miniatura|Emblema de les Nacions Unides miniatura|Logo del parlament de la ONU unes fulles de llorer subjecten una imatge que representa un hemicicle Una Assemblea Parlamentària de les Nacions Unides (APNU, en anglès, UNPA) és una proposta d'addició al sistema de les Nacions Unides que donaria major participació i veu als membres del Parlament. La idea va sorgir en la fundació de la Lliga de les Nacions en la dècada de 1920 i de nou després del final de la Segona Guerra Mundial, però va romandre inactiva durant tota la Guerra Freda. La Campanya per a una Assemblea Parlamentària de les Nacions Unides (CEAPNU, en anglès CEUNPA) la va iniciar l'any 2007 Democràcia Sense Fronteres (anteriorment Comitè per a una ONU Demòcrata) per coordinar els esforços a favor de l'APNU, que des del juny de 2017 ha rebut el suport de més de 1.600 membres del Parlament de més de 100 països d'arreu del món. La Comissió de Seguretat Global, Justícia i Governança, presidida per l'exsecretària d'Estat dels Estats Units Madeleine Albright i l'exministre d'Afers Exteriors de Nigèria, Ibrahim Gambari, ha demanat la creació de la Xarxa Parlamentària de les Nacions Unides "per augmentar la consciència i la participació tot reforçant les veus dels legisladors en les institucions mundials." La Comissió proposa que aquesta Xarxa "sigui similar en la seva composició inicial a la xarxa parlamentària del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional i del la Conferència Parlamentària sobre l'Organització Mundial del Comerç." Els partidaris han exposat possibles implementacions de l'APNU, incloent-hi la promulgació d'un nou Tractat; la creació d'una APNU com a òrgan subsidiari de l'Assemblea General de les Nacions Unides; i l'evolució d'una APNU a partir de la Unió Interparlamentària o d'una altra organització no governamental. S'han plantejat diverses propostes de repartiment de vots per solucionar les disparitats en la població i el poder econòmic dels membres de les Nacions Unides. La CEAPNU defensa inicialment dotar l”APNU de poders consultius i augmentar gradualment la seva autoritat sobre el sistema de les Nacions Unides. El 2018, els cofundadors de la CEAPNU Jo Leinen i Andreas Bummel van publicar un llibre de 420 pàgines sobre la història, rellevància actual i implementació futura de la idea titulat "Un Parlament Mundial: governança i democràcia al segle XXI".
Història Les propostes d'una assemblea parlamentària dins l'organització mundial de les nacions es remunten pel cap baix a la dècada de 1920, quan els fundadors de la Lliga de les Nacions van considerar (i van rebutjar) els plans per incloure una assemblea popular com a part de l'estructura de la lliga. Els documents fundacionals de la Lliga i de les Nacions Unides inclouen pocs mecanismes per a la participació directa dels ciutadans o legisladors, tret de l'article 71 que permet al Consell Econòmic i Social de l'ONU (ECOSOC) concedir un estatus consultiu a certes organitzacions, i els requisits dels capítols XVIII i XIX que indiquen que la ratificació i les esmenes les han d'aprovar els estats membres "d'acord amb els seus respectius processos constitucionals" que solen implicar aportacions legislatives i/o públiques. El 1945, el polític britànic Ernest Bevin va proposar una assemblea mundial del poble. Bevin va dir a la Cambra dels Comuns que "hauria d'haver un estudi d'una casa elegida directament per la gent del món davant la qual les nacions són responsables". El 16 d'octubre de 1945, fins i tot abans que la Carta de les Nacions Unides entrés en vigor, el jutge retirat de la Cort del Tribunal Suprem dels Estats Units, Owen J. Roberts, i l'exgovernador de New Hampshire, Robert P. Bass, van celebrar una conferència a Dublín, New Hampshire, on es va aprovar la Declaració de Dublín. Afirmava que la carta de les Nacions Unides era insuficient per preservar la pau i va proposar la transformació de l'Assemblea General de les Nacions Unides en un parlament mundial, opinant: "Aquest govern hauria de basar-se en una constitució sota la qual tots els pobles i nacions participin sobre la base d'una representació equilibrada que tingui en compte els recursos naturals i industrials i altres factors, així com la població.” No pot basar-se en tractats...en els quals els estats...actuïn i votin com a estats ". Es va demanar "un poder limitat però definitiu i adequat per a la prevenció de la guerra." Grenville Clark i altres participants de la Conferència de Dublín van passar a formar part activa de la Unió Mundial de Federalistes (UMF, en anglès UWF) i del Moviment Federalista Mundial. L'UMF va gaudir d'un cert èxit en el període de postguerra, ja que 23 parlaments nacionals van aprovar lleis que donaven suport als objectius de l'organització, però el maccarthisme va provocar que molts membres prominents dimitissin abans que el senador Joseph McCarthy arruïnés les seves carreres. Als Estats Units, l'internacionalisme es va arribar a associar amb el comunisme. En l'era de la post Guerra Freda, diversos factors van contribuir a un entorn més favorable per a les propostes de l'APNU. Un informe de la Comissió Trilateral indica que el canvi d'un món liderat pels dos blocs rivals dirigits per la Unió Soviètica, i els Estats Units, significava una difusió general de poders. El creixement de la interdependència econòmica, la proliferació d'actors transnacionals, el nacionalisme en estats febles, la difusió de la tecnologia i l'augment del nombre de qüestions (com els problemes mediambientals globals i la contenció de les armes de destrucció massiva) que són tant nacionals com internacionals van generar un incentiu més fort que mai per desenvolupar la cooperació internacional. La democràcia en general s'havia estès; el 