La lluita de Larzac (Luta del Larzac en occità, Lutte du Larzac en francès) va ser un moviment de desobediència civil no violenta contra l'ampliació d'un camp militar al Causse del Larzac, al departament francès de l'Avairon. Va durar una dècada, del 1971 al 1981. Tot seguit que va ser elegit president de França el 1981, François Mitterrand (1916-1996) va decidir abandonar el projecte.
L'oposició a la militarització del Larzac va començar quan 103 camperols locals es van alçar contra l'expropiació de terres per un projecte impulsat pel ministre de Defensa, Michel Debré (UDR), durant la presidència de Pompidou. Aquest projecte pretenia ampliar el camp militar del Larzac de 3.000 a 17.000 hectàrees, cosa que hauria afectat una desena de municipis. El 1973, cinc anys després del maig del 1968, entre 60.000 i 100.000 persones de diferents corrents van confluir al Larzac per donar suport als camperols i formar un moviment heterogeni que va lliurar una guerra de desgast contra els poders públics. Les reunions i les xarxes nacionals que es van crear per la convergència de lluites al Larzac van formar la base a França pel que més endavant es va conèixer com a moviment antiglobalització.
Context global Dos pobles emblemàtics es van fer famosos pels mateixos motius dos anys abans de la lluita dels camperols del Larzac contra l'ampliació del camp militar. Van ser les protestes dels agricultors de Cervieras (Alts Alps), que van resistir al projecte d'una estació d'esquí, i la dels pastors del poble sard d'Orgòsolo, que els havien obligat a traslladar el seu bestiar a causa d'un camp de tir.
A Orgòsolo, la mobilització va fer retirar el projecte en només tres dies. El prestigi d'aquesta victòria va revifar la pintura mural en una seixantena de pobles on es feia la transhumància a Sardenya. El "moviment muralista" d'origen mexicà, importat per aquesta revolta dels pastors sards i que es va estendre per diferents pobles s'ha convertit en un atractiu important per als visitants de la regió, contribuint al turisme a Sardenya.
A Cervieras la mobilització de ramaders i criadors també va vèncer després de manifestacions i el suport del vulcanòleg Haroun Tazieff, i es va abandonar el projecte de l'estació d'esquí.
Una dècada de lluita Divulgació del projecte L'11 d'octubre de 1970, durant un congrés celebrat a La Cavalariá de la Unió de Demòcrates per la República (UDR), aleshores al poder a França, el secretari d'Estat de Defensa Nacional André Fanton, ja va esmentar una probable ampliació del camp militar al Larzac. El diputat de l'Avairon Louis-Alexis Delmas, en plena campanya electoral per a la UDR, va declarar al diari Le Monde del 6 de març de 1971 que "per a Millau, que té dificultats per a sobreviure, l'ampliació del camp és sens dubte la darrera oportunitat". La llista de la UDR, que donava suport al projecte d'ampliació, va guanyar les eleccions municipals del 14 i 21 de març d'aquell any. miniatura|Michel Debré el 1960. El 28 d'octubre de 1971, Michel Debré, ministre de Defensa Nacional en aquest càrrec des de l'inici de la presidència de Georges Pompidou el 1969, va anunciar formalment en una entrevista televisada l'ampliació del camp militar del Larzac; aquesta ampliació ampliava la seva superfície de 3.000 a 17.000 hectàrees (passava de tenir 30 a 170 km²), afectava dotze municipis al voltant de La Cavalariá i requeria, a més, l'expropiació parcial o total de terres a les famílies de pagesos. 