La condició de la dona a Itàlia ha experimentat molts canvis positius al llarg del temps, i les dones han vist com les han reconegut durant els segles i més drets que anteriorment eren reconeguts només per als homes. La igualtat de drets entre homes i dones a Itàlia estan garantits i plenament reconeguts des del 1r de gener de 1948 amb l'entrada en vigor de la Constitució de la República Italiana. Malgrat això, actualment existeixen desigualtats que encara es mantenen en els camps polítics, socials i econòmics que s'han de superar. De fet, fins al 2020, només cinc dones van ocupar tres de les cincposicions màximes de l'Estat italià. La segona posició màxima de l'Estat, la de president del Senat, va ser ocupada per una dona per primera vegada el 24 de març de 2018, per Maria Elisabetta Alberti Casellati. La Presidència de la Cambra dels Diputats va ser ocupada tres vegades per dones, Nilde Iotti (1979-1992), Irene Pivetti (1994-1996) i Laura Boldrini (2013-2018). La Presidència de la Cort Constitucional va ser ocupada per primera vegada per una dona, des del 2019 fins al 2020, per Marta Cartabia.
Dos dels cinc càrrecs màxims de l'Estat italià (el primer i el quart) encara no han sigut ocupats per les dones; són el de president de la República i el de president del Consell de Ministres.
Des de l'Edat mitjana fins al Renaixement
L'estructura social patriarcal assignava a la dona un rol subordinat en la família i en la societat, de manera que les dones italianes tenien rares oportunitats per destacar durant l'edat mitjana. Durant els segles i , una vídua podia heretar una posició de poder del seu marit, com en el cas de Matilde de Canossa, o trobar oportunitats dins d'un convent, com Clara d'Assís i Caterina de Siena.
Durant el Renaixement (segles -) les dones seguien sent confinades als rols tradicionals de monja, esposa, serventa i cortesana.
Malgrat això, augmenta la difusió de l'alfabetització entre les dones de les classes privilegiades i obre l'oportunitat d'un nombre creixent de dones a participar en la vida intel·lectual fins i tot en l'àmbit laic. Veneciana de naixement, Christine de Pizan (1365-1440) escriu La Città delle Dame (La ciutat de les dames) el 1404, on l'autora descriu el gènere femení com privat d'inferioritat innata en comparació amb els homes. Els mateixos conceptes seran tractats un segle més tard per Giulia Bigolina en la novel·la Urania, la primera realitzada per una dona italiana en el Renaixement de la qual es té notícies.
Algunes dones afortunades, a les quals la seva pròpia posició social allibera de la càrrega del treball domèstic, poden obtenir una educació, o tenen un pare o un marit que els permet conrear els seus talents artístics i culturals. Lucrezia Tornabuoni (a Florència), Veronica Gambara (a Correggio); Veronica Franco i Moderata Fonte (a Venècia), i Vittoria Colonna (a Roma) són dones nobles que s'afirmen per les seves reconegudes habilitats intel·lectuals.
Un cas atípic és el de la poeta Isabella di Morra, qui, a diferència de les seves contemporànies, no va tenir l'oportunitat de participar en la vida cultural del temps a causa de la prepotència familiar, i la seva tràgica mort la va convcertir en una icona de l'opressió de les dones.
Les dones poderoses del Renaixement italià, com ara Isabel d'Este, Caterina de Mèdici o Lucrezia Borgia, combinen la capacitat política amb l'interès cultural i el mecenatge en les arts. Plautilla Nelli i Sofonisba Anguissola es troben entre els primers exponents femenins de la pintura europea, i Tarquinia Molza en la música.
A la segona meitat del Cinquecento (), la Commedia dell'arte introdueix un nou element disruptiu i revolucionari: la presència de dones a l'escenari. Isabella Andreini és la primera actriu que adquireix una popularitat europea en la Compagnia dei Gelosi, entre 1578 i 1604, a Itàlia, França, Polònia, Espanya, Alemanya i Anglaterra. Amb el teatre (i per tant amb el melodrama i la dansa) s'obre per a les dones tot un món de noves oportunitats.