2003, Freedom House va comptar 121 democràcies electorals, en comparació amb les 66 de 1987 i les 30 del 1975 (encara que a mitjans de la dècada de 2000, la tendència semblava que s'havia estancat). La ràpida integració de la Unió Europea, un òrgan supranacional únic el Parlament Europeu el qual ha anat creixent gradualment en poder, és un exemple al món de com un Parlament multinacional pot evolucionar i funcionar. L'Organització Mundial del Comerç i les organitzacions similars van generar una gran preocupació, ja que semblava que guanyaven més influència i control sobre les disputes comercials, sense retre comptes al poble; el president dels Estats Units Bill Clinton argumentà: "Hem d'insistir que les organitzacions comercials internacionals estiguin obertes a l'escrutini públic en comptes de ser entitats misterioses i secretes subjectes a crítiques salvatges." Una "nova diplomàcia" semblava prendre forma en què les ONG i els governs van cooperar per crear noves institucions mundials com el Tribunal Penal Internacional. Harold C. Pachios de Preti, president de la Comissió Consultiva dels Estats Units sobre la Diplomàcia Pública, de Preti, Flaherty, Belize i Pachios va assenyalar:
Des del moment en què els governs es van organitzar fins fa molt poc, la diplomàcia implicava transmetre un missatge a un altre govern, normalment lliurat per un funcionari del govern – un ambaixador – a un representant d'un govern estranger, i la resposta dels funcionaris del govern estranger. La interrelació de països es regia generalment per aquests intercanvis de missatges entre els governs, i aquests intercanvis habitualment eren secrets. La revolució de la informació que es va produir en l'última meitat del , en particular en l'última dècada del segle, va canviar radicalment tot això. Ara són els ciutadans normals dels països qui més sovint governen les relacions entre les nacions.
A principis de 1993, el Comitè Permanent d'Afers Exteriors i Comerç Internacional de la Cambra dels Comuns del Canadà va presentar un informe on afirmava que: "A través de la circumscripció pública i política per a les Nacions Unides, el Comitè recomana que el Canadà doni suport al desenvolupament d”una Assemblea Parlamentària de les Nacions Unides". La Campanya per a unes Nacions Unides Democràtiques (CAMNUD, en anglès CAMDUN), la Xarxa Internacional per a una Segona Assemblea de les Nacions Unides (XISANU, en anglès INFUSA) i el Moviment de l'Assemblea Mundial de les Persones (MAMP, en anglès GPAM), van començar a distribuir propostes de l'APNU cap el 1995, i altres organitzacions, com ara l'One World Trust, van començar a publicar anàlisis sobre com procedir en la situació política actual. El 8 de febrer de 2005, per iniciativa del Comitè per a unes Nacions Unides Democràtiques (actualment Democràcia Sense Fronteres), 108 parlamentaris suïssos van signar una carta oberta al Secretari General on es demanava l'establiment d”aquest organisme. El 14 de maig de 2005, el Congrés de la Internacional liberal va dictar una resolució segons la qual "la Internacional liberal demana als estats membres de les Nacions Unides que iniciïn deliberacions sobre l'establiment d'una Assemblea Parlamentària a les Nacions Unides ". El 9 de juny de 2005, el Parlament Europeu va dictar una resolució que contenia un punt que es deia "Europa demana l'establiment d'una Assemblea Parlamentària de les Nacions Unides (APNU), dins del sistema de les Nacions Unides que augmentaria el perfil democràtic i el procés democràtic intern de l'organització i permetria que la societat civil mundial s'associés directament en el procés de presa de decisions; també constata que l'Assemblea Parlamentària s'ha dotar de drets genuïns d'informació, participació i control, i hauria de poder adoptar recomanacions dirigides a l'Assemblea General de les Nacions Unides; […] " El 2006, els Ciutadans per a l'Assemblea Popular de les Nacions Unides van enviar una petició al Secretari General de les Nacions Unides Kofi Annan per "convocar un Grup d'Alt Nivell per determinar els passos necessaris per a l'establiment d'una Assemblea Parlamentària de les Nacions Unides dins les Nacions Unides". L”abril de 2007, les ONG internacionals van llançar la Campanya Internacional per l”Assemblea Parlamentària de les Nacions Unides, el principal moviment actual per a l'establiment d'una APNU. Democràcia Sense Fronteres dirigeix la seva secretaria. Més de 150 grups de la societat civil i prop de 1.500 parlamentaris de tot el món participen en la campanya. A partir de juny de 2017, la crida de la CEUAPNU va aconseguir milers de signatures de suport de més de 150 països, entre ells centenars de parlamentaris, líders de la societat civil, liderats per acadèmics i personalitats distingides com per exemple, l'ex Secretari General de les Nacions Unides Boutros Boutros-Ghali, la Presidenta del Parlament Panafricà, Gertrude Mongella, la guanyadora d'un Òscar l'actriu Emma Thompson, l'escriptor de ciència-ficció Sir Arthur C. Clarke i Edgar Mitchell, ex-astronauta de la NASA i sisè ésser humà en caminar sobre la lluna. El 25 de setembre de 2007, S.E. el primer Ministre de Portugal, José Sòcrates, durant la seva declaració en la 62a sessió de l'Assemblea General, va afirmar: "Seguim compromesos amb la reforma dels seus principals òrgans per millorar la representativitat, la transparència i l'eficàcia de l'Organització." El 24 d'octubre de 2007, el Parlament Panafricà va adoptar per unanimitat una resolució que demanava la creació d'una Assemblea Parlamentària a les Nacions Unides, assenyalant: "en contrast amb els òrgans internacionals regionals com la Unió Africana, la Unió Europea, el Consell d'Europa, o Mercosur, les Nacions Unides i els seus