upright=1.4|miniatura|Batalla de Zama, símbol de la decadència de la República cartaginesa upright=1.4|miniatura|Amfiteatre d'El Djem, emblema de la cultura romana a Tunísia upright=1.4|miniatura|Estàtua d'Ibn Jaldún enfront de la catedral de Sant Vicenç de Paül de Tunísia La història de Tunísia està estretament lligada a la història del Magrib, del qual forma part juntament amb el Marroc, Algèria, Líbia i, en un cert sentit, Mauritània. La història de Tunísia és la de la nació més petita de l'Àfrica del Nord, independent des de 1956; no obstant això, aquesta història s'estén molt més enllà, en abordar l'evolució del territori tunisià des del període prehistòric. La regió va ser habitada per tribus amazigues i les seves costes van ser ocupades per fenicis a inicis del . La ciutat de Cartago fou fundada al per colons vinguts de Tir, que van expandir la seva influència sobre Sicília, Ibèria i altres importants zones del mar Mediterrani occidental.
Al , Cartago va ser conquerida per l'Imperi Romà, en ser derrotada en les Guerres Púniques. Cartago fou destruïda i la influència cultural asiàtica i africana en l'actual Tunísia minvà per la influència romana. El territori de la Tunísia moderna va ser, llavors, administrat gairebé íntegrament sota el nom de la província romana d'Àfrica i esdevingué un dels graners de Roma. Al , la conqueriren els vàndals i després els romans d'Orient en el durant el regnat de l'emperador Justinià I.
El va marcar un gir decisiu en l'itinerari d'una població que es va islamitzar i arabitzar a poc a poc a causa de la conquesta per part d'àrabs musulmans, que fundaren la ciutat de Kairuan, la primera ciutat islàmica de l'Àfrica del Nord. Així, es va convertir en part del Califat omeia i abbàssida amb el nom d'Ifríqiya. Posteriorment, els amazics nadius van aconseguir el poder i enderrocaren la dinastia àrab aglàbida; col·locaren en el seu lloc la dinastia dels zírides. El 1045, els fatimites d'Egipte van enviar una confederació de beduïns perquè acabessin amb els zírides. D'aquesta manera, la regió fou devastada i la pròspera indústria agrària es va arruïnar.
A inicis del Espanya va aconseguir controlar-ne algunes ciutats costaneres, que van ser perdudes ràpidament davant l'Imperi Otomà, que governà Ifríqiya des de 1574. Els governants turcs, els beis, obtingueren un grau d'independència important respecte de Turquia. Pel seu emplaçament estratègic al centre de la conca mediterrània, Tunísia es convertí en peça clau de la rivalitat de successives potències: l'Espanya de Carles I, el jove Imperi Otomà i, després, França, que va prendre el control de la província otomana a finals del per avantatjar Itàlia, que també tenia interessos a la regió.
Marcada per profundes transformacions estructurals i culturals, Tunísia va veure al el ràpid fiançament d'un moviment nacionalista que conclogué en els acords amb la potència tutelar, els mateixos que conduïren a la independència el 1956. Des de llavors, el país va ser dut a marxes forçades cap a la modernització i la integració econòmica, sota l'impuls d'un partit polític únic mantingut en el poder. L'actual República de Tunísia (al-Jumhuriyyah at-Tunisiyyah) té més de deu milions d'habitants,cita web |url=http://www.ins.nat.tn/fr/donnee_demografiques0.1.php?code_indicateur=0201060&code_theme=0201 |títol= Repartiment de la població per governació |data accés=1 de març de 2009 |data=8 de novembre de 2008 |editorial=Institut National de la Statistique (INS) - Tunisie |idioma=francès. la majoria dels quals (98%)cita web |url=https://www.cia.gov/library/publications/the-world-factbook/geos/ts.html#People |títol=Població de Tunísia |data accés=1 de març de 2009 |data=24 de febrer de 2009 |obra=The World Factbook |editorial=CIA |idioma=anglès. s'identifiquen culturalment com a àrabs. Tunísia limita amb Algèria a l'oest, amb Líbia al sud-est i amb el mar Mediterrani pel nord i l'est. La seva capital, Tunis, està situada a prop de l'antic emplaçament de la ciutat de Cartago, la qual cosa va fer perillar la preservació d'aquesta última, per la qual cosa s'inicià una campanya que va culminar en el seu nomenament com a Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 1979.Cita web |url=http://www.unesco.org/courier/1999_09/fr/signes/intro.htm |títol=Défendre Cartaghe, encore et toujours |data accés=1 de març de 2009 |anyaccés= |autor=Sophie Bessis |cognom=Bessis |nom=Sophie |obra=Le Courrier de l'Unesco |editorial=UNESCO |idioma=francès.
Prehistòria upright=1.3|miniatura|Hermaïon d'El Guettar exposat al Museu del Bardo upright=0.8|miniatura|Representació d'una inhumació procedent de la cultura capsiana, del Magrib neolític Els descobriments arqueològics a la regió del Magrib daten de fa uns 200.000 anys. Al voltant del 3000 aC, es va establir en aquesta regió el primer assentament humà permanent.
Anteriorment, diversos grups de caçadors recol·lectors havien ocupat algunes parcel·les de la regió, i deixaren al seu pas vestigis tan notables com les pintures sobre roca a les muntanyes d'Hoggar i Tasili, al Sàhara meridional. Aquestes pintures daten, aproximadament, de l'any 6000 aC, i mostren, sobretot, persones amb casc, vestits, guants (?), persones caçant, animals, molts d'aquests ja extints o localitzats bastant més al sud del continent.
