Valladolid, coneguda popularment com a Pucela, és una ciutat i municipi castellà al nord-oest de la península Ibèrica, capital de la província de Valladolid, i seu de les Corts i la Junta de Castella i Lleó, el que en fa capital de facto de la comunitat autònoma.L'Estatut d'Autonomia de Castella i Lleó no defineix una capital. La Llei 13/1987, de 29 de desembre, per la qual es determina la seu de les institucions d'autogovern de Castella i Lleó, va establir que aquestes tinguessin la seva seu a Valladolid mentre que Burgos és seu del Tribunal Superior de Justícia de Castella i Lleó. Segons les dades del padró del 2023, tenia 297.459 habitants (el 2011 eren 313.437, i és el 13è municipi més poblat d'Espanya i el primer de tot el nord-oest espanyol. Xifres de població referides a l'1 de gener de 2011 D'altra banda, l'àrea metropolitana de la ciutat, conformada per 23 municipis, és la vintena més gran d'Espanya, amb una població de 413.605 habitants (INE 2011).Datos de áreas urbanas en 2006 segons el projecte AUDES5. Hi ha d'altres estadístiques que aporten xifres diferents, per la qual cosa s'indica un nombre aproximat.Vegeu Àrees metropolitanes d'Espanya
Malgrat que existeixen indicis d'assentaments pertanyents al Paleolític inferior, Valladolid no va tenir una població estable fins a l'edat mitjana. Durant la repoblació de la Meseta, Alfons VI de Lleó va encarregar el comte Pedro Ansúrez el seu poblament, i li'n va atorgar el senyoriu el 1072. A partir d'aquesta data comença a créixer, i es va anar dotant de diferents institucions; església col·legial, universitat o alcàsser reial. Això li va permetre esdevenir seu de la cort castellana, i posteriorment, entre 1601 i 1606, capital de l'Imperi Espanyol, fins aquest paper va passar a Madrid. A partir de llavors comença un període de decadència que només se salvà amb l'arribada del ferrocarril al , i amb la industrialització de la ciutat, ja al .
El nucli antic conserva un interessant conjunt històric, compost per cases, palaus, esglésies, places, avingudes i parcs, junt amb un important patrimoni museístic format pel Museu Nacional d'Escultura, Museu de Valladolid, Museu de Ciències Naturals, el Museu Oriental, i el Museo de Arte Contemporáneo Español Patio Herreriano, així com cases museu: Casa-Museu de José Zorrilla, i Casa-Museu de Cervantes. Entre els esdeveniments culturals hi ha la Setmana Santa, la Setmana Internacional de Cinema (SEMINCI) i el Festival de Teatre i Arts de Carrer (TAC).
Topònim Sobre l'origen del nom Valladolid hi ha diverses teories. En època andalusina es va anomenar Balad al-Walīd بلد الوليد, que significa «pobla de Walid»José M.ª Calvo Baeza, Nombres de lugar españoles de origen árabe, Madrid: Darek-Nyumba (Pliegos de Encuentro Islamo-Cristiano, 11), 1990. en al·lusió potser al califa omeia Walid I, que governava l'Imperi islàmic en el moment de la conquesta àrab. Relacionades amb aquesta, existeixen també les etimologies Valledolit, Vallis Oleti o Valle de Olit, un àrab que suposadament posseïa la ciutat.Vegeu Lleó de la catedral de Valladolid, sobre el possible origen d'aquesta teoria.Sebastián de Covarrubias: Tesoro de la lengua castellana (1611), fol. 201v. Un altre possible origen podria ser Vallis olivetum; és a dir, Vall de les Oliveres, tot i que atès el clima extrem de la ciutat no és massa probable que hi hagués gran quantitat d'oliveres a la zona. Una altra teoria, més acceptada que les anteriors, diu que l'origen de la paraula prové de l'expressió celta Vallis tolitum (vall d'aigües), ja que per la ciutat hi passen el riu Pisuerga i el riu Esgueva, que abans de la canalització, el , s'estenia per diversos ramals. Una altra teoria, i aquesta més probable, és pel gentilici val·lisoletà, que es creu que prové de vall del sol o vall assolellada; en l'edat mitjana era anomenada Vallisoletum.Vegeu el gravat realitzat el 1574 per Braun i Hogenberg
Finalment, també existeix la teoria de Valladolid com a contracció de valle de lid (vall de combat), lloc, per la característica planura, on es reunien els clans i tribus preromanes pels seus enfrontaments armats.
