Lamfiteatre d'El Djem (o El Jem) és un coliseu romà construït a la ciutat de Tisdre (moderna El Djem, Tunísia). Està inscrit a la llista del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO des del 1979.
És el major amfiteatre romà d'Àfrica i el quart del món, després del Colisseu de Roma, l'amfiteatre de Càpua i l'amfiteatre de Pozzuoli, i un dels millors conservats del nord d'Àfrica. És el monument romà més conegut de Tunísia i rep cada any uns 530.000 visitants.
Va ser construït l'any 238 dC pel procònsol Gordià, durant el regnat de l'emperador Maximí el Traci per a substituir dos teatres anteriors, l'estudi dels quals ha permès analitzar l'origen d'aquestes grans construccions destinades a l'oci. Probablement va acollir combats de gladiadors, curses de carros i altres jocs de circ, especialment exposicions de feres i representacions de cacera d'animals.
Té 147,9 metres de llargada per 122 metres d'amplada; l'arena interior és una el·lipse de 64,5 per 38,8 metres i tenia capacitat per a uns 35.000 espectadors.
Malgrat que una part de les pedres es van reutilitzar per construir la ciutat d'El Djem, l'edifici encara es conserva en molt bon estat. Es creu que es va mantenir intacte fins al i que, a partir de 1695, segons la tradició àrab, es va començar a enderrocar la façana exterior. Encara es conserven els fossats dels lleons i un sistema molt elaborat de canalitzacions i cisternes per recollir l'aigua de pluja.
De vegades rep el nom de Ksar de la Kàhina, en referència a la princesa amaziga Kahena, que al va unir les tribus amazigues per a frenar l'avanç dels invasors musulmans. Vençuda i perseguida, es va refugiar amb els seus seguidors a l'amfiteatre, on va resistir durant quatre anys. Segons la llegenda, va ser traïda pel seu jove amant, que la va apunyalar i va enviar el seu cap embalsamat al cap de l'exèrcit àrab.
Segons l'especialista Jean-Claude Golvin, l'edifici representa, juntament amb altres exemples, el punt àlgid d'aquest tipus de construccions, «al final d'una evolució arquitectònica que s'estén al llarg de gairebé quatre segles». No obstant això, per a l'arqueòleg i historiador Hédi Slim, la situació de Tisdre, amb tres amfiteatres estudiats amb mètodes científics, «sembla única al món».
Història Edificis precedents esquerra|miniatura|Vista general de l'arena on s'ubicaven els antics amfiteatres L'amfiteatre actual és el tercer edifici d'espectacles construït a Tisdre, una ciutat que va prosperar gràcies al desenvolupament de l'olivicultura i al comerç. És el millor construït i conservat de tots, amb una gran quantitat de vestigis que han permès als especialistes estudiar-ne l'evolució al llarg del temps. El segon amfiteatre, l'existència del qual ja havia estat intuïda per Charles Tissot, fou excavat durant la dècada de 1960, mentre que el primer fou descobert gràcies a les campanyes dirigides per Hédi Slim a partir de 1973.
El primer edifici tenia una capacitat per a 6000 espectadors i va ser qualificat de «rudimentari», «embrionari» o «molt antic». Jean-Claude Golvin en va datar l'origen al , tot i que probablement va ser abandonat a final del mateix. Per tant, hauria d'haver estat a prop dels edificis de l'època republicana, que es van construir tenint en compte la configuració del terreny. De fet, el lloc escollit per a la construcció, que havia allotjat sepultures a l'època preromana, és el relleu natural de la zona més adequat per aixecar una edificació. L'amfiteatre va ser esculpit en una muntanya de travertí sense l'ús de maçoneria i amb formes irregulars. Les grades, limitades en nombre, van ser esculpides en la roca i la càvea va ser excavada. L'arena tenia 49 metres de llarg per 40 d'amplada. Sembla que la graderia es va erosionar amb força rapidesa i va ser reparat amb maons de fang sense coure. L'aparició de l'edifici podria estar relacionada amb l'assentament a la ciutat d'una comunitat italiana aficionada als espectacles, potser d'origen campà o etrusc, com que ambdues regions són a l'origen dels jocs als amfiteatres.