Del Renaixement fins a l'Edat Napoleònica
A principis del , les dones intel·lectuals italianes ja eren una presència establerta en la cultura de l'època, si bé el fenomen roman limitat a les classes privilegiades i no es tradueix en mesures legislatives; la seva activitat roman confinada a les sales de la seva llar. Entre aquestes dones hi ha les compositores Francesca Caccini, Leonora Baroni i Angela Teresa Muratori, i les pintores Lavinia Fontana, Fede Galizia i Artemisia Gentileschi.
En aquest període, els drets de les dones encara són molt limitats. L'11 de setembre de 1599, Beatrice Cenci, una dona noble romana, és executada per parricida, desesperada per la violència i abús sexual patern.
El 1678, Elena Lucrezia Corner és converteix en la primera dona a Itàlia que obté un títol acadèmic, en filosofia, a la Universitat de Pàdua i la primera dona del món que rep un doctorat. Fora del context familiar, les dones italianes del continuen trobant oportunitats en els convents, i ara, per primera vegada al teatre musical, a partir d'Anna Renzi (descrita com la primera diva de la història de l'òpera) i Barbara Strozzi. Aurora Sanseverino va ser una figura destacada del Regne de Nàpols entre els segles i , una dona eclèctica admirada per la societat napolitana i coneguda pel seu gran mecenatge.
Al Settecento (), amb la Il·lustració, el camp de les ciències i la filosofia s'obre a les dones italianes: Clelia Grillo Borromeo, Giuseppa Eleonora Barbapiccola, Laura Bassi, Anna Morandi Manzolini, Maria Gaetana Agnesi, Maria Angela Ardinghelli i Cristina Roccati.
Les sopranos i les prima donna italianes continuen sent famoses per tot Europa: Francesca Cuzzoni, Faustina Bordoni, Vittoria Tesi, Caterina Gabrielli, Lucrezia Agujari, Giovanna Sestini i Brigida Banti. Als escenaris europeus hi ha la reeixida actriu Silvia Balletti i les ballarines Giovanna Bassi i Teresa Bandettini. Entre les dones famoses del a Itàlia també hi ha la pintora Rosalba Carriera; les compositores Maria Margherita Grimani i Maria Teresa Agnesi; la jurista Maria Pellegrina Amoretti; i l'escriptora i editora Elisabetta Caminer.
La revolució francesa i l'època napoleònica ofereixen a les dones italianes per primera vegada la possibilitat de comprometre's políticament. Ja el 1799 a Nàpols, la poeta Eleonora Pimentel Fonseca va tenir un paper destacat en la República Napolitana; però va pagar el seu compromís amb la sentència de mort.
El Risorgimento (1815-1870) El Risorgimento (Ressorgiment o la unificació d'Itàlia) és el primer esdeveniment en la història italiana en què la participació femenina s'ha investigat i reconegut. A la primera meitat del , alguns dels salons més influents en què es reuneixen els patriotes italians, els revolucionaris i els intel·lectuals, són dirigits per dones, com ara Bianca Milesi, Metilde Viscontini Dembowski, Teresa Casati, i Cristina Trivulzio di Belgiojoso.
Especialment rellevant és la presència femenina en el moviment mazziniano, desde Sara Levi Nathan fins a Antonietta De Pace i Giuditta Bellerio Sidoli. Algunes dones també es distingeixen en els camps de batalla, des de Luisa Battistotti Sassi (combatent en els Cinc dies de Milà) fins a Colomba Antonietti (caiguda durant la defensa de la República romana), des d'Anita Garibaldi (l'esposa de Giuseppe Garibaldi) i Rosalia Montmasson (que va participar en l'Expedició dels Mil com a infermera) fins a Antonia Masanello i Giuseppa Bolognara Calcagno (que s'uneixen als combatents de Garibaldi com a soldats).