17.000 hectàrees representava que el camp militar disposaria de més d'una sisena part de les 100.000 hectàrees que ocupa el conjunt dels del Larzac. Els mesos següents l'argument oficial va ser que es tractava d'una "ampliació moderada" molt útil per a la defensa nacional i que aportaria a la regió aspectes positius com la millora de l'electrificació rural, del subministrament d'aigua i de les vies de comunicació. L'ampliació del camp d'entrenament militar, que existeix des del 1902, es justificava per la saturació de les capacitats d'acollida dels camps militars del moment i pel desig de tenir una força militar propera a l'altiplà d'Albion, lloc on hi ha llançadors de míssils balístics terra-terra de la força de dissuasió nuclear francesa. André Fanton, secretari d'Estat de Defensa va declarar el següent:"Tous au Larzac", documental de Christian Rouaud, 2011Ens agradi o no, la riquesa agrícola potencial del Larzac és encara molt baixa. Per tant, crec que era lògic considerar que l'ampliació de Larzac només presentava el mínim de desavantatges. Així doncs, la contrapartida és el fet que encara hi ha uns quants camperols, pocs, que crien vagament algunes ovelles, que viuen més o menys a l'edat mitjana, i que cal expropiar-los.Les autoritats a més es veien motivades per continuar amb el projecte perquè el Larzac era una regió molt poc poblada: patia l'èxode rural i havia perdut dos terços de la seva població entre el 1866 i el 1968. Al·legaven que només hi havia 23 explotacions no rendibles que s'haurien d'expropiar completament i que els seus propietaris serien reubicats i compensats. Per la seva banda els camperols involucrats van argumentar que les dades de les autoritats estaven antiquades i que no tenien en compte l'arribada de gent neorural que, des del 1965, havien estat renovant les explotacions que estaven gairebé abandonades, millorant-ne el rendiment. A més, el mètode de recompte només es referia a propietats totalment expropiades, sense comptar aquelles on es deixava un espai habitable per als habitants tot i que n'expropiaven els camps on treballaven. Amb les dades dels camperols l'ampliació del camp militar acabaria afectant de manera greu entre cinquanta i seixanta explotacions.
El 1971 hi havia unes 90.000 ovelles que pasturaven a l'altiplà; una cinquena part dels ramats, gairebé la meitat de la producció que llet que involucrava a 108 agricultors, es va veure amenaçada pel projecte d'ampliació.A més, els ramaders i productors de Roquefort, molt vinculats a la seva ruralitat, dubtaven que l'expansió del camp fos realment un creador de feina i que pogués tenir cap impacte positiu, ja que “només és un camp d'entrenament, on només passaran les unitats”.
Primeres manifestacions i el jurament dels 103 La primera gran manifestació va tenir lloc el 6 de novembre de 1971 a Millau, on 6.000 persones es van reunir per la crida feta per les federacions departamentals de sindicats d'agricultors (fédérations départementales des syndicats d'exploitants agricoles - FDSEA).
Des del començament, la lluita, tot i que molt local, ja era molt diversa. A més dels camperols establerts durant generacions al Larzac, hi havia els nous agricultors més joves, molts d'ells deutors de Crédit Agricole des del seu projecte d'instal·lació. Hi havia molts desacords entre ells, molts eren membres de la Joventut Agrícola Catòlica (Jeunesse agricole catholique - JAC) que després es va convertir en el Moviment Rural de la Joventut Cristiana (Mouvement rural de jeunesse chrétienne - FDSEA). Léon Maillé, de 25 anys en aquella època, va dir: “Jo era un camperol corrent: votava a favor de la dreta, anava a missa, era un nadiu de cap a peus!". Així i tot, el 7 de novembre de 1971 Jean Ménard, bisbe de Rodés, es va posicionar contra l'eixamplament del camp. i les institucions catòliques locals van acabar convertint-se en un suport a la lluita aglutinador.
Malgrat les diferències, el 28 de març de 1972 103 camperols, dels 108 afectats, van signar un acord entre ells segons el qual es comprometien a romandre units en la lluita perquè "cap agricultor sigui expulsat contra la seva voluntat". És el Jurament dels 103, també anomenat Pacte dels 103. Per la Dia Nacional de França, el 14 de juliol de 1972, 20.000 persones i 70 tractors es van manifestar a Rodés.