miniatura|Detall de les restes de la graderia compartimentat del segon amfiteatre El segon edifici, que en les línies generals tenia una estructura sòlida, data de final del o del sobre la mateixa muntanya que el seu predecessor. Tenia un contorn més el·líptic a causa d'un terraplè existent a l'arena i a la graderia de l'amfiteatre anterior. El terraplenat de l'arena, de 2,50 metres d'altura, va permetre regularitzar-ne la forma. Les grades tenien una capacitat total de 7.000 espectadors. Eren de mida irregular i estaven delimitades per compartiments fets amb maó, separats per espais a manera de corredor. Sembla que hi va haver un total de 24 compartiments, dels quals es mantenen 16 en diversos estats de conservació. L'arena tenia 60 metres de llarg per 40 d'amplada, amb unes dimensions totals de l'edifici de 92 per 72 metres. Golvin descriu també un pòdium i una capella situats a l'eix oest. La construcció no tenia un aspecte estètic destacat, tot i que les importants millores tècniques la van fer més funcional.
Durant l'època de la dinastia severa, a inici del , la ciutat va experimentar un gran creixement, gràcies al florent comerç de l'oli d'oliva i del blat, afavorit per la situació a la cruïlla de rutes comercials. El segon amfiteatre es va quedar massa petit i va ser substituït per l'edifici actual, més important, construït sobre un terreny pla. Aquesta manera d'actuar es va repetir en altres ciutats com Cartago, Nimes o Roma.
La construcció de l'amfiteatre seria vinculada a una manifestació d'evergetisme per part de l'elit de la ciutat. Tanmateix, per a Hédi Slim, el seu cost contrasta amb l'absència de restes epigràfiques associades a un evergetisme local, relacionat principalment amb l'organització dels jocs. L'edificació en una època posterior va implicar una correcció dels problemes ocasionats per les construccions precedents més enllà de la funcionalitat, unes innovacions que van constituir igualment un factor de longevitat.
Datació controvertida Tot i que figura entre els amfiteatres més ben conservats d'aquesta tipologia, l'edifici ha estat poc estudiat. Les investigacions més recents sobre el monument no han revelat cap inscripció que permeti datar-ne la construcció. Així mateix, les darreres excavacions arqueològiques no han tret a la llum cap element concret, a excepció d'algunes gerres d'una mena de ceràmica datada a la primera meitat del . S'ha considerat, de forma incerta (ja que no ha estat corroborada per cap element tangible), que l'edifici hauria estat construït devers l'any 238 dC, l'any de la Revolució contra el poder de Roma, o sota el procònsol Gordià, coronat emperador romà l'abril del mateix any. Generalment, es considera com a data de construcció el període comprès entre els anys 230 i 250, durant l'etapa de l'anarquia militar, tot i que alguns estudis antics la situen més enrere, en el regnat de la dinastia Antonina,Thomas Shaw, citat per és a dir, a la darreria de l'Imperi.Henri Saladin, citat per
Tanmateix, el cost de la construcció en pedra tallada, així com la necessitat d'acollir més espectadors, semblen situar-ne la construcció durant l'esplendor de la ciutat, a final del o inici del , sota la dinastia severa. Alexandre Lézine, amb el suport de Golvin, va proposar un marge de datació més restringit, entre els anys 230 i 238, i considera que l'edifici va quedar inacabat a causa dels esdeveniments ocorreguts aquell darrer any. Per la seva banda, Hédi Slim creu que l'obra sí que es va finalitzar.