Grans extensions de la regió de Tasili estaven cobertes d'aigua. Al voltant del , una onada d'invasors de pell blanca va arribar procedent de l'Àsia occidental, i cap al ja s'havien estès per tot el nord del continent africà. Aquest poble és conegut amb el nom de capsians, pel fet d'haver estat descoberts per unes restes arqueològiques a l'antiga Capsa (l'actual Gafsa, a Tunísia). Les troballes es limiten, bàsicament, a destrals de pedra i altres instruments bastant més elaborats que els trobats en altres llocs de la regió, i que corresponen a la mateixa època. Es creu que el poble amazic en descendeix.
Neolític El neolític (del 4500 al 2500 aC aprox.) va arribar tard a aquesta regió. La presència humana estigué condicionada per la formació del desert del Sàhara, que va adquirir el seu clima actual. De la mateixa manera, és en aquesta època quan el poblament de Tunísia s'enriquí per la contribució dels amazics,Lloyd Cabot Briggs, Tribes of the Sahara, Cambridge: Harvard University Press, 1960, pàg. 34-36, descendents, pel que sembla, de la migració cap al nord de les poblacions líbiesCita web |url=http://fr.encarta.msn.com/encyclopedia_761568505_5/tunisie.html |títol=Tunisie |data accés=6 de març de 2009 |obra=Encarta |idioma=francès. (antic terme grec per a designar les poblacions africanes en general).Michel Quitout, Les langues orals dans les pays méditerranéens. Situation, enseignement et recherche. París: L'Harmattan, 2001, p. 43, En resum, la qüestió dels orígens del poble amazic continua estant oberta i se sotmet a debat actualment, però existeixen testimoniatges de la seva presència des del quart mil·lenni aC. La primera inscripció libicoamaziga descoberta a Dougga per Thomas d'Arcs el 1631 ha estat objecte d'un munt d'intents infructuosos per desxifrar-la fins al dia d'avui.Mebarek Slaouti Taklit, L'alphabet latin serait-il d'origini berbère? París: L'Harmattan, 2004, p. 50,
El neolític va veure igualment l'establiment del contacte entre els fenicis de Tir i els pobles autòctons de l'actual Tunísia, inclosos els amazics, que es van convertir, des de llavors, en el component essencial de la població. S'observa la transició de la prehistòria a la història, principalment, en la contribució dels pobles fenicis, encara que l'estil de vida neolític continuà existint paral·lelament amb el dels nouvinguts. Aquesta aportació va ser matisada, particularment, a Cartago (centre de la civilització púnica a Occident), per la coexistència de diverses poblacions minoritàries, però dinàmiques, com els amazics, els grecs, els italians i els ibers. Els nombrosos matrimonis mixtos van contribuir a la creació de la civilització púnica, en particular, entre els púnics i les poblacions locals.Segons Hédi Dridi, Carthage et le monde punique, Les Belles Lettres, Paris, 2006, p. 28.
També s'hi troben rastres d'un poble pacífic del Neolític tunisià en l'Odissea d'Homer, quan Odisseu troba els lotòfags (els que mengen lotus), que semblen haver viscut a l'actual illa de Gerba.Gerald K. Gresseth, «The Homeric Sirens», Transactions and Proceedings of the American Philological Association, vol. 101, 1970, p. 208.
Fenicis Els fenicis van arribar a la costa nord-africana cap a l'any 1000 aC amb la intenció d'assentar ports per als seus vaixells mercants que efectuaven la travessia des del Mediterrani oriental fins al litoral atlàntic de la península Ibèrica, una important font de metalls bruts. En conjunt, aquests ports no foren massa utilitzats, i es va fer molt poc per explotar l'interior del continent.
Al voltant del , es fundaren assentaments a Tamuda (Tetuan), Lixus i Tingis (Tànger), al Marroc, a Saldae (Bugia), a Algèria, i a Útica, Cartago, Hadrumetum (Sussa) i Hippo Diarritus (Bizerta), a Tunísia.
Imperi cartaginès
miniatura|upright=0.8|Monument que porta el símbol de Tanit L'ingrés de Tunísia en la història es va realitzar de forma estrepitosa per l'expansió d'una ciutat sorgida d'una colonització des de l'Orient Pròxim.Yves Lacoste i Camille Lacoste-Dujardin, L'état du Maghreb. París: La Découverte, 1991, p. 118, Encara que d'origen fenici, la ciutat va construir ràpidament una civilització original anomenada civilització púnica.
L'expansionisme púnic a la conca occidental del Mediterrani es va fonamentar en el comerç, tot i que la talassocràcia estava enfrontada per l'expansió romana d'intenció continental i hegemònica. Si bé les seves relacions eren cordials en un primer moment, els dos sistemes no trigaren a enfrontar-se i, encara que podia plantejar-se la pregunta sobre qui en prevaldria, els púnics van desaparèixer finalment, no sense haver deixat la seva petjada a l'espai tunisià, la qual no desaparegué íntegrament sota el poder de Roma.
Fundació i expansió miniatura|Part de les peces trobades a la capella Cintas, exposada al Museu nacional de Cartago Tunísia va albergar progressivament una sèrie de factories fenícies, igual que altres regions mediterrànies des del Marroc i Ibèria fins a Xipre. Segons la tradició, la primera factoria fou la d'Útica,Yves Lacoste i Camille Lacoste-Dujardin, op. cit., p. 39. que data de 1101 aC.Véronique Krings: La civilisation phénicienne et punique. Leiden: Brill, p. 112,