota de l'Úhud demostrava el contrari. Mahoma anuncià els versos 133-135 i 160-162 de la sura «Al Imran», que expliquen la desfeta com un càstig per la desobediència dels musulmans i una prova de la seva fidelitat.
Lluita pel suport dels nòmades Tot i haver reunit tots els homes capaços de portar armes de Quraix i les tribus veïnes amigues, els mequís no havien reeixit a destruir la comunitat musulmana a la batalla de l'Úhud. Maldant per reclutar un exèrcit més poderós, Abu-Sufyan obtingué el suport de les grans tribus nòmades que vivien al nord i l'est de Medina difonent propaganda sobre la feblesa de Mahoma, prometent-los riqueses, evocant el prestigi dels quiraixites i oferint suborns.