Pucela 111px|miniatura|Joana d'Arc, la Pucelle, ha inspirat la llegenda de l'aparició del terme Pucela El terme Pucela s'utilitza també, de forma popular, per denominar la ciutat. De la procedència d'aquesta paraula n'existeixen diverses teories, que va aparèixer des del .Article publicat per Elena Santiago, recollit en la següent pàgina web
S'explica que al , uns quants cavallers val·lisoletans van anar amb les seves hosts a França, a lluitar del costat de Joana d'Arc en contra dels anglesos. Joana d'Arc hom la coneixia com la Donzella d'Orleans. En francès, donzella es diu pucelle, i en el castellà que es parlava en aquella època, la paraula era molt semblant: pucela. En acabar la guerra, els cavallers van tornar a Valladolid i van començar a contar les seves gestes i galantejos, i tot el succeït amb la pucela d'Orleans. A partir de llavors van començar a anomenar-los pucelanos, i d'allà va sortir l'epònim de Pucela. Però no existeix cap document que avali l'existència d'aquests cavallers ni llur participació en la Guerra dels Cent Anys. El professor de la Universitat de Valladolid Celso Almuiña té una segona teoria: Valladolid es troba en una vall i està regada pel riu Pisuerga, el riu Esgueva i el Canal de Castella.El Canal de Castella es va construir entre mitjan i el primer terç del XIX Per tant, és una tolla en meitat d'un entorn sec. Aquesta tolla bé es pot anomenar en castellà, poza (bassal), o el seu diminutiu pozuela, del qual derivaria Pucela. L'etnomusicòleg Joaquín Díaz sosté que el terme Pucela ve per l'exclusiva que va tenir la ciutat amb els ciments de Pozzuoli (Itàlia), Puteoli en temps romans, d'on resulta puzolana. Com que Valladolid era la ciutat des de la qual es distribuïen, quan es lliuraven les càrregues de ciment, hom coneixia com a pucelanos els val·lisoletans que lliuraven les càrregues.Entrevista amb Luis Torrecilla. Autor de Valladolid, l'empremta francesa.Alguna teoria més sobre l'origen de l'esmentat nom es pot trobar a aquesta pàgina
Pincia Finalment, hi ha el terme de Pincia, que sembla tenir un origen molt més culte. A prop de Peñafiel, a la localitat de Padilla de Duero, hi ha les ruïnes d'una important ciutat, presumptivament celta: Pintia. La identificació de Valladolid amb aquesta ciutat prové del Renaixement i el costum que imperava en aquella època de relacionar-ho tot amb les civilitzacions grega i romana. Posteriorment, es va demostrar la inexistent relació entre Valladolid i Pincia.
miniatura|center|980px|Vista panoràmica del centre de Valladolid
Història Fundació Hi ha indicis datables en el Paleolític inferior, essencialment Acheulià, recollit en superfície a les terrasses quaternàries del riu Pisuerga, a Canterac (que actualment és un gran parc situat als afores); però no es pot dir que la ciutat tingués una ocupació estable fins a l'edat mitjana, que és possiblement quan va sorgir el topònim.
miniatura|El Comte Ansúrez, primer senyor de Valladolid
Els assentaments anteriors a l'actual província de Valladolid daten d'èpoques preromanes; a la zona hi ha jaciments de pobles vacceus, que van ser pobladors de cultura molt avançada, i, com la resta de pobles cèltics, van arribar a la península procedents del nord d'Europa. El màxim exponent d'aquesta cultura en les proximitats, que va ser arrasada pels romans, és Pintia (Pintia), a l'actual localitat de Padilla de Duero.