El Regne d'Itàlia (1861-1922)
El Nou Estat Unitari idealitza les mares i les esposes del Risorgimento (principalment, Adelaide Cairoli), però no atorga cap dret a les dones. El dret a vot (també administratiu) és exclòs. El dret de família, legislat el 1865 a partir del Codi civil Pisanelli, es basa en la supremacia masculina i exclou les dones, a través de la sol·licitud de «l'autorització del marit», per a qualsevol decisió de caràcter jurídic o comercial.Els articles del Codi Civil italià de 1865 relatius a aquesta disposició eren els números 134, 135, 136, 137. L'article 134 afirmava, de fet, que «L'esposa no pot donar, alienar béns immobles, sotmetre'ls a una hipoteca, contractar hipoteques, vendre o cobrar capital, establir-se com a garantia, ni comprometre's ni presentar-se davant els tribunals en relació amb aquests fets, sense l'autorització del seu marit». És evident, per tant, que l'única llibertat que una dona podia expressar era la de triar si contraure matrimoni o no. Aquests llaços no existien per a les dones solteres i les vídues però, un cop escollit el matrimoni, la dona estava evidentment sotmesa a les decisions del seu marit i això, segons la retòrica de l'època, servia per no exposar la unitat familiar a possibles «pertorbacions». També amb aquest propòsit, també es va establir que la pàtria potestat sobre els fills era exercida únicament pel pare de la família.
L'article 486 del Codi Penal del Regne de Sardenya es va estendre per tot Itàlia, i preveia una pena de presó de tres mesos a dos anys per a la dona adúltera, mentre que només es castigava al marit en cas de concubinat (en vigor fins al 1968).
La batalla per l'adquisició d'una paritat dels drets de les dones i del sufragi femení a Itàlia comença aviat. Ja el 1864, Anna Maria Mozzoni, pionera del moviment femení a Itàlia, denuncia la discriminació legal a la qual la dona està sotmesa a través de la publicació de La donna e i suoi Rapporti Sociali in Occasione della revisione del Codice Italiano (La dona i les seves relacions socials amb motiu de la revisió del Codi italià).
En el Codi de Família de 1865, les dones no tenien dret a exercir la tutela sobre els seus fills legítims, ni tan sols el de ser admeses en oficines públiques. Les dones, si es casaven, no podien gestionar els diners guanyats amb la seva feina, perquè això corresponia al seu marit. Per tant, es va establir «l'autorització del marit» per poder vendre o no els seus bens (fins al 1919).
En 1867, el diputat Salvatore Morelli presenta el primer projecte de llei per permetre a les dones votar; la proposta és rebutjada pels vots de la Cambra dels Diputats.
Apareixen els primers diaris i les primeres associacions feministes. En 1868. Gualberta Alaide Beccari comença la publicació de la revista Donne (Dones) a Pàdua.
Pel que fa a l'educació, les dones obtenen accés a escoles secundàries i universitats el 1874, encara que moltes escoles van continuar rebutjant les inscripcions de les dones (el 1900 hi havia 250 dones inscrites a les universitats, mentre que a les escoles secundàries n'hi havia 287). En 1877, Ernestina Paper, una jueva d'origen rus transferida a Itàlia, és converteix en la primera dona a graduar-se en medicina a Itàlia.
En 1879, Anna Maria Mozzoni funda a Milà una lliga per a promocionar els interessos de les dones i reivindicar el sufragi femení. Tanmateix, cada projecte de llei per amplir (fins i tot de manera limitada) el vot a les dones és rebutjat pel Parlament italià.
Fins a 1890, només vint dones van obtenir un títol universitari a Itàlia; encara moltes professions romanen exclusivament per a homes. Llicenciada en Dret en 1881, Lidia Poët esdevé en el 9 d'agost de 1883 en la primera dona inscrita en Col·legi d'Advocats (Ordine degli Avvocati), però la seva inscripció és revocada per ordre del poder judicial i no és readmesa oficialment fins al 1920. El nombre de dones graduades va augmentar fins a 237 en la dècada següent. Les académiques italianes de finals del , des de l'astrònoma Caterina Scarpellini fins a l'arqueòlega Ersilia Caetani Lovatelli (primera dona que va entrar a l'Acadèmia del Lincei el 1879), pertanyen encara a les generacions de dones erudites que s'havienn format fora del marc universitari.