Les concentracions del Rajal del Gorp Els camperols ben aviat van rebre el suport d'activistes de totes les tendències seduïts per l'aspecte antimilitarista de la protesta, al capdavant dels quals hi havia gent d'esquerres, maoistes, treballadors i membres sindicals de la Confederació Francesa Democràtica del Treball (Confédération française démocratique du travail - CFDT).
L'únic partit que hi era representat era el ja desaparegut Partit Socialista Unificat (PSU), així com alguns representants de la Lliga comunista i trotskista. Els nacionalistes occitans també hi eren presents per protestar contra el "genocidi cultural d'Occitània causat pel colonialisme intern". L'Associació per a la Protecció del Larzac i el seu Medi Ambient, creada el 1971 i presidida pel professor jubilat de Nant, Henri Ramade, va insistir, tanmateix, en la reivindicació del caràcter "apolític" de la lluita del Larzac. miniatura|310x310px|Imatge de la zona del Rajal del Gòrb.|esquerra També es van unir a la protesta "els grenyuts, marginats i hippies de tots els tarannàs", gent en definitiva que es trobava lluny de partits i sindicats. La presència del Moviment pel Desarmament, la Pau i la Llibertat (MDPL), que defensava l'amor lliure, va propiciar la presència de moltes dones en topless, la qual cosa va provocar un gran xoc cultural amb els camperols cristians practicants de l'època. El Larzac es va unir així a la revolució sexual a França, ja que moltes feministes (inclòs el Moviment per la llibertat d'avortament i anticoncepció - MLAC - que feia una gira per França en una caravana i que va arribar a l'altiplà del Larzac el 16 d'agost de 1974) van participar en la resistència. Aquest fet va generar crítiques, com la de Michel Castaing, que va fer un titular sarcàstic a Le Monde el 25 d'agost de 1973 que deia el següent: "El Larzac, l'aparador de la protesta".
Aquesta concentració de persones de diferents sensibilitats va tenir el seu punt culminant en una concentració celebrada els dies 25 i 26 d'agost de 1973 al lloc anomenat Rajal del Gòrp (“salt/barranc del corb” en occità de Roergue), un circ dolomític natural situat al nord-oest de La Cavalariá i la marxa sobre Larzac organitzada pels camperols i obrers. Entre 60.000 i 100.000 persones (aquesta darrera estimació és segons els organitzadors) procedents de tota França i Europa van confluir per primera vegada al Larzac. A més de la presència de molts oradors, també s'hi van citar representants de les lluites revolucionàries de Xile (encara governada per Salvador Allende), Grècia (país marcat per la dictadura dels coronels) i d’Itàlia, que als anys 1970 es trobava en un moment de greu conflictivitat social. També es van solidaritzar amb els camperols del Larzac dos representants de l'Exèrcit Republicà Irlandès (IRA), "sigui quin sigui el mitjà escollit".
Durant aquesta manifestació, la presència policial va ser mínima, amb només un helicòpter de gendarmeria sobrevolant la concentració.França no es mobilitza per esbrinar si la Nacional 9 estarà o no sota el foc de canons durant tres mesos a l'any i si se sacrificaran 325 tones de Roquefort. 80.000 persones no es reuneixen per tot el Larzac per un ecumenisme imprecís o per caritat cristiana: s'uneixen perquè les 14.000 hectàrees cobejades per l'exèrcit són el lloc de representació d'un debat filosòfic fonamental, perquè aquest assumpte és sobre ells mateixos, el seu futur, el món on volen viure. (Michel Le Bris a Les Fous du Larzac).Un any més tard, els dies 17 i 18 d'agost de 1974, encara més persones es van mobilitzar per a la segona edició de la concentració al Rajal del Gorp: més de 100.000 persones (segons els organitzadors) van anar a l'escenari per a un festival de la collita titulat "Collita del Tercer Món" (Moisson Tiers-monde). Durant aquesta manifestació, el primer secretari del Partit Socialista francès, François Mitterrand, va ser increpat per militants maoistes (i agents provocadors de roba civil) que protestaven per la seva presència.