Durant anys, hom va creure que Valladolid era l'antiga Pincia, fins que les excavacions arqueològiques van demostrar la veritable ubicació de la ciutat vaccea. A diverses zones del nucli antic de la ciutat han aparegut restes d'època romana, com en els carrers Angustias, Arribas, Juan Mambrilla i de l'Empecinado i Padilla, on es té constància de l'aparició de diversos mosaics romans. També hi ha hagut troballes en punts perifèrics de la ciutat; als voltants del Monestir de Nuestra Señora de Prado es va descobrir els anys 50 una vil·la romana: la Vil·la romana de Prado, la qual acull un ampli conjunt arquitectònic residencial, acompanyat de mosaics. De fet, un gran mosaic de marbre i calcària, el Mosaic dels cantharus (datat al ), presideix l'hemicicle de les Corts de Castella i Lleó (dipositat pel Museu de Valladolid).Técnicos de la Diputación instalan un mosaico romano en las nuevas Cortes . Encara que al principi estava prevista la seva instal·lació a l'entrada de les Corts, finalment es va col·locar a l'hemicicle, com es pot observar aquí
Repoblament i expansió Al , durant la repoblació de l'Altiplà, el rei Alfons VI de Lleó i Castella va encarregar al comte de Saldanya i Carrión, Pedro Ansúrez, i a la seva esposa, Eylo Alfonso, de poblar la zona. Fins que Alfons VI no atorgà la distinció al comte Pedro Ansúrez, el 1072, la ciutat no va gaire créixer. Pedro Ansúrez va fer construir un palau per a ell i la seva esposa Eylo, que no es conserva. També va edificar la Col·legiata de Santa Maria (la qual cosa li va atorgar el rang de vila) i l'església de la Antigua. El 1208, el rei Alfons VIII de Castella la va nomenar ciutat cortesana.
Després de la primerenca mort d'Enric I de Castella i l'abdicació de la seva mare, a Ferran el Sant li va ser atorgat el 1217 el regne de Castella, en un acte a la Plaça Major. Durant els segles i Valladolid va experimentar un ràpid creixement, afavorit pels privilegis comercials atorgats pels monarques Alfons VIII de Castella i Alfons X el Savi. La senyora Maria de Molina, reina i regent de Castella durant trenta anys, hi va establir la seva residència entorn del 1300 i va engrandir-la notablement. El 1346, el papa Climent VI va emetre la butlla que va permetre la creació de la Universitat.
Durant aquests segles, la ciutat servia ocasionalment com a residència reial i seu de les corts. El primer Alcazarejo va ser transformat en Alcàsser Reial. La reina Maria de Molina es va fer edificar un palau, que va ser la seva residència habitual. El 19 d'octubre de 1469 Isabel I de Castella i Ferran el Catòlic (que seria rei d'Aragó) van celebrar el seu matrimoni secret al Palau dels Vivero (antic emplaçament de la Cancelleria), i van passar la lluna de mel al Castell de Fuensaldaña. Sota els Reis Catòlics la ciutat va viure una etapa de gran dinamisme universitari, que culminà amb la creació dels Col·legis Majors de Santa Cruz pel Cardenal Mendoza i San Gregorio pels dominics, la qual cosa va fer de Valladolid un dels planters de la burocràcia moderna.
Segles 500px|miniatura|Gravat de Valladolid realitzat el 1574 per Braun i Hogenberg. El 1489 es va establir definitivament el tribunal de Chancillería, i el 1500 el de la Inquisició, per jutjar actes del que s'anomenava «heretgia», el que va donar lloc a la celebració dels actes de fe. El 1506 va morir a Valladolid Cristòfor Colom, i va ser enterrat a la ciutat, al Convent de Sant Francesc, edifici on més tard es va situar el Teatre Zorrilla, encara que va ser traslladat posteriorment. Continuant amb un altre navegant, a Valladolid va firmar Fernão de Magalhães les capitulacions amb el rei Carles I, abans d'iniciar la seva ruta occidental cap a l'Índia, el 22 de març de 1518.
Durant un temps, la ciutat va perdre els seus privilegis, retirats per l'emperador Carles, fill de Joana la Boja i Felip el Bell, en represàlia contra els comuneros que es van oposar a la seva ascensió al tron. A Villalar, cada 23 d'abril, se celebra el Dia de Castella i Lleó, per recordar l'ocorregut en aquesta terra. Superat l'incident, Valladolid es va convertir en una de les Capitals de l'imperi espanyol de Carles I d'Espanya i V d'Alemanya, cobrant gran importància política, judicial i financera. miniatura|esquerra|Plànol de Valladolid el 1738, obra de l'escribà Ventura Seco, redibuixat per Juan Agapito y Revilla el 1901.