Del final de l'Edat Antiga a l'Edat Mitjana esquerra|miniatura|Targeta postal que mostra l'amfiteatre cap al 1900 amb els grans terraplens que en reomplien l'interior Tot i que la ciutat va ser substituïda progressivament per Sufètula com a capital econòmica de la regió i que les rutes comercials es van anar desviant de la localitat, Tisdre va continuar exercint un paper militar arran de la transformació de l'amfiteatre en una fortalesa. Les excavacions arqueològiques han datat l'abandonament de l'edifici a la segona meitat del , amb una durada aproximada de l'activitat de dos segles.
miniatura|Entrada al recinte A partir de l'Exarcat d'Àfrica, l'amfiteatre es va convertir en una fortificació i lloc de refugi, com va quedar demostrat després de la derrota romana a la batalla de Sufètula l'any 647 contra les tropes àrabs. La transformació va consistir en l'obturació de les arcades situades a la planta baixa i la construcció d'altres instal·lacions, entre les quals hi havia una torre descoberta en excavacions recents. El monument és de vegades anomenat el ksar de la Kàhina, en honor a una princesa amaziga del que va agrupar les tribus per frenar l'avanç dels invasors musulmans. Vençuda i acorralada, es va refugiar amb els seus seguidors a l'amfiteatre, on va resistir durant quatre anys. Segons la llegenda, va ser traïda pel seu jove amant, que la va apunyalar i va enviar el seu cap embalsamat al cap de l'exèrcit àrab. L'edifici va ser esmentat per Abu Abdullah al-Bakri al i per Tijani, on es dona a entendre que oferia una protecció eficaç, cosa incompatible amb un estat ruïnós.
La desaparició de la graderia i dels elements de l'última planta hauria estat, per tant, posterior i progressiva. La ruïna del monument va comportar un dipòsit considerable de runa, amb una alçada variable d'entre 1,50 i tres o quatre metres.
Edat Moderna i Edat Contemporània esquerra|miniatura|L'edifici representat en una il·lustració de 1843 que reflecteix la visió romàntica que durant molt de temps tingueren els visitants del monument Tot i la destrucció parcial a causa de l'ús de les seves pedres per a la construcció de la ciutat d'El Djem, el tercer amfiteatre es conserva en condicions excepcionals i es creu que va romandre sencer fins al . El viatger Victor Guérin relata que «cap al 1695, segons la tradició àrab, es començà a enderrocar la façana exterior, que fins aleshores es mantenia gairebé intacta».
miniatura|Viatgers visitant l'amfiteatre cap al 1910 En aquella època, el bei de Tunísia va reprimir una revolta d'origen fiscal. Els seus canons van obrir diversos esvorancs a l'edifici per impedir que el lloc servís de refugi a la població local. Tanmateix, el recinte va continuar sent utilitzat amb aquesta finalitat fins a mitjan , durant una última rebel·lió. A conseqüència dels desperfectes a l'edifici, els habitants en van extreure molt de material de les runes.
La zona va rebre visites des del i sobretot durant el , intensificades arran de la implantació d'un sistema de protecció dels vestigis arqueològics. Durant la primera meitat del es van dur a terme diverses restauracions a la part de la façana destruïda, així com l'excavació de l'arena i dels espais subterranis. El turisme s'ha desenvolupat al llarg del fins a assolir uns 530.000 visitants anuals l'any 2008, fet que converteix l'amfiteatre en el segon lloc més visitat de Tunísia.
Restauració L'amfiteatre va ser declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO l'any 1979. L'estat desigual de conservació dels diversos materials de construcció, així com la caiguda de pedres, fins i tot des de les voltes, va fer necessària una campanya de consolidació i rehabilitació, finançada pel govern tunisià i una fundació privada. L'estabilització va evitar nous esfondraments, alhora que es van substituir les zones irremeiablement deteriorades. La restauració, realitzada amb els materials retirats en desbrossar els terraplens enderrocats, tenia com a finalitat la protecció del monument i la millora de la visita des d'una perspectiva més pedagògica. La restitució de les voltes i escales va facilitar l'accessibilitat a l'amfiteatre.
miniatura|Vista cap a l'amfiteatre des de l'entorn enjardinat